50 anys de Woodstock

La improvisada actuació de John Sebastian a Woodstock.

Es commemora avui el 50è aniversari de l'inici del festival de Woodstock, que en realitat no va tenir lloc a Woodstock sinó a la localitat de Bethel, també al nord de l'estat de Nova York, i concretament en uns terrenys cedits pel granger Max Yasgur, un dels pocs veïns de la zona a qui no va espantar la perspectiva de tenir al costat de casa una multitud de peluts que finalment va fer petites fins i tot les previsions inicials dels propis organitzadors. 400.000 persones es calcula que van aplegar-se a la finca de Yasgur durant aquells publicitats tres dies de pau i música.

Perquè sí, Woodstock va fer història en termes musicals, però les postals que millor defineixen aquell esdeveniment són les carreteres col·lapsades i el recinte desbordat d'ànimes que s'adreçaven cap a la que havia de ser l'experiència de les seves vides. També els milers de hippies enfangats després d'una pluja torrencial, vivint el moment com si no hi hagués demà i validant per últim cop una utopia que en realitat tenia els dies comptats: el festival es celebrava una setmana després dels crims de la Manson Family, a mesos vista del desastre d'Altamont i amb tota una nova generació de bandes emergents -de la Velvet Underground als flamants Stooges- disposades a tenyir de negre el fins aleshores calidoscòpic panorama pop.

Woodstock va ser el cant del cigne d'aquell somni altrament improbable de la pau, l'amor i les flors. Una última prova de vida -després vindria Wight, ja en temps de descompte- d'una era que s'acostava a marxes forçades a aquell precipici que esdevindrien els convulsos 70. La història l'ha acabat contemplant per sempre més com la mare de tots els macrofestivals per l'impacte social i cultural que va tenir al seu moment -no va ser el primer gran festival de rock, però sí el primer d'assolir unes proporcions aleshores poc pràctiques en termes logístics- i per tota una sèrie d'actuacions que van deixar empremta a títol individual però no haurien pogut tenir lloc de no ser per aquell marc col·lectiu.

La revelació de Santana interpretant un antològic "Soul Sacrifice" poques setmanes abans de publicar el seu debut homònim. Joe Cocker entrant per la porta gran al mercat nord-americà i apropiant-se per sempre més del "With a Little Help from My Friends" dels Beatles. The Who, Jefferson Airplane, Grateful Dead, Janis Joplin, Country Joe and The Fish i Crosby, Stills, Nash & Young oferint algunes de les actuacions més recordades de les seves respectives carreres. Creedence Clearwater Revival -la primera banda de renom que van aconseguir fitxar els promotors- sense satisfer les expectatives del sempre exigent John Fogerty però posant la cirereta al seu any més meteòric. John Sebastian, que simplement passava per allà i va acabar actuant com qui no vol la cosa. I Jimi Hendrix, tancant el festival ja en ple matí del dilluns 18 d'agost amb aquella deconstrucció tan seva de l'himne nord-americà.

També hi va haver absències notables, faltaria més. Uns Beatles que es desintegraven per moments i definitivament tenien altres prioritats. Uns Rolling Stones que també estaven més pendents d'altres afers que d'un festival perdut enmig de qui sabia on. Un Bob Dylan que malgrat trobar-se instal·lat a Woodstock -ell sí, al Woodstock de debò- va declinar passar a treure el cap ni que fos per saludar els seus amics de The Band -que sí que hi van actuar-. Uns Doors que preferien aleshores mantenir un perfil discret després de l'incident de Miami. O un Jeff Beck Group que s'havia desfet a poques hores de l'inici del festival malgrat formar part del cartell -el guitarrista ha lamentat públicament la decisió en múltiples ocasions-. Poc va importar. Finalment van ser els que van ser, van fer història i van acomiadar l'era d'Aquari amb tots els honors.