Llegia recentment una entrevista on el propi Paul McCartney afirmava no estar segur que "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967) fos el millor treball dels Beatles, però en canvi no dubtava que es tractava del més influent. Personalment se'm fa difícil dir quin és el millor disc dels Fab Four o triar-ne un com el meu preferit -a favor del que ens ocupa hi ha arguments de pes com "Lucy in the Sky with Diamonds", "Getting Better" o, sobretot, "A Day in the Life"-. A nivell d'influència, totes les obres del quartet tenen el seu pes: els primers discos van desencadenar la febre Beat en aquest costat de l'Atlàntic i van motivar el terme British Invasion en uns Estats Units que eren i segueixen essent el principal mercat musical del món. Posteriorment, títols com "Rubber Soul" (1965) o "Revolver" (1966) no van arribar a inventar-se cap estil però van ser clau en la popularització i l'evolució del folk-rock i la psicodèlia, respectivament.
"Sgt. Pepper's..." va suposar un pas més enllà en l'exploració de les esferes psicodèliques per part dels de Liverpool. Tretze peces que d'alguna manera donaven el tret de sortida d'allò que s'anomenaria Summer of Love, i que juntament amb la colorista estètica adoptada pel grup i la icònica caràtula de Peter Blake semblaven predir una primavera eterna. A la pràctica, el plàstic en qüestió va deixar enrere els postulats psicodèlics a partir dels quals s'havia concebut per a reinventar i redefinir els patrons de la cançó pop per a les dècades que havien de venir. De l'adaptació d'"It Must Be Love" (Labi Siffre) a mans de Madness fins al "Bon dia" (1997) dels Pets, passant òbviament per tota la generació Britpop, la influència de "Sgt. Pepper's..." és tan universal com omnipresent. Avui fa mig segle que es va publicar, i segueix sonant etern i atemporal com el primer dia.
Sempre he pensat que el millor treball dels Beatles són, encara avui en dia, ells mateixos... "Sgt. Peppers" és un bon exemple de com un bon disc, no ho dubto, ho és també, si més no, pel qui el signa i és així com s'entén la cultura pop, quelcom més que l'obra, generant ídols per fer-nos sentir millor amb la nostra mediocritat quotidiana. I de pas recordant-nos la fita sentimental, un i un altre cop, ad eternum per traure'n benefici econòmic de les nostres febleses emotives.
ResponEliminaNo recordo qui era que, en un reportatge que vaig poder llegir fa poc, afirmava que l'èxit i la repercussió de "Sgt. Pepper's..." es deuen al fet que el signessin els Beatles, que ja eren un grup consolidat i massiu. D'haver-lo gravat qualsevol altra banda hauria resultat igual d'innovador, però probablement no hauria tingut el mateix impacte perquè era massa arriscat pel seu moment. Al mateix reportatge, Paul McCartney explicava que precisament amb discos com aquell volien eixamplar els horitzons del pop. Comparo aquesta actitud amb la de molts artistes massius dels darrers anys i em pregunto com hem pogut arribar fins aquí.
Elimina