dissabte, 31 d’agost del 2019

Black Sabbath segons Ty Segall

Black Sabbath.
"Una vegada vaig prendre àcid i em va passar quelcom increïble. Black Sabbath sonaven al meu equip de música i de cop i volta vaig tenir l'al·lucinació d'estar celebrant el sopar d'Acció de Gràcies amb tots els meus amics, i Tony Iommi tirava la porta al terra i començava a tocar solos al damunt de la taula. Black Sabbath, quan has pres àcid, és la millor banda del món. Quan vas serè, tampoc es queda enrere". Declaracions de Ty Segall a l'edició de setembre d'Uncut. A veure qui li porta la contrària.

Tren Seeger

TREN SEEGER
Festa Major de Blancs i Blaus 2019
Plaça de les Hortes, Granollers
30 d'agost de 2019

Si el folk és la mare de totes les músiques d'arrel, no ha d'estranyar que el cançoner d'un dels seus exponents més universals s'hagi traduït i adaptat de totes les maneres possibles. Aquesta nit hem assistit al concert que Tren Seeger, quatre astres de la música tradicional catalana -Arturo Gaya (Quico el Célio), Quique Pellicer, Sergi Trenzano i Cati Plana- que es dediquen a homenatjar Pete Seeger, han ofert en una plaça de Granollers. No han tocat "We Shall Overcome", però a canvi han brillat amb títols com "Little Boxes", "Mary Don't You Weep", "El frente de Gandesa" o una lectura de "Guantanamera" que hauria pogut reclamar com a pròpia el Willy DeVille més crepuscular. Dilluns ho explicarem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

divendres, 30 d’agost del 2019

Zesc a El 9 Nou


Encara no fa ni mig any que es van consolidar com a banda, si bé el seu repertori i la seva vocació vénen de lluny. Zesc és un jove trio de Montornès del Vallès que cita com a referents Slowdive, Ty Segall i L'Hereu Escampa. El seu primer ep, "Seth" (2019), explora les múltiples vessants del shoegaze i alhora flirteja amb discursos perifèrics com el dream pop o la psicodèlia. Aquesta setmana he tingut el gust de parlar-hi. El resultat de la conversa, avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

La seguretat i l'orgull

ILLA CAROLINA
Festa Major de Blancs i Blaus 2019
Plaça de l'Església, Granollers
29 d'agost de 2019

Va resultar certament paradoxal el fet de contemplar l'actuació d'una banda com Illa Carolina en el marc a priori desagraït d'una festa major. Perquè els vallesans han esdevingut testimonis a la llarga d'aquells temps (no tan llunyans) en què les classes dominants del pop (en) català semblaven disposades a trencar d'una vegada per totes amb determinades dinàmiques i a apostar de forma decidida per valors com la sofisticació, la singularitat o la novetat –que la cosa no hagi anat per aquí és el mal menor: la veritable tragèdia és un panorama cultural que tendeix cada vegada més a confondre la rauxa amb el tot s'hi val–. "Portem deu anys tocant, hem publicat tres discos i malgrat tot seguim essent underground", va proclamar Carol Badillo amb la seguretat de qui ja no té res a perdre i l'orgull de qui no s'ha de penedir de res. De forma conscient o no, acabava de resumir el dia a dia de tantíssims artistes en un país on alguna cosa es deu haver fet malament.

dijous, 29 d’agost del 2019

Calboa


Cançons de naturalesa obscura i misteriosa, també èpica i expansiva, sobre la vida, el seu sentit i les seves contradiccions. Calboa és el pseudònim de Callum Blakeston -al centre de la fotografia-, un artista de Hull que ha debutat discogràficament aquest 2019 amb dos singles -"A Condition Called Loneliness" i "Demons"- on ressonen discursos com els de The National, Echo & The Bunnymen o els Arcade Fire més clarobscurs. Descobreixin-lo a Facebook.

dimecres, 28 d’agost del 2019

Mojo: Island Radicals


Es commemorava el mes passat el 60è aniversari d'Island Records, aquell segell fundat per Chris Blackwell amb l'ànim de distribuir música d'arrel jamaicana al Regne Unit i que en qüestió de pocs anys va jugar un paper crucial en el desenvolupament i la difusió de gèneres com l'ska o el reggae, però també el folk rock amb accent britànic, el blues d'ascendència mod o el rock progressiu, a més d'apostar de forma decidida per artistes de naturalesa singular fins i tot quan les xifres no acompanyaven -el cas més paradigmàtic és el de Nick Drake- La revista Mojo es suma a les celebracions tot lliurant amb la seva edició de setembre un recopilatori, "Island Radicals", que aplega algunes figures de pes del catàleg del segell -de John Martyn a PJ Harvey i de Fairport Convention a Paul Weller, passant per Free, The Slits, Steel PulseAmy Winehouse o el mateix Drake-, però també noms menys predicats però tan reivindicables com el de Quintessence. Qui no hi apareix malgrat la seva fèrtil etapa a la disquera anglojamaicana és un Tom Waits a qui la publicació dedica la portada i un sucós article a l'interior.

Neal Casal (1968-2019)

NEAL CASAL
(1968-2019)

La història de la música contemporània va plena d'actors eternament secundaris sense els quals no s'entendrien moltes trajectòries de primera línia. Neal Casal va ser un d'ells, arribant a acompanyar pesos pesants com Ryan Adams i Chris Robinson, a militar en formacions com els des d'ara mateix irrepetibles Hard Working Americans i a liderar projectes com Hazy Malaze. Tot això, és clar, sense comptar tota una carrera al seu nom que de bon principi el va consolidar com un dels grans arquitectes d'allò que anomenem country alternatiu. El buit que deixa la seva partida és enorme.

dimarts, 27 d’agost del 2019

Laura Gouria en dos moments

LAURA GOURIA
Festa Major de Blancs i Blaus 2019
Plaça de la Caserna, Granollers
26 d'agost de 2019

Del concert que Laura Gouria va oferir ahir al vespre a la Festa Major de Granollers em quedo (sobretot) amb dos moments. El primer, "When the World Gets Crazy". Un exercici de country rock fresc com una rosa, amb un ganxo melòdic incontestable, una tornada que atrapa a la primera i una lletra que parla sense embuts de l'ara i l'aquí. I una peça que ha esdevingut per mèrits propis un dels grans reclams tant de "The Rising" (2018) com dels directes de la cantautora vallesana. El segon, "Further On (Up the Road)". Gouria fent-se seu l'original d'Springsteen gairebé sense proposar-s'ho, injectant color i matisos a la línia vocal, i elevant la tornada fins a cotes gairebé místiques. D'això se'n diu fer una versió.

Acostant la música als infants

ZESC
Festa Major de Blancs i Blaus 2019
Plaça de la Porxada, Granollers
26 d'agost de 2019

En realitat, i qui em vulgui entendre ho farà de seguida, no calen grans invents per acostar la música als nens. N'hi ha prou deixant que siguin ells mateixos els que s'acostin al fet musical i el gaudeixin al seu aire i a la seva manera. A la fotografia, un grup d'infants contempla (i escolta) amb molta atenció el que probablement sigui el seu primer concert de shoegaze, ahir a la tarda a la Festa Major de Granollers. I ho fa a peu d'escenari, sense manies ni complexos, una actitud generalment inèdita en el públic adult quan es tracta d'actuacions de bandes emergents com la que ens ocupa. Zesc, un jove trio de Montornès del Vallès que acaba de publicar el seu primer ep -"Seth" (2019)- i que ja presumeix d'un dinàmic repertori on tant poden ressonar Slowdive i My Bloody Valentine com L'Hereu Escampa o El Petit de Cal Eril. Diuen que els agrada fer soroll, afirmació que solen demostrar amb fets. I les seves cançons canalitzen nervi, angoixa i conflicte existencial a parts iguals.

dilluns, 26 d’agost del 2019

50 anys de "Suspicious Minds"


Es commemora avui el cinquantè aniversari de "Suspicious Minds", el single d'Elvis Presley, no pas la versió original que Mark James havia publicat un any abans i que havia passat pràcticament desapercebuda. Una peça que el Rei es va fer seva fins al punt de transformar-la en un dels pilars mestres del seu renaixement artístic i comercial, segellant aquell retorn per la porta gran que ja s'havia materialitzat al 68 Comeback Special i amb l'edició de "From Elvis in Memphis" (1969), i esdevenint des d'aleshores i fins al final dels seus un dels punts àlgids dels seus directes. L'inconfusible riff de guitarra inicial, els expansius arranjaments orquestrals, el ritme trencapistes i la força vocal amb què el de Tupelo adreçava una relació sentimental a la deriva. Com a dada destacable, tant a la versió de James com a la de Presley hi va tocar la guitarra el gran Reggie Young, que ens deixava a principis d'aquest 2019.

diumenge, 25 d’agost del 2019

The Spirit of '67


La meva edició original nord-americana del sisè disc de Paul Revere & The Raiders, titulat "The Spirit of '67" per allò de voler marcar tendència i avançar-se ni que fos uns mesos al seu temps (en realitat s'havia publicat el novembre de 1966). Aquell vinil que apareix a l'última pel·lícula de Quentin Tarantino -"Once Upon a Time in... Hollywood" (2019)-, el que punxen Sharon Tate i Jay Sebring (d'acord, Margot Robbie i Emile Hirsch), si bé la meva còpia es troba visiblement més afectada pel pas del temps i alguns dels seus surcs sonen com una barbacoa (en qualsevol cas, millor una barbacoa que l'altaveu d'un telèfon mòbil, oi que sí?).

De vegades em paro a reflexionar sobre el valor intangible de determinats objectes (dit així pot sonar a oxímoron, però no ho és). Sobre tota la història (i totes les històries) que tinc a les mans cada vegada que agafo aquest plàstic. Sobre tot el recorregut que havia realitzat abans d'arribar a la meva prestatgeria. Sobre el fet que ja sonava molt abans de néixer jo i que seguirà servint quan jo ja no hi sigui (cosa que no puc dir, per exemple, de l'ordinador amb què escric aquestes línies). Prova (ara sí) tangible que, contràriament a allò que diuen alguns, a internet no hi és tot ni falta que fa.

dissabte, 24 d’agost del 2019

P.P. Arnold - "The New Adventures of... P.P. Arnold" (2019)


La trajectòria de P.P. Arnold donaria per una d'aquelles biografies que atrapen el lector de principi a fi -ja no diguem per un d'aquests biopics melòmans que tant semblen portar-se darrerament-. Natural de Los Angeles, va trobar en la música la forma de fugir d'un convuls entorn familiar, va sortir de gira com a corista a la banda d'Ike & Tina Turner i va abandonar la formació a Londres després que Mick Jagger la situés al radar d'Andrew Loog Oldham, qui la va fitxar per al seu segell Immediate.

A partir d'aquí va enregistrar un parell de singles -"The First Cut Is The Deepest" (1967) i "Angel of the Morning" (1968)- que van posar la parròquia mod als seus peus, i va publicar dos àlbums -"The First Lady of Immediate" (1967) i "Kafunta" (1968)- que començaven a perfilar una carrera de llarga durada. Però després va desaparèixer del mapa, Immediate va arxivar el que havia d'haver estat el seu tercer lp i ella no va tornar a donar senyals de vida fins al cap de molts anys.

Un primer contacte amb Steve Cradock (Ocean Colour Scene, Paul Weller) va estar a punt de motivar un retorn per la porta gran durant els 90, però els compromisos d'ell i el fitxatge d'ella per la banda de Roger Waters van frustrar una col·laboració que finalment s'ha acabat materialitzant amb aquest "The New Adventures of... P.P. Arnold" (2019). Una quinzena de talls amb Cradock a la producció, que rematen la feina iniciada ara fa dues dècades i on Arnold segueix presumint d'una veu càlida, poderosa i aparentment immune al pas del temps. Un exercici de soul de perfil clàssic i atemporal, per tòpic que pugui sonar avui aquest últim concepte. Ara sí, la Reina dels Mods ha tornat.

divendres, 23 d’agost del 2019

Aldascorda a El 9 Nou


Aldascorda és una fotògrafa argentina que es dedica a retratar el món en format analògic. Aquests dies exposa a l'Anònims de Granollers algunes de les seves fotografies de viatges. Hem tingut el gust de parlar-hi, i avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Silversun Pickups - "Widow's Weeds" (2019)


Sembla que fos ahir quan Silversun Pickups van debutar amb el notable "Carnavas" (2006) i van deixar empremta al rock de guitarres de la passada dècada amb aquell "Lazy Eye" que encara val el seu pes en or. Però alguna cosa no va funcionar, la revelació inicial no es va revalidar i els californians segueixen a data d'avui publicant discos que probablement no tornin a generar grans titulars però encara contenen cançons dignes de ser escoltades. "Widow's Weeds" (2019) és el cinquè, i si bé es manté ferm en aquell rock alternatiu hereu d'uns Pixies o uns Smashing Pumpkins -l'angoixada veu nassal de Brian Aubert pot arribar a evocar els registres de Frank Black i, sobretot, Billy Corgan-, també flirteja puntualment amb textures més sofisticades i incorpora acabats electrònics que enriqueixen el producte sense alterar-ne el resultat.

dijous, 22 d’agost del 2019

Larry Taylor (1942-2019)

LARRY TAYLOR
(1942-2019)

Només he arribat a veure Canned Heat en directe en una sola ocasió. Va ser el mes de març de 2006 a la sala Bikini de Barcelona. L'únic component històric (que no pas original) que es mantenia aleshores a bord era el bateria Fito de la Parra. Sempre he pensat que aquell dia no vaig presenciar un concert de Canned Heat sinó l'actuació d'una molt bona banda de bar -el repertori es va compondre de clàssics del combo californià però també hi van abundar els estàndards del blues-, si bé amb un membre il·lustre a les seves files. L'absència més notable, molt probablement la d'un Larry Taylor que era en aquell moment el baixista titular de la banda d'acompanyament de Tom Waits, amb qui sí que el vaig poder veure el juliol de 2008 a l'Auditori Fòrum. A Taylor sol associar-se'l per motius obvis amb les òrbites de Waits i dels Heat -amb aquests últims hi va tornar a tocar al cap d'uns anys-, però el cert és que va militar també als Bluesbreakers de John Mayall, a The Gamblers –pioners de la música surf-, i va servir com a músic de sessió a Solomon Burke i als Monkees, entre d'altres. La carretera ja no serà el mateix sense les seves quatre cordes.

dimecres, 21 d’agost del 2019

Antologies de Television Personalities

Connectant la parròquia punk amb la primera generació indie.
Si l'adveniment d'allò que es va anomenar indie durant la dècada dels 80 és conseqüència de l'explosió punk de finals dels 70, els Television Personalities de Dan Treacy són amb tota probabilitat un dels enllaços directes entre la frescor d'uns Buzzcocks o uns Adverts i la immediatesa de la generació C86. Una banda de post-punk que no sonava enrabiada com The Fall, misteriosa com The Cure ni deprimida com Joy Division, sinó propera a més no poder i fins i tot amb un punt naïf. El segell Fire en repassa part de la trajectòria amb dos volums antològics, "Some Kind of Happiness: Singles 1978-1989" i "Some Kind of Trip: Singles 1990-1994", ideals tant per a completistes com per a neòfits. Aquests últims faran bé de començar pel principi i centrar-se sobretot en el primer dels dos volums, on títols tan inequívocs com "Part Time Punks", "Where's Bill Grundy Now?" o "I Know Where Syd Barrett Lives" avancen els Smiths i Billy Bragg per l'esquerra i es planten a l'avantguarda de l'indie, el lo-fi, l'antifolk i tot allò que els passi pel cap. També hi ha rareses com la versió d'"Apples and Oranges" que els londinencs van gravar per un disc de tribut a Syd Barrett. Més que una porta d'entrada, una acurada radiografia.

75 Dollar Bill - "I Was Real (2019)


Si Nova York és tal i com sol dir-se la capital del món, no ha d'estranyar que n'acabin sortint formacions com 75 Dollar Bill. Un duet format per dos nord-americans que es dediquen a explorar al seu aire tot un seguit de ritmes provinents d'indrets tan remots com l'Extrem Orient o el continent africà fins a extreure'n tot un seguit d'essències tan intransferibles com les que alimenten el seu darrer disc. Un "I Was Real" (2019) que sembla haver-los situat d'una vegada per totes a l'abast dels radars especialitzats i on tant poden ressonar els vents desèrtics del Sàhara com les aigües pantanoses del Delta del Mississippi o els paisatges més gèlids de la tundra septentrional. Tot plegat, de la mà de dos artistes de naturalesa inquieta -Che Chen (guitarra) i Rick Brown (percussions)- que tant poden anar-se'n a estudiar música amb mestres mauritans -ho va fer Chen aprofitant un període vacacional- com despenjar-se amb títols com "There's No Such Thing as a King Bee". Allò de saber explotar el propi talent sense prendre's massa seriosament un mateix.

dimarts, 20 d’agost del 2019

Sonia Pottinger, una pionera jamaicana

Sonia Pottinger (1931-2010).
És una llàstima que la tan present i necessària reivindicació de la figura femenina en l'àmbit musical estigui centrada de forma gairebé exclusiva en el propi fet interpretatiu. Com si no hi hagués dones també treballant en tants altres àmbits del sector que, d'altra banda, són essencials perquè l'obra dels músics (la música, en definitiva) acabi arribant al públic. Sonia Pottinger va ser una pionera a la Jamaica de la dècada dels 60, allò que en l'actualitat s'anomenaria una emprenedora, obrint la seva pròpia botiga de discos el 1965 i començant a exercir com a productora de singles d'ska i rocksteady al cap d'un any.

Va ser aquesta última faceta la que a la llarga li va valer un major reconeixement, arribant a produir artistes com Patsy Todd, The Conquerors, Joe Higgs o The Jolly Boys. El segell Attack Records -subsidiari de Trojan- va recopilar algunes d'aquelles gravacions a "Put on Your Best Dress" (1990), un volum llargament descatalogat que Cherry Red recupera i augmenta ara sota el títol de "Put On Your Best Dress: Sonia Pottinger Ska & Rock Steady 1966-1967" (2019). Més d'una cinquantena de talls que retraten un període clau en l'evolució de la música jamaicana i sobretot reivindiquen l'obra d'una pionera amb totes les lletres.

"Eric Burdon - Rock'n'Roll Animal" (2017)

Eric Burdon, en una imatge promocional del documental.
Eric Burdon és aquell noi de classe treballadora de Newcastle que un bon dia va acabar trobant el seu lloc en la immensitat del desert californià -vaja, que no feia cap mena de broma quan cantava "We Gotta Get Out of This Place"-. Pel camí va viure en metròpolis com Londres, Nova York i San Francisco i, sobretot, va revolucionar la història de la música pop amb un registre vocal fora de sèrie i al capdavant de The Animals, aquella banda que va definir bona part del rhythm & blues britànic de la dècada dels 60 i en certa manera es va avançar al folk rock que era a punt de germinar a l'altre costat de l'Atlàntic. També va esdevenir un actor clau de l'òrbita psicodèlica de la Costa Oest nord-americana, va associar-se de forma temporal amb War i és a punt de concloure -així ho ha anunciat- més de quatre dècades d'intensa trajectòria solista. El documental "Rock'n'Roll Animal" (2017), de Hannes Rossacher, repassa la seva història amb sucoses imatges d'arxiu, declaracions exclusives del propi Burdon -no hi falta l'anècdota del dia en què va conèixer Louis Armstrong, tampoc la seva disputa amb Alan Price- i testimonis d'excepció com són els de Bruce Springsteen, Little Steven, StingPatti Smith o George Thorogood. Disponible per visionar de forma lliure fins al proper 7 de setembre al web d'Arte. Aprofitin, que val la pena.

dilluns, 19 d’agost del 2019

Zesc


Es defineixen a la seva carta de presentació com una banda a mig camí del garatge de la Serralada de Marina i el pop de guitarres esmolades, teclats sintetitzats, balenes siderals i reverberació sorollosa. Acurada i poètica declaració d'intencions que es podria traduir citant tot un seguit de conceptes que van del shoegaze al dream pop passant per la psicodèlia, el lo-fi i, sí, el rock de garatge. Zesc és un jove trio de Montornès del Vallès que porta tres anys fent soroll en el millor dels sentits i que aquest 2019 ha publicat per fi el seu primer ep, "Seth". Cinc cançons on ressonen discursos com els de My Bloody Valentine o (sobretot) Slowdive -atenció a "Agost" i "Estrany"-, però també les essències més calidoscòpiques de la generació C86 -"No saps qui sóc"-. Poden escoltar-lo a Bandcamp.

45 anys del happening dalinià a Granollers

Dalí, al centre, conversa amb JIM, a la dreta, durant el happening de Granollers.
Va dir una vegada el periodista Karles Torra que la ciutat de Granollers havia esdevingut, durant bona part de la dècada dels 70, la capital catalana de la cultura pop. No li faltava raó, ja que en poc més d'un lustre va acollir la capital vallesana tota una sèrie d'esdeveniments que van anar del primer festival de rock a l'aire lliure mai celebrat a l'Estat espanyol -Festival de Música Progressiva de Granollers (1971)- al debut escènic de King Crimson en aquesta banda dels Pirineus -que també va esdevenir el baptisme de foc de Gay Mercader com a promotor de concerts professional- (1973). Al darrere de tot plegat hi havia l'activista cultural Joan Illa Morell, més conegut com a JIM, que el 19 d'agost de 1974 va tornar a posar la ciutat al mapa cultural amb l'organització d'un happening artístic protagonitzat per Salvador Dalí. L'acte va generar prou expectació per omplir la plaça de la Porxada d'ànimes encuriosides i de mitjans de comunicació vinguts d'arreu del món, disposats a contemplar com l'artista empordanès i tot un seguici d'estrambòtics personatges -entre ells el propi JIM, vestit per a l'ocasió amb una jaqueta que havia portat el mateix Mick Jagger- tenyien la cèntrica plaça granollerina de colors psicodèlics i surrealistes. Es commemora avui el 45è aniversari d'aquell esdeveniment, i augura el propi JIM que podria estar-se'n preparant alguna rèplica d'impacte de cara al cinquantenari. Caldrà esperar, doncs.

diumenge, 18 d’agost del 2019

50 anys de l'actuació de Hendrix a Woodstock

Hendrix, durant el seu concert a Woodstock.
Es commemora avui el 50è aniversari de la icònica actuació amb què Jimi Hendrix va tancar l'històric festival de Woodstock. Eren les 9 del matí del dilluns 18 d'agost de 1969, un horari aleshores inèdit i a dia d'avui encara poc habitual per a un concert de rock, quan el guitarrista es va enfilar a l'escenari acompanyat per l'embrió del que esdevindria la Band of Gipsys -els promotors van anunciar la formació com a Jimi Hendrix Experience, si bé aquesta ja era història en aquell moment-. Al seu davant, el que quedava d'un aforament que s'havia reduït pràcticament a la meitat -es calcula que hi havia en aquell moment unes 200.000 persones- després de tres dies de festival a l'aire lliure amb pluja inclosa. El repertori, un repàs a les peces més reconegudes del cançoner de Hendrix amanit amb una lectura de l'himne nord-americà que des d'aleshores ha estat objecte d'opinions polaritzades. El moment, un dels més recordats tant del festival com de la trajectòria de Hendrix. El que va arribar tot seguit, la més absoluta desolació en un entorn que després de tres dies de pau i música era declarat zona catastròfica.

Jeb Andrews Foundation Band

JEB ANDREWS FOUNDATION BAND
Parc Pompeu Fabra, Cardedeu
17 d'agost de 2019

La Jeb Andrews Foundation Band és una formació barcelonina dedicada a la música d'arrel nord-americana i impulsada amb la missió de recaptar diners per a la investigació i la recerca al voltant del càncer infantil. Objectiu noble i digne d'aplaudir, el d'un combo que no viu del seu art sinó que el dedica a salvar (o com a mínim a fer més plàcides) les vides dels altres. La nit passada va actuar a la Festa Major de Cardedeu, en el marc d'una nit de country organitzada per l'associació Xafa'l i amb un repertori centrat en el seu fins ara únic disc d'estudi, "Cowboy Strong" (2018). Un repte que requereix valor, defensar el catàleg propi en places on el respectable sol esperar més aviat versions de clàssics, i que la banda va resoldre amb títols tan celebrats com "Please Ask Me to Buy You a Drink", "Gospel Train" o la peça que titula l'àlbum. Talls que exploren aquella fina línia que pot arribar a separar el country més electrificat del southern rock més dinàmic, i que per damunt de tot perfilen la Jeb Andrews Foundation Band com un valor segur en aquesta òrbita que s'anomena Americana.

dissabte, 17 d’agost del 2019

Peter Fonda (1940-2019)

PETER FONDA
(1940-2019)

Se n'ha anat Peter Fonda, segona generació d'una gran nissaga cinematogràfica i tota una icona de la contracultura nord-americana des que es va posar al capdavant d'una salvatge banda de motoristes a "The Wild Angels" (1966), un dels pilars de la filmografia de Roger Corman i la pionera d'un subgènere, les biker movies, que el propi Fonda acabaria de consolidar al cap de tres anys al costat de Dennis Hoper i de la mà de la icònica "Easy Rider" (1969). Entre l'una i l'altra, es va tornar a posar a les ordres de Corman per a encapçalar el repartiment de "The Trip" (1967), tot un exponent del cinema psicodèlic amb guió d'un jove Jack Nicholson. La seva part de diàleg en una de les escenes més icòniques de "The Wild Angels" -la mateixa que Primal Scream van samplejar dècades més tard a l'inici de "Loaded"- es pot contemplar com una declaració de principis en tota regla.

"Once Upon a Time in... Hollywood" (2019)

DiCaprio i Pitt, antològic duet interpretatiu.
Si la filmografia de Quentin Tarantino es pot contemplar en el seu conjunt com l'homenatge i la reivindicació permanents d'uns temps i d'unes formes de fer cinema que han caigut en desús, "Once Upon a Time in... Hollywood" (2019) s'ha d'entendre com el compte pendent del director amb el punt d'inflexió que van suposar els darrers anys de la dècada dels 60 per a la indústria del setè art. Un període marcat per tot un seguit de renovacions tant a nivell estètic com conceptual, en sintonia amb la revolució pop que ja s'havia fet efectiva en disciplines com la música, i on allò que es va anomenar New Hollywood va posar les bases de bona part del cinema que es faria durant les dècades posteriors, inclòs el del propi Tarantino.

"Once Upon a Time..." és la història d'un actor en hores baixes i del seu doble per a les escenes d'acció -Leonardo DiCaprio i Brad Pitt en un antològic duet interpretatiu-, amb la psicodèlia, el hippisme i la contracultura com a marcs de fons, i la Manson Family començant a treure el cap per la zona alta de Los Angeles. És tot un cúmul de meteòrics esdeveniments que desemboquen en els fets que van tenir lloc una fatídica matinada d'agost a Cielo Drive, amanits amb tot allò que un pot esperar-se d'una obra de l'autor de "Reservoir Dogs" (1992): diàlegs que conjuguen enginy i absurd, violència gratuïta per la vena, dosis d'erotisme de les que incomoden les ments més benpensants, i una banda sonora d'autèntic impacte que recupera sense reserves pilars de l'òrbita Nuggets com Paul Revere & The Raiders o, sorpresa, Los Bravos.

També és un decidit homenatge a Sharon Tate, encarnada per una esplèndida Margot Robbie que completa el trio d'asos que encapçalen el repartiment -per la lletra petita hi desfila, com de costum, tota una galeria de noms il·lustres, figures de culte i revelacions més o menys recents que van de Kurt Russell a Al Pacino passant per Dakota Fanning, Margaret Qualley, Emile Hirsch, Michael Madsen o el sempre oportú i entranyable Bruce Dern-, i la reivindicació de tots aquells petits grans herois que feien possible el miracle del cinema abans de la digitalització, ja fossin dobles, especialistes, maquilladors o decoradors. I, finalment, és la invocació d'uns dies més innocents però també més transparents en què la gent es podia relacionar entre còctels i discos de vinil, però sobretot sense por de trobar-se una colla de sonats amb ganivets al menjador de casa en hores intempestives.


LA CONNEXIÓ MANSON

A cinc dècades dels assassinats comesos pels seus seguidors, la figura de Charles Manson segueix essent pràcticament un tema tabú per a bona part de la societat nord-americana. Per a uns el sinistre gurú de la Family és la personificació del mal més absolut, per a d'altres el rostre metafòric d'una societat malalta. Sigui com sigui, els esdeveniments que van tenir lloc als voltants de Hollywood entre els dies 9 i 10 d'agost de 1969 segueixen essent a data d'avui prou incòmodes perquè el setè art no s'hagi atrevit a utilitzar-los com a matèria primera d'un hipotètic títol que bé podria deixar en ridícul bona part dels slashers facturats durant les passades dècades.

Tarantino ha estat un dels primers realitzadors que s'han decidit a flirtejar-hi. Però, com no podia ser de cap altra manera en un context d'imprevisibilitat marca de la casa, el director de "Pulp Fiction" (1994) no s'ha limitat a exposar la seva visió d'allò que va passar, sinó que ha jugat a fondre realitat i ficció amb el mateix mestratge amb què ja ho va fer a "Inglourious Basterds" (2009). Dinàmica revisionista per a un fosc capítol de la crònica pop que resulta determinant al si de "Once Upon a Time..." però no n'és l'espina dorsal. En aquest sentit, la gran pel·lícula sobre Manson, els seus seguidors, els seus actes i el seu macabre llegat segueixen estant pendents. I així serà, sembla ser, fins que els Estats Units aconsegueixin passar-ne pàgina.

divendres, 16 d’agost del 2019

Parlem de reggaeton a El 9 Nou


Contemplo amb certa suspicàcia tots aquests corrents crítics que, de cop i volta i com si es tractés d'un bolet, tendeixen a elevar el reggaeton gairebé a la categoria de música d'avantguarda. Però també malpenso de qui es refereix a aquest gènere musical amb els mateixos termes despectius amb què la generació dels meus avis s'havia arribat a referir al rock, al pop o al metal. El cas és que aquesta setmana he pogut parlar amb un universitari que s'ha dedicat a investigar (i a escriure) sobre el reggaeton des d'una perspectiva acadèmica, i n'he acabat aprenent unes quantes coses. Ho explico avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

16 d'agost, una data per recordar a Robert Johnson, Elvis Presley i Aretha Franklin

Robert Johnson, Elvis Presley i Aretha Franklin.
El 16 d'agost ha estat durant més de quatre dècades una data assenyalada al calendari melòman. Una jornada que molts aficionats dediquen a commemorar la mort d'Elvis Presley, tal dia com avui de fa 42 anys, i que alguns fins i tot aprofiten per recordar que 39 anys abans del traspàs del pioner del rockabilly era el pare del blues modern, Robert Johnson, qui abandonava aquest món en tràgiques circumstàncies. Des de l'any passat cal afegir a la llista de baixes notables registrades un 16 d'agost el nom d'Aretha Franklin. La qual cosa convida a replantejar el sentit d'aquesta data i a contemplar-la efectivament com una de les més negres de l'agenda melòmana. O bé com una festa, per què no, tenint en compte que l'ocasió és ideal per a celebrar de cop ni més ni menys que tres icones culturals de ple dret com són el Rei del Delta Blues, el Rei del Rock i la Reina del Soul. Gairebé res.

dijous, 15 d’agost del 2019

25 anys de l'"altre" Woodstock

Batalla de fang durant l'actuació de Green Day.
Si la dècada dels 60 va tenir el llegendari Woodstock, la dècada dels 90 també va tenir el seu propi Woodstock. Bé, més o menys. Es commemora aquests dies el cinquantenari del festival de Woodstock, i un quart de segle de l'esdeveniment que va commorar-ne els 25 anys en plena era alternativa. El Woodstock del 94 va ser una de les poques edicions commemoratives del festival original realment dignes de ser recordades, per no dir que va ser l'única. Tres dies més de pau i música convocats del 12 al 14 d'agost a la localitat de Saugerties -no, en aquella ocasió tampoc es va celebrar el festival a Woodstock-.

Hi van participar alguns dels veterans de la primera convocatòria -Santana, The Band, Joe CockerJohn Sebastian, Country Joe sense The Fish i Crosby, Stills & Nash sense Young-. També Bob Dylan, que no s'havia deixat veure a l'edició original malgrat trobar-se establert a Woodstock. I Allman Brothers BandAerosmith i Traffic, entre d'altres il·lustres veterans que pels pèls no van arribar a temps el 1969. Però si per una cosa va destacar aquell Woodstock va ser per la revàlida d'una escena alternativa que va brillar -i de quina manera- de la mà de Nine Inch Nails, Blind Melon, Primus, Spin Doctors, Porno For Pyros o Red Hot Chili Peppers.

Al Woodstock de 1994 també hi va tenir cabuda el hip hop, amb Cypress Hill i Salt-N-Pepa, i fins i tot es va habilitar un escenari -sí, aquí ja n'hi havia més d'un- dedicat exclusivament a l'electrònica amb The Orb, Aphex Twin i Orbital, entre d'altres. També el metal hi va fer acte de presència amb uns Metallica que es trobaven en un dels seus millors moments de popularitat. És clar que la postal del festival, aquell moment que va recordar estèticament les instantànies de 1969 i va acabar quedant per a la posteritat, va ser la batalla de fang -novament, la pluja- que va tenir lloc durant l'actuació d'uns meteòrics Green Day. Mudstock, en van acabar dient de tot plegat.

50 anys de Woodstock

La improvisada actuació de John Sebastian a Woodstock.
Es commemora avui el 50è aniversari de l'inici del festival de Woodstock, que en realitat no va tenir lloc a Woodstock sinó a la localitat de Bethel, també al nord de l'estat de Nova York, i concretament en uns terrenys cedits pel granger Max Yasgur, un dels pocs veïns de la zona a qui no va espantar la perspectiva de tenir al costat de casa una multitud de peluts que finalment va fer petites fins i tot les previsions inicials dels propis organitzadors. 400.000 persones es calcula que van aplegar-se a la finca de Yasgur durant aquells publicitats tres dies de pau i música.

Perquè sí, Woodstock va fer història en termes musicals, però les postals que millor defineixen aquell esdeveniment són les carreteres col·lapsades i el recinte desbordat d'ànimes que s'adreçaven cap a la que havia de ser l'experiència de les seves vides. També els milers de hippies enfangats després d'una pluja torrencial, vivint el moment com si no hi hagués demà i validant per últim cop una utopia que en realitat tenia els dies comptats: el festival es celebrava una setmana després dels crims de la Manson Family, a mesos vista del desastre d'Altamont i amb tota una nova generació de bandes emergents -de la Velvet Underground als flamants Stooges- disposades a tenyir de negre el fins aleshores calidoscòpic panorama pop.

Woodstock va ser el cant del cigne d'aquell somni altrament improbable de la pau, l'amor i les flors. Una última prova de vida -després vindria Wight, ja en temps de descompte- d'una era que s'acostava a marxes forçades a aquell precipici que esdevindrien els convulsos 70. La història l'ha acabat contemplant per sempre més com la mare de tots els macrofestivals per l'impacte social i cultural que va tenir al seu moment -no va ser el primer gran festival de rock, però sí el primer d'assolir unes proporcions aleshores poc pràctiques en termes logístics- i per tota una sèrie d'actuacions que van deixar empremta a títol individual però no haurien pogut tenir lloc de no ser per aquell marc col·lectiu.

La revelació de Santana interpretant un antològic "Soul Sacrifice" poques setmanes abans de publicar el seu debut homònim. Joe Cocker entrant per la porta gran al mercat nord-americà i apropiant-se per sempre més del "With a Little Help from My Friends" dels Beatles. The Who, Jefferson Airplane, Grateful Dead, Janis JoplinCountry Joe and The Fish i Crosby, Stills, Nash & Young oferint algunes de les actuacions més recordades de les seves respectives carreres. Creedence Clearwater Revival -la primera banda de renom que van aconseguir fitxar els promotors- sense satisfer les expectatives del sempre exigent John Fogerty però posant la cirereta al seu any més meteòric. John Sebastian, que simplement passava per allà i va acabar actuant com qui no vol la cosa. I Jimi Hendrix, tancant el festival ja en ple matí del dilluns 18 d'agost amb aquella deconstrucció tan seva de l'himne nord-americà.

També hi va haver absències notables, faltaria més. Uns Beatles que es desintegraven per moments i definitivament tenien altres prioritats. Uns Rolling Stones que també estaven més pendents d'altres afers que d'un festival perdut enmig de qui sabia on. Un Bob Dylan que malgrat trobar-se instal·lat a Woodstock -ell sí, al Woodstock de debò- va declinar passar a treure el cap ni que fos per saludar els seus amics de The Band -que sí que hi van actuar-. Uns Doors que preferien aleshores mantenir un perfil discret després de l'incident de Miami. O un Jeff Beck Group que s'havia desfet a poques hores de l'inici del festival malgrat formar part del cartell -el guitarrista ha lamentat públicament la decisió en múltiples ocasions-. Poc va importar. Finalment van ser els que van ser, van fer història i van acomiadar l'era d'Aquari amb tots els honors.

dimecres, 14 d’agost del 2019

Hollywood Vampires - "Rise" (2019)


No dubto que ha de ser tota una experiència veure junts en un escenari a Alice Cooper, Joe Perry i Johnny Depp, més tenint en compte que tot allò que fan plegats ho fan pel simple gust de passar-s'ho bé. Però francament m'esperava més del seu segon disc, el primer amb composicions pròpies, un "Rise" (2019) que té bons moments però ofereix menys del que prometia a simple vista. Un exercici de hard rock que entra amb força al ritme d'"I Want My Now" i que mossega encara més fort en talls com "Who's Laughing Now" o "New Threat" i que aconsegueix sorprendre en positiu amb el protorockabilly de "Welcome to Bushwackers", però que més enllà d'això no conté cap peça que pugui fer ombra a res d'allò que els seus integrants han arribat a arribat a produir pel seu compte, menys encara a la robusta lectura de "Heroes" on Depp i Perry juguen respectivament a ser Bowie i Eno i acaben segellant un dels grans moments del disc. Insisteixo, escoltar-ho en directe ha de ser una experiència de les que no s'obliden. Però d'aquest plàstic me n'esperava alguna cosa més.

Sobre la censura a C. Tangana

Las Vulpess.
És propi de les ments estretes censurar tot allò que no poden o no volen entendre. I és propi de l'autoritarisme censurar tot allò que qüestiona determinats dogmes. Recordaran els més veterans els dies en què el franquisme censurava singles com "Je t'aime... moi non plus" (1969) de Serge Gainsbourg i Jane Birkin o caràtules com la d'"Sticky Fingers" (1971) dels Rolling Stones perquè, deien els capitosts del règim, incitaven la joventut a desenvolupar conductes obscenes.

També recordaran els (ja no tan) veterans el dia en què el PMRC de Tipper Gore va aconseguir implantar als Estats Units l'etiqueta "Parental Advisory Explicit Content" per tal d'assenyalar totes aquelles obres fonogràfiques -majoritàriament discos de hip hop i heavy metal- que en opinió del lobby conservador incitaven els oients a vagin vostès a saber què. O de la polseguera que va alçar el Vaticà crucificant Madonna pel videoclip de "Like a Prayer" (1989).

El passat cap de setmana no era cap organització ni partit de dretes, tampoc cap lobby religiós o conservador, sinó dues formacions d'esquerres qui censurava una actuació de C. Tangana per tot allò a què les lletres del raper poden incitar segons aquests nous guardians de la moral i la correcció política que com els seus predecessors tendeixen a confondre ideologia amb raó i, en conseqüència, a contemplar el món des de la lògica binària de bons i dolents. Doncs què volen que els digui, jo els recomano que escoltin a Las Vulpess. Qui sap, potser n'acabin aprenent alguna cosa.

dimarts, 13 d’agost del 2019

Intaya

Foto Katarzyna Borek.
Es presenten literalment com un viatge a una illa elèctrica del Carib a bord d'un convoi del metro londinenc. I efectivament la seva música suposa, més que una ruta sonora, la comunió de dos indrets a priori llunyans. Intaya és un duet integrat per Pao Pestana i Dom Martin, una veneçolana i un britànic amb base d'operacions a Londres, i al seu discurs sonor hi conflueixen llenguatges que van del trip hop i el soul més sofisticat als ritmes urbans amb accent llatí.

"Tendeixo a sentir-me atreta de forma natural per estils de música antagònics, des de composicions minimalistes amb freqüències greus i melodies enganxoses fins a composicions complexes a nivell d'arranjaments i d'harmonia. I tot això influeix la nostra música", apunta Pestana. "També ens inspiren les arts visuals i totes les situacions que som capaços d'imaginar, de vegades provinents dels nostres somnis i records, d'altres inventades o surrealistes".

Va ser precisament a partir dels somnis com la vocalista va compondre "Guaguancó", el primer single d'Intaya. Una mirada profunda a les seves arrels veneçolanes i també a tot el ventall de la tradició caribenya. "És un homenatge a un estil de música tradicional de Cuba que engloba percussions polirítmiques, veu i dansa", afegeix Martin. El single és un avançament del que serà el seu ep de debut, que veurà la llum a finals d'any sota el títol de "Not Your Typical Tropical Dream". Poden escoltar "Guaguancó" a Soundcloud.

dilluns, 12 d’agost del 2019

Mojo: Let's Shake Hands - A Third Man Anthology


L'edició d'agost de Mojo dedica la portada a un jove Bruce Springsteen i arriba acompanyada d'un sucós recopilatori amb peces del catàleg de Third Man Records -"Let's Shake Hands - A Third Man Anthology" (2019)-. Una quinzena de talls amb el bon gust de Jack White com a fil conductor i entre els quals figuren rareses dels White Stripes però també algunes de les perles enregistrades per Bush Tetras Alabama Shakes al seu pas per la disquera de Nashville, a més de descobriments de la casa com Lillie Mae o Joshua Hedley. A destacar la inclusió de "Born to Wander", el buscadíssim single de Jack Wood publicat originalment per Lawrence Records l'any 1966 i reeditat per Third Man el 2015.

Madonna - "Madame X" (2019)


Alguns apunts sobre aquest nou disc de Madonna, aquest "Madame X" (2019) que com tot allò que sol fer la Ciccone sembla haver polaritzat opinions i fet córrer incomptables rius de tinta tant a favor com en contra. En primer lloc, i contràriament al que s'ha arribat a dir, no és un disc de reggaeton ni derivats. És un disc de Madonna amb incursions en gèneres com el reggaeton. La nord-americana és una d'aquelles artistes que al mateix temps segueixen una tendència que la dicten. Porta més de tres dècades fent-ho i aquest disc no s'inventa res de nou però sí que valida una sèrie de discursos de cara a determinades galeries.

Dit això, qui es tanqui en banda per les tan temudes incursions de la diva del pop en tot un seguit de discursos i llenguatges no aptes per a determinats sibaritismes s'equivocarà de ple. I de passada es perdrà talls com "Dark Ballet" o "God Control", que sonen pels quatre costats a la Madonna "de sempre" (entre cometes, perquè hi ha expressions que no s'ajusten ni a la de tres a la naturalesa camaleònica de qui ens ocupa).

D'altra banda, l'acostament a gèneres urbans d'arrel llatina ha motivat Madonna a cantar algunes parts del disc en castellà. Una artista nord-americana, amb l'anglès com a llengua materna, que canta en castellà perquè així ho requereixen les seves cançons. Sense que ningú la critiqui ni li tiri en cara que hauria de cantar en la seva llengua materna perquè cantar en un idioma que no és el seu és un posat. Impensable en un país com el nostre, on molts artistes que pels mateixos motius opten per cantar en anglès es veuen obligats a justificar-se de forma constant.

I finalment, el factor Maluma, convidat d'honor a "Medellín", ni més ni menys que la peça que enceta el disc, la seva porta d'entrada. Sí, el mateix Maluma a qui tants i tantes han provat en va de censurar per unes lletres i uns videoclips aparentment (i efectivament?) masclistes, convidat a obrir el flamant nou àlbum d'una de les dones més ben assentades en aquesta indústria altrament tan masculina que és el negoci musical. A partir d'aquí, que cadascú faci les seves pròpies reflexions i n'extregui les conclusions que consideri oportunes.

diumenge, 11 d’agost del 2019

Inés Bayo (1973-2019)

INÉS BAYO
(1973-2019)

De la irrupció de Los Fresones Rebeldes durant la segona meitat dels 90 recordo dues coses. La primera, la frescor de singles tan incontestables com "Al amanecer". La segona, el rebuig que va despertar el seu discurs naïf -i la bona acollida de què aquest va arribar a gaudir, no ens enganyem- entre aquells guardians de no se sap ben bé quina autenticitat -els mateixos que a dia d'avui segueixen posant a parir qualsevol proposta que obtingui un mínim de ressò-. El cert és que d'autenticitat podia presumir-ne precisament una banda formada per músics de diverses generacions però tots ells amb un bagatge contrastat a l'underground barceloní. També Inés Bayo, la vocalista que va definir bona part de la personalitat del combo amb aquell timbre alhora dolç i aspre, veterana ja amb vint-i-pocs anys de les òrbites punk i mod de la Ciutat Comtal. Després de la seva etapa amb Los Fresones va militar en formacions com els irrepetibles Soberanos, i durant els darrers anys l'havíem pogut escoltar al capdavant del combo d'electroyéyé Los Colibríes. La seva mort ens deixa a tots una mica més orfes.

Willie Nelson - "Ride Me Back Home" (2019)


"Time, you're not fooling me / You're something I can't kill / You're flying like a mighty wind / You're never standing still", canta Willie Nelson a "Come on Time" amb la seguretat i des de la perspectiva de qui acaba de lliurar amb 86 anys a l'esquena el seu seixanta-novè disc d'estudi. Un "Ride Me Back Home" (2019) on sorprenentment segueix el texà mantenint intacta aquella veu que ja en temps pretèrits es manifestava carregada d'experiència. No s'esperin vostès un d'aquells àlbums de maduresa amb què molts veterans posen la cirereta a les seves respectives biografies, sinó un capítol més d'una trajectòria tan prolífica com capital. Un plàstic que Nelson hauria pogut lliurar en qualsevol moment de la seva carrera però malgrat tot (o potser precisament per aquest motiu) es manifesta com una inequívoca prova de present. Repeteix a la producció el seu vell amic Buddy Cannon, amb qui signa bona part d'un repertori on també figuren títols aliens com "Just the Way You Are", l'estàndard de Billy Joel, i dues composicions de Guy Clark, "My Favorite Picture of You" i "Immigrant Eyes" -aquesta última es pot entendre com una declaració de principis davant l'estat de les coses en la política nord-americana-. Menció a part mereix la peça titular, una d'aquelles composicions recents que miren de tu a tu qualsevol encert passat del catàleg de Nelson.

dissabte, 10 d’agost del 2019

Deep Purple a la terrassa d'un bar

Deep Purple.
Aquest matí, mentre tornava de fer la compra al súper, m'he trobat un grup de jubilats escoltant el "Highway Star" de Deep Purple a tota castanya a la terrassa d'un bar pròxim a casa meva. L'escena m'ha xocat tant, en el millor dels sentits, que no he pogut evitar aturar-me i saludar-los. Amb un d'ells fins i tot he acabat comentant un concert que la banda britànica va oferir ja fa bastants anys al pavelló de la Vall d'Hebron. I res, que m'han alegrat el dia. I de quina manera.

La festa gran de Toy Dolls (i Crim)

Olga i Tommy Goober (Toy Dolls), la nit passada a Castelló d'Empúries.
TOY DOLLS + CRIM
Sala Polivalent, Castelló d'Empúries
9 d'agost de 2019

És d'agrair que determinades poblacions apostin per valors com el risc, la diferència o la singularitat a l'hora de confeccionar les programacions de les seves respectives festes majors. Que defugin ni que sigui de passada la uniformitat característica d'aquests esdeveniments i els aprofitin per brindar al públic (general o especialitzat, tant és) l'oportunitat de degustar propostes artístiques sovint cares de veure en aquesta mena de fregats. Que presentin cartells, en definitiva, com el que la Comissió de Festes de Castelló d'Empúries va desplegar la nit passada a l'exterior de la Sala Polivalent del municipi empordanès.

Un cartell on destacava la presència de Toy Dolls i Crim, uns veterans del punk britànic i la més flamant revelació del hardcore català compartint escenari i dignificant en tota mesura possible el concepte de Festa Major. Van trencar el gel els tarragonins amb un set que es va nodrir principalment del seu celebradíssim tercer disc. Un "Pare nostre que esteu a l'infern" (2018) que els ha situat a l'avantguarda del rock autòcton i que ha seduït diverses generacions. Les mateixes que corejaven ahir de forma massiva i com si no hi hagués demà talls com "Caiguda lliure" o la pròpia "Pare nostre...". Títols que conjguen contundència i ganxo melòdic amb una creixent vocació d'himnes.

És clar que, parlant d'himnes, és obligat mencionar tot el catàleg despatxat per Toy Dolls en una actuació que va refermar el bon estat de forma de Michael "Olga" Algar i companyia a quatre dècades dels seus inicis. Talls com "Alec's Gone", "Dig that Groove Baby" o la seva celebradíssima lectura de "Nellie the Elephant", tan frescos com el primer dia i fent botar de valent un respectable tan eclèctic com intergeneracional. Olga revalidant-se com un dels guitarristes més dotats i versàtils de la segona generació del punk anglès -va citar sense despentinar-se a Johann Sebastian Bach i als Surfaris-. I aquell sentit de l'humor marca de la casa, encara eixamplant distàncies amb tota la resta. Més que una festa major, la festa més gran de totes.

divendres, 9 d’agost del 2019

Tecum Terra a El 9 Nou


Tecum Terra és un duet de Sant Celoni que es dedica a recuperar músiques d'arrel tradicional des d'una òptica oberta, atrevida i renovadora. El mes d'octubre actuaran a la Fira Mediterrània de Manresa. Aquesta setmana he tingut el gust de parlar amb elles. El resultat de l'entrevista, avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Ali A.K.A. Mind i Natural Beat a El 9 Nou


El cap de setmana passat vam assistir a la primera edició de Natural Beat, un festival benèfic que es proposa construir un món millor a partir de les eines que ofereix la cultura hip hop. Competicions de breakdance, exhibicions de graffiti i les actuacions estel·lars dels rapers Ali A.K.A. Mind, Pure Negga i Statu Quoniam. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vázquez.

50 anys dels crims de la Manson Family

Sharon Tate (1943-1969).
Es commemoren avui 50 anys de la irrupció de tres membres de la Manson Family a la mansió situada al 10050 de Cielo Drive, a Beverly Hills, aleshores residència de l'actriu Sharon Tate, que va morir assassinada aquella matinada juntament amb Jay Sebring, Wojciech Frykowski, Abigail Folger i Steven Parent. Al cap de 24 hores, el matrimoni LaBianca moria al seu domicili de Waverly Drive a mans dels mateixos seguidors de Charles Manson que havien actuat aquell 9 d'agost de 1969. Dos crims que van commocionar la societat nord-americana i que solen contemplar-se com l'acta de defunció de tot allò que havia significat la dècada dels 60 des d'una perspectiva pop. Una associació gens casual tenint en compte les connexions de Manson amb figures de pes de la música dels 60 com Dennis Wilson o Terry Melcher, o la seva malaltissa obsessió amb el White Album dels Beatles. No és l'únic nexe entre la figura de Manson i la cultura pop. N'hi ha d'altres de força notables, alguns dels quals vam repassar en aquest mateix blog ara fa un parell d'anys amb motiu de la seva mort.

dijous, 8 d’agost del 2019

David Berman (1967-2019)

DAVID BERMAN
(1967-2019)

Se n'ha anat David Berman, l'ànima d'aquell projecte que es va anomenar Silver Jews, sense avisar i quan ningú s'ho esperava. Tot just trencat un llarg silenci amb un nou projecte acabat de sortir del forn, Purple Mountains, que equivalia a retorn per la porta gran, i a punt de començar una gira de presentació que apuntava a nous horitzons. Una mica com Ian Curtis, si se'm permet el paral·lelisme. Una d'aquelles espines que es mantindran clavades durant molt de temps.

SadGirl

Foto James Michael Juarez.
Digui el que digui el seu nom, ni són noies ni estan tristos. Ben al contrari, SadGirl són tres nois de Los Angeles que reivindiquen alegrement l'herència sònica de la seva ciutat al mateix temps que invoquen de forma desacomplexada el pop de les dècades dels 50 i els 60. El seu primer àlbum, "Water" (2019), confirma la promesa de tots els singles i ep's que el van precedir, una col·lecció de cançons que tant beuen del dream pop com dels Beach Boys quan van deixar de fer surf, de Mac DeMarco com de Jack Nitzsche, del soft rock com del Dan Auerbach solista -"Hazelnut Coffee" podria perfectament formar part de "Waiting on a Song" (2017)-. Atenció a "Chlorine" i "Miss Me", dues balades amb fort regust dels 50 que conviden a passejar a la llum de la lluna tal i com ho feien les de Ritchie Valens o Ricky Nelson. Disponible a Bandcamp.

Anton Ignorant (1956-2019)

Foto Mark Cunningham.
ANTON IGNORANT
(1956-2019)

No deixa de ser significatiu de l'estat de les coses a l'òrbita cultural barcelonina que tot un referent del seu underground decidís fer les maletes i establir-se a Buenos Aires. Nascut a Múrcia però veí de Barcelona des de la infantesa, Anton Ignorant va esdevenir una de les figures clau del sotabosc musical autòcton durant els últims anys de la dècada dels 70 i bona part dels 80 com a militant de combos com els mai prou reivindicats Macromassa. Ens ha deixat a l'edat de 62 anys.

dimecres, 7 d’agost del 2019

Com animar una festa, segons Peter Perrett

Peter Perrett.
És curiós com alguns artistes poden dir més en un simple qüestionari que d'altres en entrevistes senceres. Peter Perrett respon a l'edició d'agost de Mojo a les preguntes de la secció All Back to My Place, i aprofita per reivindicar alguns dels seus ídols. Per exemple, explica que la seva banda sonora ideal per a una nit de dissabte és "Sister Ray" de la Velvet Underground. "És la cançó perfecta per molestar els veïns i els amics. El 1968, sempre que anava a una festa posava 'Sister Ray'. M'entretenia amb tota la incomoditat i la ràbia que aquella cançó podia arribar a generar. Al cap de set minuts tothom em suplicava que la treiés, però jo sempre em mantenia ferm en els meus principis", explica. D'això se'n diu saber animar com cal una festa, i tant que sí. Perrett publicava recentment "Humanworld" (2019), un nou disc al seu nom que suposa un altre pas endavant després del notable "How the West Was Won" (2017).

Hipnòtics Stones

The Rolling Stones.
Escoltava dies enerere un vell vinil dels Rolling Stones que tenia una petita ratllada al final de "Paint It, Black", justament en aquella part on Mick Jagger murmura sobre el sitar de Brian Jones, que s'anava repetint en bucle. El resultat era tan hipnòtic que durant una estona em va fer mandra aixecar l'agulla del tocadiscos. És que ni Lee "Scratch" Perry ho hauria fet millor!

dimarts, 6 d’agost del 2019

Jordi Farreras


No descobrirem a aquestes alçades que Jordi Farreras és un dels bateries més versàtils i sol·licitats de l'escena barcelonina. Qui no l'hagi descobert com a meitat de Ran Ran Ran ho haurà fet a través d'Espígol o de la Miracle Band d'Steven Munar. Menys coneguda és la seva faceta de cantautor, una vessant que ha destapat durant els darrers mesos amb tot un seguit d'actuacions en entorns amics com Ultra-Local Records. Aparcant la bateria i amb l'únic suport de la seva veu i la seva guitarra, ha presentat tot un seguit de cançons en to menor, estèticament properes a conceptes com l'antifolk i edificades a partir d'estructures gairebé progressives -no és cap secret la devoció de Farreras per bandes com King Crimson-. La gent de Produccions Astupendes n'ha enregistrat alguns videoclips que poden vostès visionar a Youtube.