Una icona pop anomenada Charles Manson

Charles Manson (1934-2017).

Demanin vostès per Charles Manson a qualsevol ciutadà nord-americà que tingués ús de raó durant l'estiu de 1969, i molt probablement l'expressió que es dibuixarà al seu rostre serà qualsevol cosa menys amable. El cas Tate-LaBianca va sacsejar la consciència col·lectiva dels Estats Units com cap altre esdeveniment ho havia fet des de la mort de JFK. Fins al punt que la crònica pop sol situar-lo a la mateixa alçada que els fets d'Altamont o la desfeta nord-americana al Vietnam a l'hora d'explicar la transició de la lluminositat i el positivisme dels 60 a la foscor i el nihilisme de la dècada posterior. La Família Manson va esborrar de la nit al dia els somnis i les utopies dels nens de les flors, i de passada va posar de manifest la vessant més pertorbadora de l'Era d'Aquari. Per tot plegat, el seu cervell i gurú va esdevenir una icona pop de ple dret. I és aquesta la dimensió en la qual m'agradaria centrar aquestes línies.

Manson va esdevenir per a tota una generació el símbol i la personificació del mal més absolut -també el rostre d'una societat malalta, si m'ho permeten-. El que pocs sabien era que abans dels fatídics esdeveniments de 1969 havia donat forma a una sèrie de cançons que, si bé no estaven destinades a alterar el curs de la història musical, mereixen ser escoltades al marge de la crònica negra i es poden contemplar en l'actualitat com a precursores de l'acid folk, l'antifolk, el lo-fi i altres conceptes que denoten singularitat. Les va gravar al llarg de 1967 en diversos estudis de Los Angeles i sota la producció de Phil Kaufman -qui anys més tard cremaria el cadàver de Gram Parsons al desert de Joshua Tree-, però no van arribar a veure la llum fins al març de 1970. Va ser el mateix Kaufman qui, aprofitant la notorietat adquirida per Manson arran dels assassinats de Tate i LaBianca, va publicar-les sota el títol de "Lie: The Love & Terror Cult", el primer d'una extensa llista de llançaments discogràfics vinculats amb el propi Manson i altres membres de la Família.

Però tornem enrere i centrem-nos en les aspiracions artístiques del nostre home. Manson volia ser una estrella del rock, per això rondava constantment l'entorn de l'aleshores Beach Boy Dennis Wilson, amb qui havia aconseguit mantenir una bona relació. Va ser a través seu com va entrar en contacte amb el productor Terry Melcher, que en un principi s'hauria interessat per la seva música però finalment hauria declinat treballar amb ell -el fet que Melcher hagués viscut a la mateixa casa on moriria Sharon Tate fa pensar que les localitzacions dels crims no s'havien triat a l'atzar-. I va ser també a través de Wilson com els mateixos Beach Boys van acabar versionant un original de Manson, "Cease to Exist", rebatejat com a "Never Learn Not to Love" i publicat com a single el 1968 -posteriorment es va incloure a l'àlbum "20/20" (1969)-.

No van ser els Beach Boys els únics que van incorporar part del cançoner de Manson als seus respectius repertoris. També ho van fer Lemonheads, The Brian Jonestown Massacre, Redd Kross o Guns N'Roses, que van tancar el seu disc de versions "The Spaghetti Incident?" (1993) amb una curiosa lectura de "Look at Your Game, Girl", si bé aquesta no apareixia citada als crèdits -també van aixecar polseguera les imatges d'Axl Rose lluint una samarreta amb el rostre del seu autor en alguns concerts de la banda-. En altres coordenades hi trobem "Death Valley '69", peça inspirada en els crims de Manson que Sonic Youth van incloure a "Bad Moon Rising" (1985) i van promocionar amb un explícit videoclip.

Si busquem més connexions de Manson amb la cultura pop, és inevitable referir-se a provocadors nats com Marilyn Manson, per motius evidents, o fins i tot Nine Inch Nails: part del seu totèmic "The Downward Spiral" (1994) es va enregistrar a la mateixa casa on havia tingut lloc l'assassinat de Sharon Tate. També podem citar a Ed Sanders, membre de The Fugs i autor de "The Family" (1971), l'assaig més definitiu de tots els que s'han publicat sobre qui ens ocupa -en el terreny de la ficció, cal destacar la novel·la "The Girls" (2016), d'Emma Cline-. I tot això sense oblidar-nos dels Beatles, el seu disc homònim de 1968 i un tema, "Helter Skelter", que Manson va tenyir per sempre més de negre.