Hi ha una escena de "Love & Mercy" (2015), el biopic de Bill Pohlad sobre la figura de Brian Wilson, on algú de l'entorn dels Beach Boys lamenta el fet que una bona crítica no necessàriament ajudi a vendre discos, en referència a la relació inversament proporcional entre l'entusiasta rebuda de "Pet Sounds" (1966) per part de la premsa especialitzada i l'acollida més aviat freda del gran públic. És possible que Van Morrison pensés tres quarts del mateix quan va concebre el seu tercer àlbum en solitari, un "Moondance" (1970) que va veure la llum avui fa 50 anys i que va suposar l'impuls definitiu per a la carrera solista del de Belfast.
Quan Morrison va començar a treballar en "Moondance" venia d'observar com la seva obra més ambiciosa fins aleshores –i probablement també fins a data d'avui-, "Astral Weeks" (1968), s'encallava en termes comercials malgrat les bones crítiques acumulades. Davant d'aquest escenari, va apostar per deixar enrere el caràcter explorador del seu segon disc i recuperar el format cançó per a un plàstic que seguia aproximant les formes del folk a les coordenades del jazz i el blues. El resultat van ser composicions com "Crazy Love", "Caravan" o la totèmica peça titular, que més enllà de reconciliar crítica i públic van acabar de definir el que seria el discurs de Morrison durant les dècades posteriors. I probablement el seu treball més notable amb permís del propi "Astral Weeks".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada