dissabte, 3 de juliol de 2021

50 anys sense Jim Morrison

Jim Morrison (1943-1971), l'home més lliure del segle XX.

Ara fa poc més de deu anys vaig coincidir, en un bar de París, amb un nord-americà que desprenia carisma i magnetisme a parts iguals i en quantitats industrials mentre parlava de música i de poesia de forma entusiasta, amb una veu greu i profunda que denotava quelcom més que experiència. Mentre l'escoltava, assegut al seu costat, em vaig adonar que el seu rostre i la seva gesticulació em sonaven d'alguna cosa, i fent els meus càlculs vaig arribar a la conclusió que aquell nord-americà de nom corrent –ni tan sols recordo com em va dir que es deia- i posat gairebé diví devia tenir la mateixa edat que hauria tingut Jim Morrison d'haver estat viu en aquell moment.

Que el bon home decidís marxar com qui no volia la cosa, justament quan un parell de bandes que bé podrien haver citat els Doors com a influència es disposaven a tocar al soterrani d'aquell mateix local, va alimentar una mica més les meves sospites. Jim Morrison no era mort ni havia fugit a cap illa deserta. Seguia vivint a París, d'incògnit, freqüentant aquells racons de la capital francesa on un encara podia ser qui realment volia ser, i jo m'acabava de fotre tres o quatre birres amb ell. D'acord, el cert és que no vaig arribar a cap d'aquestes conclusions. Però l'endemà, durant la meva enèsima visita a Père-Lachaise i mentre meditava si emportar-me o no l'ampolla de bourbon plena –i per encetar- que algú havia deixat a la tomba del Lizard King, vaig preferir imaginar-me'l rient-se de tot i de tothom en un bar de la Bastilla, que no pas criant malves sota aquell tros de pedra.

La realitat és una merda, em va dir una vegada una persona que solia refugiar-se de la mediocritat d'aquest món nostre tot cantant punk rock amb el volum a l'onze al capdavant d'un grup que ja no existeix. I tenia raó: la realitat és tan mediocre, tan nefasta fins i tot, que qualsevol fantasia ens serveix com a via d'escapament per molt recargolada que pugui semblar sobre el paper. Per què creure que Jim Morrison i Elvis Presley es troben a dos metres sota terra a Père-Lachaise i a Graceland, quan ens els podem imaginar mantenint acalorats debats sota una palmera, amb un parell de còctels a les mans, a la mateixa illa deserta on Buddy Holly porta dècades passant comptes amb John Lennon i Etta James li explica quatre coses a Amy Winehouse?

I bé, tot això venia perquè avui fa 50 anys que va morir Jim Morrison –o que va fer veure que havia mort, tal i com a molts encara ens agradaria creure-, i m'ha semblat oportú escriure alguna cosa al respecte. I l'ampolla de bourbon? Finalment no me la vaig emportar. La temptació era poderosa, però el sistema de videovigilància que envolta les restes de l'home més lliure del segle XX em va dissuadir de fer res que hagués pogut lamentar. Arribat aquest punt, em segueixo preguntant què pensaria Morrison d'aquest món absurd on la seguretat ha esdevingut un dogma. I aquest cop sí, arribo a la conclusió que, de no haver ingressat ara fa mig segle al Club dels 27, efectivament hauria optat per fotre el camp a la més remota de les illes desertes sense dir res a ningú. I que si sapigués com, jo mateix seguiria el seu exemple. I que es foti la realitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada