"Halloween Kills": Michael Myers sempre torna

Myers recupera la seva millor forma a "Halloween Kills".

Michael Myers sempre torna. Durant més de quatre dècades i al llarg d'onze pel·lícules hem vist com se'l cremava, se l'atropellava, se li clavaven ganivets –o, en el seu defecte, altres objectes punxants- i fins i tot se'l decapitava. Però sempre ha acabat tornant, ja fos de la mà d'un cop d'efecte dels guionistes, o d'un d'aquests reboots amb què la indústria del setè art porta anys provant de compensar la seva sequera d'idees fresques. La flamant "Halloween Kills" (2021) és la segona part de l'enèsim reboot, també el capítol central d'una trilogia que preveu finalitzar l'any vinent. Però sobretot podria ser el punt més àlgid de la franquícia des del fundacional "Halloween" (1978) de John Carpenter.

Recapitulem. Ara fa tres anys, el propi Carpenter va exercir com a productor executiu de "Halloween" (2018), reboot de títol poc original, dirigit per David Gordon Green –tant ell com Carpenter repeteixen a "Halloween Kills"-, que sobre el paper prometia molt però a l'hora de la veritat acabava oferint més aviat poc. Tornava Jamie Lee Curtis al capdavant del repartiment –una jugada efectiva i un comodí, el de Curtis recuperant el personatge de Laurie Strode, que els responsables de la franquícia ja havien jugat amb resultats prou notables a la injustament oblidada "Halloween H20" (1998)-. S'ignoraven totes les continuïtats prèvies de la nissaga, inclosos els reveladors esdeveniments de "Halloween II" (1981). I es plantejava un nou i oportú cara a cara entre Myers i la seva víctima preferida –també una de les poques que se li han resistit-.

MATAR PER MATAR

El problema del Halloween de 2018 era que començava posant la directa però tot seguit es quedava a mig gas. Que Myers –parcialment interpretat pel veterà Nick Castle, que torna a repetir en aquesta ocasió- matava a tort i a dret i es manifestava més sanguinari que de costum, però ni amb aquestes s'arribava a tapar un guió excessivament linial i protocolari. La pel·lícula es deixava veure, i recuperava unes essències que s'havien perdut feia molt de temps, però quan apareixien els títols de crèdit un tenia la sensació d'haver-se quedat a mitges. Mancances que Gordon Green ha sabut corregir, i de quina manera, en una seqüela on Myers segueix matant com si no hi hagués demà, però ho fa amb aquella gràcia que sempre l'hauria d'haver caracteritzat, i sobretot en el marc d'un relat coral on, aquest cop sí, hi passen coses.

L'acció de "Halloween Kills" té lloc immediatament després dels fets narrats al Halloween de 2018, amb Laurie Strode recuperant-se de la seva topada amb un Myers que –oh, sorpresa- no havia acabat de morir en aquell soterrani. En realitat, Strode es passarà tota la pel·lícula recuperant-se en una habitació d'hospital. I és aquest fet, el de deixar literalment descansar a Jamie Lee Curtis, un dels encerts d'una pel·lícula que posa i referma Michael Myers al centre. Com si Gordon Green s'hagués adonat de cop i volta que l'estrella i reclam de la cartellera pot ser Curtis, però el protagonista de Halloween sempre ha estat i sempre serà Myers –hi hagi qui hi hagi sota la seva icònica màscara de blanc inexpressiu-.

I ara sí, el Myers de 2021 torna a recuperar les seves millors formes –que són les de 1978, ni més ni menys-. La personificació del mal en estat pur, un monstre que mata pel simple fet de matar, i que ho fa amb tot l'ofici que atorguen quatre dècades llargues amb un ganivet de cuina a la mà. No hi busquin cap altre motiu ni cap altra justificació. Aquí no hi trobaran rituals pagans, lligams familiars, germanes perdudes, infàncies traumàtiques ni cap altra alteració del producte original. Myers mata perquè sí, ha vingut a fer una carnisseria i ningú li ho impedirà perquè al capdavall les seves raons són el de menys. I a qui no li agradi, que se'n vagi a la sala del costat a veure l'última de Disney.

MYERS, COMÚ DENOMINADOR

Un altre al·licient de "Halloween Kills" són tot un seguit de subtrames que tenen la matança de 1978 com a punt de partida i Myers com a comú denominador. Cal destacar en aquest sentit el retorn de Kyle Richards com a Lindsey Wallace –la nena de la primera pel·lícula-, i l'entrada triomfal d'Anthony Michael Hall com a Tommy Doyle –el nen de la primera pel·lícula, interpretat aleshores per Brian Andrews-. Tot un encert, el fet d'haver convertit l'innocent Doyle en un genuí exemplar de white trash suburbial capaç d'agafar-se la llei per la mà quan li convé i de sortir a caçar els dolents armat amb un bat de beisbol quan se li creuen els cables.

En el fons, el personatge de Doyle pot arribar a ser molt més inquietant que el del propi Myers. Prototip del ciutadà responsable disposat a deixar-ho tot i a fer qualsevol barbaritat en nom de la llei i l'ordre, paradigmàtic perfil del votant tipus de tots els Trumps d'aquest món i ferm candidat a policia de balcó en cas de decretar-se un confinament domiciliari –la pel·lícula s'havia d'haver estrenat l'any passat, però es va endarrerir un any a causa de la pandèmia-. L'escena on una multitud enfurismada –i armada amb la més absoluta raó, com totes les multituds que actuen de forma irracional- perseguint desesperadament l'home equivocat, és un altre dels grans moments del film. I diu moltes coses d'aquesta societat nostra.

"Halloween Kills", doncs, no només es deixa veure sinó que rebat la idea –prèviament refermada pel "Halloween" de 2018- que ja s'havia dit tot allò que es podia dir en l'univers de Michael Myers. Ens trobem davant d'una pel·lícula on els reclams juguen a favor del guió i no a l'inrevés –és aquí on guanya per golejada a la seva predecessora-, que reclama terreny davant qualsevol de les seqüeles prèvies de la nissaga –inclòs un "Halloween II" que fins ara mai s'havia pogut posar en qüestió-, i que després d'una climàtica escena final on Myers es referma com un dels psycho killers més genuïns i essencials de la història del setè art, eleva les expectatives de cara al final de la trilogia. Michael Myers sempre torna. Però portava més de 40 anys sense fer-ho en tan bona forma.

I un cop dit això, bona nit de Halloween a tothom.

Benjamin Vallé (1974-2021)

BENJAMIN VALLÉ
(1974-2021)

Ens ha deixat Benjamin Vallé, guitarrista i membre fundador dels imparables Viagra Boys. Veterà de l'escena sueca com a component de bandes com Nine o Nitad, va gravar amb Viagra Boys el seu disc de debut, "Street Worms" (2018), i va deixar la formació durant les sessions del segon àlbum, l'aclamat "Welfare Jazz" (2021). A hores d'ara no s'han fet públiques les causes de la seva mort.

Motoristes en una benzinera

Quatre membres d'un club de motoristes, marcant terreny mentre parlen de forma distesa a l'exterior d'una benzinera. Barbes abundants, tatuatges, ulleres de sol, pantalons convenientment ajustats i imponents armilles de cuïr negre on destaquen els colors i el logotip del club en qüestió. El fet d'estar-los contemplant des de l'interior d'un cotxe on en aquest precís moment sona per la ràdio un vell clàssic de Creedence Clearwater Revival, atorga un plus de romanticisme a una escena que s'acabarà tan bon punt els quatre bikers abandonin la benzinera no pas sobre dues rodes sinó a bord d'una furgoneta que per a més inri és de marca japonesa. Definitivament, el món ja no és el que era i el segle XXI és avorrit de collons.

Anar a passar por

Una escena del túnel del terror de Milnotes a Corró d'Amunt.

En el fons ens agrada anar a passar por. De forma controlada, conscients que tot és una escenografia, alguns fins i tot fent-se els valents, però ens agrada anar a passar por. Ahir a la tarda vaig entrar al túnel del terror de la companyia de teatre Milnotes a les Antigues Escoles de Corró d'Amunt, a les Franqueses del Vallès. Emmarcat al calendari de Halloween i la Castanyada, un muntatge inspirat en la tradició mexicana del Día de Muertos, i tot i que hi vaig anar per motius laborals puc dir que m'ho vaig passar molt bé mentre m'empaitava una colla de mariatxis amb màscares esquelètiques, i una sinistra divinitat asteca em condemnava a passar a l'infern la resta de l'eternitat. Bona metàfora d'allò que m'esperava al sortir de la fantasia del túnel. La pura i dura realitat, ni més ni menys.

50 anys sense Duane Allman

Duane Allman (1946-1971).

La dels Allman Brothers és una de les poques bandes consolidades que han sabut sobreposar-se a la pèrdua d'un dels seus elements clau sense arribar mai a fer un pas en fals. Ho certifiquen les gairebé quatre dècades de trajectòria que van seguir la mort del genial i irrepetible Duane Allman, tal dia com avui de fa cinc dècades. Però no es pot negar que encara a data d'avui segueixen menjant a part els primers àlbums del grup, el debut homònim de 1969, el seu successor, "Idlewild South" (1970), i el definitiu plàstic en directe "At Fillmore East" (1971) –podem afegir a la llista "Eat a Peach" (1972), disc pòstum amb pistes en directe gravades durant els mateixos concerts del Fillmore-.

Són obres que no tan sols van encetar una de les nissagues musicals més grans de tots els temps, la de The Allman Brothers Band, també van posar els fonaments a partir del qual s'han edificat gèneres sencers que van del southern rock a allò que s'anomenen jam bands. La màxima expressió d'un geni que ja abans havia brillat com a guitarrista de sessió –impagables les seves aportacions al "Hey Jude" (1969) de Wilson Pickett, començant per l'estratofèric solo de la peça titular, i la seva slide acabant d'arrodonir una de les composicions ja de per si més rodones d'Eric Clapton, "Layla" de Derek and The Dominos- i al capdavant dels mai prou reivindicats Hour Glass –ja amb el seu germà, Gregg Allman-. Mig segle sense un dels guitarristes més grans i genuïns de la història.

La noia del "Cheek to Cheek"

Ella Fitzgerald i Louis Armstrong.

Ha passat aquest matí quan anava cap a la feina. Mentre caminava amb el pilot automàtic i absorbit pels meus propis pensaments, he escoltat des de la llunyania com una veu entonava una melodia que m'ha resultat familiar. A mida que m'hi he anat acostant, he reconegut la peça en qüestió. "Cheek to Cheek", l'estàndard d'Irving Berlin que va popularitzar Fred Astaire i que han interpretat entre d'altres Frank Sinatra, Billie Holiday i Louis Armstrong amb Ella Fitzgerald.

La cantava una noia de color, negra com se'n deia abans, racialitzada com se'n diria ara, que caminava per l'altra vorera vestida amb un conjunt d'allò més llampant i absolutament immersa en la seva interpretació. Ballava mentre caminava, somreia mentre la seva mirada es perdia en l'infinit, i quan cantava ho feia amb la visceralitat de Lady Day però també amb el swing de Satchmo i Lady Ella. Una nota de color enmig de la grisor del centre d'una ciutat a primera hora del matí d'un dia laborable.

No cal dir que la resta de vianants, si és que li feien cas, es limitaven a esquivar-la com qui fuig d'un entrebanc o a mirar-la com qui acaba de veure un fantasma. Jo mateix he seguit el meu camí després d'aturar-me un moment a escoltar-la. Els humans som així. Presumim de mil andròmines que ens fan sentir lliures i diferents de la resta, però en el fons no deixem de formar part d'un gran ramat que mira amb suspicàcia qualsevol conducta o actitud que defugi la norma.

No sé qui era la noia del "Cheek to Cheek", d'on venia, cap a on anava ni a què es devia la seva eufòria. No sé per què cantava aquesta cançó, si sol cantar habitualment ni si ho fa de forma professional. No sé si la podré tornar a escoltar mai més, ni què nassos hi feia tan contenta entre una munió d'ànimes en pena que semblaven xais de camí a l'escorxador. Però m'ha alegrat el matí (el dia, de fet). I m'agradaria pensar, malgrat aquesta grisor estructural que anomenem quotidianitat, que no sóc l'únic que li està agraït.

Willie Cobbs (1932-2021)

WILLIE COBBS
(1932-2021)

A Willie Cobbs se'l recorda sobretot com l'autor de "You Don't Love Me", un single de 1960 que al seu dia va obtenir una rebuda més aviat discreta però que el temps ha confirmat com un clàssic del blues d'escola Chicago. Una condició a la qual han contribuït les incomptables versions que se n'han arribat a enregistrar al llarg de les passades sis dècades. Probablement les més reconegudes siguin la lectura en clau rocksteady que en va fer Dawn Penn el 1967 i l'expansiva jam amb què The Allman Brothers Band va amenitzar una cara sencera del totèmic àlbum en directe "At Fillmore East" (1971).

Originari d'Arkansas, Cobbs va arribar a Chicago el 1951 i va tenir temps de foguejar-se al costat d'alguns noms de pes de l'òrbita de la Windy City, com ara Little Walter o Eddie Boyd. La seva carrera va començar a alçar el vol durant els anys posteriors, tocant sostre en termes de popularitat amb l'autoria del citat "You Don't Love Me", però mantenint-se actiu fins als nostres dies i signant obres de maduresa tan destacables com l'explícitament titulat "Jukin'" (1999). Ens ha deixat a l'edat de 89 anys, harmonicista de referència i testimoni d'excepció d'un temps i una manera de fer les coses cada dia més llunyans.

El primer disc de blues d'un matrimoni curiós

Sonny Terry i Brownie McGhee.

Una cosa que cada dia envejo més de la generació dels meus pares és el fet d'haver desenvolupat bona part de la seva vida abans de l'adveniment de les Noves Tecnologies, de la circulació constant i excessiva de dades, i del fals dogma segons el qual tot en aquesta vida s'ha de trobar a l'abast d'un clic. Un fet que potser els resta habilitats a l'hora de fer gestions telemàtiques amb el banc o el supermercat de torn, però en canvi els ha permès seguir cultivant el do de la curiositat tal i com només pot cultivar-lo qui ha après a buscar recursos més enginyosos que una pantalla tàctil a l'hora de matar l'avorriment o accedir a determinats estímuls.

El cap de setmana passat estava remenant vinils a la secció de metal i rock dur d'una de les parades del primer Mercat Musical de Sant Celoni –organitzat per La Sonora-, quan un matrimoni de la generació dels meus pares es va situar a poca distància de mi i va començar a fer el mateix a la secció de blues. Al principi ni tan sols vaig adonar-me de la seva presència, però tan bon punt van començar a parlar amb el responsable de la parada no vaig poder evitar escoltar la seva conversa. Resulta que aquell senyor i aquella senyora que podrien haver estat els meus pares amb prou feina sabien res sobre el blues, i al veure la secció de torn havien decidit que era el moment de posar-s'hi. Si en aquell moment no hagués tingut a les mans una edició original del "Hair of the Dog" (1975) de Nazareth, jo mateix els hauria aplaudit.

Vaig sentir com li preguntaven al paradista quin vinil els recomanava d'entre dues opcions possibles, i com ell els responia que no ho acabava de tenir clar perquè el blues no era el seu fort. Aleshores vaig alçar la vista i vaig veure que els discos en qüestió eren una antologia de Sonny Terry i Brownie McGhee, i un àlbum de John Lee Hooker que jo desconeixia i el títol del qual sóc incapaç de recordar. Al veure que els mirava, em van preguntar si jo sabia res de blues i els vaig respondre que m'apassiona però ni de bon tros em puc considerar un expert en la matèria. "Bé, nosaltres només coneixem Eric Clapton", va reconèixer la senyora, amb una modèstia i una humilitat que ja voldrien molts dels bocamolls de la meva generació que haurien estat capaços de riure's a la cara de tal resposta.

Doncs mirin, ni el paradista ni jo vam riure. Al contrari, ens va emocionar que dues persones que ens ho podrien explicar gairebé tot sobre la vida, ens demanessin consell a l'hora d'emportar-se a casa el seu primer disc de blues. Veient que el paradista no es decidia, vaig optar per moure fitxa jo mateix i apostar per Sonny Terry i Brownie McGhee. Vaig provar d'explicar-los qui havien estat el genial harmonicista i l'igualment essencial guitarrista, i per què se'ls considera com dos dels pilars més absoluts del gènere. També els vaig explicar qui havia estat John Lee Hooker, i els vaig assegurar que tot i desconèixer aquell àlbum concret posaria la mà al foc per qualsevol obra signada amb el seu nom.

Mentre ells s'acabaven de decidir, jo vaig tornar al submón metàl·lic de la cubeta que tenia davant meu. Al cap d'uns minuts, quan es van acomiadar, els vaig preguntar quin disc s'havien quedat. "El que ens has recomanat tu", va dir-me la dona, amb un somriure, mentre mostrava orgullosa l'antologia en vinil de Terry i McGhee. "Espero que els agradi", vaig respondre amb tota la sinceritat del món. I no sé si els haurà agradat –tant de bo que sí-, però el detall em va fer una il·lusió brutal. I em va fer pensar en tots aquells devots de la novetat per la novetat que, creient disposar de l'univers sencer a l'abast d'un clic, mai arribaran a descobrir la música de Sonny Terry i Brownie McGhee pel simple fet que algoritmes com el d'Spotify –o el d'Amazon- estan pensats per qualsevol cosa menys per donar consell tal i com solem fer-ho les persones.

Robin McNamara (1947-2021)

ROBIN McNAMARA
(1947-2021)

Robin McNamara va començar la seva trajectòria musical a Massachusetts durant la primera meitat de la dècada dels 60 al capdavant de Robin and The Hoods, una de les incomptables bandes de garatge que van provar sort al circuit de sales del nord-est els Estats Units. Acabada aquella fase formativa se'n va anar a Nova York, on va arribar a protagonitzar el musical "Hair" entre els anys 1969 i 1971. El seu èxit a Broadway li va permetre fer el salt al negoci discogràfic.

El 1970 va publicar l'àlbum "Lay a Little Lovin' on Me", la simpàtica peça titular del qual va esdevenir una de les cançons de l'estiu d'aquell mateix any. El seu èxit comercial es va acabar aquí, i pràcticament ningú es va tornar a recordar d'ell fins que Jody Miller va recuperar la peça en qüestió des d'una perspectiva country el 1979. Paradigma d'allò que s'anomenen one hit wonders, també de la mala fortuna en un negoci que rarament ofereix segones oportunitats, ens ha deixat a l'edat de 74 anys.

Sonny Osborne (1937-2021)

 

SONNY OSBORNE
(1937-2021)

Institució indiscutible i capítol essencial de la música de Kentucky, als Osborne Brothers se'ls recorda sobretot per "Rocky Top", aquell dinàmic exercici de bluegrass amb què van marcar la diferència a les llistes d'èxits country el 1967. Però el cert és que la seva trajectòria ve de molt abans, concretament de la dècada dels 50, quan els germans Sonny Osborne (banjo) i Bobby Osborne (mandolina i veu solista) van publicar una sèrie de singles que els van posicionar com a nous exponents del gènere en qüestió –atenció a la frenètica "Ruby (Are You Mad at Your Man)", un bon exemple d'allò que s'anomena high lonesome sound-. Hereus directes dels pioners, van fer de pont entre la generació de Bill Monroe i la de renovadors com els Dillards i companyia. El grup va deixar d'existir l'any 2005, quan Sonny Osborne va decidir retirar-se. Ens ha deixat a punt de fer 84 anys a causa d'un atac de cor. El seu germà, a punt de fer-ne 90, encara es manté en actiu.

No existeix el dret a no sentir-se ofès

Si fossiu capaços de veure-hi més enllà dels vostres marcs teòrics, probablement us adonarieu que l'únic que ha fet el famós Peyu ha estat un gag humorístic de nivell preescolar "pipi, caca, cul". Però com que no voleu veure-hi més enllà dels vostres marcs teòrics, la vostra reacció ha estat la mateixa dels carcamals que un dia van posar el crit al cel perquè Willy Toledo s'havia cagat en Déu i en la santa mare que el va arribar a parir.

Aleshores un jutge va dir que no existeix el dret a no sentir-se ofès. La gran majoria ho vau entendre a la primera (jo també), ara feu el favor de ser coherents. De la mateixa manera que qualsevol persona amb dos dits de front pot entendre que Pablo Hasél no desitjava la mort de l'exalcalde de Lleida mentre rapejava que aquest es mereixia un tret al cap, qui no vulgui buscar tres peus al gat entendrà de seguida que el Peyu no pretenia humiliar ningú sinó simplement provocar el riure fàcil a una audiència poc exigent.

A partir d'aquí, les cançons de l'un i els gags de l'altre poden fer-nos gràcia o poden semblar-nos de mal gust, però per sobre de les nostres consideracions existeix un principi que es diu Llibertat d'Expressió. I la defensa d'aquest principi no es fa (només) cremant contenidors, sinó exercint-la fins a les últimes conseqüències. També (i sobretot) quan les idees expressades no són les nostres, l'artista de torn és mediocre o l'acudit és tan pèssim que fa venir vergonya.

El primer Mercat Musical de Sant Celoni, a El 9 Nou

Aquest cap de setmana hem assistit al primer Mercat Musical de Sant Celoni, una iniciativa de La Sonora que vol contribuir a democratitzar i descentralitzar l'accés a la cultura. Una quinzena d'expositors, sessions de dj, un podcast sobre música i futbol amb Jordi Sabatés (Budellam, Againsters, Zombi Pujol), i música en directe de la mà de Periferia, Poor Tràmit, Tenda i Pinpilinpussies. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Jay Black (1938-2021)

JAY BLACK
(1938-2021)

De nom real David Blatt, Jay Black ni tan sols era el Jay que donava nom a Jay and The Americans, un d'aquells grups vocals que van mantenir dempeus el rock'n'roll nord-americà en plena British Invasion. El Jay en qüestió era John "Jay" Traynor, membre fundador del grup a qui Black va substituir el 1962, adoptant aleshores el nom artístic amb el qual se'l coneixeria durant la resta dels seus dies.

Va ser també a partir d'aleshores quan el combo novaiorquès va començar a escalar posicions fins a conquerir les llistes d'èxits amb singles tan irresistibles com "Come a Little Bit Closer", original de Boyce i Hart que els va catapultar fins al número 3 del Billboard el 1964. Aquell mateix any van telonejar als Beatles durant el seu primer concert als Estats Units, l'11 de febrer a Washington.

Jay and The Americans es van separar el 1973. Des d'aleshores, diverses formacions amb excomponents del grup han girat amb aquest nom o d'altres que hi fan referència, entre elles una que encapçalava el propi Black. Tot plegat va portar a conflictes legals d'aquells que fan de mal explicar i on tothom hi surt perdent sigui quina sigui la resolució judicial. Black ens ha deixat a l'edat de 82 anys a causa d'una pneumònia.

50 anys d'"American Pie"

Avui fa 50 anys que Don McLean va publicar "American Pie" (1971), el disc i la gairebé llegendària cançó que li va donar títol. Un homenatge a Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper, la tragèdia del 3 de febrer de 1959 narrada gairebé com si es tractés d'un conte, la pèrdua de la innocència i l'apagada final del somni nord-americà cantats en vuit èpics minuts i mig. Els anhels, les esperances i les frustracions de tota una generació –com a mínim-, transformats en una galeria d'entranyables vinyetes de color sèpia i donant peu a un dels grans himnes del folk rock de tots els temps. També a una de les lletres més analitzades i debatudes de la història de la música pop.

"American Pie", la cançó, va suposar el cim artístic i comercial de McLean, la trajectòria del qual segueix orbitant a data d'avui al voltant d'aquells vuit minuts i mig. Composició definitiva com poques, ha eclipsat fins i tot el conjunt d'un àlbum igualment majúscul d'on també caldria destacar moments com la preciosa balada folk "Till Tomorrow", els càlids aires country de "Winterwood" o, és clar, "Vincent", segon single de l'àlbum, homenatge intimista a Vincent van Gogh que va escalar posicions a les llistes d'èxits sense arribar a assolir l'impacte de la peça titular. Produït per Ed Freeman, el conjunt del disc segueix deixant-se escoltar com el primer dia, especialment en dates tardorenques com la present, més enllà d'aquells vuit minuts i mig que durant mig segle han menjat a part.

Tenda i el primer Mercat Musical de Sant Celoni

TENDA
Primer Mercat Musical de Sant Celoni
Parc Esportiu de Sant Ponç, Sant Celoni

23 d'octubre de 2021

Tenda és un grup de rock del País Valencià que conjuga lírica intensa, ritmes potents i unes guitarres que assenyalen directament als 90. Van debutar el 2019 amb un àlbum homònim que ja apuntava molt més que maneres, i la setmana vinent tenen previst publicar-ne la continuació sota el títol d'"Última Generació(N)". Ahir al vespre van avançar-ne algunes peces al primer Mercat Musical de Sant Celoni, on també van repassar generosament el seu primer disc amb títols tan convincents com l'inicial "La teua veu", amb un cert are a The Cult.

Va ser una de les descobertes d'una jornada durant la qual la música en directe va anar de la mà amb sessions de dj i parades de venda d'instruments musicals, llibres de temàtica melòmana i discos, entre d'altres. Una iniciativa de la plataforma La Sonora, nascuda amb l'objectiu de fer la cultura accessible a tothom i acostar la música a tots aquells indrets que solen quedar fora dels circuits habituals. No és casualitat que aquesta primera edició tingués lloc a Sant Ponç, un dels barris perifèrics de la capital del Baix Montseny. Una iniciativa, doncs, que cal aplaudir i a la qual cal donar la benvinguda.

"Let Him Go" (2020)

Lane i Costner en un fotograma de 'Let Him Go'.

El context pandèmic va fer passar força desapercebuda –i és una llàstima- l'estrena de "Let Him Go" (2020), darrer llargmetratge d'un Thomas Bezucha que rarament havia arribat a brillar amb tanta intensitat darrere la càmera com en aquesta pel·lícula basada en la novel·la homònima de Larry Watson. Una cinta que comença com un drama de naturalesa colpidora i acaba desembocant en un thriller essencialment violent, evocador fins a un cert punt –i salvant distàncies- d'un referent del gènere com és "Straw Dogs" (1971).

Com el film de Sam Peckinpah, "Let Him Go" situa l'acció en un entorn natural i paisatgístic de somni, en aquest cas el Midwest nord-americà de principis dels 60. I com la cinta en qüestió, la història que ens ocupa acaba convertint aquest entorn rural en un claustrofòbic infern per a la parella protagonista, un matrimoni de la tercera edat –el tàndem que formen Kevin Costner i Diane Lane- que es proposa rescatar el seu nét de mans de la seva nova família política, un clan mafiós encapçalat per una matriarca, Blanche Weboy –fantàstica Lesley Manville-, que té tots els mèrits per esdevenir una antagonista de culte.

La pel·lícula oscil·la entre la road movie de caire dramàtic –la primera part és un evocador recorregut per la immensitat dels paratges de Montana i Dakota del Nord- i el thriller més incòmode, inquietant i, sí, violent –l'escena del motel i la forma com altera els esdeveniments-. Genera tensió a mida que avança el metratge i tan sols es desinfla momentàniament en un clímax final que no està mal resolt però ve a recordar que Bezucha no és Peckinpah. Menja a part el personatge de Peter Dragswolf (Boo Boo Stewart), la història personal del qual posa sobre la taula el drama dels amerindis nord-americans.

Tom Gray (1951-2021)

TOM GRAY
(1951-2021)

Va començar tocant el teclat en una dinàmica i eclèctica banda de New Wave, i va acabar confirmant-se com un mestre de l'slide guitar amb un dels grans combos de blues rock del segle XXI. Tant a un lloc com a l'altre va destacar també com a vocalista. Tom Gray va ser un dels fundadors i principals motors de The Brains, una d'aquelles bandes que van fer d'Atlanta una de les capitals del rock alternatiu nord-americà a principis de la dècada dels 80. I el seu "Money Changes Everything" va esdevenir un hit radiofònic amb la veu de Cyndi Lauper. Ja en ple segle XXI va ser un dels impulsors dels mai prou valorats Delta Moon, amb els quals havia facturat una desena de discos que no tenen desperdici –el més recent, "Babylon Is Falling" (2018), que els havia portat de gira a l'enyorada sala Rocksound-. Ens ha deixat a l'edat de 70 anys.

Per molts anys, Discos de Kirlian!

Últim Cavall.

Si dies enrere ens referíem al cinquè aniversari de Great Canyon Records, avui toca saludar una altra discogràfica independent de casa nostra que celebra un aniversari rodó. Deu anys són els que es commemoren des que Discos de Kirlian va publicar la primera referència. Des d'aleshores, el segell barceloní ha construït un catàleg definit per la coherència, el bon gust i una vocació sempre inquieta i aventurera, amb el pop independent i els seus discursos perifèrics com a raó de ser.

Aprofitant aquest desè aniversari, els seus responsables han publicat un disc recopilatori, "DK50 Cuarzo, mica y feldespato" (2021), amb una vintena llarga dels artistes que formen part del seu catàleg. De Tom Boyle a Be Brave Benjamin passant per Silent James, Hazte Lapón o Últim Cavall. Tots ells hi participen amb rareses trobades o directament rescatades expressament per l'ocasió. Una bona oportunitat de degustar tota una sèrie de propostes que caldria reivindicar més sovint, també de saludar el segell que s'ha animat a donar-los sortida.

Desitjant el millor dels aniversaris i una llarga vida a Discos de Kirlian, no podem deixar de recomanar que passin vostès pel seu compte de Bandcamp, degustin el disc i, a poder ser, optin per agenciar-se'n una còpia en format físic, que és com millor es gaudeixen les exquisideses sonores.

Franco Cerri (1926-2021)

FRANCO CERRI

(1926-2021)

Ha mort el guitarrista i contrabaixista Franco Cerri, una de les figures més reconegudes del jazz italià. A banda d'haver destacat amb nom propi al seu país –on a més d'actuar pel seu compte i amb diversos projectes i formacions, havia treballat en àmbits com el televisiu-, va arribar a tocar en directe i a l'estudi amb gegants internacionals com Chet Baker, Milt Jackson o Buddy Collette. Ens ha deixat a l'edat de 95 anys.

Tanca l'Alfa en Viu

Tres dècades fent la nit de Gràcia.

Ha tancat l'Alfa en Viu, també coneguda com a Alfa Bar, una de les sales de concerts i de festes amb més trajectòria del barri de Gràcia. Tres dècades de trajectòria que han quedat interrompudes d'arrel a causa d'aquesta coronacrisi que tot s'ho emporta per davant. Ens quedem sense un altre local emblemàtic que no ha estat capaç de superar la difícil equació que implica seguir pagant despeses sense poder ni tan sols aixecar la persiana.

L'altra cara de l'eufòria que va despertar fa tan sols una setmana l'aixecament de bona part de les restriccions a la cultura i l'oci nocturn, la de tots aquells establiments que s'han quedat pel camí. De l'Alfa recordo moltes actuacions, inclosa una en què jo mateix vaig ser a l'escenari. Perdem un clàssic de les nits de Gràcia i de Barcelona en general. També un d'aquells escenaris que sempre estaven oberts a noves propostes. Superarem el coronavirus, però en sortirem més pobres en tots els sentits.

No va de salut

D'una banda, el secretari general de PIMEC proposa implementar el passaport sanitari com a requisit perquè les persones puguin accedir als seus llocs de treball, i perquè no sigui dit ho fa en nom de la salut i de l'interès general –aquella mania de les patronals i els partits polítics de voler confondre els seus propis interessos amb un hipotètic (i eufemístic) bé comú: si tant els preocupa la salut, per què no comencem a parlar seriosament de sinistralitat laboral?-. De l'altra, el mateix secretari general de PIMEC defensa sense despentinar-se l'ampliació de l'aeroport del Prat, com si no fos justament el canvi climàtic una causa directa d'aquesta pandèmia que tant sembla preocupar-lo –no ho dic jo, ho diuen aquells científics a qui alguns només volen escoltar quan van mal dades-.

S'omple la boca de salut, el bon home, però de tant en tant se li escapen conceptes com competitivitat, deixats anar com qui no vol la cosa. Perquè en el fons això no va ni ha anat mai de salut. Va i ha anat de salvar l'economia a qualsevol preu. De passar la tempesta com fos a l'espera de les primeres clarianes que ens permetessin tornar a les velles dinàmiques de tota la vida –Recorden vostès el mantra "El virus ens farà millors"? Doncs al final ha resultat que no-. I sobretot de seguir posant pedaços a un sistema obsolet en lloc de reconèixer que és aquest mateix sistema el que porta dècades arrossegant el planeta sencer cap a un punt de no retorn. El coronavirus ha estat l'enèsim símptoma. En vindran més. Però, ja se sap, qui té ganes de seguir pontificant sobre responsabilitat, quan la tempesta tot just acaba d'amainar i l'amo ens deixa sortir de marxa amb l'única condició que siguem bons minyons i fem el favor de posar-nos la injecció?

Per molts anys, Great Canyon Records!

Joana Serrat amb una còpia del disc commemoratiu - Foto Great Canyon Records.

Les bones notícies s'han de celebrar. I que una discogràfica independent commemori un aniversari rodó en un context com el present és una boníssima notícia. Cinc anys de trajectòria són els que celebra el segell osonenc Great Canyon Records aquest mes d'octubre, i ho fa consolidat com un referent de la música d'arrel nord-americana a casa nostra, si bé amb un catàleg que apunta també cap a altres horitzons.

Joana Serrat n'és pilar fundacional, i també formen part de l'escuderia bandes i solistes com Wide Valley, Roger Usart, Matthew McDaid, Victor Partido, CARLA, Marta Delmont, Marta Pérez o el supergrup Riders Of The Canyon. Tots ells –entre d'altres- participen a "We Started A Joke (2016​-​2021) A Miraculous Celebration" (2021), el disc commemoratiu d'aquest cinquè aniversari. Una desena de temes inèdits que radiografien l'essència de Great Canyon i que, per descomptat, sonen a glòria.

Arribat aquest punt, un només pot felicitar la gent de Great Canyon, per aquests cinc anys de trajectòria però sobretot per la feina feta durant aquest temps i per tot allò que encara ha d'arribar, que de ben segur seran moltes coses i molt interessants. L'àlbum està disponible en vinil, disc compacte i format digital –es recomanen els dos primers, no cal dir-ho- a través de Bandcamp.

Salut mental i pandèmia

Des de l'inici de la pandèmia, el risc d'intent de suïcidi a l'entorn de Granollers ha augmentat un 50%. Són dades que va fer públiques la setmana passada el complex assistencial de salut mental Benito Menni a la capital vallesana, i que van més o menys en sintonia amb la resta del país. Us imagineu que els mitjans de comunicació ens dediquéssim a bombardejar diàriament amb els indicadors de la ideació i temptativa de suïcidi, dels trastorns per ansietat i depressió, i de tantes altres patologies invisibilitzades o estigmatitzades, tal com hem fet durant un any i mig amb els indicadors del coronavirus?

Segons dades de l'OMS, més del 20% de la població mundial ha patit, pateix o patirà en algun moment de la seva vida problemes de salut mental. Però d'aquesta constant i de les seves causes no cal parlar-ne. Perquè la salut mental no arribarà mai a paralitzar l'economia. Tampoc donarà peu a una imatge, la del col·lapse dels sistemes de salut pública, que cap governant es pot permetre sota cap circumstància. Ni situarà milers de persones que es diuen responsables, empàtiques i solidàries, davant la incòmoda perspectiva d'haver-se de passar un altre estiu sense vacances ni Primavera Sound.

Ron Tutt (1938-2021)

RON TUTT
(1938-2021)

L'estiu de 2012 es va produir un miracle que molts ja no esperàvem poder presenciar a aquelles alçades. La TCB Band, és a dir la banda que havia cobert les espatlles d'Elvis Presley des que aquest havia decidit tornar als escenaris a finals dels 60, anunciava una gira europea amb aturada a Barcelona. No hi eren tots, que els anys no perdonen a ningú, però sí que hi figuraven alguns dels noms clau de la formació que podem escoltar al costat del Rei en esdeveniments tan llegendaris com el que documenten l'àlbum en directe "Aloha from Hawaii Via Satellite" (1973) i la pel·lícula del mateix títol, també en bona part de la seva discografia d'estudi dels 70.

El concert en qüestió va tenir lloc el 22 de setembre d'aquell 2012 a la sala Apolo, i la sensació a la pista era la d'estar assistint a una lliçó magistral d'història melòmana. El repertori d'Elvis Presley, interpretat pels músics d'Elvis Presley. No seria l'últim cop que això passaria a Barcelona, però en aquell moment hi havia qui encara no s'acabava de creure que el miracle s'hagués pogut realitzar –la resta, els que ho havíem assumit, ens sentíem com uns privilegiats, ni més ni menys-. Entre els presents aquella nit a l'escenari del carrer Nou de la Rambla, el guitarrista James Burton, el teclista Glen D. Hardin i, és clar, el bateria Ron Tutt, Ronnie pels amics.

Com a membres de la TCB Band, tots tres havien participat també en la gravació d'obres essencials de Gram Parsons –els seus dos àlbums en solitari no s'entendrien sense la banda en qüestió- i Emmylou Harris. Tutt, a més, havia acompanyat Billy Joel a l'estudi durant la gestació de títols igualment imprescindibles com ara el monumental "Piano Man" (1973). El bateria de la barba i els cabells llargs ens va deixar el cap de setmana passat a l'edat de 83 anys. Se n'anava amb ell un músic de músics i un tros d'història, testimoni directe d'alguns dels grans episodis de la música nord-americana de les dècades dels 60 i els 70. Haver-lo pogut escoltar en directe a Barcelona, no en tinc cap dubte, va ser un privilegi dels grossos.

Alan Hawkshaw (1937-2021)

ALAN HAWKSHAW
(1937-2021)

Ens ha deixat a l'edat de 84 anys Alan Hawkshaw, mestre de l'orgue Hammond, músic de sessió i compositor d'incomptables bandes sonores de cinema i (sobretot) televisió –no és exagerat afirmar que el Hammond va entrar de la seva mà a incomptables llars britàniques durant la dècada dels 60-. També l'impulsor de The Mohawks, banda formada per músics d'estudi amb la qual va signar pistes tan irresistibles com "Beat Me 'til I'm Blue" o aquell "The Champ" tantes vegades samplejat en àmbits com el del hip hop.

Deia el text introductori del recopilatori "Mo'Hawk - The Essential Vibes & Grooves 1967-1975)" (2003) que bona part de la música composta pel de Leeds durant els 60 i els 70 s'havia adreçat originalment a executius de la indústria de l'entreteniment, però malgrat tot havia sobreviscut al pas del temps conservant tota la seva frescor –fins i tot incrementant-la, si se'm permet l'apunt-. La prova és la vigència de títols com els anteriorment citats –o "Girl at the Top", i tants altres-, que no solen faltar en trobades de mods i altres criatures amb bon gust.

Com a músic de sessió cal destacar la seva tasca amb gent com Serge Gainsbourg, els Hollies o David Bowie –poden escoltar-lo al recopilatori "Bowie at the Beeb" (2000)-. També amb els Shadows, amb els quals va arribar a fer una gira pel Japó –per petició expressa del mateix Hank Marvin-, un concert de la qual es troba documentat a l'àlbum en directe "The Shadows Live in Japan" (1969). Per la part que em toca, li he d'agrair la composició de peces com "Move Move Move" o la pròpia "Beat Me 'til I'm Blue", que durant dos anys van ser sintonies d'El Garatge, el programa de temàtica mod i sixties que vaig dirigir i conduir a Ràdio Cardedeu.

Som del Montseny 2021, a El 9 Nou

El festival Som del Montseny acaba de celebrar la seva novena edició després d'un llarg parèntesi pandèmic i amb un cartell molt llaminer. FP, Les Cruet, Ricky Gil amb Biscuit, Chaqueta de Chándal, Gambardella i Esperit! han actuat aquest cap de setmana a l'auditori Ovidi Montllor de Santa Maria de Palautordera, al Baix Montseny. La crònica, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

50 anys d'"Other Voices"

La història s'ha encarregat de rebaixar-lo fins a més avall del que es podria contemplar com un peu de pàgina –hi ha qui encara en desconeix l'existència-, però escoltat amb la perspectiva que atorga el temps i des d'una òptica més o menys objectiva, no es pot afirmar que sigui un mal disc. El problema, en tot cas, és la signatura que n'encapçala la caràtula i tot el pes que aquesta porta implícit. "Other Voices" (1971) va ser el primer àlbum dels Doors sense Jim Morrison. I si bé és cert que uns Doors sense Morrison no podien ser uns Doors, també ho és que hi segueixen essent ben presents les tres peces restants de l'engranatge –Ray Manzarek, Robby Krieger i John Densmore, els dos primers repartint-se les tasques vocals-, i que el plàstic en qüestió es deixa escoltar sense problemes.

Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, "Other Voices" s'havia començat a gestar poques setmanes abans de la mort de Morrison el juliol d'aquell mateix 1971. Amb el Lizard King exiliat a París, els membres restants del quartet van començar a treballar en el successor del superlatiu "L.A. Woman" (1971), sota la supervisió de Bruce Botnick, convençuts que el vocalista tornaria tard o d'hora a rematar la feina. No va ser així pels motius que tots sabem, i després de considerar hipotètics substituts –s'havia arribat a parlar d'Iggy Pop- el trio va completar pel seu compte títols com "In the Eye of the Sun", que si bé es troben mancats de l'essència de Morrison segueixen sonant a The Doors. La crítica el va destrossar i el públic li va fer poc cas. Al cap d'un any va caure un segon àlbum post-Morrison, "Full Circle", pas previ a la dissolució de la banda.

La correcció política vs. "Brown Sugar"

Els Stones el 1972, a un any d'haver publicat 'Brown Sugar': eren altres temps.

Els Rolling Stones anuncien que deixaran de tocar "Brown Sugar" als seus concerts, no se sap ben bé si per sobtada filiació amb els dogmes de la correcció política o si és que a Mick Jagger ha passat a importar-li de cop i volta el "què diran". El racisme, el masclisme i fins i tot l'esclavatge seguiran manifestant-se diàriament en les seves múltiples formes perquè qui es dedica a confrontar-los no disposa de prou recursos. Però els gurús de la correcció política podran celebrar que una de les composicions musicals més importants del darrer segle deixi d'interpretar-se en directe perquè els seus autors han decidit autocensurar-se. Hem construït un món tan absurd, que fins i tot faria riure si la cosa no fos tan escandalosa. "No s'adonen que aquesta cançó és sobre els horrors de l'esclavitud? Però tot i això proven d'enterrar-la", ha declarat Keith Richards, i amb aquestes declaracions explica moltes coses, no només sobre l'afer "Brown Sugar".

Som del Montseny, a peu dret i sense restriccions

Ricky Gil i Biscuit.

SOM DEL MONTSENY 2021
Auditori Ovidi Montllor, Santa Maria de Palautordera

16 d'octubre de 2021

Som del Montseny és un d'aquells festivals on els propis promotors es dediquen a controlar l'entrada, atendre el respectable des de l'altre costat de la barra del bar o fins i tot a donar suport als artistes ballant a primera fila quan les circumstàncies hi conviden. No hi ha grans marques condicionant la línia artística ni s'exigeix a ningú cap certificat sanitari per poder-hi accedir. Els preus són allò que s'anomena populars, i l'ambient sol ser el d'un lloc on efectivament s'hi va a viure la música a través dels cinc sentits i no pas a fer instagrams.

La cita del Baix Montseny va celebrar ahir la seva novena edició, inicialment programada pel mes de juny de 2020 però ajornada en repetides ocasions a causa del coronavirus. Coincidia el retorn del festival amb el final d'aquelles restriccions sanitàries que durant un any i mig havien fet del món de la cultura l'ase de tots els cops. També amb un canvi d'ubicació –no se sap si definitiu-, del Centre Cultural Can Balmes de Santa Maria de Palautordera a l'auditori Ovidi Montllor, al cor del parc del Reguissol de la mateixa localitat. Entorn gairebé idíl·lic per a un cartell tan eclèctic i solvent com de costum.

Van trencar el gel els osonencs FP amb una descàrrega de punk rock de les que posen les coses a lloc de bon principi. Elèctriques confessions amb la veu visceral de Ramon Mas en diàleg constant amb una base instrumental que és pura dinamita. Tres quarts del mateix es pot dir de Les Cruet, representants de l'escena del Montseny amb Laura Crehuet al capdavant i una secció instrumental igual de letal que la dels seus predecessors. Van repassar els dos discos que tenen publicats, i Crehuet va interpretar en solitari una de les peces que formaran el proper single del grup.

Ricky Gil i Biscuit van refermar més que mai la seva unió com un dels grans esdeveniments d'aquest 2021 al panorama musical català –i de més enllà-. Mig any de rodatge escènic ha fet encaixar tots els engranatges fins a nivells que van per sobre de l'excel·lència, i han elevat el cançoner d'"Infinites rutes invisibles" (2021) fins a cotes estratosfèriques. "Insubmissió" va sonar tan aclaparadora com els versos escandalosament actuals de Caterina Albert a partir dels quals s'aixeca la pròpia cançó. "En una altra vida" va esdevenir una orgia de decibels a mig camí de Crazy Horse i els Who a Leeds. I així tot un concert que caldria emmarcar, i que convida a reclamar a crits un disc en directe.

Van agafar el relleu uns igualment pletòrics Chaqueta de Chándal a bord d'un repertori on acidesa, ironia i crítica social van de la mà amb les formes més dinàmiques del krautrock i el post-punk amb dosi extra de sensibilitat pop. "Artículo primero", "A moderno resabiado no le mires el dentado", "La insoportable levedad del ser rico" i tot un cançoner que va posar la pista de potes enlaire –músics, organització i respectable van agrair poder tornar a gaudir de concerts a peu dret després d'un any i mig asseguts-, amanit amb "Vademécum", contundent càrrega contra els gegants de la indústria farmacèutica i avançament del segon àlbum del trio.

Tot seguit, Gambardella van viatjar fins als confins del cosmos a ritme de post-rock hipnòtic, deutor del rock psicodèlic més lliure i imprevisible. I Esperit!, alter ego del sempre sorprenent Mau Boada –un altre exponent de pes de l'escena del Baix Montseny-, va tancar el programa tot construint sobre la marxa un repertori on van confluir registres com el punk, la psicodèlia, el dub o el funk. Molt més que un home orquestra, un exemplar únic en la seva espècie.

Ricky Gil, segon per la dreta, amb Biscuit.

Chaqueta de Chándal.

Esperit!.

Bucòlic

Marina Miralles, Ferran Bretcha i Toni Miralles: Bucòlic.

Donem la benvinguda a un trio de Granollers, que assaja al Montseny i que ha vingut a obsequiar-nos amb una colla de cançons pop de les que es manifesten eternes i acompanyen a qualsevol època de l'any. El cert és que Bucòlic no són uns nouvinguts. A la seva vocalista, teclista i rostre més visible, Marina Miralles, ja l'havíem pogut seguir a través del seu projecte musical en solitari i dels diversos llibres que té publicats al seu nom. Pel que fa a la banda, la vam descobrir l'any passat quan va guanyar un concurs televisiu amb una versió d'una cançó d'Els Pets –"Som"-.

Acaben de publicar el seu primer ep, "Ara que et conec" (2021), un treball beneït pel mateix entorn de la banda de Constantí i efectivament evocador dels seus treballs de maduresa, si bé dotat d'una veu pròpia que parla de tu a tu a la seva generació. Completen la formació Toni Miralles (guitarra) i Ferran Bretcha (bateria), i les seves cançons conjuguen els paisatges més assolellats del pop de filiació anglòfila ("Ara que et conec", "L'incendi") amb instantànies de malenconia tardorenca ("Abril") i fins i tot una sobtada invitació a la pista de ball ("Quan t'he vist"). Descobreixin-los al seu compte de Facebook.

Nova temporada de 'Guitarra, baix i bateria' amb nova periodicitat

Ike & Tina Turner.

Ha començat aquesta setmana una nova temporada de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil a Ràdio Silenci –a partir d'ara, amb periodicitat quinzenal-. En aquest primer programa hi podem escoltar Ike & Tina Turner, Maxine Brown, Sly & The Family Stone, Lonnie Smith, Randy Newman i Toti Soler, entre d'altres. I per si amb aquesta potentíssima selecció no n'hi hagués prou, el Ricky recupera una cançó que vam gravar fa molts anys amb Pol Font a la bateria –per al projecte d'un servidor, Oriol Stardust-. Disponible en podcast.

La prèvia del 9è Som del Montseny, a El 9 Nou

Torna el festival Som del Montseny després d'un llarg parèntesi pandèmic. Chaqueta de Chándal, Ricky Gil amb Biscuit, Esperit!, Les Cruet, FP i Gambardella actuaran aquest cap de setmana a l'auditori Ovidi Montllor de Santa Maria de Palautordera, al Baix Montseny. La prèvia, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

50 anys de "Tupelo Honey"

No es molestin vostès a buscar "Tupelo Honey" (1971) en plataformes com Spotify. Sigui pel motiu que sigui, i salvant-ne les peces més reconegudes, el cinquè àlbum en solitari de Van Morrison no es pot escoltar sencer i de forma oficial en streaming –com a mínim a data d'avui-. Ni falta que fa, si m'ho permeten, quan un pot degustar-lo en el sempre més reconfortant format físic, amb tot allò que aquest comporta. "Tupelo Honey" és un dels àlbums més rodons del nord-irlandès, i això és dir molt tenint en compte que venia de signar obres com "Astral Weeks" (1968), "Moondance" (1970) o "His Band and the Street Choir" (1970).

Parlem d'un plàstic on Morrison tornava a fusionar tal i com només ell sabia fer-ho els ressons orgànics del folk i el country amb l'elegància del jazz, sempre amb el soul més genuí com a punt de partida i amb arguments tan majúsculs com el soul trencapistes de la inicial "Wild Night" –marcant terreny de bon principi, i de quina manera-, la tardorenca peça titular o aquell final de festa amb accent hillbilly de "Moonshine Whiskey". Testimoni de l'estada de Morrison a Woodstock i produït pel propi autor amb el suport d'un oportuníssim –i aleshores encara poc conegut- Ted Templeman, amb músics de sessió tan notables com Ronnie Montrose (guitarra, mandolina), l'àlbum va veure la llum avui fa 50 anys.

Paddy Moloney (1938-2021)

PADDY MOLONEY
(1938-2021)

De totes les bandes que durant les dècades dels 50 i els 60 van revitalitzar la música d'arrel irlandesa, The Chieftains va ser amb tota probabilitat la que va presentar una major amplitud de mires. El conjunt format a Dublín no tan sols va saber traspassar fronteres i descobrir la tradició a noves audiències –aquest mèrit també se'l poden atribuir contemporanis com els Dubliners-, sinó que a més va fer dialogar el folk de la seva terra natal amb aquells registres que se n'havien derivat arreu del planeta –sobretot als Estats Units- arran de la diàspora irlandesa. El resultat és una carrera de llarg recorregut que durant gairebé sis dècades ha caminat sempre endavant, tot integrant al discurs propi una sèrie d'elements que l'han enriquit sense fer-li perdre l'essència ni restar-li coherència.

Si el 1988 van signar a mitges amb Van Morrison un "Irish Heartbeat" que enllaçava dues trajectòries gairebé paral·leles i que es pot contemplar com una de les obres més inspirades d'ambdues parts, al cap de pocs anys se'n van anar a Tennessee a gravar un disc de country al costat de pesos pesants com Ricky Skaggs, Willie Nelson, Emmylou Harris, Chet Atkins o components de la Nitty Gritty Dirt Band. El resultat va ser "Another Country" (1992), un àlbum que transitava en ambdós sentits la línia directa que enllaça l'herència celta amb la primera música country, i que va tenir continuació al cap d'una dècada als igualment reveladors "Down the Old Plank Road: The Nashville Sessions" (2002) i "Further the Old Plank Road" (2003), on repetien alguns dels noms anteriorment citats i s'hi sumaven John Prine i John Hiatt, entre d'altres.

Entre l'un i els altres va caure una de les obres més essencials de tot el seu catàleg, "The Long Black Veil" (1995), un àlbum on els Chieftains es feien acompanyar de figures com els Rolling Stones, Marianne Faithfull, Sinéad O'Connor o Ry Cooder. La peça titular, cantada per un magnífic Mick Jagger –en aquest cas sense la participació de la resta d'Stones-, presenta una de les lectures més definitives que mai s'han fet del clàssic de Lefty Frizzell. I amb Cooder segellarien anys més tard el revelador "San Patricio" (2010), un pont a priori improbable però molt ben traçat entre la tradició celta i les arrels llatines, amb convidats de pes com Lila Downs, Chavela Vargas, Los Tigres del Norte o Linda Ronstadt. Són capítols que expliquen l'essència d'una banda que, malgrat tot, no s'entendria sense aquells deu primers àlbums de títol numèric publicats entre les dècades dels 60 i els 80.

Tampoc s'entendria, l'essència dels Chieftains, sense el paper d'un dels seus membres fundadors i principals motors, el multiinstrumentista Paddy Moloney, que ens ha deixat a l'edat de 83 anys després de tota una vida dedicada a la música. I si els Chieftains no es poden entendre sense Moloney, la seva figura tampoc es pot deslligar de la banda mare a la qual sempre es va lliurar en cos i ànima. Tot i això, són destacables també les seves sessions d'estudi amb figures com Mike Oldfield, Paul McCartney o el citat Jagger. Se n'ha anat molt més que un referent, un tros d'història d'una de les músiques més locals però alhora més globals que mai s'han escoltat.

Johnny Galvao (1942-2021)

JOHNNY GALVAO
(1942-2021)

Originari de Portugal, on va debutar professionalment amb el grup Os Duques, a Johnny Galvao se'l recordarà sobretot com a guitarrista de Los Buenos, banda madrilenya que entre 1968 i 1969 va destacar a nivell estatal amb una sèrie de singles que tant s'inspiraven en el soul i el rythm & blues d'ascendència mod, com en el rock psicodèlic que arribava de l'altre costat de l'Atlàntic. La peça més celebrada del seu repertori probablement sigui "Groovy Woovy", un d'aquells trencapistes que encara avui no solen fallar als allnighters més dinàmics de cada casa. Cantaven en castellà i en anglès, i sonaven tal i com ho feien molts dels seus contemporanis de l'òrbita anglosaxona, fins al punt que més d'un despistat s'ha arribat a pensar que eren de fora a l'escoltar-los. Un cop dissolt el grup, Galvao va tocar amb Aquaviva, Miguel Ríos i Paco de Lucía, entre d'altres. Ens ha deixat a l'edat de 79 anys.

Dee Pop (1945-2021)

DEE POP

(1945-2021)

Una d'aquelles bandes que es van avançar al seu temps, que mai van assolir un gran ressò a nivell de public o de difusió, però van fer escola i amb el pas dels anys serien reivindicades per diverses generacions que en prendrien el relleu. Bush Tetras es van formar a l'efervescent Manhattan de finals de la dècada dels 70, just al moment en què l'escena punk liderada per Ramones i companyia començava a deixar pas a la No Wave, equivalent del post-punk britànic a la Big Apple i corrent de naturalesa subterrània que posaria les bases de bona part del rock alternatiu de les dècades posteriors. Singles com "Too Many Creeps" (1980), un visceral exercici de funk urgent i minimalista, van obtenir poc ressò més enllà del Lower East Side però es van avançar ben bé dues dècades a les troballes de la generació de Radio 4, LCD Soundsystem, The Rapture i companyia. Ens ha deixat el seu bateria, Dimitri C. Papadopoulos, més conegut com a Dee Pop.

Everett Morton (1950-2021)

EVERETT MORTON
(1950-2021)

Ens ha deixat Everett Morton, bateria i peça clau de l'engranatge sonor de The Beat (aka The English Beat), una de les bandes que van propiciar el ressorgiment de la música d'arrel jamaicana en plena era New Wave. Morton va definir bona part del discurs del conjunt amb el seu estil versàtil i polifacètic, un motor rítmic en tots els sentits. Se n'ha anat a un any i mig de la mort de Ranking Roger, amb qui havia fundat el grup el 1978 i amb qui s'havia reunit ja en ple segle XXI per actuar sota el nom de The Beat feat. Ranking Roger –una de les dues escissions del grup original-.

Festival Som del Montseny: 16 d'octubre a Palautordera

Fa gairebé un any i mig que esperem poder assistir a la novena edició del festival Som del Montseny. Programat inicialment pel mes de juny de 2020, els diferents paquets de restriccions covídiques van obligar a ajornar-lo en diverses ocasions, essent finalment la d'aquest dissabte 16 d'octubre la data assenyalada per retrobar-nos amb la que ja és una cita de referència de la música underground a casa nostra. Cartell amb accent 100% Baix Montseny i canvi d'ubicació, de l'habitual Centre Cultural Can Balmes la cita es trasllada excepcionalment a l'Auditori Ovidi Montllor del Parc del Reguissol de Santa Maria de Palautordera.

Destaca a la programació la presència de Ricky Gil amb Biscuit presentant el magnífic "Infinites rutes invisibles", un dels grans discos d'aquest 2021 –i també un dels grans directes del present exercici-. També d'uns vells coneguts de la casa com són els components de Chaqueta de Chándal, aquell power trio que ha vingut a escurçar distàncies entre Neu! i Polanski y el Ardor. I d'FP, un dels grans exponents del punk amb accent de la Plana de Vic. El segell més montsenyenc el posaran dos referents de l'escena autòctona com són Esperit!, projecte personal del polifacètic Mau Boada, i Les Cruet, ambaixadors del punk rock més feréstec i enrabiat. Completarà el programa el post-rock d'ascendència psicodèlica dels barcelonins Gambardella.


Més informació:

Som del Montseny  /  Twitter

50 anys sense Gene Vincent

Vincent arriba a l'aeroport de Heathrow, Londres, el 1969.

Avui fa 50 anys que va morir l'irrepetible Gene Vincent, una de les figures més influents del primer rock'n'roll. Tot el que va fer durant la dècada dels 50 és imprescindible i singles com l'icònic "Be-Bop-a-Lula" o "Blue Jean Bop", tots dos de 1956, són pilars fundacionals d'allò que anomenem rockabilly. Però em sembla just aprofitar l'ocasió per reivindicar també la seva producció més tardana. La que va donar peu a àlbums tan notables com "I'm Back and I'm Proud" (1969). La que li va atorgar una àmplia repercussió al mercat britànic –en un moment en què els EUA semblaven haver-se oblidat d'ell-, on va gaudir d'una segona joventut de la mà d'aliats com els Wild Angels, amb els quals va protagonitzar una apoteòsica gira per la Gran Bretanya, va segellar una incendiària actuació al Festival de Wight de 1969 i fins i tot va gravar una sèrie de pistes d'estudi que valen el seu pes en or. Va morir el 12 d'octubre de 1971, a l'edat de 36 anys, víctima dels excessos de qui havia viscut el rock'n'roll de la forma més intensa possible.

40 anys de L'Endroit, a El 9 Nou

Ara més que mai cal fer un homenatge a totes aquelles persones que alguna vegada ens han alegrat la vida des de l'altre costat d'una barra de bar. El pub L'Endroit de Mollet del Vallès celebra aquesta setmana quatre dècades de trajectòria que l'han consolidat com un clàssic de la nit vallesana. Avui n'expliquem la història a El 9 Nou del Vallès Oriental.