Gairebé quatre dècades ha trigat Peter Perrett en signar el primer disc al seu nom. I això que la seva banda 'de tota la vida', The Only Ones, va deixar d'existir l'any 1982. Des d'aleshores poca cosa havíem sabut del londinenc, que tan bon punt desfeta la formació va desaparèixer en un oceà de drogues i decadència del qual tan sols va treure el cap puntualment amb l'irregular "Woke Up Sticky" (1996), signat sota el nom de The One. Haurien de passar encara uns anys perquè uns admiradors declarats de la seva obra com eren uns joves Libertines el rescatessin d'un immerescut oblit, precedent d'una breu gira de reunió dels Only Ones que es va acabar tal i com havia començat -és a dir sense material nou-. D'allò ja fa gairebé deu anys però ha estat precisament ara, quan ningú s'ho esperava, el moment en què Perrett s'ha decidit a tornar al negoci amb "How The West Was Won" (2017). El primer disc que signa amb el seu nom, dèiem, i un treball de maduresa en el millor dels sentits. Deu pistes de regust crepuscular que en el cas de qui ens ocupa equivalen a tota una prova de vida. Deu talls que deixen enrere les altes revolucions dels Only Ones per a explorar territoris més propis d'un Richard Hawley, un Lloyd Cole o fins i tot els últims Suede. A destacar títols com "An Epic Story", que sona com Ray Davies component la banda sonora d'una pel·lícula de David Lynch, i la pròpia "How the West Was Won", que enllaça Mazzy Star amb la Velvet de Lou Reed.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada