Guitarra, baix i bateria - Programa 285

Shane MacGowan, sempre ben equipat a l'escenari - Foto Getty Images.

Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor a Ràdio Silenci. Novetats discogràfiques de Lord Diabolik, La Femme, Maurici Ribera, The Crab Apples, IV and The Strange Band i Dino Ratso. I música a la pantalla amb Robyn Hitchcock i Shane MacGowan (i The Pogues), amb al·legat inclòs contra la correcció política. Disponible en podcast.

50 anys de "Thin Lizzy"

Tal dia com avui de 1971, ara fa 50 anys, debutaven Thin Lizzy amb un àlbum homònim que encara quedava lluny dels seus dies més gloriosos però ja presentava una banda amb veu pròpia. Un plàstic encara a anys llum del dinàmic hard rock i d'aquelles guitarres bessones que farien escola i esdevindrien trets identitaris de la banda irlandesa, però on ja brillava la poesia inconfusible de Phil Lynott.

"Thin Lizzy", l'àlbum, es trobava a mig camí del folk rock d'acabats barrocs i el blues rock amb una dosi extra de càrrega elèctrica. I si bé és comprensible que al seu dia no generés gaire rebombori, també és cert que el temps ha jugat a favor seu. Encara amb Eric Bell a les sis cordes, ja amb Brian Downey a la bateria, talls com "Return of the Farmer's Son" fan tots els honors possibles a l'expressió power trio. Vindrien dies millors, però l'arrel de tot plegat va ser aquest disc.

Els Sex Pistols al Mur de Berlín

Els Sex Pistols, en una de les torres d'observació del Mur de Berlín.

En una entrevista recent amb la revista Mojo, John Lydon recordava el seu intent fallit de visitar l'antiga República Democràtica Alemanya, juntament amb Sid Vicious, quan els Sex Pistols van actuar a la Berlín occidental el 1977. "Com que no ens deixaven entrar a Berlín Est, ens vam enfilar a una d'aquelles torres d'observació que hi havia al davant del Mur de Berlín i vam començar a tirar pedres cap a l'altre costat. De cop i volta van aparèixer els guàrdies, i nosaltres vam tocar el dos a la desesperada. Tenien armes i sabien com utilitzar-les", explicava l'home aleshores conegut com a Johnny Rotten.

L'episodi il·lustra a la perfecció en què podia consistir el punk quatre dècades i mitja enrere. Dos inadaptats que havien fet córrer rius de tinta tocant rock'n'roll fins a les últimes conseqüències i fent de la provocació la seva forma de vida, s'aproximaven al punt més calent del planeta en plena Guerra Freda i no se'ls acudia res més que tirar pedres cap a l'altre costat. El punk, agradi o no, era això. A partir d'aquí, no sé qui va ser l'il·luminat a qui se li va acudir que el trap –un gènere musical que com tots té el seu valor però a efectes pràctics s'ha demostrat més dòcil i conformista que la discografia sencera dels Carpenters- podia ser el nou punk.

Algunes de les imatges dels Pistols al Teló d'Acer es poden veure al videoclip de "Holidays in the Sun".

Anita Lane (1958-2021)

ANITA LANE
(1958-2021)

El seu nom estarà associat per sempre més a l'òrbita de Nick Cave malgrat haver impulsat pel seu compte una carrera en solitari intermitent però reivindicable. Anita Lane va ser col·laboradora de Cave durant els dies de The Birthday Party, quan eren parella, i encara durant la primera etapa dels Bad Seeds. Amb els primers va esdevenir coautora de peces com "A Dead Song". Amb els segons va arribar a enregistrar diversos discos com a component del grup i també a coescriure títols de la mida de "From Her to Eternity". Ens ha deixat a l'edat de 62 anys.

Larkin Poe - "Kindred Spirits" (2020)

Era qüestió de temps que Larkin Poe publiquessin un disc de versions. Abans de consolidar-se com un dels grans exponents del blues (i del rock) del canvi de dècada, les germanes Lovell s'havien donat a conèixer a través de les xarxes socials a través d'una sèrie de vídeos casolans on es dedicaven a versionar cançons que els agradaven amb format de duet. Referències sovint evidents a partir del seu cànon, de vegades no tant, però sempre transportades amb gràcia i ofici fins a les coordenades sonores del seu Sud natal.

Davant la impossibilitat de sortir de gira a causa de la pandèmia –a hores d'ara, el concert que havien d'haver celebrat la primavera passada a la barcelonina sala Apolo s'ha ajornat per enèsima vegada fins al proper mes de novembre-, i quan molts encara no havien tingut temps d'assimilar el seu notable darrer àlbum d'estudi –"Self Made Man" (2020)-, Rebecca i Megan Lovell van aprofitar els darrers mesos de l'any passat per donar forma a "Kindred Spirits", el seu primer àlbum de versions. Tota una selecció que, com aquells vídeos que solien compartir a les xarxes socials, va carregada de sorpreses.

Comencen amb una fidel recreació del "Hellhound on My Trail" de Robert Johnson, per allò de deixar les coses clares de bon principi, però tot seguit es despengen amb una pantanosa revisió del "Fly Away" de Lenny Kravitz i aproximen el "Rockin' in the Free World" de Neil Young a unes solemnes coordenades que per moments recorden al "Nothing Else Matters" de Metallica. Entre els plats forts del disc figuren un "(You're the) Devil in Disguise" (Elvis Presley) en clau Southern Gothic i un "Crocodile Rock" (Elton John) amb un deliciós accent camperol. I el "Ramblin' Man" dels Allman Brothers, no cal dir-ho, els sembla fet a mida.

Sturgill Simpson, en clau de bluegrass

Doncs sí, Sturgill Simpson també ha vist frustrats durant l'últim any els seus plans de sortir de gira a causa de la pandèmia. I sí, ho han endevinat vostès, també ha aprofitat el de Kentucky l'aturada forçada per impulsar un d'aquells projectes que probablement ni tan sols s'haurien arribat a plantejar en condicions pretèrites. Tot i que, per sort, en aquest cas ens trobem davant d'una sèrie de gravacions que podrem seguir degustant i gaudint al llarg dels anys sense necessitat de recordar el context en què es van concebre.

Concretament, Simpson ha aprofitat el temps mort reinterpretant el seu propi cançoner a ritme de bluegrass en el seu vessant més pur i fidel a la tradició. Parlem d'un dels repertoris essencials del country contemporani, traslladat a un estil que qui ens ocupa bé pot conèixer a la perfecció pel simple fet de ser de Kentucky. Ha batejat el projecte com a "Cuttin' Grass", amb dos primers volums que va veure la llum a finals de l'any passat sota els títols respectius de "The Butcher Shoppe Sessions" i "Cowboy Arms Sessions". I sonen tan frescos, que tant de bo en vagin caient més durant els propers mesos.

Disponibles a Bandcamp.

Ricky Gil - "Infinites Rutes Invisibles" (2021)

Ha calgut esperar ben bé quatre dècades per poder escoltar el primer disc en solitari de Ricky Gil. I ara vindria aquell tòpic segons el qual l'espera ha valgut la pena. Però és que és cert, el flamant "Infinites Rutes Invisibles" (2021, Chesapik) és un disc sorprenent en tots els sentits. El fruit de tots els quilòmetres transitats fins ara, però també una porta oberta a tots aquells registres que formen part de l'adn de Gil però no acaben d'encaixar al cànon de Brighton 64.

Registres com el rock d'arrel nord-americana que el barceloní ja havia explorat puntualment al capdavant de Top Models, i que ressona en pistes com les dues parts de "Dues obres mestres" o la tempesta elèctrica d'"Insubmissió" –amb text de Caterina Albert-, un tall que evoca el Neil Young més desbocat. O com la psicodèlia expansiva d'"En una altra vida", on torna a ressonar l'electricitat del canadenc, un dels grans referents de Gil, que sembla haver trobat els seus propis Crazy Horse en una de les bandes de rock'n'roll més solvents del país, ni més ni menys que Biscuit.

Els de Vilanova i la Geltrú han esdevingut un dels pilars d'un àlbum on destaca també la presència de músics convidats com Joana Serrat, amb qui la veu de Gil dialoga en peces com "Tempesta nocturna" o les citades "En una altra vida" i "Dues obres mestres, Pt. 2". Tot plegat, sense oblidar la col·laboració de Roger Pelàez (Budellam, Zombi Pujol) i Guille Caballero (Chaqueta de Chándal, Els Surfing Sirles, Fetus) a "Ungüent de serp": el primer n'ha escrit la lletra, el segon hi toca el piano. Vells companys de viatge en una ruta que es perfila eterna.

Disponible en elegant vinil al web de Chesapik.

Alex Maas, un Black Angel en solitari

Mística psicodèlica.

Sembla ser que aquest 2021 tindrem nou àlbum d'estudi dels Black Angels, el primer des de "Death Song" (2017), segons ha confirmat la pròpia banda texana. Mentre l'esperem, podem gaudir del debut en solitari del seu vocalista, Alex Maas. Un "Luca" que va veure la llum l'any passat i del qual no s'ha parlat tant com s'hauria d'haver parlat. Un treball de caràcter introspectiu, que deixa de banda el rock àcid de la banda mare per explorar les cotes més místiques i misterioses de la psicodèlia. I un repertori que ha construït a partir d'un orgue òptic que va localitzar en una botiga de segona mà i del qual es va enamorar a l'instant. Disponible a Bandcamp.

Adrià Puntí, a El 9 Nou

Aquells concerts on literalment pot passar qualsevol cosa. I aquells artistes que prescindeixen de qualsevol mena de guió per recordar-nos que encara hi ha vida més enllà de cànons i convencions. Aquest cap de setmana hem assistit a una de les dues actuacions que Adrià Puntí ha ofert al Tarambana de Cardedeu. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vázquez.

La bogeria afrollatina de Discos Machuca

Carnaval a Barranquilla - Foto José Velásquez.

Parlàvem dies enrere de Nemegata, una banda texana formada per músics colombians que es dediquen a explorar les arrels afrollatines des d'una perspectiva psicodèlica. Citàvem entre els seus hipotètics avantpassats i referents el catàleg de Discos Machuca, un obscur segell de la pròpia Colòmbia responsable de tota una sèrie de produccions de baix pressupost que, escoltades quatre dècades i mitja després, sonen a glòria. Fins al punt que la gent d'Analog Africa es va decidir l'any passat a recopilar-les, en un dels seus fascinants exercicis d'arqueologia melòmana, en un volum titulat "La Locura de Machuca 1975-1980".

Discos Machuca va néixer de la mà Rafael Machuca, un reconegut advocat colombià que va entrar al negoci musical de forma totalment accidental. Amb l'encàrrec de trobar músics que poguessin actuar en una festa per a uns companys del seu despatx, va anar a parar a la ciutat de Barranquilla, a la costa atlàntica del país llatinoamericà, aleshores un fèrtil planter de músics que es dedicaven a interpretar la seva pròpia fusió de ritmes llatins i africans. El que va descobrir li va agradar tant, que va decidir aprofitar els contactes del seu cunyat a la indústria del disc amb l'ànim de gravar i publicar les obres d'artistes que responien a noms com els de Samba Negra, King Somalie, Los Viajeros Siderales o Conjunto Barbacoa.

De fet, els noms eren el de menys. Sovint es tractava dels mateixos músics gravant sota diferents denominacions, alternant sonoritats autòctones amb intents de recreació de músiques d'arrel africana que eren venuts com a productes genuïnament transatlàntics en un mercat que no es podia permetre els discos d'importació –atenció a Myrian Makenwa i el seu entranyable intent d'emular, sí, a Miriam Makeba-. Eren gravacions de baix pressupost que en l'actualitat serien censurades com a exercicis d'apropiació cultural, però en el fons no deixaven de ser allò que el primer rock'n'roll i el rhythm & blues britànic havien estat al blues urbà nord-americà. Músics que, en l'intent fallit d'imitar els seus referents, acabaven desenvolupant un discurs propi i nou de trinca.

L'aventura de Discos Machuca va ser breu però profitosa. Va durar de 1975 a 1980, i va deixar un bon grapat de discos que val la pena recuperar i reivindicar. El seu fundador va morir anys després víctima d'un tumor cerebral. El seu catàleg ha estat des d'aleshores objecte d'un culte tan subterrani com la naturalesa de les pistes que el conformen. Algunes d'elles les ha recopilat Analog Africa en aquest "La Locura de Machuca 1975-1980" que es complementa amb textos informatius i abundant material gràfic d'un capítol a (re)descobrir de la crònica pop colombiana.

El recopilatori es troba disponible a Bandcamp.

La quarta generació de la nissaga Williams

Barret de cowboy i samarreta dels Misfits, Coleman Williams aka IV.

Es fa dir simplement Four, o IV, un nom artístic que fa referència al seu esglaó en una de les grans nissagues familiars de la música nord-americana. Coleman Williams és el besnét de Hank Williams, i el fill de Hank III. Reconeix a la seva carta de presentació que va provar de dedicar-se a altres coses abans de contemplar la música com una sortida professional, però per sort ha decidit seguir la tradició dels seus avantpassats i obsequiar-nos amb un primer single que evoca la mateixa concepció mutant de la música country que el seu pare ja porta dècades defensant.

"Son of Sin", la peça en qüestió, és un exercici de pantanós country rock amb estètica Southern Gothic i una potent càrrega elèctrica. Williams cita com a referents a John Prine i Blaze Foley, també a The Jesus Lizard i Melvins, i aprofita aquesta cançó per carregar contra el corporativisme de Nashville i la forma com la indústria de la Music City s'ha dedicat durant dècades a explotar el llegat del seu besavi, al seu dia proscrit a la mateixa ciutat. L'ha gravat amb una banda d'acompanyament de les que estan cridades a fer quilòmetres. IV and The Strange Band, es diu el projecte, i poden vostès descobrir-lo a Bandcamp.

De Puntí a Puntí

ADRIÀ PUNTÍ
Tarambana, Cardedeu

24 d'abril de 2021

Es commemora aquest 2021 el trentè aniversari de la publicació de "Raons de pes" (1991), el debut discogràfic d'Umpah-Pah i l'àlbum que de bon principi va confirmar els gironins com un exemplar únic en la seva espècie en aquell calaix de sastre que va esdevenir el Rock Català dels 90. És poc probable que la cosa hagi alterat el més mínim l'agenda d'Adrià Puntí, que des de la dissolució de la banda s'ha dedicat a fer allò que li ha semblat més oportú en cada moment, anant al seu aire i sense mirar mai enrere però consolidant una trajectòria que sempre s'ha pogut contemplar a llarg termini.

Aquest cap de setmana ha desembarcat al Tarambana –dues sessions, la d'ahir al matí i la que començarà d'aquí a unes hores, ambdues amb tot el paper esgotat de forma anticipada- en el marc d'una gira, De Puntí a Puntí, on reinterpreta en format bàsic –ell tot sol, a la guitarra o bé al piano- bona part del seu cançoner i presenta algunes peces que formaran part del seu proper disc. Del concert d'ahir cal destacar una estripada lectura en clau gairebé gòspel de "Prohibit", l'embranzida pop de "La clau de girar el taller" i el trio d'asos que va encadenar "Si", "Ull per ull" i "La cachimba (i els rostolls d'Angelina)". Sí, la que enguany fa 30 anys –molt ben portats, per cert-.

Les McKeown (1955-2021)

Foto Getty Images.

LES McKEOWN
(1955-2021)

Algú va dir d'ells que eren la banda més gran des dels Beatles. El mateix es va dir de tants grups que durant la dècada dels 70 van esdevenir massius entre el públic adolescent. Òbviament el temps acabava posant sempre les coses al seu lloc, però no es pot negar l'encant d'un grup com els Bay City Rollers, de perles pop tan contagioses com "Saturday Night" o de la seva dinàmica lectura de l'"I Only Want to Be with You", l'èxit de Dusty Springfield que els escocesos van revalidar en plena era glam. Ens ha deixat qui va ser el seu vocalista i rostre més visible durant els seus anys daurats –la dècada dels 70-, Les McKeown.

El pregó de Sant Jordi de Donat Putx

El pregó de Sant Jordi del periodista i crític musical Donat Putx bé podria ser el millor pregó de qualsevol cosa que mai hagi arribat a llegir/escoltar un servidor. Parla de Dylan, dels Stones, de Ginsberg, de Ferlinghetti i de City Lights. I d'aquests herois que són els llibreters, els editors i els propis autors. I conté una frase que jo mateix em podria tatuar a qualsevol part del cos: "La lectura és un refugi que em protegeix d'un món que sempre m'ha fet mal". Publicat ahir a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

50 anys d'"Sticky Fingers"

Edició original d'"Sticky Fingers" amb cremallera incorporada.

A aquestes alçades, poques coses deuen quedar encara per escriure sobre "Sticky Fingers". El que molts consideren com el millor disc no tan sols dels Rolling Stones sinó de la història del rock va veure la llum tal dia com avui de 1971, ara fa 50 anys. Mig segle d'una obra que serà o no la millor de totes però és capital i essencial ens hi posem com ens hi posem. Un plàstic que d'alguna manera enceta la dècada dels 70 tal i com el seu predecessor –"Let It Bleed" (1969)- havia tancat la dels 60, tallant d'arrel amb els somnis caducs dels fills de les flors i consolidant aquell retorn a les arrels que va determinar l'etapa més magnànima dels seus autors.

Produït per un Jimmy Miller que ja havia esdevingut un aliat imprescindible a l'estudi, "Sticky Fingers" va ser el primer àlbum que els Stones van publicar un cop alliberats del control legal i financer d'Allen Klein. També el primer que van treure a través del seu propi segell, Rolling Stones Records, distribuït al mercat nord-america per Atlantic –hi ha qui considera aquest moviment com el rescat del grup de les mans de Klein per part d'un Ahmet Ertegün a qui s'ha arribat a qualificar com el salvador dels Stones-. També va ser la primera obra que va portar el clàssic logotip del grup, la llengua i els llavis dissenyats per John Pasche. I el debut a l'estudi de Mick Taylor, ja plenament integrat al costat de Mick Jagger, Keith Richards, Bill Wyman i Charlie Watts.

Gravat parcialment als icònics estudis Muscle Shoals Sound d'Alabama, "Sticky Fingers" va ser també el més genuïnament nord-americà de tots els treballs gravats fins aleshores per la més nord-americana de les bandes britàniques. Un plàstic que trepitjava fort de bon principi amb "Brown Sugar", un dels himnes per excel·lència de la història de la música pop, publicat com a single una setmana abans, i on el blues rock de pantanós de "Sway" alternava amb l'eterna malenconia country rock d'aquell "Wild Horses" prèviament gravat pels Flying Burrito Brothers de Gram Parsons. On "Can't You Hear Me Knocking" feia ballar el hard rock més monolític amb el jazz afrollatí –com brillava el saxo de Bobby Keys- abans de deixar pas a una estripada lectura del "You Gotta Move" de Mississippi Fred McDowell.

La cara b començava al ritme del rock canalla de "Bitch", visceral exercici protopunk que esdevindria far de trajectòries que van de New York Dolls en endavant, tot un contrast amb la balada soul "I Got the Blues", que semblava feta expressament per al catàleg d'Atlantic. La narcòtica i onírica "Sister Morphine" veia la llum dos anys després de la versió original de Marianne Faithfull –que molt temps més tard va aconseguir ser reconeguda com a coautora del tema després d'una llarga batalla als tribunals contra la maquinària legal dels Stones-. El country rock de "Dead Flowers" apuntava directament a Bakersfield i refermava la influència de Gram Parsons sobre la banda. I "Moonlight Mile" tancava el disc a ritme de lisèrgic blues rock.

Capítol a part, és clar, mereix la part gràfica. Poques caràtules de discos deuen ser tan icòniques com el desvergonyit entrecuix fotografiat per Andy Warhol –contràriament a la creença popular, el model no era Jagger sinó algun habitual de la Factory la identitat del qual mai s'ha arribat a revelar-, amb una cremallera real incorporada a les edicions originals –i retirada posteriorment per qüestions logístiques-. A l'Espanya de Franco la cosa no va agradar, i va caler buscar una alternativa –la inquietant imatge de la llauna de conserva amb els dits enganxosos-. La censura franquista tampoc va deixar passar la lletra de "Sister Morphine", que va substituir-se per una versió en directe del "Let It Rock" de Chuck Berry. Actualment, una edició original espanyola pot arribar a valer molt més que una de britànica o nord-americana al mercat del col·leccionisme. Quines coses.

Sigui com sigui, avui es commemora mig segle de la publicació d'una obra mestra amb totes les lletres. I això bé s'ha de celebrar.

McMurtry per Sant Jordi

Els Estats Units més deixats de la mà de déu, retratats a partir de la perspectiva d'uns adolescents en guerra contra l'avorriment. I una declaració d'amor al cinema, entès com a setè art però també com els espais on es projecta. Els cinemes, sobretot els de poble, contemplats gairebé com a refugis. A un mes de la mort de Larry McMurtry, aquests últims dies m'ha vingut de gust recuperar una de les seves grans obres. També una de les grans novel·les nord-americanes de les passades sis dècades. "The Last Picture Show" (1966) és la meva recomanació literària per aquest Sant Jordi.

Dino Ratso - "Dino Ratso 2" (2021)

He estat llegint durant les últimes setmanes diversos articles periodístics que es referien a la proliferació dels solistes en detriment de les bandes com un dels múltiples canvis de paradigma que està vivint la indústria de la música pop en aquests temps incerts. La majoria dels textos coincidien en la tesi que l'auge dels gèneres urbans i la relativa facilitat amb què un pot gravar-se un disc al propi dormitori, han acabat afavorint la proliferació de noms propis on en temps pretèrits hi havia bandes, un format més vinculat a gèneres com el pop o el rock.

Em pregunto què pensaria Dino Ratso de tot plegat, o directament si es prendria la molèstia de parar-se a reparar en l'esdevenir d'una indústria que a aquestes alçades li deu importar ben poc. Cronista del costat no necessàriament més fosc però sí menys amable d'això que anomenem quotidianitat, Ratso és un solista. Ho ha estat des que ara fa més de deu anys va deixar enrere la seva etapa al capdavant de Lost Animals i es va reinventar com a anticantautor de vers esmolat, adn rocker i aguda sensibilitat pop. I si parlem de músiques urbanes, doncs bé, ara mateix no se m'acut res més urbà que les seves postals sense pèls a la llengua des d'aquella Barcelona que no surt mai a cantar als saraus municipals.

Acaba d'obsequiar-nos amb un nou àlbum on es manté fidel a les seves arrels però sobretot als seus principis. "Dino Ratso 2" arriba tres anys després del notable "Dino Ratso" (2018) i a escassos sis mesos del seu predecessor, "Frenazo" (2020). Una nova col·lecció de cançons que destil·len a parts iguals ironia i malenconia, mala llet i bon humor. Comença fort, amb un "Colegio" que carrega sense miraments contra l'escola entesa com a institució. Segueix amb "¿A dónde fueron los buenos tiempos?", solemne adaptació del "Where Have All the Good Times Gone?" dels seus adorats Kinks, i alterna la declaració d'intencions d'"Haciendo el indio" amb l'èxtasi gallagherià de "Bebamos todos esta noche" i el simpàtic cant a la misantropia de "Vecinos".

Totes les pistes les ha gravat ell mateix al seu estudi domèstic, amb l'únic suport de la seva veu i la seva guitarra, el format amb què es va presentar en societat ara fa més d'una dècada i amb el qual s'ha dedicat des d'aleshores a defensar el seu repertori en incomptables escenaris de tota mena i condició. Que durant tot aquest temps hagi navegat per sota dels grans radars és un símptoma clar de la miopia d'aquests últims. Que malgrat tot segueixi fent música i tan sols una pandèmia mundial hagi estat capaç d'allunyar-lo dels escenaris, és una prova de la seva perseverança i la seva determinació. Dino Ratso personifica la figura del músic que entra al seu propi concert per la porta principal amb la guitarra a la mà, i que no coneix millor triomf que compartir una cervesa amb el seu propi públic. "Dino Ratso 2" sona exactament a això. 

Disponible a Bandcamp.

Jim Steinman (1947-2021)

Foto Terry Lott/Sony Music Archive.

JIM STEINMAN
(1947-2021)

Seria injust afirmar que Meat Loaf deu tota la seva carrera al compositor Jim Steinman, però sí que li deu com a mínim bona part del seu repertori més celebrat. Començant pel seu primer i encara definitiu àlbum, aquell "Bat Out of Hell" (1977) que el va situar el mapa i que va destil·lar fantasia post-glam en plena era punk al ritme d'un repertori on ressonaven l'èpica de The Who i la E Street Band d'Springsteen –no és casualitat que el mateix Roy Bittan fos el teclista titular de la banda que el va enregistrar-. El concepte de l'obra era una història futurista inspirada en l'univers de Peter Pan que Steinman havia concebut prèviament com un musical, i que tindria dues parts més en anys posteriors. El compositor també va treballar amb altres artistes, però el seu nom restarà associat per sempre més a Meat Loaf, amb permís de Bonnie Tyler, per a qui va compondre la celebradíssima "Total Eclipse of the Heart". Ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

Maurici Ribera debuta en solitari

Maurici Ribera contempla una nova etapa - Foto Pietat Torres.

En realitat, el titular no és del tot encertat. Perquè el bagenc Maurici Ribera ja ha debutat en solitari en unes quantes ocasions al llarg de la passada dècada i mitja. Primer ho va fer com a The Missing Leech, alter ego sota el qual ha construït una de les trajectòries més essencials de l'antifolk a escala global. Posteriorment ho va fer com a Espígol, aventura paral·lela que finalment va acabar d'aixecar el vol amb forma de banda.

Ara tot just acaba de lliurar "Naixement-Vida" (El Mamut Traçut), el primer single que signa amb el seu propi nom, i una de les peces que formen part de la banda sonora del curtmetratge "M Una altra mirada" (2020). Un exercici de pop immediat, directe i minimalista, marca de la casa i evocador de referents com la Velvet Underground o de Beat Happening, que no hauria desencaixat al catàleg del 'projecte mare'. Disponible a Bandcamp.

Negacionisme

Si tant ens preocupa el negacionisme, potser el primer que hauríem de fer és deixar de brindar-li tribunes televisives en horari de màxima audiència, amplificades paral·lelament a les xarxes socials pels mateixos que solen abominar-ne. Potser, en lloc de donar veu a negacionistes passadíssims de voltes (com va fer setmanes enrere el 30 Minuts) o al nou bufó de la cort que ha esdevingut per mèrits propis Miguel Bosé (com ha fet més recentment Jordi Évole), podríem dedicar-nos a explicar altres realitats que ajuden a entendre una mica millor l'escenari present.

Com per exemple la de totes aquelles veus que, des de diversos àmbits i sense negar en cap moment l'evidència científica ni qüestionar la gravetat de la crisi sanitària, sí que han posat en qüestió la coherència i l'efectivitat de les mesures adoptades pels governs, i han denunciat (amb dades a la mà) la vulneració de drets fonamentals en nom del sempre eufemístic interès general. O la de tots aquells habitants de les zones rurals que des de fa un any es veuen obligats a assumir unes directrius dictades des dels despatxos més cèntrics de Madrid i de Barcelona per una gent que sembla incapaç d'entendre la diferència entre el Passeig de Gràcia i la Vall de Bianya.

Si en lloc de voler vendre com a informació allò que al final del dia no deixa de ser entreteniment digne d'un país on Emilio Aragón ha venut més discos que Pink Floyd, ens dediquéssim a explicar que existeix tota una gamma de sensibilitats i matisos entre les burrades del Bosé i la creença cega en els dictats del PROCICAT (aquell ens que decideix sobre el dia a dia de vuit milions de persones però del qual no sabem absolutament res, ni tan sols qui en forma part ni en base a què pren les seves decisions), potser tots hi sortiríem guanyant.

Mike Mitchell (1944-2021)

MIKE MITCHELL

(1944-2021)

L'episodi donaria per un biopic d'aquells que tant es porten a Hollywood últimament. Una banda de garatge del nord-oest dels Estats Units conquereix les llistes d'èxits durant la primera meitat dels 60 amb un èxit radiofònic dels que fan època, i la suposada obscenitat de la lletra de la peça en qüestió posa el grup sota la pista del mateix FBI, que no deixa de seguir els seus passos mentre giren de punta a punta del país. El que podria semblar una sinopsi d'una comèdia passada de voltes, és la història real de The Kingsmen, una de les formacions més essencials del rock de garatge dels 60.

La peça, és clar, és "Louie Louie", el clàssic rhythm & blues gravat originalment per Richard Berry el 1957 i versionat pocs anys després pels Wailers de Tacoma, Washington, que el van convertir en una de les lliçons més bàsiques del rock'n'roll juntament amb el "Gloria" de Them –ja saben, allò dels tres acords a tota castanya i sense pensar-s'hi dos cops-. Els Kingsmen, formats el 1959 a Portland, Oregon, en van publicar el 1963 la seva pròpia lectura, que amb el pas del temps va esdevenir també la més icònica –la història de la cançó és extensa i ha arribat a donar fins i tot per un disc temàtic-. No cal dir que la investigació de l'FBI, a la llarga, va jugar a favor de la seva popularitat.

Mike Mitchell va ser el guitarrista original dels Kingsmen, i l'únic supervivent de la formació clàssica –la que va gravar "Louie Louie", per entendre'ns- que s'havia mantingut en actiu al capdavant del grup fins als nostres dies –el vocalista, Jack Ely, va morir ara fa sis anys-. Ens deixava el passat 16 d'abril, el mateix dia del seu aniversari, a l'edat de 77 anys. Toca tornar a punxar "Louie Louie". I, qui s'hi atreveixi, ballar-la com Jimmy el mod en aquella icònica escena de "Quadrophenia" (1979).

Paul Oscher (1950-2021)

PAUL OSCHER
(1950-2021)

És llarg el camí que va de la ciutat de Nova York al South Side de Chicago. I més que ho devia ser cinc dècades enrere, quan l'harmonicista (també guitarrista i vocalista) novaiorquès Paul Oscher es va instal·lar al domicili de Muddy Waters al sud de la Windy City –compartint el soterrani amb Otis Spann, no s'ho perdin-. Oscher va ser el primer músic blanc que es va integrar a la banda d'acompanyament del pioner del blues elèctric, amb qui va tocar de forma intermitent entre els anys 1967 i 1972. Posteriorment va treballar amb altres gegants com Louisiana Red abans d'enfilar una trajectòria solista que arriba fins als nostres dies. Ens ha deixat a l'edat de 71 anys.

La Fira del Disc de Granollers, a El 9 Nou

Els programes d'intercanvi d'arxius i les plataformes d'streaming han transformat de cap a peus la indústria del disc durant les passades dues dècades. Però, contràriament a certs pronòstics, mantres i cants de sirena que solen venir de l'entorn digital, no han enterrat ni ni de bon tros els suports físics. Al contrari, un format analògic com el vinil segueix essent el més apreciat per molts melòmans de base i ha experimentat tot un ressorgiment al llarg dels darrers anys.

Solen comprovar-ho cada cap de setmana els paradistes del col·lectiu Firadisc, que des de fa més de 15 anys es dediquen a recórrer la geografia catalana de punta a punta tot oferint material de primera (i a preus molt assequibles) tant a col·leccionistes com a aficionats en general. Un cop al mes s'instal·len al centre de Granollers. Divendres passat m'hi vaig acostar, vaig parlar amb comerciants i clients, em vaig endur a casa un bon grapat de discos i vaig escriure aquesta crònica que publiquem avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

The Suitcase Brothers, a El 9 Nou

Dues dècades de passió pel blues, i encara molta corda per davant. Aquest cap de setmana hem assistit al concert de The Suitcase Brothers a la Quadra de Santa Maria de Palautordera. Actuació emmarcada en el cicle Música Bestial a Palau d'Onair Jazz Series. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

"Julius", de Joel C. Pineda, a El 9 Nou

Una col·lecció de relats sobre la cara oculta del somni nord-americà. Aquest cap de setmana hem assistit a la presentació de "Julius" (2020), el debut literari de Joel C. Pineda, a l'Anònims de Granollers. Avui en parlem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

50 anys d'"L.A. Woman"

Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"L.A. Woman", el testament de Jim Morrison al capdavant de The Doors i una de les obres més essencials de la banda californiana. El plàstic que va acabar de confirmar com un nou punt de partida el retorn a les arrels materialitzat un any abans a "Morrison Hotel", i un repertori que refermava els de Los Angeles com una de les grans bandes del moment al marge de tots els escàndols que poguessin arribar a envoltar el seu líder. Tot i les tensions internes derivades del comportament erràtic d'aquest últim, ningú hauria dit aleshores que aquest seria el l'últim disc del quartet.

"L.A. Woman" es va gestar encara en plena ressaca de l'incident de Miami que ja havia condicionat la gravació de "Morrison Hotel". Proscrits a mig país i davant la impossibilitat de girar en condicions, els membres del grup van decidir a finals de 1970 abandonar temporalment els escenaris i centrar-se en la gravació d'un sisè àlbum el material del qual tot just havien començat a provar en directe. S'hi van posar amb l'enginyer de so Bruce Botnick assumint el rol de productor que fins aleshores havia desenvolupat Paul A. Rothchild –fora del projecte per desacords amb la banda-, i amb el reforç de músics de sessió com el baixista Jerry Scheff de la TCB Band d'Elvis Presley.

El plàstic començava fort amb el funk psicodèlic de "The Changeling" i el dinàmic rock de carretera de l'eterna "Love Her Madly", abans d'endinsar-se en les coordenades del blues més corrosiu de la mà del rocallós boogie "Been Down so Long" i els nocturns paisatges de "Car Hiss by My Window". La peça titular premia l'accelerador a fons i connectava la psicodèlia jazzística dels inicis de la banda amb la mètrica hipnòtica de l'aleshores emergent krautrock o fins i tot amb el post-punk de la dècada posterior. Menció a part mereix aquell pont on Morrison invocava el seu anagrama "Mr. Mojo Risin'".

La resta del disc la conformaven encerts com la lisèrgia opressiva de "L'America" o la desèrtica lectura del "Crawling King Snake" de John Lee Hooker, on Morrison semblava sentir-se com a casa malgrat tractar-se d'un text aliè. Per al final van deixar una de les perles tant de l'àlbum com del conjunt del seu catàleg, "Riders on the Storm". Distòpic exercici de mística jazzística, inspirat en el "(Ghost) Riders in the Sky" d'Stan Jones, amb una lírica apocalíptica que encara avui sembla explicar el dia a dia d'un món a la desfeta. Una pista que era a "L.A. Woman" allò que "The End" havia estat a "The Doors". D'alguna manera, es tancava el cercle.

Finalitzada la gravació de l'àlbum, Morrison va marxar a París, afirmen diverses veus que amb la intenció de no tornar mai més al grup. Sigui com sigui, Ray Manzarek, Robby Krieger i John Densmore van començar a treballar les parts instrumentals d'un setè disc a l'espera del seu retorn als Estats Units. No es va arribar a produir mai. Al cap de tres mesos, el Lizard King era mort i els tres membres restants del grup acabarien completant pel seu compte el que esdevindria "Other Voices", el primer dels dos treballs dels Doors sense Morrison, publicat la tardor d'aquell mateix 1971 amb Manzarek i Krieger repartint-se les tasques vocals. No era un mal disc, però tampoc era el que solem entendre com un disc dels Doors. La història s'havia acabat.

La pervivència d'una música centenària

THE SUITCASE BROTHERS

Cicle Música Bestial a Palau

La Quadra, Santa Maria de Palautordera

17 d'abril de 2021

Una cosa que em fascina de gèneres musicals centenaris com el jazz o el blues (de tot allò que solem anomenar músiques d'arrel, en definitiva), és la seva capacitat de perviure al llarg de les dècades (dels segles) sense necessitat d'inventar-se constantment la sopa d'all ni de reciclar-se en funció de cap a on bufi el vent. De seguir essent rellevants sense perdre el (seu) món de vista ni caure en el parany de 'la novetat per la novetat'.

Destacaran els llibres d'història melòmana d'aquí a 30 o 40 anys noms com els de Billie Eilish, Greta Van Fleet o C. Tangana? No en tinc ni idea, però sí m'atreveixo a afirmar que figures com J.B. Lenoir, Louis Jordan o Blind Lemon Jefferson segueixen essent referencials dècades després de les seves respectives morts. I que els seus repertoris encara poden arribar a seduir generacions que van dels nens en edat de preescolar fins a les àvies que ja han vist pràcticament de tot –ahir ho vaig tornar a comprovar-.

The Suitcase Brothers els van versionar a tots tres ahir a la tarda al cicle Música Bestial a Palau d'Onair Jazz Series, a la Quadra de Santa Maria de Palautordera. "I'm broke and ain't got a dime", proclamava Santos Puertas tot entonant un vell blues compost i enregistrat per Blind Lemon Jefferson ara fa gairebé un segle. "Everybody gets his hard luck sometime", sentenciava la lletra de la mateixa cançó. Al capdavall, i per molts anys que passin, segueix sense haver-hi res més actual que no tenir-ne ni cinc.

L'Amèrica de Joel C. Pineda

Pineda, a la dreta, conversant amb Domènech, ahir a l'Anònims.

El lleidatà Joel C. Pineda és un enamorat dels Estats Units, de la seva cultura i de les seves contradiccions. Ahir va presentar a l'Anònims de Granollers la seva primera obra literària, "Julius" (2020, Editorial Gamberra), una col·lecció de relats sobre la cara oculta del somni nord-americà. Una galeria per on desfilen perdedors, inadaptats i totes aquelles criatures a qui la nostra societat aparentment perfecta sol deixar de banda. Del llibre, però també de la seva pròpia experiència com a turista a la terra de les barres i les estrelles, en va parlar durant una sucosa conversa amb el catedràtic i músic Vicent Domènech. I va convidar a llegir-lo amb Bruce Springsteen o els Jayhawks com a hipotètica banda sonora. Una invitació impossible de rebutjar, només faltaria.

Nemegata

Des d'Austin, hereus directes de Discos Machuca - Foto Beatriz Lopez.

Des de Texas ens arriba una banda que hauria de seduir a qualsevol seguidor dels seus veïns Khruangbin i de parents estilístics més llunyans com ara Los Espiritus o fins i tot Guadalupe Plata. I si anem més enrere, podem buscar els seus avantpassats sonors en la fusió de rock psicodèlic i músiques d'arrel afrollatina practicada dècades enrere per Santana o l'escuderia Discos Machuca. El cas és que allò que fan no és nou, però ho fan de fàbula i sonen a tots els referents anteriorment citats però sobretot a ells mateixos.

Nemegata és un trio format a la ciutat texana d'Austin per tres músics colombians –Victor-Andres Cruz (veu, guitarra, sintetitzadors), Cesar Valencia (baix) i Fabian Rincon (bateria)-. Van debutar ara fa tres anys amb un ep de títol homònim al qual va seguir l'any passat el seu primer àlbum, "Hycha Wy", una expressió que significa 'Jo sóc' en llengua muisca, i on marquen terreny amb títols com "Yo quisiera", "El llamado", "Oro" o "El rompecabezas". Lisèrgia afrollatina en estat pur.

Disponible a Bandcamp.

Liraz

Israeliana amb arrels perses.

La gran majoria ha descobert la figura de Liraz Charhi a través de les seves interpretacions a la gran pantalla. Menys publicitada sol ser la seva trajectòria musical, ara per ara incipient però en qualsevol cas ben apuntalada. I com a mostra el seu segon àlbum, "Zan", que va veure la llum a finals de l'any passat i on Liraz –per al seu projecte musical utilitza tan sols el nom de pila- segueix explorant les seves arrels perses a partir de recursos com l'electrònica.

El més significatiu d'aquest treball, però, és el fet d'haver-se gravat amb la col·laboració telemàtica de dones iranianes que en molts casos han renunciat a aparèixer als crèdits per por de patir represàlies en un país on l'art de la música sol estar reservat per llei al gènere masculí. No és estrany doncs que decidís titular el disc amb una paraula, Zan, que justament significa 'dona' en persa.

Nascuda a Israel en el si d'una família originària de l'Iran, Charhi ha dedicat part de la seva vida a descobrir les seves arrels perses. I si bé és conscient de la realitat del país dels aiatol·làs, tampoc es mossega la llengua a l'hora de parlar de la seva terra natal. "Potser Israel és un país més lliure que l'Iran, però mesos enrere vaig haver d'interrompre un concert a Jerusalem perquè un rabí que hi havia entre el públic s'estava queixant. En ple any 2020 encara passen aquestes coses, és una bogeria!", declarava en una entrevista recent. Doncs això.

Suzi Quatro - "The Devil in Me" (2021)

Si el mes passat teníem el gust de saludar "Detroit Stories" (2021), sentit homenatge d'Alice Cooper al rock de Detroit que suposava també un retorn a les seves formes més genuïnes, avui toca celebrar que una altra veterana d'aquella mateixa escena com és Suzi Quatro acaba de facturar també una obra tan notable com "The Devil in Me" (2021). D'acord, no estem parlant ni de bon tros d'un plàstic tan rodó ni transcendental com el de The Coop, però a veure qui més és capaç amb 70 primaveres a l'esquena de seguir conjugant les essències més salvatges i primàries del glam i el rock dur com si no l'afectés el pas del temps –aquí queden pistes com "Hey Queenie", "Betty Who?", "You Can't Dream It", "Do Ya Dance" o "Get Outta Jail"-. Per al final deixa el seu propi homenatge a la ciutat del motor, un "Motor City Riders" que convida a seguir movent l'esquelet fins que el cos digui prou.

Rusty Young (1946-2021)

RUSTY YOUNG
(1946-2021)

Va entrar a escena com a discret secundari i amb el pas dels anys es va acabar consolidant com un dels grans actors de la música d'arrel nord-americana. Rusty Young va debutar als escenaris com a multiinstrumentista en diverses bandes locals de l'àrea de Denver abans de tornar a la seva Califòrnia natal i esdevenir el road manager de Buffalo Springfield. Va ser d'aquesta manera com va entrar en contacte amb Richie Furay i Jim Messina, que el van convidar a participar a les sessions de "Last Time Around" (1968).

Un cop la banda va haver saltat pels aires, tots tres es van unir en el que esdevindria un dels noms capitals del country rock, Poco. Amb el pas dels anys, i amb els dos exBuffalo Springfield ja fora del grup, Young esdevindria el rostre més visible i el motor indiscutible de la formació californiana, mantenint-la activa fins a data d'avui i signant peces tan celebrades com l'eterna "Rose of Cimarron" –inclosa a l'àlbum del mateix títol de 1976 i versionada posteriorment per Emmylou Harris-.

Amb Young com a únic component original des de feia ben bé tres dècades, Poco havien anunciat dies enrere la seva intenció de tornar a la carretera l'estiu vinent després de l'aturada forçada que ha motivat la coronacrisi. No podrà ser. El veterà compositor i multiinstrumentista ens deixava abans d'ahir a l'edat de 75 anys i a causa d'un atac de cor. Queden per al record els fundacionals àlbums lliurats per la formació original, però també obres facturades ja sota el lideratge de Young com ara el citat "Rose of Cimarron".

OYLS i Danny Trejo, contra l'estigma al voltant de la salut mental

OYLS

El duet californià de pop electrònic OYLS ha sumat esforços amb el popular actor Danny Trejo amb l'objectiu de trencar l'estigma al voltant de la malaltia mental. Ho han fet amb una peça de títol tan irònic com explícit, "Netflix (Your Product Is Too Good)", que aborda constants dels nostres dies com "l'addicció a tot allò que és de fàcil i accés i la vida anestesiada del món modern", tal i com destaca el propi grup a la nota de premsa promocional del single en qüestió. El tema s'ha presentat amb un videoclip dirigit per Nicole Lipp i protagonitzat pel propi Trejo, que interpreta un addicte a la plataforma a la qual fa referència el títol. Un missatge molt necessari en aquests temps en què tant es parla de salut però tan estigmatitzada segueix trobant-se la salut mental.

Soul Thrivers

Trio de blues plurinacional amb base d'operacions a la capital alemanya.

El blues, un gènere musical d'arrel afroamericana i abast absolutament universal. Com a bona mostra la naturalesa de Soul Thrivers, un trio format a Berlín per músics de tres nacionalitats diferents com són l'explosiva vocalista britànica Dvora Davis, l'atòmic bateria i harmonicista –sí, ho han llegit vostès bé- polac Adam Sikora, i el sempre solvent guitarrista franco-nord-americà Nick Morrison. Acaben de publicar el seu primer àlbum, un "You Better Watch" (2021) on es capbussen de ple en les essències més primitives del gènere tot alternant composicions originals amb versions de gent com Junior Kimbrough o R.L. Burnside –dos dels referents que ressonen amb més força al seu material propi-. Disponible al seu web.

Mick Jagger grava amb Dave Grohl

Mick Jagger i Dave Grohl.

Mentre esperem que arribin més notícies –previsiblement amb comptagotes- sobre el nou àlbum en el qual els Rolling Stones afirmen estar treballant, Mick Jagger ens sorprenia ahir penjant a les xarxes una nova peça en solitari que ha enregistrat amb tot un Dave Grohl. Tard o d'hora havia de passar, i el cert és que el resultat és més que satisfactori. Un tema, "Eazy Sleazy", que sona exactament a la unió del vocalista dels Stones i el líder de Foo Fighters –i bateria de Nirvana-. Rock'n'roll elèctric, corrosiu i vitamínic, i una lírica que ironitza sobre els temps pandèmics que ens ha tocat viure. Jagger canta i toca la guitarra. Grohl es fa càrrec de la resta d'instruments. I, com permet intuir el videoclip amb què es presenta la peça en qüestió, cadascú ha fet la feina pel seu propi compte, tal i com marquen les circumstàncies presents.

The Weather Station - "Ignorance" (2021)

Ha plogut molt des que The Weather Station es van presentar en societat amb unes cançons que invocaven les formes més fràgils i cristal·lines del folk de quatre o cinc dècades enrere, i que perfilaven la seva líder, Tamara Lindeman, com una avantatjada alumna de compatriotes com Joni Mitchell o Buffy Sainte-Marie. Des d'aleshores, els canadencs han enriquit el seu registre amb diverses capes d'instrumentació que primer els van portar fins a les coordenades més boiroses del so Americana –el seu àlbum homònim de fa tres anys gairebé es pot contemplar com un nou punt de partida- i que ara es concreten amb el salt endavant més pronunciat en una dècada llarga de trajectòria.

A "Ignorance" (2021, Fat Possum), el seu cinquè disc, hi ressonen referents que van de Fleetwood Mac a Sharon Van Etten passant per The War On Drugs. La veu de Lindeman segueix situant-se en primer terme, però ara es manifesta menys fràgil i més serena que en temps passats, i els acabats elegants de les cançons semblen haver deixat d'apuntar al Laurel Canyon de finals dels 60 per abraçar tota la calidesa soft rock que es va destil·lar en anys costeriors a la mateixa costa californiana. Títols com "Atlantic" o "Tried to Tell You" es poden comptar des d'ara mateix entre les perles més rodones del seu cançoner. I tres quarts del mateix es pot afirmar d'un "Parking Lot" que ja li hauria agradat poder cantar a Stevie Nicks.

Disponible a Bandcamp.

Quinton Claunch (1921-2021)

QUINTON CLAUNCH
(1921-2021)

Ens ha deixat un altre d'aquells actors secundaris que rarament solen anomenar-se però han desenvolupat un paper clau a la història de la música. Quinton Claunch venia de tocar la guitarra amb el grup de country The Blue Seal Pals de Muscle Shoals, Alabama, quan va desembarcar a mitjans dels 50 als estudis Sun de Memphis, on va treballar com a músic de sessió en diverses gravacions de pioners del rockabilly com Carl Perkins, Warren Smith o Charlie Feathers. Posteriorment va gravar amb altres figures del primer rock'n'roll com Wanda Jacksons i va dedicar-se a la producció i a la composició. També va esdevenir un dels impulsors, durant les dècades dels 50 i els 60, de dos segells discogràfics de renom com són Hi Records i Goldwax Records. Ens ha deixat a l'edat de 99 anys.

De París a Lliçà amb una Vespino

Aquells temps en què qui volia fer una cosa, simplement la feia sense parar-se a reparar en tràmits i paperassa. Toni de Riba va ser un dels tres pilots que l'any 1981 van viatjar de París a Lliçà d'Amunt amb una Vespino. 1.200 quilòmetres de travessia per carreteres nacionals en menys de 24 hores. Quatre dècades després, ell mateix ens ho explica a les pàgines d'El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Somebody, Magalí Sare i Manel Fortià a El 9 Nou

Pop independent amb accent dels 90 i jazz minimalista d'abast transatlàntic. Avui, a El 9 Nou (edició Vallès Oriental), parlem del nou ep de Somebody i del concert que Magalí Sare i Manel Fortià han ofert aquest cap de setmana al Casino de Granollers en el marc del 31è Jazz Granollers Festival.

Adele & The Chandeliers

Adele Pickvance, al telèfon, amb The Chandeliers - Foto Peter Fischmann.

És possible que més d'un recordi a l'australiana Adele Pickvance com a baixista de The Go-Betweens durant els primers anys del segle XXI, o bé com a membre de la banda d'acompanyament de Robert Forster. Amb aquestes credencials no eren difícils de predir les coordenades cap a les quals s'orienta el seu darrer projecte. La qual cosa no fa més previsible ni menys sorprenent el disc de debut d'Adele & The Chandeliers.

Un "First Date" (2020) que apunta directament a aquell pop d'estètica independent, factura immediata i ric en ganxo melòdic tan propi de la nissaga Forster-McLennan. Cançons que no s'inventen la sopa d'all, però sonen a aquestes alçades tan fresques com ho haurien fet quatre dècades enrere, com ara "Treasure", "One Two Three Four", "Something Good Is Happening" o "German on My Mind". Tampoc té desperdici la seva simpàtica lectura del "Love Me More" dels Buzzcocks.

Disponible a Bandcamp.

La Femme - "Paradigmes" (2021)

Amb tan sols tres àlbums publicats durant una dècada llarga de trajectòria, La Femme sembla a hores d'ara una d'aquelles bandes que prefereix prendre's les coses amb calma en lloc de fer-les amb pressa o sota la pressió d'hipotètics calendaris. Sense anar més lluny, són cinc anys els que separen el celebrat "Mystère" (2016) d'aquest "Paradigmes" que tot just acaba de sortir del forn. Entre l'un i l'altre hi ha hagut canvis en una formació en mutació constant, ha marxat la vocalista Clémence Quélennec i al seu lloc han entrat Nina Giangreco i Ysé Grospiron. I han tingut temps Marlon Magnée i Sacha Got –teclista i guitarrista de la banda de Biarritz, també el seu nucli fundacional- de donar forma a una quinzena de pistes que confirmen la naturalesa eclèctica del combo.

Sí, potser fan pocs àlbums, però quan s'hi posen lliuren treballs rics en abundància. I el més important, el conjunt de l'obra que ens ocupa es deixa escoltar de cap a peus, sense resultar excessiu, i jugant amb diferents i diversos registres sense perdre coherència pel camí. Trenca el gel la peça titular, un exercici de soul sintètic que deixa pas a l'electrònica ballable de "Le sang de mon prochain", el proto-hip hop de "Cool Colorado" i el vitamínic post-punk d'un "Foutre le bordel" que de ben segur esdevindrà un dels plats forts dels seus directes quan les condicions sanitàries els permetin tornar als escenaris. Una tònica que es manté fins a la baixada final de revolucions amb les dinàmiques trip hop de "Tu l'en lasses". Tercer disc llarg, i tercer encert consecutiu en una trajectòria que ja va més enllà d'allò que es va anomenar nou pop francès.

Els nadius nord-americans a la crònica pop

Buffy Sainte-Marie - Foto Matt Barnes.

La causa dels nadius nord-americans ha estat històricament una de les grans absents de la crònica pop, fins i tot quan aquesta ha posat en relleu el seu vessant més compromès en termes socials. Durant la convulsa dècada dels 60, l'era de la cançó protesta i la lluita pels drets civils als Estats Units, van ser molt poques les veus que es van mullar a favor d'aquelles persones i aquelles cultures a qui la colonització europea havia acabat arraconant a la seva pròpia terra. Johnny Cash va ser probablement la més destacable de les excepcions –a destacar el seu àlbum de 1964 "Bitter Tears: Ballads of the American Indian"-. La resta, la gran majoria, ja fossin blancs, negres o fins i tot llatins, amb prou feina van reparar en aquella injustícia històrica.

Sol explicar-ho molt bé Buffy Sainte-Marie, ella mateixa nadiua canadenca i ferma defensora d'aquesta (la seva) causa des que va irrompre a l'escena folk novaiorquesa durant la primera meitat dels 60. "A ningú l'importaven aleshores els nadius nord-americans. Si els problemes de la comunitat negra amb prou feina eren visibilitzats, encara menys ho eren els dels nadius", recordava en una entrevista publicada el passat mes de febrer, coincidint amb el seu 80è aniversari, per la revista digital Please Kill Me. Un sucós i molt recomanable article on l'autora d'"I'm Gonna Be a Country Girl Again" i "Universal Soldier" parla de la seva trajectòria però sobretot de la qüestió dels nadius.

Especialment reveladora és l'anècdota del dia en què se li va demanar que cantés "This Land Is Your Land", l'estàndard de Woody Guthrie que gairebé ha esdevingut l'himne no oficial dels Estats Units, al programa televisiu de Pete Seeger juntament amb Bob Dylan i Joan Baez. Inicialment s'hi va negar, i tot i que al final ho va acabar fent per insistència del propi Seeger, anys després li va explicar el per què de la seva negativa. Aquella terra que segons la cançó era de tots els nord-americans, en realitat era la que havia estat arrabassada als avantpassats de Sainte-Marie pels colonitzadors europeus. Per molt bones que fossin les intencions de l'autor, hi havia qui se sentia exclòs d'una lletra que en la seva voluntat d'esdevenir universal deixava tota una realitat al marge. Aquestes coses solen passar.

Anna B. Savage

Parar i reflexionar per tornar a posar-se en marxa.

La música com a ofici però sobretot com a vocació que cal cultivar de forma constant i sense voler-se enganyar un mateix. Anna B. Savage va debutar ara fa sis anys amb un ep de quatre cançons titulades amb números romans. Va seduir part de la crítica especialitzada i va passar de tocar als més selectes clubs de l'underground londinenc a compartir escenaris amb Father John Misty i Jenny Hval, entre d'altres. I aleshores es va preguntar com nassos havia anat a parar fins al punt on es trobava, es va bloquejar, va optar per deixar la música i va obrir un període de reflexió interna. Si hagués hagut de viure dels seus concerts i dels seus discos no s'ho hauria pogut permetre.

Però com que aleshores no en depenia, ha pogut dedicar temps a (retrobar-se) ella mateixa i tornar sis anys després amb un primer àlbum que és un punt de partida qui sap si definitiu, en qualsevol cas esperançador, i que no s'entendria sense l'aturada prèvia. "A Common Turn" (2021, City Slang/Music As Usual) és un viatge a les profunditats més estripades del format cançó. El seu registre vocal, de textura espectral però capaç d'alçar el vol fins a cotes elevades, es sobreposa a una instrumentació austera i minimalista, amb puntuals i sempre oportuns esclats decibèlics –el crescendo de "Chelsea Hotel #3" és un dels grans moments del disc-. De vegades va bé parar i reflexionar abans de tornar-se a posar en marxa. Savage sembla tenir-ho clar. La resta també faríem bé de tenir-ho present.

"A Common Turn" està disponible a Bandcamp.

Tot allò que es pot dir amb una veu i un contrabaix

MAGALÍ SARE I MANEL FORTIÀ

31è Jazz Granollers Festival, Casino de Granollers

9 d'abril de 2021

Afirmava Magalí Sare que darrerament es posa més nerviosa de l'habitual a l'hora d'enfilar-se a un escenari, que el setge pandèmic contra la música en directe ha fet que ocasions com la d'ahir siguin excepcions en l'agenda de qui justament viu de mostrar el seu art a escena. La vocalista va actuar ahir al vespre al Jazz Granollers Festival a duet amb el contrabaixista Manel Fortià. Presentació de "Fang i núvols" (2020, Segell Microscopi), el seu primer disc conjunt, i un concert previst inicialment per l'any passat però ajornat a causa de la coronacrisi.

Si Sare i Fortià ja han fet valer els seus respectius noms en múltiples projectes, és sorprenent la forma com han estat capaços de definir un discurs propi i intransferible a partir de l'economia de mitjans. Fent servir el contrabaix com a instrument solista i fent-lo dialogar amb les diverses textures de la veu de la barcelonina, jugant amb les formes més lliures i indòmites del jazz i les músiques d'arrel de la Mediterrània i l'Amèrica Llatina, alternant composicions pròpies amb estàndards i peces tradidicionals d'ambdós costats de l'Atlàntic, el seu registre sintonitza per moments amb el de Maria Arnal i Marcel Bagés (per exemple).

Van brillar a Granollers amb títols de pròpia autoria com "Havanera Lila" o "Desplegar-se". I van recordar què significa fer versions quan van abordar des del seu format mínim però sense fissures estàndards com "Angelitos negros" (Manuel Álvarez Maciste), "Óleo de una mujer con sombrero" (Silvio Rodríguez), "La negra Atília" (Pablo Camacaro), "Tonada del cabestrero" (Simón Díaz) o la tradicional "El testament d'Amèlia". Van rematar la feina amb "Vestida de nit", oportuna cita a una Sílvia Pérez Cruz que també ressona amb força en l'essència d'aquest projecte. Si el concert d'ahir arribava amb un any de retard, tot aquest temps d'espera realment havia valgut la pena.

La música 'ambient' espanyola dels 80, recopilada per un segell suís

Víctor Nubla (1956-2020).

Diu molt de la mena de país on vivim que hagi hagut de ser una discogràfica suïssa l'encarregada de confeccionar un volum dedicat a explorar –i a reivindicar- la riquesa de l'escena ambient espanyola de la dècada dels 80. Eren els dies en què l'electrònica tal i com la coneixem a hores d'ara tot just començava fer-se gran, en què (gairebé) tot estava per fer i en què una colla d'exploradors nats van adaptar a la seva manera i sense complexes els principis de Brian Eno, aproximant-los si calia a patrons estètics orientals i fins i tot africans.

"La Ola Interior: Spanish Ambient & Acid Exoticism 1983-1990" (2021) és la segona incursió de la disquera de Ginebra Bongo Joe a les coordenades menys recordades de la música dels 80 en aquesta banda dels Pirineus –abans hi va haver "La Contra Ola: Synth Wave & Post Punk from Spain 1980​-​86" (2018)-. També un mosaic de tota la riquesa sonora que hi va haver durant aquells dies a l'Estat espanyol més enlla de movides i altres corrents que la història, diguem-ne, oficial s'ha encarregat de magnificar.

Resulta sorprenent, per exemple, escoltar com Miguel A. Ruiz i Camino al Desván s'avancen ben bé una dècada a tot allò que durant els 90 va semblar anticipar un futur que finalment acabaria no arribant. També com Finis Africae o Esplendor Geométrico posaven les bases de corrents que encara trigarien dècades a consolidar-se. O com Víctor Nubla –del traspàs del qual s'ha commemorat recentment el primer aniversari- feia sonar aquella Barcelona que successives campanyes municipals de tots colors s'han encarregat de sepultar des d'aleshores.

Disponible a Bandcamp.