90 anys amb Clint Eastwood

Clint Eastwood, en un fotograma d'"Unforgiven".

Si la de Clint Eastwood ha estat i segueix essent una de les etapes de maduresa més longeves i monumentals de la història del setè art, "Unforgiven" (1992) va determinar-ne amb tota probabilitat el punt de partida. Paradigmàtic Western crepuscular on el cineasta reflexionava per primer cop de forma oberta i amb un to clarament autoreferencial sobre l'edat, el pas del temps o els fantasmes que un va sumant amb els anys, conceptes que des d'aleshores han esdevingut gairebé una constant en la seva filmografia. Eastwood celebra avui 90 primaveres. Bona ocasió per retrobar-se amb William Munny, però també amb Walt Kowalski, Earl Stone o, per descomptat, Frankie Dunn.

20 anys sense Tito Puente

Tito Puente (1923-2000).

Poques etiquetes s'han arribat a banalitzar tant en la història de la música contemporània com aquest calaix de sastre que solem anomenar música llatina. No hi han ajudat, més aviat han fet molt de mal, tota una sèrie de productes de temporada que semblen voler associar la condició llatina –sempre entesa des d'un punt de vista blanc, europeu i, si se'm permet l'apunt, masculí- amb revetlla gratuïta i sovint mancada d'aquell bon gust que precisament i per definició ha tendit sempre a definir els ritmes d'arrel llatina.

Són reflexions que acostumo a fer cada cop que punxo un disc de Tito Puente. Percusionista tot terreny, referent de llarguíssim recorregut que va enllaçar en una única i gairebé inabastable trajectòria llenguatges com el mambo, la salsa o el jazz. Va gravar amb els millors de cada casa, va deixar empremta en cada sessió on va participar i en cada escenari que va trepitjar, i va esdevenir un nom de ple dret d'aquesta etiqueta que sobre el terreny resulta tan estèril com tota la resta. Ambaixador de ple dret de l'Spanish Harlem novaiorquès i pilar de la música del segle XX, ens va deixar avui fa 20 anys.

Pearl Jam - "Gigaton" (2020)

El context importa a l'hora d'escoltar música. Importa l'entorn a l'hora de gaudir o no de determinats concerts. Importa el moment a l'hora d'escoltar un disc per primer cop. I importa el tot a l'hora d'entendre (i, en conseqüència, apreciar) les diferents parts del propi disc. Un apunt a tenir en compte, aquest últim, en un moment en què se'ns bombardeja de forma constant amb avançaments de discos que sortiran més tard o més d'hora, amb cançons que en altres temps haurien estat singles però ara mateix són directament despatxades sense context perquè sembla, en temps d'immediatesa, que qui dispara més ràpid tingui les de guanyar.

No em va entusiasmar al seu moment "Dance of the Clairvoyants", el primer avançament del que ha esdevingut el darrer disc de Pearl Jam, "Gigaton" (2020). No em va entusiasmar perquè, tot i no sonar malament, tampoc sonava tal i com se suposava que ho hauria de fer una obra dels de Seattle. Perquè tot i el seu ritme contagiós, la seva hipnòtica línia de guitarra i la veu nerviosa d'Eddie Vedder, semblava que hi faltava alguna cosa. I allò que hi faltava, amb tota probabilitat, era el fet de poder escoltar-la a continuació de "Who Ever Said" i "Superblood Wolfmoon". Les dues peces que precedeixen la part en qüestió al conjunt de l'àlbum. I dues mostres d'aquest rock musculós però àgil i dinàmic que els nord-americans van començar a patentar amb aquell retorn a l'estat de gràcia que va esdevenir "Pearl Jam" (2006).

Sí, "Dance of the Clairvoyants" s'entén molt millor en el context del qual forma part, i fins i tot es perfila –juntament amb els dos títols anteriorment citats- com un dels grans arguments d'un àlbum que torna a assenyalar a Vedder i companyia com una de les bandes més genuïnes i coherents amb elles mateixes de les passades tres dècades, ja no diguem la que més dignament ha madurat de les de la seva generació. Menció a part mereix també la intensitat creixent d'un "Quick Escape" que sona com si Led Zeppelin haguessin emmarcat "Kashmir" al seu quart disc. Exercicis de rock robust que troben el seu contrapunt en les textures orgàniques de "Comes Then Goes" i la fragilitat de "River Cross", dues balades que remeten directament al Vedder solista.

Absurd o cinisme?

Un altre signe d'aquests temps ridículs que ens ha tocat viure. Si fa uns mesos assistíem a l'esperpèntic espectacle del compte de Facebook de Nirvana celebrant que el videoclip d'"Smells Like Teen Spirit" havia superat el bilió de visualitzacions en una plataforma d'streaming, aquesta setmana hem vist com el compte de Creedence Clearwater Revival a la mateixa xarxa social felicitava l'aniversari a John Fogerty. Tot plegat, a gairebé cinc dècades del final d'una història que va acabar com va acabar, i que va tenir les seqüeles que va tenir –qui conegui una mica la història de Fogerty i CCR ja sap a què ens estem referint-. Arribat aquest punt, un es planteja si tot plegat respon simplement a l'absurd de les xarxes socials i tot allò que representen, o si ens trobem davant la definició perfecta del que vindria a ser el cinisme.

Guitarra, baix i bateria - Programa 251

Laura Marling.

Després de dos mesos d'absència, aquesta setmana he tornat a Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil i Laura Peña. Bé, més o menys, perquè això de fer ràdio a distància és una mica estrany. Sigui com sigui, ja poden vostès escoltar una selecció que va de Jason Isbell a Morrissey passant per Vivien Goldman, Daniel Romano, Julia Holter, Laura Marling i Cosmo Jarvis. Disponible en podcast.

Pops a El 9 Nou

Cançons refrescants per a un estiu que es perfila certament atípic. Pops publiquen avui el seu segon disc, "Mar i muntanya" (2020, La Catenària). Hem parlat amb els components del grup, i hem aprofitat per recordar el pas d'alguns d'ells pels enyorats Treepoli. Una entrevista que poden llegir avui mateix a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

L'Espiadimonis: "L'art ha de jugar un paper clau en aquest moment que estem vivint"

Cantant a l'amor i a la lluita - Foto Arxiu Bankrobber.

L'Espiadimonis es deixa seduir per la lluminositat pop en un segon disc, "Arrels i llavors", on l'alter ego de Carles Dordella entra de ple en el comentari social i es posiciona políticament sense pèls a la llengua. Torna a comptar amb el suport de vells coneguts com Roger Gascon o, atenció, els seus excompanys a Les Philippes.

Cançons lluminoses per a temps estructuralment foscos. O com un projecte que es va començar a gestar en les coordenades del folk de caire autoreflexiu, ha acabat abraçant un format pop d'estètica colorista que cerca inspiració en els esdeveniments que han marcat l'agenda social i política catalana durant els darrers anys, arribant fins i tot a posicionar-se sense pèls a la llengua. És aquest doble salt endavant el primer que crida l'atenció d'"Arrels i llavors" (2020, Bankrobber), el segon àlbum de L'Espiadimonis, que arriba tot just dos anys després del seu debut amb "Estimar la vida o témer la mort".

"En cap moment vaig voler abandonar les arrels folk del projecte, però és cert que aquesta evolució ha estat un procés conscient, ja des del moment en què vaig començar a compondre les noves cançons", explica l'alter ego del barceloní Carles Dordella. "El primer disc el vaig concebre amb la intenció de poder-lo defensar en solitari, per això contenia unes composicions més directes. Però després d'haver rodat el projecte amb dos formats diferents, vaig adonar-me que aquelles cançons respiraven poc quan les tocava amb la banda. Per això vaig concebre el segon disc pensant també en aquest format".

Entre els músics que han acompanyat Dordella a l'estudi destaca la presència del multiinstrumentista Roger Gascon (The Lazy Lies, Trau), que ja va produir "Estimar la vida o témer la mort" i repeteix ara als controls. "En Roger toca qualsevol instrument que li demanis. En aquest disc s'ha fet càrrec de la bateria, les percussions, els teclats i alguns arranjaments de guitarra. A aquestes alçades tinc clar que em complementa a la perfecció. Em compensa quan tinc dubtes o quan la creativitat se'm desvia cap a llocs poc raonables. En aquest disc ens hem discutit més que en el primer, i ha estat un plaer fer-ho perquè el producte final ha estat fruit d'aquest procés. És un dels grans diamants en brut de l'escena musical d'aquest país".

També hi han participat els excompanys de Dordella al capdavant de Les Philippes –Kenneth Santos, Pau Torrens i Xavi Artigas: aquests dos últims militen actualment a Trau-, formació mai prou reivindicada que sens dubte va deixar la seva empremta a l'indie barceloní de principis de segle. "En cap cas es tracta d'un retrobament, perquè no ens hem arribat a separar mai. Seguim sent una família, ens mantenim en contacte i segueixen essent els meus germans. A més, amb en Kenneth hem dut a terme la preproducció tant d'aquest disc com de l'anterior. En certa manera, també se'l pot considerar pare de la criatura", confessa.


DE L'ANGOIXA A L'ESPERANÇA

A nivell líric, peces com "Vencedors i vençuts", "I a qui vulgui escoltar" o "El pres i el carceller" adrecen sense pèls a la llengua capítols com l'1 d'Octubre o la posterior repressió per part de l'Estat espanyol. "M'agrada que l'art sigui compromès. L'Espiadimonis va néixer amb la intenció de cantar a l'amor i a la lluita, d'aportar el meu propi gra de sorra a totes aquelles causes que considero justes. Al primer disc ja hi havia algunes crides a la mobilització, però des d'aleshores han passat tot un seguit de coses que m'han afectat tant a nivell personal com creatiu. Em refereixo a l'atac sense complexos que han patit la llibertat i la cultura al nostre país. Woody Guthrie portava escrit a la guitarra el lema 'This Machine Kills Fascists'. La meva guitarra com a molt els arribarà a molestar, però ara és un bon moment per fer-la sonar ben fort".

Però no tot és indignació. "I a qui vulgui escoltar", per exemple, parteix dels fets de la tardor de 2017 per transmetre un missatge d'esperança. "És normal que s'hagi imposat el pessimisme després de tot el que hem arribat a viure durant els darrers anys, i ara penso també en altres problemàtiques com poden ser l'escalfament global o la retallada de llibertats que darrerament es comença a percebre a escala mundial i amb la qual cal anar amb compte. Però alhora crec que que hem de ser capaços de canalitzar tota aquesta ràbia en positiu i transformar l'angoixa en energia transformadora. Si anem plegats podem canviar moltes més coses de les que ens pensem. I, tornant a l'1 d'Octubre, els que el vam viure tenim el deure de no oblidar res de tot allò, de transmetre-ho".

Dordella acaba de referir-se a la retallada de llibertats que diverses veus han començat a denunciar arran de les mesures aplicades per diferents governs a l'hora de fer front a l'actual emergència sanitària. "Sóc pare de dues filles, i em preocupa com tot això les pugui arribar a marcar d'ara endavant: la vida, l'escola, les relacions, les pors, l'autoritat... Tot això es troba de ple en un canvi de paradigma i cal anar amb compte. No m'agradaria que les generacions futures siguin més influenciables que les actuals per culpa de tot plegat". Per sort, sempre quedarà la música. "La música, l'art en general, ha de jugar un paper clau en aquest moment que estem vivint. Ha de generar i transmetre bellesa, fomentar la reflexió, tocar punts sensibles o, simplement, animar-nos. La cultura ens farà lliures", conclou.


Poden escoltar "Arrels i llavors" a Bandcamp.

Bucky Baxter (1955-2020)

BUCKY BAXTER

(1955-2020)

Pocs músics poden dir que han acompanyat a dues figures de la mida d'Steve Earle i de Bob Dylan en alguns moments clau de les seves respectives carreres. Bucky Baxter en podia presumir. Va debutar a l'estudi de gravació amb Earle durant la gestació del que esdevindria el seu primer àlbum. Un "Guitar Town" (1986) que va establir algunes de les bases d'allò que avui anomenem country alternatiu, esdevenint de passada un clàssic del so Americana. No va ser la seva única tasca al costat del texà, amb qui va gravar altres obres igualment capitals com "Copperhead Road".

Amb Dylan va girar durant gairebé una dècada en el marc del Never Ending Tour –un dels últims concerts que va oferir amb l'autor de "Like a Rolling Stone" va tenir lloc el 22 d'abril de 1999 al Palau d'Esports de Barcelona- i va enregistrar aquell retorn per la porta gran que va significar "Time out of Mind" (1997). Mestre de la pedal steel guitar, també se'l pot escoltar en àlbums tan celebrats com "Green" (1988), de R.E.M., o "Gold" (2001), de Ryan Adams. Ens ha deixat a l'edat de 65 anys, per causes que encara no s'han donat a conèixer.

Streaming enmig del camp

Lewis Floyd Henry, en directe des d'algun camp anglès.

Ara que les circumstàncies ho comencen a permetre, també en altres països del nostre entorn, és d'agrair que aquells músics que segueixen oferint actuacions en streaming optin per formats més originals –o, com a mínim, menys vistos- que el concert de petit format al dormitori o a la sala d'estar. Lewis Floyd Henry, per exemple, se'n va anar ahir a la tarda fins al bell mig d'un camp i va aprofitar un bonic dia primaveral per oferir una potent descàrrega de blues elèctric amb pinzellades de rock psicodèlic, funk ben engreixat i fins i tot hip hop.

Armat amb una bateria i una guitarra de doble màstil, l'home orquestra britànic va repassar el seu propi catàleg i el va amanir amb dinàmiques versions de títols aliens com "Stuck in the Middle with You" (Stealers Wheel), "Another One Bites the Dust" (Queen) o "Loser" (Beck). A destacar una lectura gairebé protopunk d'"All Along the Watchtower" (Bob Dylan). Tal i com solia fer-ho als seus inicis als carrers de l'East End londinenc. Poden vostès recuperar el concert a Facebook. Es recomana escoltar-lo amb el volum a l'11.

Steve Earle - "Ghosts of West Virginia" (2020)

Al principi, "Ghosts of West Virginia" (2020) ni tan sols havia de ser un disc. Steve Earle va compondre bona part de les cançons que l'han acabat conformant com a banda sonora de "Coal Country", una obra de teatre de Jessica Blank al voltant de l'accident que l'any 2010 va matar 29 treballadors d'una mina de Virgínia de l'Oest. El pitjor desastre miner de la història recent dels Estats Units. I un episodi que la memòria col·lectiva nord-americana sol contemplar com un símbol de l'opressió capitalista sobre la classe treballadora.

Blank va escriure el guió a partir d'entrevistes amb supervivents i familiars de les víctimes, i Earle la va acompanyar durant tot el procés en condició de director musical. Si l'objectiu de la producció era servir d'altaveu a aquells que sovint són silenciats, l'experiència del texà com a cronista de l'Amèrica més desolada i desemparada va esdevenir vital a l'hora de trencar el gel. Segons confessava ell mateix en una entrevista recent, bona part dels entrevistats –les persones representades a l'escenari, ni més ni menys- tenien en comú el fet de posseir una còpia de "Copperhead Road" (1988).

Precisament, l'herència hillbilly de peces com "Union, God and Country", "Black Lung", "Fastest Man Alive" o "John Henry Was a Steel Drivin' Man" –aquesta última enllaça la llegenda al voltant del popular heroi ferroviari amb la realitat de comunitats mineres com la del comtat Raleigh, on va tenir lloc l'accident- podrien formar part del propi "Copperhead Road", si bé els acabats i la càrrega social del conjunt del disc remeten per moments al posicionament polític que Earle va adoptar sense pèls a la llengua en plàstics com "Jerusalem" (2002) o "The Revolution Starts Now" (2004).

Enregistrat amb l'actual encarnació de The Dukes –amb Chris Masterson i Eleanor Whitmore a banda i banda d'Earle, i Jeff Hill (Chris Robinson Brotherhood) ocupant el lloc del desaparegut Kelley Looney-, "Ghosts of West Virginia" parteix d'un esdeveniment concret i local per a adreçar, fins i tot quan recita els noms dels 29 miners morts a la solemne "It's About Blood", un relat tan constant i global com és l'eterna lluita de les peces contra l'engranatge, de l'home contra la màquina, de l'individu contra el sistema.

"A Horse with No Name" segons Jozef van Wissem

Una d'aquelles cançons que la majoria de vostès haurà escoltat en infinites ocasions, reinterpretada tal i com ningú l'havia arribat mai a escoltar. "A Horse with No Name", el clàssic d'America, deconstruït per Jozef van Wissem a partir de la seva mateixa essència. Una lectura àrida i claustrofòbica, tenebrosa en ocasions, que contrasta amb la calidesa folk pop del registre original i on la veu gairebé fantasmagòrica del neerlandès s'acompanya tan sols d'una fràgil guitarra elèctrica i d'una subtil capa d'electrònica. Publicada el mes passat com a single amb una caràtula que sens dubte hi va a joc. Poden escoltar-la a Bandcamp.

Jimmy Cobb (1929-2020)

JIMMY COBB

(1929-2020)

Sol contemplar-se "Kind of Blue" (1959) no tan sols com l'obra magna de Miles Davis sinó com un dels discos més influents, innovadors i essencials de la història del jazz. Jimmy Cobb era fins a dia d'avui l'únic supervivent de la formació que el va enregistrar, i el toc subtil però segur de la seva bateria un dels ingredients clau d'un plàstic que va marcar un abans i un després.

Però si la seva participació en aquell àlbum sol ser el més destacat de la prolífica trajectòria de Cobb, seria injust obviar el seu paper en sessions com les que van donar lloc a àlbums com "Porgy and Bess" (1958) o "Sketches of Spain" (1960), també acompanyant al mateix Davis, així com la seva tasca al servei d'altres gegants com John Coltrane, Cannonball Adderley, Wes Montgomery, Sarah Vaughan o Dinah Washington.

Personalment, m'agrada tornar de tant en tant a "Standard Collection" (1986), fruit de la seva unió amb Hank Jones i Eddie Gomez sota el paraigües de The Great Jazz Trio. Un d'aquells títols que amb prou feina solen trobar-se referenciats a la xarxa, el vaig localitzar anys enrere en un mercat de segona mà i em va entrar pels ulls –aquelles vistes de Nova York nevada a la caràtula- abans d'alegrar-me la tarda un cop el vaig poder punxar.

El 'retrobament' d'El Petit de Cal Eril

Tot a punt per al retrobament - Foto Marc Cuscó.

Després d'haver segellat el passat mes de març el que probablement es recordarà com un dels grans concerts en streaming d'aquest confinament, El Petit de Cal Eril ha aprofitat la flexibilització de la quarantena per retrobar-se amb els músics que l'acompanyen habitualment i reinterpretar en directe part del seu repertori, amb tot el que implica el concepte reinterpretar. L'actuació va tenir lloc al Teatre de Cal Eril, a Guissona, davant les càmeres d'Escafior Films.

El resultat, oportunament titulat "El retrobament", es podrà visionar online a partir de les 22h d'aquest divendres, 29 de maig. L'assistència virtual a l'estrena es limitarà a 333 usuaris, que pel mateix preu de l'entrada es podran descarregar en exclusiva el disc en directe de l'esdeveniment en edició digital limitada, i posteriorment podran comentar la jugada amb els propis membres de la banda –la connexió tindrà lloc el diumenge 31 de 20 a 23h-.

Més informació i entrades:

El Petit de Cal Eril  /  Pàgina web  /  Bankrobber

The Dream Syndicate - The Universe Inside (2020)

I quan ningú s'ho esperava, van The Dream Syndicate i facturen a vuit anys del seu celebrat retorn als escenaris el disc més sorprenent i trencador de tota la seva carrera. Un àlbum que marca distàncies amb el format cançó que fins ara havia estat la raó de ser d'Steve Wynn i companyia per endinsar-se en el terreny de l'experimentació i la improvisació. El resultat són cinc pistes que deixen enrere els paràmetres del Paisley Underground per explorar les formes més còsmiques de la psicodèlia i fins i tot abraçar registres com el krautrock.

Tan sols una de les les peces en qüestió, "Apropos of Nothing", sembla connectar amb aquella acidesa d'ascendència sixties que els de Los Angeles gairebé van arribar a patentar al seu dia. La resta del plàstic la conformen viatges interestel·lars com "Dusting Off The Rust" o l'inicial "The Regulator". Vint lisèrgics minuts i mig de jam session, la pista més llarga d'un disc on bona part dels talls oscil·len al voltant dels deu minuts de durada. I una excursió sideral on ressonen noms que van de Neu! a Hawkwind passant per Silver Apples o la Sun Ra Arkestra. Des d'ara mateix, el treball més definitiu de la fructífera etapa de la banda.

Pops - "Mar i muntanya" (2020)

Va dir algú que davant del mal temps el millor és fer bona cara. I si, com es pot anar intuint, som a les portes d'un estiu atípic en el pitjor dels sentits, la música pot esdevenir un bon instrument a l'hora d'agafar-se les coses amb calma, rebaixar tensions i fins i tot gaudir del moment present mentre esperem que n'arribin de millors. Aquesta setmana veurà la llum el segon disc de Pops, "Mar i Muntanya" (2020, La Catenària), un ep de naturalesa festiva i desenfadada, i cinc peces a tenir en compte a l'hora de confeccionar qualsevol hipotètica banda sonora de cara als mesos que tenim per davant.

El plàstic comença a ritme de frenètic ska-punk, el de la peça titular, que sense donar peu a cap mena de treva deixa pas al folk rock accelerat de la inequívoca "Barra, Birra i Rock'n'Roll". A destacar també "Cap a Girona", una lectura lliure del "My Sharona" de The Knack, així com l'èpica pop de "Som eterns" –un cant a favor de la consciència mediambiental- i els aires rockabilly d'"El cor de l'univers". Tot plegat, un salt endavant respecte del disc de debut dels de Granollers, un "La Mar Salada!" (2020) que ja els va presentar com a notables artesans de la cançó pop amb accent anglòfil –a les seves files hi militen dos excomponents dels enyorats Treepoli-.

Roger Gascon es multiplica per quatre

Roger Gascon, multiplicat per quatre i emetent en streaming ahir a la tarda.

Salvant totes les distàncies que vostès vulguin, hi ha ocasions en què penso en Roger Gascon com una mena de Paul McCartney o Todd Rundgren. Un multiinstrumentista tot terreny i artesà vocacional de la cançó pop, ahir a la tarda va oferir des del seu propi Gate24 Estudi un concert en streaming que en realitat va esdevenir quelcom més que un concert.

Multiplicat per quatre –s'entén que l'actuació no era en directe-, el barceloní va interpretar a vuit mans –les seves- tot un seguit de clàssics del pop i del rock que van anar de Dion and The Belmonts als Black Keys passant pels Kinks, Paul Weller, The Who, Vampire Weekend, Pixies, Michael Jackson i fins i tot Britney Spears –també va citar dues de les bandes que ha arribat a encapçalar, Dunno i The Lazy Lies-.

Van brillar, i de quina manera, les harmonies vocals que es va marcar a "I Don't Like Mondays" (The Boomtown Rats) i "Helplessly Hoping" (Crosby, Stills & Nash). També la lectura gairebé a baixa fidelitat del "Heart of Glass" de Blondie. A títol personal, va ser un gustàs poder tornar a escoltar el Bird with Vertigo" de Dunno.

Michael Monroe en streaming

Monroe i Yaffa, actuant en streaming ahir a la tarda.

La mirada de complicitat que Michael Monroe li va dedicar a Sami Yaffa durant la interpretació de "Motorvatin'" ho deia tot. Quatre dècades de trajectòria, una unió que s'ha anat fent i desfent de forma intermitent però sembla ara més sòlida que mai, i un clàssic de Hanoi Rocks que després de tot aquest temps segueix invocant les essències més bàsiques i primàries del rock'n'roll, despatxat en aquesta ocasió en un format semiacústic que l'acostava a registres com el rockabilly.

Monroe va oferir ahir a la tarda un concert en streaming des de l'escenari de 45 Special, històrica sala de concerts de la localitat finlandesa d'Oulu que aquests dies i amb motiu de l'emergència sanitària ha de limitar la seva activitat a retransmissions com la que ens ocupa. Un repàs a la trajectòria solista de Monroe, cites puntuals a Hanoi Rocks i Demolition 23 i alguna versió molt ben triada –explosiu final amb "Long Tall Sally" a manera d'homenatge pòstum a Little Richard-, amb Yaffa al baix i un altre vell conegut com és Costello a la guitarra acústica.

Monroe, lluny de la hiperactivitat a què ens té acostumats quan s'enfila a un escenari, es va mantenir al centre del set, tocant la guitarra acústica, i fins i tot va oferir bona part del concert assegut. No és que s'estigui desgastant, ben al contrari. El d'ahir era un show de petit format i les circumstàncies convidaven a oferir una posada en escena més aviat recollida, també a triar un repertori on semblaven encaixar especialment títols com "Deadtime Stories", "You Crucified Me" o "Don't You Ever Leave Me". Però per moments semblava l'autor de "Not Fakin' It" (1989) més incombustible que mai als seus 57 anys.

Poden vostès visionar el concert a Facebook.

Laura Marling - "Songs for Our Daughter" (2020)

El primer cop que Laura Marling va actuar a Barcelona va ser el 4 de maig de 2008, a la sala 2 de Razzmatazz i com a telonera d'un Adam Green que es debatia aleshores entre l'herència de l'antifolk i tot allò que ha acabat venint després. Marling tot just acabava d'assolir la majoria d'edat i venia a presentar sense cap altre suport que la seva veu i la seva guitarra un disc de debut, "Alas, I Cannot Swim" (2008), que també semblava debatre's entre aquella nova onada de folk britànic que encapçalaven uns encara efervescents Mumford & Sons i, novament, tot allò que ha vingut després.

La britànica va generar tot un seguit reaccions en positiu entre la parròquia més puntual d'aquella vetllada, però ningú podia predir aleshores que en qüestió de pocs anys la seva veu hauria madurat fins al punt d'esdevenir un referent de ple dret, gravar els seus discos amb tot un Ethan Johns als comandaments i veure com la crítica especialitzada començava a comparar-la amb tòtems tan inabastables com Joni Mitchell –la comparació no era gens gratuïta tenint en compte la seva habilitat a l'hora de maridar registres com el folk, el pop o el jazz-.

"Song for Our Daughter" (2020) arriba dos anys després del seu acostament a l'electrònica amb LUMP –projecte conjunt amb Mike Lindsay (Tunng)-, si bé recupera les coordenades més orgàniques del seu discurs. Una col·lecció de cançons que s'adrecen a un infant imaginari, i que tant poden apuntar a les altes esferes del so Americana ("Alexandra", "Strange Girl) com manifestar-se fràgils a més no poder ("Fortune", "The End of the Affair"). Torna a produir el propi Johns i hi col·labora tot un Chris Hillman. Cada dia més a prop de Mitchell i més lluny de Mumford & Sons, Marling segueix parlant amb veu pròpia i creixent disc a disc.

Jason Isbell and The 400 Unit - "Reunions" (2020)

"Tell the truth enough / You'll find it rhymes with everything", canta Jason Isbell a "Be Afraid". Una peça que, malgrat el seu títol, convida a no tenir por. I a dir les coses tal i com un les pensa en un món on el posat i la impostura es troben a l'ordre del dia. La pista forma part de "Reunions" (2020), el sisè disc que el d'Alabama signa conjuntament amb aquesta maquinària tan ben engreixada que ha esdevingut The 400 Unit. Molt més que una banda d'acompanyament, el suport que ha consolidat Isbell com un dels noms capitals de la música d'arrel nord-americana de la passada dècada.

"Reunions" alterna declaracions de principis i comentari social amb aquell ampli ventall discursiu que permet a Isbell flirtejar amb llenguatges com el soul (la inicial "What've I Done to Help"), transitar les mateixes carreteres infinites que connecten l'electricitat de Neil Young amb les dinàmiques de Tom Petty ("Overseas") o facturar himnes de naturalesa tan immediata com perdurable (la citada "Be Afraid"). Un àlbum menys compacte que el seu predecessor –"The Nashville Sound" (2017), amb tota probabilitat una de les obres definitives d'Isbell al marge de Drive-By Truckers-, però majúscul en qualsevol cas.

La tercera fotografia de Robert Johnson

La tercera fotografia autentificada de Robert Johnson (1911-1938).

Les xifres han contribuït sens dubte a alimentar la llegenda i el misteri al voltant de Robert Johnson. Tan sols se li coneixen 29 cançons –algunes les va gravar per duplicat- que conformen elles soles bona part del cànon del blues del Delta, si bé la llegenda diu que n'hauria compost d'altres que mai va arribar a enregistrar. I fins ara tan sols se l'havia pogut veure en dues úniques fotografies que han esdevingut icones visuals tant del blues com del conjunt de la cultura nord-americana.

Doncs bé, sembla que finalment ha sortit a la llum una tercera fotografia (autentificada) de l'autor de "Cross Road Blues". La tenia ben custodiada Annye Anderson, germanastra de Johnson que ha decidit publicar als 94 anys la seva autobiografia i il·lustrar-la amb la imatge en qüestió. Una instantània que mostra el mite amb una guitarra a les mans i esbossant una mena de somriure que sens dubte contrasta amb el misteri i les llegendes ocultistes que sempre han envoltat el seu nom.

El misteri i la llegenda, de fet, són tan fonamentals a l'hora d'explicar la figura de Johnson com la seva pròpia música. Va vendre la seva ànima al diable en una cruïlla de camins a canvi de la seva revolucionària tècnica a la guitarra, o tan sols va topar amb un home de món equipat amb un afinador? Quin aspecte devia tenir a l'escenari i durant les comptades sessions de gravació que va arribar a dur a terme? Què aportaria, d'arribar a existir, una trentena cançó amb la seva signatura?

El misteri de Johnson va estretament lligat a una regió, el Delta del Mississippi, que porta segles alimentant els seus propis mites i llegendes. També remet a un temps, els primers dos terços del segle XX, en què tot estava per fer, la immediatesa no es trobava a l'ordre del dia –totes les gravacions de Johnson daten de 1936 i 1937, però el seu llegat trigaria dècades a reivindicar-se- i un disc a 78 rpm podia conjurar tota mena d'esperits. Potser per això, perquè els misteris mai solen ser efímers, produccions fonogràfiques com les de qui ens ocupa han esdevingut més perdurables que qualsevol trending topic per enginyós que pugui resultar.

Mojo: This Is a Call!

Cosa dels temps que estem vivint i dels retards acumulats en determinades línies de distribució, fins aquesta mateixa setmana no havia pogut agenciar-me un exemplar de l'edició de maig de Mojo. I la sorpresa ha estat majúscula quan he descobert el recopilatori que l'acompanya, un elèctric repàs a tot allò que va esdevenir el rock alternatiu nord-americà dels 90 més enllà del grunge. Superchunk, Sebadoh, Madder Rose, Built to Spill, The Jesus Lizard, Sunny Day Real State, Red Red Meat, The Jon Spencer Blues Explosion i fins a una quinzena de noms que gairebé podrien haver conformat un cartell vintage del Primavera Sound. No hi figuren, en canvi, uns Foo Fighters a qui la revista dedica la portada i als quals remet el propi títol del disc, "This Is a Call!".

Museless carrega contra la moral catòlica

Diu molt d'aquest món on vivim que un producte audiovisual pugui mostrar simbologia religiosa de forma explícita però, en canvi, hagi de censurar les imatges on apareixen parts del cos humà com ara els mugrons femenins. És el cas, per exemple, del darrer videoclip de Museless, "El catolicismo". Una peça on l'alter ego de Laura Llopart juga amb la provocació per posar damunt la taula totes les contradiccions de la moral catòlica, però sobretot la manera com aquesta arriba a condicionar el més íntim dia a dia tant de creients com de no creients.

"Te quiero dentro, tú quieres lo mismo / Pero el catolicismo nos ha obligado a ser así", canta Llopart sobre una base electrònica tan atmosfèrica com opressiva. "Por qué es tan difícil seguir respirando la realidad / Cuando en nuestra cabeza es más fácil que follar", sentencia sense mossegar-se la llengua. El videoclip en qüestió s'ha rodat a les muntanyes de Montserrat, un entorn paisatgístic amb un fort component religiós, i mostra un grup de monges que decideixen abandonar els principis més estrictes de la fe per gaudir de plaers més carnals i terrenals.

"La peça vol explicar com el tipus de relacions que mantenim, tant a nivell sentimental com sexual, van molt molt lligades a la base cultural de la qual bevem, en el nostre cas la tradició catòlica. Sovint no ens n'adonem, però el sentiment de culpa cristià acaba condicionant totes les nostres respostes vitals siguem o no siguem catòlics. Determina quines accions duem a terme, quines deixem de fer i en quines ni tan sols pensem perquè no estan 'permeses'”, explica la vallesana. "El catolicismo" és el primer avançament d'un nou treball que veurà la llum durant els propers mesos a través de Luup Records.

Poden veure el videoclip a Youtube.

Mary Shelley en temps de pandèmia

Doncs bé, ja portem més de dos mesos de confinament i sembla que mica en mica tendeixen a relativitzar-se aquells discursos que al principi de la pandèmia cridaven a aprofitar l'emergència sanitària per replantejar el model de societat, repensar els nostres hàbits, trencar per sempre més amb el sistema capitalista i, en definitiva, construir aquell món ideal que solem desitjar i fins i tot invocar en tota situació de crisi però tendim a oblidar un cop retornats a la mal anomenada normalitat –així va ser després de la crisi econòmica, social i financera de fa deu anys, així va ser un cop passat el temporal Gloria de fa quatre mesos, i així serà quan ens diguin que hem vençut la tan temuda pandèmia-.

També semblen anar cotitzant a la baixa les recomanacions culturals amb motiu del confinament. Es manté l'allau de propostes pròpia d'aquests temps de molta immediatesa i poca profunditat, però ara ja no es tracta d'entretenir-nos mentre estem tancats a casa sinó de seguir consumint pel simple fet de consumir –el que havíem fet fins dos mesos enrere, vaja-. I amb tot això m'ha vingut de gust recuperar un d'aquells clàssics oportuns en qualsevol moment, també ara. El "Frankenstein" (1818) de Mary Shelley, transgressora novel·la gòtica que va posar sobre la taula l'etern debat entre ciència i ètica, també l'afany humà per controlar les forces de la natura i el preu a pagar quan un s'atreveix a jugar amb quelcom que es troba més enllà de la seva comprensió. Els sona de res, tot plegat?

Daniel Romano - "Okay Wow" (2020)

Pocs artistes contemporanis tenen la capacitat que Daniel Romano ha demostrat a l'hora de reinventar-se ell mateix sense necessitat de descobrir mai la sopa d'all. En menys d'una dècada, el canadenc ha passat d'invocar les formes més classiques i sense adulterar de la música country, a assolir alts nivells de sofisticació pop amb segell d'autor o a flirtejar amb el rock més bàsic i visceral.

"Okay Wow" (2020, You've Changed Records), el seu primer àlbum en directe, enregistrat l'any passat durant una gira per Escandinàvia, es serveix d'aquest darrer registre per a refermar Romano i els músics que l'acompanyen com a autèntiques bèsties escèniques –el disc el signa amb nom de banda: Daniel Romano's Outfit-.

Una quinzena de peces que comencen amb els paisatges a contrallum d'"Empty Husk" i que posen la directa amb "Toulouse" i el seu regust d'alcohol i carretera. Un cop acabada d'engreixar la maquinària, talls com "Hard on You" o "Strange Faces" remeten per moments a les glorioses gravacions en directe del Dylan dels 70. Sí, de debò.


Més informació:

You've Changed Records  /  Bandcamp

Lucky Peterson (1964-2020)

LUCKY PETERSON

(1964-2020)

Referir-se a Lucky Peterson com a nen prodigi equivalia a quedar-se curt. Amb tan sols cinc anys, el teclista i guitarrista de Buffalo, Nova York, ja solia enfilar-se amb freqüència a l'escenari del club que regentava el seu pare, on solia sorprendre no tan sols la pròpia clientela sinó bona part de les figures que hi anaven a actuar. Va ser el cas de tot un Willie Dixon, que fascinat pel talent demostrat per aquell infant a tan curta edat va decidir apadrinar-lo.

Ben aviat Peterson es trobava actuant en alguns dels programes de més audiència de la televisió nord-americana, pas previ a la gravació d'un disc de debut, "Our Future: 5 Year Old Lucky Peterson" (1969), que sonava fresc com una rosa i sintonitzava el seu autor amb una tradició que sens dubte portava a les venes. Amb el pas dels anys va refinar el seu estil i va esdevenir un dels grans referents per a les generacions més joves de bluesmen. Ens ha deixat a l'edat de 55 anys.

Els bootlegs digitalitzats de Grateful Dead

Els Dead al seu hàbitat natural, l'escenari.

The Internet Archive publica al seu web gairebé 15.000 bootlegs de Grateful Dead. La xifra és tan descomunal a priori com absurda sobre el terreny. El paradís digital de qualsevol Deadhead d'arrel? O un símptoma més de l'afany acumulador d'un entorn 2.0 que tendeix a confondre quantitat amb qualitat? 

La relació dels components de Grateful Dead amb els seus seguidors va arribar a ser tan estreta, que aquests últims –coneguts popularment com a Deadheads- solien tenir el costum d'enregistrar els concerts del grup i d'intercanviar-se'ls entre ells amb forma de bootlegs. Una pràctica que l'entorn de la banda no tan sols tolerava sinó que fins i tot encoratjava, i que va donar peu a una inabastable quantitat de gravacions bona part de les quals no s'ha arribat mai a escoltar més enllà de l'àmbit estrictament Deadhead.

The Internet Archive, una biblioteca digital sense ànim de lucre que des de fa més de dues dècades es dedica a recopilar documentació per difondre-la a la xarxa de manera gratuïta, ha publicat a través del seu portal 14.571 d'aquells enregistraments, tots ells prèviament digitalitzats i catalogats –òbviament, la magnitud de la xifra implica que existeixen diversos documents relatius als mateixos concerts-. Són gravacions realitzades entre els anys 1973 i 1995 –quan la banda va deixar d'existir arran de la mort de Jerry Garcia-, i moltíssimes hores de música que en línies generals tornen a refermar els Dead com una de les grans bandes de directe de la història del rock, claríssim precedent del fenomen jam band.

Dit això, i per no perdre el món de vista, caldria recordar que com a bons hereus dels primers hippies, els Deadheads concebien la pràctica de gravar els concerts dels seus ídols com una manera de fer xarxa i mantenir viva la seva comunitat a través de l'intercanvi, no pas amb l'afany de fomentar-ne l'acumulació perquè sí. Un esperit que xoca frontalment amb l'accés sobtat i indiscriminat a gairebé 15.000 documents que perden bona part del seu sentit un cop trets de context –és que ni tan sols estan ordenats per ordre cronològic-. Coses d'un entorn digital que sol confondre quantitat amb qualitat, i on l'acumulació sol cotitzar més que no pas el rigor o la profunditat.

Potser estaria bé, en aquest sentit, que algun dia es dediqués algun estudiós de la matèria Deadhead a examinar tots aquests arxius, a separar el gra de la palla i a contextualitzar-los. A assenyalar quins d'aquests documents resulten imprescindibles, quins ens ajudaran a entendre millor l'essència de la banda i el seu llegat als escenaris, i quins es poden considerar més representatius de cada etapa. En definitiva, a guiar el neòfit a l'hora d'endinsar-se en una selva digital on difícilment arribarà a orientar-se sense tota una sèrie de coneixements i consideracions que, a diferència dels arxius de torn, no es troben ni es trobaran mai a l'abast d'un simple clic.

Al moment d'escriure aquestes línies he escoltat sencers dos dels documents publicats. Dubto molt que mai arribi a escoltar els 14.569 restants –és molt més probable que segueixi tornant a qualsevol dels discos en directe publicats de forma oficial i dels quals disposo en algun suport físic-. Si vostès s'hi animen malgrat tot, poden posar-s'hi a través del web de The Internet Archive.

Brian Fallon - Local Honey (2020)

Amb The Gaslight Anthem novament aparcats després de la reunió puntual de fa un parell d'anys, Brian Fallon no tan sols reprèn la seva trajectòria solista sinó que l'aprofita per explorar tot un seguit de registres fins ara inèdits al seu repertori i diametralment oposats al rock corpulent de la banda mare. "Local Honey" (2020), el tercer àlbum que signa amb el seu nom, repassa episodis vitals recents com la paternitat o l'inici d'una nova etapa sentimental.

I ho fa des d'unes coordenades intimistes i malencòniques que tenen més a veure amb discursos com els de Bright Eyes o fins i tot The National –produeix Peter Katis, reconegut entre d'altres per la seva feina amb aquests últim-, que no pas amb referents habituals com Tom Petty o el seu veí Bruce Springsteen –a qui tan sols arriba a invocar en títols com la crepuscular "Lonely for You Only"-. Un disc madur, que desconcertarà a part de la seva parròquia però sembla haver vingut a enriquir el ventall expressiu del de New Jersey.

En circumstàncies més favorables l'hagués presentat aquest mes de maig a Barcelona –el concert programat a la sala Apolo s'ha ajornat fins al 27 de febrer de l'any vinent amb motiu de l'emergència sanitària-.

Adéu a David Orra

Crec que mai vaig arribar a conèixer personalment a David Orra, si bé devíem haver coincidit en més d'una ocasió en múltiples saraus al llarg del traçat de la C-17. Sigui com sigui, sempre va ser un plaer seguir-lo a través de les xarxes socials, aquell laberint de soroll on són justament intervencions com les seves les que acaben donant sentit a tot plegat. Melòman, músic, difusor del fet musical –a través de les ones de Ràdio Taradell- i, diuen aquells que sí l'havien arribat a conèixer de prop, una bona persona.

Que durant aquests darrers dies una de les seves composicions fos versionada per alguns dels seus referents musicals a manera de comiat, pot dir moltes coses de la seva vessant artística però sobretot posa de manifest la seva qualitat humana. Que una persona se'n vagi tan d'hora i amb tantes coses encara per viure i explicar, no tan sols referma com d'injusta pot arribar a ser la vida, sinó com són d'insignificants la majoria dels nostres problemes. Bon viatge, David. Això ja no serà el mateix sense tu.

40 anys sense Ian Curtis

Ian Curtis (1956-1980).

Es commemoren avui quatre dècades de la mort d'Ian Curtis, vocalista de Joy Division, heroi caigut de l'era post-punk i referent per a diverses generacions de bandes que han seguit les seves coordenades sonores sense arribar mai als nivells de genialitat del producte original. No havia passat ni un any de la publicació del magistral "Unknown Pleasures" (1979), carta de presentació que pràcticament definia tota sola un gènere sencer, i faltaven encara dos mesos perquè en veiés la llum la seva continuació, "Closer" (1980), quan el de Manchester es va penjar del sostre de la cuina del seu domicili, frustrat per l'angoixa existencial i turmentat per la imminència de la que hauria estat la seva primera gira nord-americana.

Detalls que, juntament amb les textures ombrívoles i els paisatges claustrofòbics de la seva obra, van contribuir a deixar per a la posteritat el retrat d'un artista depressiu i torturat que, no obstant, no acabava de fer justícia a aquell jove melòman que fins pocs anys abans havia portat una existència força més alegre i assolellada del que se li sol atribuir. "Li agradaven els Doors, els Stooges i la Velvet Underground. Me'l trobava als clubs. Vaig anar a casa seva el març de 1977, quan acabava de sortir 'The Idiot', i ell em deia 'Escolta això, escolta això...' mentre sonava 'China Girl', i immediatament em vaig enganxar a Iggy Pop. A l'Ian li encantava Love. Tenia molt bon gust a nivell musical", recordava el seu excompany de files Bernard Sumner en una entrevista publicada per Uncut l'any 2014.

Encara més explícita es mostrava la seva vídua, Deborah Curtis, al pròleg del volum "So This Is Permanence: Joy Division Lyrics and Notebooks" (2014, publicat en castellà per Malpaso): "Li agradava anar a les botigues de discos del centre comercial de Moss Side per escoltar les darreres novetats i allà va descobrir on eren els millors clubs de reggae. Anàvem al Mayflower i a l'Afrique, sortíem per aquella zona tant sovint com podíem. Ho considerava una oportunitat de conèixer la gent que hi vivia, de submergir-se en una altra cultura. Ens impregnàvem de l'atmosfera dels comerços locals i a les tardes recol·lectàvem diners per a les apostes de futbol. No importava l'hora en què haguéssim anat a dormir la nit anterior: Ian insistia que ens llevéssim d'hora i a les vuit fóssim a la feina, per acabar aviat i tornar a sortir".

Tal dia com avui de 1980 se'n va anar una icona, un dels rostres visibles d'una generació que va canviar la música pop per sempre més i amb tota probabilitat l'ànima d'un dels grups més influents de les passades quatre dècades. També una peça clau de l'engranatge que va facturar dues de les obres més essencials del seu temps. Però sobretot se'n va anar un melòman de base, un amant de la música que va portar la seva passió al límit i es va veure devorat per la dimensió d'uns esdeveniments que simplement no podia esperar-se. No seria l'únic: gairebé una dècada i mitja més tard, un Kurt Cobain també força més rialler del que solen contemplar les creences populars abandonava aquest món en similars circumstàncies i fruit de similars (des)motivacions.

Quan Dylan va derrotar Hitler

L'actuació de Dylan al Zeppelenfield de Nuremberg, l'1 de juliol de 1978.

La gira mundial que Bob Dylan va dur a terme el 1978 va suposar el seu retorn als grans escenaris després del back to basics de la Rolling Thunder Revue, així com la seva primera visita al continent europeu després de gairebé una dècada d'absència. L'1 de juliol va actuar al Zeppelinfeld de la ciutat de Nuremberg, el complex que havia acollit els tristament famosos i multitudinaris congressos i desfilades del Partit Nazi durant la dècada dels anys 30 i on s'havien aprovat les lleis antisemites conegudes precisament com a Lleis de Nuremberg.

El concert s'emmarcava en un gran festival a l'aire lliure on també van actuar Eric Clapton i Sonny Terry & Brownie McGhee, entre d'altres, i del qual Dylan va esdevenir el cap de cartell. Va ser ell mateix qui va demanar al promotor de l'esdeveniment, Fritz Rau, que situés l'escenari just a l'extrem del recinte oposat al podi des del qual Hitler solia adreçar-se als seus seguidors. Quan finalment va arribar l'hora del concert, 80.000 persones donaven l'esquena al que havia estat un dels grans altars del nazisme i celebraven la música d'un autor d'origen jueu. Rau, és clar, no va poder evitar emocionar-se. Dylan havia derrotat Hitler.

Ratpenat

Glam i clavegueres - Foto Facebook Ratpenat.

Feia molt de temps que Barcelona necessitava una banda com Ratpenat. Un quartet que ha vingut a recordar-nos els dies en què el punk no es trobava als macrofestivals sinó a les clavegueres, però sobretot a sacsejar consciències i a posar davant del mirall una ciutat cada dia més perduda en la seva pròpia supèrbia. "Barcelona ha mort", proclama el vocalista Miki 'Putu' Viné, a duet amb l'incombustible Morfi Grei (La Banda Trapera del Río), en una peça –titulada justament "Barcelona ha mort"- que bé podria ser la segona part de "Ciutat podrida".

Ratpenat són quatre veterans de l'escena barcelonina que practiquen punk rock a tota castanya, amb la mirada posada en l'Orange County de la dècada dels 80, l'Escandinàvia de finals dels 90 i, per descomptat, tot allò que passava a la Ciutat Comtal abans d'esdevenir la botiga més gran del món –de la Trapera a Els Surfing Sirles passant per L'Odi Social i Ràbia Positiva-. El seu primer àlbum, "50% Glam 50% Clavegueram" (2020, Kasba Music), és exactament allò que apunta el seu títol. Una col·lecció de cançons immediates que diuen les coses pel seu nom però ens recorden que la revolució s'ha de fer de gust i, si pot ser, corejant himnes com "Incombustibles" o aquest "Mori el mal govern" on participa Àlex Vendrell (Inadaptats).

Encara en el capítol de col·laboracions, destaca la participació de Pirat's Sound Sistema en un "Demà pots ser tu" que posa el dit a la llaga de la llei mordassa i l'escac a la llibertat d'expressió que aquesta ha provocat a l'Estat espanyol. També la dels sempre explosius Motorzombis en un "Terror, pizza i r'n'r" que es planteja ja des del propi títol com el millor pla per cremar un cap de setmana o per amenitzar els dies que quedin fins que puguem tornar-los a veure i escoltar en un escenari –durant els tres anys que porten en actiu, Ratpenat s'han fet una reputació com a incontestable banda de directe, queda dit-. Juntament amb Fetus, Crim i Zombi Pujol, la nova avantguarda del punk català.


Més informació:

Ratpenat  /  Pàgina web

40 anys de "McCartney II"

Avui fa 40 anys que Paul McCartney va publicar "McCartney II", el seu segon disc en solitari i una obra a la qual el temps ha acabat fent justícia malgrat haver estat durament criticada al seu dia. Un àlbum de transició en la mateixa mesura amb què ho havia estat el debut homònim de 1970. Si "McCartney" (1970) havia estat el fruit de la reclusió del seu autor en plena desfeta dels Beatles, "McCartney II" (1980) arribava després de finalitzar la seva aventura al capdavant dels Wings.

Com en el cas del seu predecessor, aquell retorn a la rutina solista presentava un Macca amb afany experimental i explorador, que gravava a casa i es feia càrrec ell mateix de tots els instruments –tan sols va comptar puntualment amb Linda McCartney a la segona veu-, si bé aquest cop defugia les aproximacions al folk i les textures orgàniques del seu primer disc per a flirtejar amb l'electrònica i avançar per l'esquerra tot un seguit de corrents aleshores en fase de gestació però a la llarga fonamentals per entendre la dècada dels 80.

La mostra més evident és "Temporary Secretary", la segona pista del disc, un exercici de pop sintètic que anticipa fins i tot alguns dels patrons de l'acid house i que, després d'anys contemplant-se com un divertiment, va ser reivindicat en ple segle XXI per tota una sèrie de dj's desacomplexats que el van elevar com una de les grans troballes sòniques del seu temps. El seguien de prop "Front Parlour" –que al seu dia apuntava a Kraftwerk i avui val per incomptables experiments amb Casiotone- i "Frozen Jap". També "Check My Machine", cinc còsmics minuts d'experimentació pura i dura –com indica el títol, era el propi McCartney provant el seu arsenal electrònic- publicats com a cara b que avui ho petarien en plena temporada de festivals.

En el format més purament cançó destacaven dues fràgils balades marca de la casa com eren "Waterfalls" i la final "One of These Days". També el rock'n'roll terminal d'un "Bogey Music" que semblava voler vampiritzar part de l'herència de T.Rex. Però l'autèntica perla era "Coming Up", la peça que encetava el plàstic. Un exercici de funk a baixa fidelitat i fresc com una rosa que sintonitzava amb la New Wave i que fins i tot va convèncer a un John Lennon molt crític fins aleshores amb la producció post-Beatles del seu excompany. Un altre símptoma d'un acostament que efectivament s'estava produint però quedaria aturat per sempre més el 8 de desembre d'aquell mateix 1980 a les portes del Dakota Building.

Phil May (1944-2020)

Foto Michael Putland / Getty Images.

PHIL MAY

(1944-2020)

Quan els Pretty Things van publicar "Balboa Island" l'any 2007, un crític britànic va escriure que aquell disc sonava tal i com se suposava que ho haurien d'haver fet els Rolling Stones a aquelles alçades. Les comparacions entre la banda que encapçalava Phil May i Ses Satàniques Majestats havien estat gairebé una constant des dels inicis d'ambdues formacions en una Londres, la de la primera meitat dels 60, on el blues sonava a tota castanya al mateix temps que el rock tal i com el coneixem començava a prendre forma.

Ja durant aquells dies, els Pretty Things no tan sols eren reconeguts per una aproximació al rhythm & blues molt més elèctrica i visceral que la dels seus cosins més o menys propers –recordem que Dick Taylor, fundador de la banda juntament amb el propi May, havia militat en una primeríssima formació dels Stones-, sinó també per portar els cabells més llargs de la Swinging London. Detalls que no acabaven d'agradar a l'entorn stonià, fins al punt que el propi management de Mick Jagger i companyia va arribar a pressionar un popular espai televisiu perquè els censurés.

De la mateixa manera que ho va fer el conjunt de l'escena musical durant la segona meitat dels 60, i després d'haver obsequiat la parròquia mod amb himnes tan incontestables i irresistibles com "Midnight to Six Man", els Pretty Things van deixar enrere els blues frenètic dels seus inicis per abraçar l'ampli ventall expressiu de la revolució psicodèlica, arribant a signar amb "S.F. Sorrow" (1968) el que es considera com un dels primers discos conceptuals de la història del rock.

Reivindicats per David Bowie durant els 70 –endevinin a qui s'adreçava la cançó "Oh! You Pretty Things"-, els londinencs van seguir lliurant obres tan notables com "Parachute" (1970), però la seva flama es va anar apagant al llarg de la dècada i els 80 i 90 esdevindrien anys d'anades i vingudes, i de  travessies pel desert. Assumida la seva condició de banda de culte, van ser capaços de lliurar en ple segle XXI una obra tan rodona com el citat "Balboa Island". Van dir adéu l'any 2018 després d'una extensa gira de comiat que els havia portat per enèsima ocasió als nostres escenaris.

May ens deixava ahir a l'edat de 75 anys, per complicacions derivades d'una intervenció quirúrgica. Adéu a l'ànima d'una de les bandes més irrepetibles de la història de la música pop, també a una de les veus més salvatges i genuïnes del blues i el rock londinencs de les passades cinc dècades i mitja.

Astrid Kirchherr (1938-2020)

ASTRID KIRCHHERR

(1938-2020)

Ha passat a la història com l'autora de la primera fotografia dels Beatles, però el cert és que la relació de la fotògrafa Astrid Kirchherr amb la banda britànica durant la seva estada a Hamburg va esdevenir essencial a l'hora de definir-ne el caràcter. A més de jugar un paper clau en el desenvolupament del conjunt durant els seus dies a la capital alemanya, va ser ella qui va idear l'icònic pentinat que definiria l'estètica del grup i dels seus seguidors durant bona part de la dècada dels 60. També va mantenir una relació sentimental amb el baixista original de l'aleshores quintet, Stuart Sutcliffe. Ens ha deixat a l'edat de 81 anys.

Valentí Oller a El 9 Nou

Cançons sobre la soledat, també sobre la natura, l'amor, l'amistat i la mort. "Imaginacions i somnis" (2020) és el retorn de Valentí Oller (Hèrzia) a l'activitat discogràfica. Un àlbum a mig camí de la cançó d'autor i el folk rock nord-americà de la dècada dels 70. Parlem amb ell a les pàgines d'El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Sanjosex - "Dos somnis" (2020)

"La revolució ha arribat / I jo sóc al sofà de casa", canta Sanjoex en una peça, "La revolució", que sembla adreçar els esdeveniments polítics de la passada tardor però d'alguna manera també connecta amb l'actual context de confinament. "Jo faig la revolució / Des d'un poblet de la Plana / Cuidant de l'educació del vailet de la mare", afegeix, com qui ha entès que la revolució més gran de totes passa per cuidar allò que un té més a prop. Com qui, més enllà de contextos i d'escenaris sociopolítics, opta per prioritzar les petites coses als grans relats.

"La revolució" és un dels sis talls que integren "Dos somnis" (2020, Bankrobber). Un ep amb què l'alter ego de Carles Sanjosé trenca un llarg silenci discogràfic: si no comptem "Càntut" (2016), la seva aproximació a la música d'arrel tradicional de la mà de Carles Belda, aquesta és la seva primera referència publicada des de "Festival" (2014). Una col·lecció de cançons que presenten un Sanjosex de perfil madur, que canta a la paternitat ("Pare", "Els gegants") però també a les petites grans bondats del dia a dia ("Les estrelles").

Enregistrat als estudis MusicLan amb Jordi Mora als controls i una banda integrada per vells coneguts com Miquel Sospedra (baix), Pep Mula (bateria) o Xarim Aresté (guitarra) –també amb la participació de convidats com Vicky de Clascà (Bikimel) o el mateix Belda-, "Dos somnis" recupera les formes més orgàniques i reflexives del discurs de Sanjosex. Publicat únicament en format digital com a mesura d'emergència en temps excepcionals, però disponible en la seva totalitat tan sols com a descàrrega de pagament per allò de posar en valor la música i l'ofici de qui la practica.

*Sanjosex presentarà "Dos somnis" aquest dissabte, 16 de maig (19h), amb un concert des dels propis estudis MusicLan que es podrà seguir a través de les seves xarxes socials. L'actuació servirà també per donar a conèixer el nou espai de música en directe en streaming La Sala Online.


Més informació:

Bankrobber  /  Pàgina web
Sanjosex  /  Facebook

Peter Piek - "The Time Travelling" (2020)

Aquells conceptes i aquelles accions que fa tan sols dos mesos formaven part del nostre dia a dia i que, en qüestió de setmanes i per motius que mai abans ens hauríem arribat a imaginar, van passar a esdevenir part d'un passat que ja sembla perdut en el temps –o d'un futur tan utòpic com incert a hores d'ara-. Conceptes i accions com viatjar. O com quedar per assajar i gravar en grup, aquells que es dediquen a la música.

Potser per tot plegat resulti tan oportú el títol del darrer disc de Peter Piek, "The Time Travelling" (2020), sobretot quan el fet de viatjar i el fet de gravar en el marc del propi viatge –la majoria d'instruments els toca ell mateix, si bé ha comptat amb col·laboracions puntuals a l'hora d'afegir-hi les últimes pinzellades a l'estudi- han estat dos dels eixos sobre els quals s'ha edificat el plàstic en qüestió. El de Leipzig va compondre i enregistrar el disc sencer durant un trajecte en tren de Moscou a Pequín.

Musicalment parlant, aquest podria ser perfectament el més 'diferent' de tots els que ha signat Piek durant la seva dècada llarga de trajectòria. Entre cometes, perquè segueixen havent-hi els principals trets identitaris del seu discurs –el gust pel pop amb ganxo melòdic i acabats atemporals, aquella veu suau com una seda-, si bé en aquesta ocasió ha potenciat elements com l'electrònica i fins i tot els passatges experimentals que serveixen com a nexe entre aquelles pistes que responen al format cançó.

Sorprenen, en aquest sentit, l'ambient post-industrial de "1989" o la base rítmica d'un "Up" que tant flirteja amb el hip hop com amb el llegat de Kraftwerk. Precisament, els ritmes són una part essencial d'aquesta col·lecció de cançons, tots ells inspirats per la mètrica del moviment i els sorolls del ferrocarril en marxa, també dels diversos elements amb què Piek va conviure a l'interior del vagó –alguns dels quals va arribar a gravar a manera d'instruments-.

Més que un pas endavant a nivell discursiu, "The Time Travelling" es pot contemplar com un dels projectes més singulars que ha desenvolupat Peter Piek a data d'avui, però també com una declaració d'amor al fet de viatjar i compartir el seu art arreu del món. Parlem d'un artista multidisciplinari, no ens n'oblidem, que es troba de gira de forma gairebé permanent i que ha tocat a gairebé tots els continents del planeta. Justament tenia previst venir a presentar el disc a casa nostra aquest mes de maig, uns plans que com tants d'altres s'han vist frustrats per l'estat de les coses.


Més informació:

Peter Piek  /  Bandcamp

Tres reflexions a partir de l'última Rockdelux

Un cop llegida l'última edició de Rockdelux, la que posa punt i final a tres dècades i mitja de periodisme musical en paper, m'agradaria fer tres reflexions en veu alta.

La primera. Aquest últim exemplar s'ha anunciat com una guia de recomanacions culturals en temps de confinament a càrrec de més de cinquanta col·laboradors habituals de la publicació, que han tingut carta blanca per escriure sobre allò que els ha vingut de gust i sense restriccions. En aquest sentit, crida l'atenció (en positiu) que en tota la revista no s'hagi repetit un sol títol –sí alguns autors, pocs, però cap títol-. Mostra de l'eclecticisme i l'obertura de mires d'un mitjà al qual algunes veus han crucificat aquests dies, tot apel·lant a una línia editorial que s'ha arribat a titllar d'elitista i fins i tot de coses més desafortunades.

És clar que Rockdelux tenia la seva línia editorial –com qualsevol altre mitjà-, però les seves pàgines solien reflectir un gust variat i divers que ja voldrien molts dels seus detractors habituals. Com a mostra, els continguts d'aquest últim número on conviuen gèneres musicals com el rock, el hip hop, l'electrònica, el pop, la clàssica, els ritmes llatins, el folk, el trap o el metal. I això si parlem exclusivament de música, perquè una cosa que solen obviar molts d'aquests detractors és que a Rockdelux també es parlava amb propietat de cinema, sèries i literatura, disciplines que també ocupen bona part d'aquest volum.

La segona. El que proposa Rockdelux amb motiu del seu comiat no deixa de ser allò que ja s'havia vingut fent de forma massiva a les xarxes socials des que es va decretar l'estat d'alarma: una bateria de recomanacions per fer més suportables aquests dies estranys i absurds que ens ha tocat viure. La diferència, i això valdria per qualsevol mitjà escrit –físic o digital- que tingui per norma tractar als seus col·laboradors com a professionals –tant a nivell d'exigència com de retribució-, és que cada una de les propostes publicades per Rockdelux s'ha realitzat des del rigor, l'anàlisi i la reflexió.

Sí, tots els textos s'han escrit en clau subjectiva, la qual cosa s'agraeix quan es tracta d'entendre el per què d'una recomanació. Però cada referència és analitzada amb profunditat i de forma contrastada. I cada article és fruit d'un procés durant el qual no s'ha limitat qui el signa a explicar batalletes, sinó que ha dut a terme la tasca documental pròpia de qui aprofita la seva experiència personal per difondre una obra cultural i no a l'inrevés. El resultat és un producte perdurable que podrem seguir consultant per molts anys que passin. El periodisme cultural serveix per aquestes coses –i per això cal que qui s'hi dedica ho pugui fer de forma professional-.

La tercera reflexió, i la més personal de totes. També la més 'crítica', per dir-li d'alguna manera i sense voler posar en qüestió la tasca dels redactors de Rockdelux ni la intenció d'aquest últim número. Parlem de més de mig miler de recomanacions concentrades en 65 pàgines i que es sumen, no ja a l'allau de continguts amb què se'ns ha bombardejat durant la pandèmia, sinó a les cada vegada més inabastables i inassumibles llistes de tasques pendents que se'ns acumulen a tots aquells qui consumim cultura gairebé com si es tractés d'una religió –per cert, que lleig que pot arribar a ser el verb consumir-.

Mesos enrere, la pròpia Rockdelux apuntava a l'edició especial publicada amb motiu del seu 35è aniversari que potser li convindria a la indústria cinematogràfica afluixar el ritme, deixar de banda la urgència per rodar i inundar sales, plataformes i festivals, i fer una pausa i una reflexió sobre el punt on es troba i sobre cap a on vol anar a partir d'aquí. La mateixa consideració es podria fer al voltant del conjunt de les indústries culturals, i hauria resultat especialment oportuna en un moment històric que si una cosa ens ha obligat a fer ha estat precisament a parar-ho (gairebé) tot.

Malgrat tot, i en lloc d'aturar la roda, agafar aire i respirar, la tendència del sector durant aquests darrers dos mesos ha estat precisament la de seguir alimentant aquesta roda. Fer-la girar, encara que fos en direccions diferents de les habituals, però sense afluixar la velocitat, la qüestió no ha estat en cap moment reflexionar sinó mantenir-se en moviment a qualsevol preu. Concerts en streaming, continguts express tan immediats i fruit del moment com caducs a la llarga, i evidentment tot (o gairebé) gratis perquè sembla que ja no pugui ser d'una altra manera.

Fins i tot el clam d'una part important sector cultural contra les males arts d'un ministeri en mans d'irresponsables, allò que es va anomenar 'apagada cultural', es va fer de pressa, corrents i, el més important, sense haver-hi reflexionat abans. No és que vinguin temps complicats. És que ja els teníem aquí molt abans que la pandèmia ens posés davant del mirall.