Louie Louie

Richard Berry.

Hi ha cançons amb històries tan fascinants com la de qualsevol banda o artista que els pugui passar pel cap. Probablement un dels millors exemples en sigui el de "Louie Louie". Perla del rhythm & blues vocal, pilar gairebé fundacional del que anomenem garage rock i imparable trencapistes en qualsevol de les seves incomptables encarnacions. La versió original la va compondre i enregistrar el 1957 Richard Berry, conscient que havia trobat tot un diamant però probablement incapaç d'imaginar-se que la seva troballa acabaria transcendint els límits del doo-wop per a esdevenir una de les lliçons magistrals per excel·lència del rock'n'roll de tres acords i vocació immediata.

"Love that Louie".

La versió més cèlebre la van signar sis anys més tard els Kingsmen, anticipant tota resposta possible a la British Invasion des de l'altre costat de l'Atlàntic i assegurant-se un lloc d'honor a la nissaga Nuggets -i desencadenant una investigació del mateix FBI pel contingut presumptament obscè de la seva lletra-. Durant les dècades posteriors l'hem pogut escoltar de boques tan diverses i heterogènies com les dels Wailers –els de Tacoma-, els Kinks, els Sonics, els Beach Boys, Otis Redding, The Clash, Toots & The Maytals, Joan Jett, Motörhead, Black Flag, els Fat Boys o Iggy Pop. Ace Records fins i tot va publicar l'any 2002 el recopilatori "Love that Louie - The Louie Louie Files". Un recorregut sonor que enllaça les arrels de "Louie Louie" -antecedents que apunten tant al rock'n'roll com al jazz i la música llatina, i que tenen en comú la progressió d'acords més ben amortitzada dels darrers cent anys- amb un bon grapat de versions de la peça titular -no hi falten Berry ni els Kingsmen- i algunes de les branques sorgides posteriorment d'aquell tronc original tan robust com inabastable.

Ahir vaig sentir la versió de Richard Berry, la primera de totes, en un anunci de telefonia mòbil. Suposo que ara és qüestió de temps que hi hagi un nou revival amb forma de remescla o versió insulsa com les que anys enrere van banalitzar "Beggin'" de Frankie Valli o el "Mambo No 5" de Pérez Prado. Possiblement l'escoltarem als llocs més insospitats: al súper, al fil musical del pàrquing d'un centre comercial o en una d'aquelles cafeteries on només entrem quan no trobem res més obert. Qui sap, potser fins i tot trobarem samarretes de "Louie Louie" a les franquícies de Passeig de Gràcia i Portal de l'Àngel. Però què volen que els digui, jo preferiria que l'FBI tornés a investigar la seva presumpta obscenitat lírica. Que el rock'n'roll, la música, l'art, tornessin a ser perillosos o com a mínim transgressors. I que "Louie Louie" no despertés entre els seus receptors ganes de trucar i enviar whatsapps sinó aquells instints que tanta por feien i segueixen fent a les elits més benpensants.

The Kingsmen.