"Halloween" (2018)

Michael Myers, 40 anys després.

A Michael Myers, un dels assassins en sèrie més icònics de la història del setè art, li agrada tornar a casa per Halloween. Hi va tornar ara fa exactament dues dècades, quan els propietaris de la franquícia de torn es van treure de la màniga l'efectiva "Halloween H20" (1998), una seqüela que ignorava tota la continuïtat prèvia de la nissaga -exceptuant les fundacionals "Halloween" (1978) i "Halloween II" (1981)- i recuperava Jamie Lee Curtis al capdavant del repartiment. I hi torna aquesta tardor amb una fórmula gairebé idèntica i amb Curtis novament a la pell de Laurie Strode. Dirigida per David Gordon Green amb el pare de la criatura, John Carpenter, com a productor executiu, "Halloween" (2018) -notin vostès que ningú s'ha trencat les banyes a l'hora de triar el títol- ignora fins i tot els reveladors esdeveniments narrats a "Halloween II" i es presenta per tant com una seqüela directa de la primera part de la sèrie.

Han passat 40 anys, tant a la vida real com a la ficció, des que Myers -encarnat en part del metratge per Nick Castle, qui ja li va donar vida el 1978- terroritzés la localitat de Haddonfield, Illinois. Strode ja no és aquella adolescent reservada que es deixava espantar fàcilment, sinó tota una dona carregada d'experiència vital -el mateix es podria dir de la pròpia Curtis- i disposada a enfrontar-se d'una vegada per totes amb el dimoni que l'ha turmentat durant tot aquest temps. El cara a cara en plena nit de Halloween és òbviament inevitable, però pel camí aniran apareixent tota una sèrie de personatges -a destacar la presència de Judy Greer i Andi Matichak com a filla i néta de la protagonista, respectivament- que poca cosa aporten a la sinopsi més enllà d'apunts contextuals.

El problema d'aquesta nova entrega, per molt que torni a les essències de la mà del mateix Carpenter, és que la cosa ja no pot donar gaire més de si. Que no per manifestar-se més sanguinari que de costum aconseguirà Michael Myers revalidar l'impacte i la tensió generats en la seva canònica primera encarnació. Que el personatge i les circumstàncies de Curtis poden resultar més coherents i creïbles a Halloween 2018 que no pas a H20 -l'experiència és un grau-, però va ser en aquest darrer títol on va dir tot el que li quedava per dir. I un cop dit això, que ningú s'emporti les mans al cap. Aquest nou "Halloween" es deixa veure, despertarà més d'un somriure a qualsevol seguidor veterà de la nissaga i per descomptat val molt més que la gran majoria de títols de la franquícia -incloses les dues parts del reboot dirigit per Rob Zombie-. Però qui vulgui gaudir d'una nit de Halloween cinèfila amb totes les conseqüències, millor que acudeixi al producte original o, en el seu defecte, a H20.