dissabte, 30 de setembre del 2017

Dues dècades de "Time Out of Mind"


Bob Dylan va experimentar una mena de renaixement artístic durant els 90. Dos discos de versions de peces tradicionals -"Good as I Been to You" (1992) i "World Gone Wrong" (1993)- havien servit per a deixar enrere definitivament la seva dècada més erràtica creativament parlant. Però va ser "Time Out of Mind" (1997) el plàstic on el de Duluth va segellar el seu retorn per la porta més gran i de passada va encetar una de les seves etapes més celebrades -la que inclou títols tan canònics com "Modern Times" (2006) i s'allarga ben bé fins als àlbums de versions del Great American Songbook-.

A diferència dels citats predecessors, "Time Out of Mind" es nodria de composicions pròpies, probablement les més sòlides que havia concebut Dylan en dues dècades. Aquest va ser un dels seus factors determinants. L'altre va ser el fet de recuperar per a les tasques de producció un Daniel Lanois amb qui Dylan ja havia assolit notables resultats a "Oh Mercy" (1989). Plegats van definir el discurs sonor a partir del qual s'ha desenvolupat fins als nostres dies la discografia -i els directes- de l'autor de "Like a Rolling Stone". Un còctel de country, blues, soul i rock en la seva concepció més orgànica, que evocava classicisme però alhora dotava Dylan de contemporaneïtat en un moment en què etiquetes com Americana o alt.country es trobaven ja a l'ordre del dia.

Si Dylan havia estat durant els 80 una figura llegendària però apagada, un tòtem venerat per les seves fites passades però amb un present i un futur més aviat qüestionables, a partir de "Time Out of Mind" va tornar a ser contemplat com una potència creativa i influent, aplaudit a parts iguals pels seus seguidors més veterans i per una nova generació de melòmans que per fi es podien sentir apel·lats per la seva obra recent. D'arguments no en faltaven: del drama elèctric de "Love Sick" a la majestuositat de "Not Dark Yet", del rhythm & blues polsegós de "Dirt Road Blues" als ressons Southern Soul d'"Standing in the Doorway", i del blues corrosiu de "Cold Irons Bound" al preciosisme de "Make You Feel My Love". Tot un capítol que s'encetava avui fa 20 anys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada