Trestautores amb Gessamí Boada, Magalí Sare i Paula Grande, a El 9 Nou

El Tastautors va tancar divendres passat la seva 18a convocatòria amb la reedició del format Trestautores. Concert inèdit i exclusiu amb Gessamí Boada, Magalí Sare i Paula Grande, que van actuar juntes per primer cop al Teatre Auditori Cardedeu. Prèviament havíem pogut degustar les cançons de Pau Roget. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografia de Julián Vázquez.

Don Craine (1945-2022)

DON CRAINE
(1945-2022)

Ha mort Don Craine, cantant i guitarrista dels Downliners Sect, una de les bandes de beat i rhythm & blues més genuïnes de la Londres de la dècada dels 60. Els tres àlbums que van publicar durant la seva primera etapa –"The Sect" (1964), "The Country Sect" (1965) i "The Rock Sect's In" (1966)- són simplement essencials. Durant els darrers anys la seva producció a l'estudi havia escassejat, però diuen els que els havien arribat a veure en directe que Craine encara es mantenia encara en plena forma, sempre amb aquella gorra de caçador com a element distintiu del seu look –l'havia adoptat ja durant els 60 com a forma de mofar-se de l'aristocràcia britànica-.

Aquells vells dogmes i obsessions

Foto Jonathan Dunitz.

Mentre milers de russos comencen a sortir al carrer a protestar contra la guerra de Putin, un fet pràcticament inèdit en un país on les manifestacions contra el règim solen ser durament reprimides –aquest cop ja són més de 3.000 els detinguts per haver-se manifestat-, a la vella Europa comencen a convocar-se manifestacions en contra de l'OTAN, que ara per ara és l'únic actor d'aquest conflicte que encara no ha disparat un sol tret. Cert, a les guerres no hi ha mai bons ni dolents i tots els imperialismes són nocius, però sembla que a la vella esquerra acomplexada de tota la vida, la que encara no ha superat el marc mental de la Guerra Freda, alguns imperialismes li piquen més que d'altres.

El 1999, quan l'OTAN va bombardejar Belgrad –en aplicació d'un mandat de l'ONU, per cert-, vau sortir a manifestar-vos contra els bombardejos de l'Aliança Atlàntica sobre la població civil sèrbia, no pas contra el genocida Milosevic ni contra els seus aliats russos –perquè tots som prou grandets per entendre que una cosa no justifica l'altra-. El 2003, quan els Estats Units van invadir l'Iraq amb el suport d'Espanya i el Regne Unit, vau sortir a manifestar-vos contra aquella invasió, no pas contra el dèspota de Saddam Hussein, i molt menys contra Rússia o la Xina. El 2022, mentre Rússia ataca Ucraïna per terra, mar i aire, vosaltres sortiu a pentinar el gat des de l'estretor d'un marc mental que no hi veu més enllà dels vostres dogmes i obsessions de tota la vida.

Guerra al cor d'Europa (2)

Guerra al cor d'Europa. Tot el llegat de Gorbatxov, esmicolat en qüestió d'hores per un autòcrata amb deliris de grandesa. Les sancions que la 'comunitat internacional' ha imposat fins ara a Rússia serveixen per impedir que un pagès de Girona vengui enciams a Moscou, o que un dissenyador de Berlín vengui per Facebook samarretes molones a un hipster de Sant Petersburg, però no que una multinacional amb base a la City de Londres segueixi comprant gas per valor de milers de dòlars diaris als oligarques russos que suporten el règim. I així, mentre els buròcrates europeus i nord-americans maregen la perdiu amb declaracions cosmètiques de bones intencions, Putin sap que té pista lliure per anar fent (i la multinacional amb base a la City, també).

P.S.: Gent amb poca feina que, des de la comoditat d'un perfil de Twitter (o de Facebook), es dedica a qüestionar la tasca de periodistes que literalment es juguen la vida informant des d'un país en guerra. Poques coses explicarien millor l'absurd d'aquests temps que ens ha tocat viure.

Derek Hussey (1957-2022)

DEREK HUSSEY

(1957-2022)

Era un repte que pocs s'haurien atrevit a assumir, menys encara arribat a superar amb èxit. Calçar-se les botes d'Ian Dury al capdavant dels Blockheads després de la mort del genial vocalista el març de l'any 2000. Derek Hussey no tan sols va assumir el repte, sinó que se'n va sortir prou bé. Bon amic del mateix Dury, no només va ajudar a mantenir viva la flama del grup sinó que també va ser garantia de continuïtat esdevenint-ne el principal lletrista. Vaig tenir ocasió de veure'ls en directe a Londres l'estiu de 2008 en el marc del Madstock –el festival organitzat per Madness-, i van estar de fàbula. Hussey ha mort a l'edat de 64 anys.

Pau Roget

PAU ROGET
Tastautors 2022
Teatre Auditori Cardedeu

25 de febrer de 2022

És un dels exponents d'una nova microescena musical amb arrels a Cardedeu –altres rostres visibles en són Massaviu o Ariox-, també d'una generació de músics catalans que ja no han crescut amb la ressaca del Rock Català dels 90 sinó que s'han alimentat a partir de discursos com els de Mishima, Ferran Palau o El Petit de Cal Eril, i que canten en llengua catalana amb la mateixa naturalitat amb què canten en castellà o en anglès. Pau Roget va actuar la nit passada al Tastautors com a teloner del concert Trestautores. Una actuació breu on va alternar versions de referents com el citat Palau amb composicions pròpies com "La cançó més trista del món?" o "17", totes dues del seu primer àlbum, "Skypiea" (2020). També va avançar material d'un nou treball que té previst publicar durant els propers mesos. Peces amb vocació massiva, presentades des de la intimitat del format solista (veu i guitarra).

Trestautores: Gessamí Boada, Magalí Sare i Paula Grande

Gessamí Boada, Magalí Sare i Paula Grande, la nit passada al TAC.

TRESTAUTORES
Tastautors 2022
Teatre Auditori Cardedeu

25 de febrere de 2022

I malgrat tot, la vida segueix el seu curs. El context general d'aquests darrers dies no convida precisament a parlar de música, ni tan sols a escoltar-la, però tot i això la nit passada ens vam acostar fins al Teatre Auditori Cardedeu (TAC), escenari de l'última sessió del Tastautors 2022, també un refugi contra les inclemències d'un món que sovint –i ara més que mai- costa d'entendre. Reedició del format Trestautores, un concert exclusiu i de producció pròpia del cicle cardedeuenc, que convida tres artistes femenines a compartir espai escènic tot alternant peces dels seus respectius repertoris –la proposta s'havia estrenat ara fa dues edicions-.

D'aquesta manera, tres veus a l'alça com són les de Gessamí Boada, Magalí Sare i Paula Grande, no tan sols van dialogar entre elles, sinó que es van manifestar com un conjunt d'allò més sòlid. Tant a l'hora de rescatar les peces més reconeixibles del cançoner de cadascuna, com al moment d'avançar composicions inèdites –totes tres tenen previst publicar nous treballs al llarg d'aquest any-, allò que interpretaven semblava fet a mida del format de trio amb què es van presentar ahir, intercanviant-se instruments que van anar de la guitarra als sintetitzadors i de les percussions als teclats, i teixint unes harmonies vocals d'un altre món. La vida segueix el seu curs, i la música ajuda a fer-la més plàcida. Malgrat tot.

Sam Henry (1956-2022)

SAM HENRY
(1956-2022)

Ens ha deixat Sam Henry, bateria original dels Wipers de Greg Sage. Molt més que l'enèsima banda preferida de Kurt Cobain, una de les formacions més influents del punk nord-americà. Els de Portland, Oregon, no tan sols es consideren com un dels grups pioners del gènere al nord-oest dels Estats Units, sinó també com un dels ponts entre la primera onada punk i tot allò que va venir després. Entre els grans reclams del seu repertori, peces com "D-7" o "Return of the Rat" –versionades anys després per Nirvana-, totes dues del seu canònic àlbum de debut, "Is This Real?" (1980). Henry va deixar el grup poc després de la seva publicació. En dècades posteriors va militar en bandes com The Rats, Napalm Beach o els igualment essencials Poison Idea.

50 anys de "Pink Moon"

"His first two albums haven't sold a shit. But, if we carry on releasing them, then maybe one day someone authoritative will stop, listen properly and agree with us. Then maybe a lot more people will get to hear Nick Drake's incredible songs and guitar playing". És el text promocional de "Pink Moon" (1972), el tercer àlbum de Nick Drake, publicat avui fa 50 anys. El va escriure l'aleshores cap de premsa d'Island Records, David Sandison. I més enllà d'una inequívoca declaració de principis, suposa a hores d'ara el testimoni d'uns temps en què les coses es podien fer i es feien d'una altra manera. A la indústria del disc i en tants altres àmbits. De quan la perspectiva d'una carrera a llarg termini solia ser una aposta més temptadora que no pas l'enèsim producte de temporada.

El cert és que Drake era un músic difícil en termes mercantils. La seva negativa a tocar en directe, derivada d'una timidesa extrema, feia encara més complicat promocionar uns discos que la crítica va saludar de forma entusiasta però el públic no va arribar descobrir fins que ja va ser massa tard. Com a mostra la peça titular d'aquest "Pink Moon", que gairebé tres dècades després de publicar-se va ser utilitzada en un anunci de cotxes com qui no volia la cosa. Fora de context, va esdevenir un dels títols més reconeixibles del catàleg de Drake a les portes del segle XXI, arribant a eclipsar momentàniament un cançoner on també figuren joies com "Place to Be", "Things Behind the Sun", "Know", "Parasite" o "From the Morning", per citar-ne tan sols algunes de l'àlbum que ens ocupa.

"Pink Moon" va ser el primer treball que Drake va gravar sense el suport de cap músic extern. Totes les pistes les va interpretar en solitari –també va tocar el solo de piano afegit a la mescla final de la peça titular-, amb John Wood als controls prenent el relleu de Joe Boyd. El resultat és un disc de naturalesa més orgànica que els seus prodecessors, on el xiuxiueig vocal del britànic i l'eterna malenconia de les seves cançons es manifesten més properes que mai. Un àlbum que més d'una veu autoritzada ha assenyalat com la seva obra mestra, i que una vegada més va convèncer la crítica però no va arribar al gran públic. Dos anys i mig més tard vindria el fatal desenllaç. Hi ha qui afirma que el disc era premonitori de tot plegat. En tot cas, una de les obres més precioses i influents del folk de les passades cinc dècades.

Guerra al cor d'Europa

Guerra al cor d'Europa. Feia ben bé dues dècades que no ho vèiem, concretament des dels Balcans. Hi ha tota una generació de joves que ja passen de la vintena, per als quals la idea d'un conflicte armat al continent era fins avui tan remota com ho són Vietnam, Corea o la Segona Guerra Mundial per les generacions anteriors. Aquesta matinada hem vist un país europeu que molts habitants de la meitat occidental de la mateixa Europa amb prou feines sabrien situar en un mapa, essent envaït per un dèspota que justifica els seus deliris de grandesa amb un exacerbat discurs nacionalista. No és Polònia al 39. És Ucraïna avui. Fins a on ens portarà tot plegat, encara està per veure.

S'anomena Belle Époque aquell període històric que va del final de la Guerra Francoprussiana a l'inici de la Primera Guerra Mundial, temps durant el qual la societat de la vella Europa va donar per fet que els grans conflictes armats eren cosa del passat i que la pau i la prosperitat havien vingut per quedar-se. El mateix que nosaltres havíem donat per fet durant aquests darrers vint anys en què les guerres ja no es feien en altres països sinó directament en altres continents. Em sembla oportú recordar avui que la Guerra Civil Espanyola, l'Holocaust, la Segona Guerra Mundial i la Guerra de Iugoslàvia han tingut lloc durant els passats 100 anys (és a dir, fa quatre dies). I que en qüestió de minuts van esborrar del mapa tot allò que generacions senceres havien donat per fet.

Guerra al cor d'Europa. Mentre els buròcrates europeus i nord-americans pentinen el gat amb retòriques estèrils ("sancions exemplars", "conseqüències catastròfiques"), Putin segueix anant a la seva, marcant els tempos que li convé seguir i materitzant un pla que no portava mesos sinó anys cuinant minuciosament. Biden ja va dir setmanes enrere que no pensava posar cap soldat en territori ucraïnès –en qüestió d'hores potser n'haurem de dir rus-, perquè un hipotètic enfrontament directe entre dues potències nuclears com Rússia i els Estats Units podria desencadenar la fi del món tal com el coneixem.

No calia que ho digués. Putin n'és plenament conscient. Per això fa el que vol, com vol i quan vol. Perquè en termes geopolítics, el que pugui passar a Ucraïna no és res comparat amb el que podria passar a més gran escala si algun dels actors implicats decidís prémer el botó equivocat. I això els buròcrates occidentals també ho saben. I també ho sap el gran aparell de la República Popular de la Xina, que com de costum observa els esdeveniments de forma discreta i des d'una distància prudencial. De com Occident reaccioni avui, es podrà deduir com reaccionaria en cas d'una hipotètica invasió de Taiwan. I això, a Xi Jinping li genera alguna cosa més que curiositat.

Mark Lanegan amb Isobel Campbell

Universos paral·lels, connexió instantània.

La sobtada mort de Mark Lanegan m'ha portat a revisar part de la seva discografia, i a redescobrir després d'una temporada sense escoltar-los els àlbums de duets que havia signat de forma conjunta amb Isobel Campbell. El del nord-americà i el de l'escocesa eren dos universos gairebé paral·lels que a priori semblaven incompatibles, però van encaixar de forma sorprenent en tres discos que potser caldria reivindicar més sovint. "Ballad of the Broken Seas" (2006), "Sunday at Devil Dirt" (2008) i "Hawk" (2010).

Poden començar vostès pel que els vingui més de gust, tots tres són autèntiques delícies. Un repertori que alterna originals –majoritàriament de Campbell- amb versions molt ben triades de Hank Williams i Townes Van Zandt, entre d'altres. Cançons que enllacen el so Americana més nocturn i crepuscular amb la més alta sensibilitat pop, i que recorden unions com la de Nancy Sinatra amb Lee Hazlewood. I uns directes que eren autèntics monuments a l'ofici i a l'elegància –a casa nostra vam tenir ocasió de comprovar-ho en el marc del Primavera Club 2008-.

El llegat de Lanegan és tan inabastable com el buit que deixa la seva absència.

Gary Brooker (1945-2022)

GARY BROOKER
(1945-2022)

Una de les cançons més essencials de la dècada dels 60, i de la història de la música pop en tot el seu conjunt. L'ombra omnipresent de Bach sobrevolant un dels més grans himnes de l'Estiu de l'Amor, pedra angular del pop barroc i del primeríssim rock progressiu. "A Whiter Shade of Pale" (1967), el single amb què Procol Harum no tan sols van debutar al mercat discogràfic sinó que es van situar a l'avantguarda del pop i el rock britànics en plena era psicodèlica.

També la peça més celebrada i reconeguda d'un repertori on brillen igualment títols com "Homburg", "Kaleidoscope" o "Conquistador". Ha mort Gary Brooker, cantant i pianista de la llegendària banda d'Essex, i l'únic membre permanent del grup durant les seves diferents etapes. Un dels vocalistes blancs amb més soul de finals dels 60. I, sí, un dels coautors d'aquella puta meravella que és "A Whiter Shade of Pale".

Mark Lanegan (1964-2022)

MARK LANEGAN
(1964-2022)

La carrera de Mark Lanegan és tan prolífica i tan diversa, que de vegades costa decidir-se per un sol punt d'entrada. Podríem parlar del seu pas decisiu per l'òrbita grunge de la mà d'uns Screaming Trees que un bon dia se li van fer petits –i no parlem d'una banda qualsevol, queda dit-. De les seves col·laboracions i aventures amb amics i companys de viatge que van de Queens Of The Stone Age als Twilight Singers de Greg Dulli, passant per Soulsavers o Isobel Campbell. I per descomptat d'una discografia solista que es pot comptar entre les més essencials d'allò que un dia es va anomenar rock alternatiu –una etiqueta que també es fa petita per referir-se al de Seattle-.

Se m'acut ara mateix, a tall d'anècdota, que ben bé quatre anys abans que Nirvana descobrissin a tota una generació la canònica murder ballad "Where Did You Sleep Last Night", peça tradicional popularitzada per Leadbelly, era Lanegan qui la recuperava amb caràcter gairebé definitiu des del seu primer àlbum en solitari –"The Winding Sheet" (1990)-, amb el mateix Kurt Cobain a la guitarra i a la segona veu –i prenent més d'un apunt, no cal dir-ho-, també amb Krist Novoselic al baix. Lanegan i Cobain eren ànimes bessones. Dos outsiders que semblaven fets l'ún per l'altre. Més de tres dècades després, tots dos són eterns i tornen a estar junts.

Ha mort Mark Lanegan, i amb ell una de les figures més genuïnes i incorruptibles del rock de les últimes dècades. Incapaç de comptar les ocasions que el vaig arribar a veure en directe amb els seus múltiples projectes, em quedo sobretot amb la que va ser la meva primera vegada amb ell. Sala Apolo de Barcelona, tardor de 2004, amb Nick Oliveri com a il·lustre teloner i presentant la que encara em segueix semblant la seva obra definitiva –que no és poc, en un llegat com el que deixa-. Aquell "Bubblegum" (2004) on el rock torrencial de "Hit the City" alternava sense problemes amb el decadentisme de "Wedding Dress" i el blues terminal de "Methamphetamine Blues".

Se n'ha anat un dels més grans. La seva absència costarà d'assimilar. El buit que deixa és simplement irreparable.

Una cançó perfecta, recomanació musical a Vampiresados

Bob Dylan.

Aquesta setmana he tingut el gust de fer una recomanació musical a Vampiresados, l'espai conduït per Jordi Remolins a La Veu de Sant Joan, la ràdio municipal de Sant Joan de les Abadesses. Em va demanar que triés una cançó perfecta i, malgrat no acabar de creure en això de la perfecció –si bé crec que hi ha moltes cançons perfectes, coses de les contradiccions-, vaig optar per "I Want You" de Bob Dylan. Recomano escoltar el programa sencer amb les orelles ben obertes. La selecció musical és de primera, dels Pogues als Undertones, de Billy Joel als Misfits, i dels Easybeats a The Cure, entre molts d'altres. Disponible en aquest enllaç.

Heavy Feather

Quatre suecs amb la mirada posada en el hard rock més genuí.

Ja fa unes quantes dècades que la península escandinava ens ve obsequiant periòdicament amb tota una sèrie de bandes que, malgrat haver-se foguejat a l'extrem septentrional del continent europeu, semblen sorgides directament dels Estats Units de fa quatre o cinc dècades. Formacions que practiquen estils pretèrits i geogràficament distants com si els acabessin de patentar elles mateixes, amb coneixement de causa i màxima fidelitat als clàssics, però amb prou substància no tan sols per sonar rellevants ara i aquí, sinó sobretot per dir-hi la seva en registres on tot semblava inventat.

És el cas de Heavy Feather, un poderós quartet de hard rock sorgit a Estocolm però amb la mirada posada en els Estats Units i la Gran Bretanya de finals dels 60 i principis dels 70. Com si Grace Slick hagués encapçalat Bad Company o Jefferson Airplane haguessin mutat en uns primerencs Led Zeppelin –les comparacions no són gratuïtes, escoltin la prodigiosa veu de Lisa Lystam i la robusta però dinàmica base instrumental del combo-. Els ingredients hi són tots, i aquesta colla sap com barrejar-los per treure'n receptes tan delicioses com la del seu segon disc. Un "Mountain of Sugar" (2021) que sona a glòria des del primer minut i on destaquen pistes com "30 Days", "Lovely Lovely Lovely" o la mateixa peça titular.

Disponible a Bandcamp.

Quan Cardedeu mirava enlaire: el Concurs d'Aviació, a El 9 Nou

El camp de les Pinedes de Cardedeu va ser l'escenari entre els anys 1930 i 1931 del Concurs d'Aviació de la població vallesana, un esdeveniment d'àmbit estatal on van participar alguns dels pilots més importants del moment i que va generar una gran expectació dins i fora del municipi. Aquests darrers dies he tingut accés a part dels documents que n'ha recopilat el documentalista Salvador Coll, i m'ha semblat una història fascinant. Un episodi poc recordat, que avui recuperem a les pàgines d'El 9 Nou del Vallès Oriental.

Maria Castell Margenat, a El 9 Nou

Aquest cap de setmana hem assistit al concert de Maria Castell Margenat a l'Anònims de Granollers. Presentació de "Despertar" (2021, Discmedi), un primer ep on ressonen les càlides essències de Laurel Canyon. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografia de Julián Vázquez.

Gruff

A punt de sortir a la carretera.

Una banda a descobrir i a reivindicar des d'ara mateix. Gruff es van formar a Valladolid fa poc més d'una dècada, però si algú em diu que són del Sud dels Estats Units m'ho crec i no ho poso en dubte. Les seves cançons capturen les més genuïnes essències del southern rock i les amaneixen amb una dosi extra d'electricitat i mala llet –atenció a la veu de Rober V. Monroy, que és pura dinamita-.

Ideal per sortir a la carretera o per amenitzar una nit de gresca amb la companyia d'un bon bourbon, el seu segon àlbum, oportunament titulat "Swamp Tales", va veure la llum l'any passat a través de Milana Música. I sona exactament al que apunta el seu títol. A històries pantanoses sobre cases encantades, trens rovellats i llargues rutes sobre l'asfalt que només poden conduir a la salvació. Es recomana escoltar-lo a tot volum.

Més informació:

Gruff / Bandcamp
Milana Música / Bandcamp

Mike Rabon (1943-2022)

MIKE RABON
(1943-2022)

Ha mort Mike Rabon, vocalista i guitarrista dels Five Americans, aquella banda d'Oklahoma que va irrompre a l'òrbita garatgera durant la segona meitat dels 60 amb singles com "I See the Light" o "Western Union", publicats el 1966 i el 1967 respectivament. Un cop dissolt el grup el 1969, Rabon va deixar el negoci musical per dedicar-se a l'àmbit de la tecnologia educativa. També va escriure diverses novel·les i un llibre de memòries.

50 anys d'"Elvis Now"

No és ni de bon tros un dels àlbums més notables ni destacables d'Elvis Presley, de fet sol considerar-se com un treball menor. Però fins i tot així es tracta d'una obra absolutament majestuosa, com pràcticament tot allò que porti el segell i la signatura del Rei. Més encara tenint en compte que es tracta d'un disc fet a partir de les sobres d'alguns dels seus predecessors. Les peces que el componen es van gravar en diferents sessions entre 1969 i 1971. Tot i això, formen un conjunt tan coherent com el repertori escollit. I una obra a reivindicar sense reserves –i a redescobrir tants cops com faci falta, qui encara no s'hi hagi posat-.

Publicat avui fa 50 anys, "Elvis Now" (1972) destaca sobretot per tota una sèrie de versions que, com de costum, Presley es va fer absolutament seves. Començant per "Help Me Make It Through the Night", original de Kris Kristofferson que li semblava fet a mida i que no hauria desentonat en treballs com "From Elvis in Memphis" (1969). Acabant per l'espiritual "I Was Born About Ten Thousand Years Ago". I passant per "Hey Jude" i "Early Mornin' Rain", dels Beatles i Gordon Lightfoot, respectivament, molt més que complements d'un repertori on també figuraven perles compostes expressament per l'ocasió com la deliciosa "We Can Make the Morning" (Jay Ramsey).

Maria Castell Margenat, jugant a casa

MARIA CASTELL MARGENAT
Anònims, Granollers

19 de febrer de 2022

No va ser el seu primer concert, però sí un dels més especials que ha ofert des que va debutar als escenaris encara no fa ni un any. Maria Castell Margenat jugava a casa, literalment, durant la presentació a l'Anònims del seu primer ep, "Despertar" (2021, Discmedi). A pocs metres d'aquest oasi cultural del centre de Granollers s'hi troba l'immoble on ella mateixa va néixer ara fa 26 anys, també on ha compost les cançons que formen el seu disc de debut.

Acompanyada pel teclista Sergi Rodri, presumint d'una veu tendra i dolça però serena i segura, va començar interpretant els cinc temes de "Despertar" en el mateix ordre amb què sonen al disc, fent contrastar la malenconia de "La mort i l'esperança" amb els acabats pop de "Punxes al ventre", abans d'avançar algunes de les peces que formaran el seu proper treball. A destacar el folk feréstec d'"Udol", des d'ara mateix un dels grans reclams del seu repertori.

Cançons que conjuguen les formes més fràgils del folk amb la lírica existencialista i la consciència social i ambiental. Un discurs que recorda allò que passava a Laurel Canyon ara fa cosa de cinc dècades, tot i que els referents de Margenat siguin uns altres –i està bé així, només faltaria-. I una trajectòria que tot just comença a alçar el vol, que augura fites notables a curt termini i que caldrà seguir de prop.

Ángel Barrio "Gelo" (1951-2022)

ÁNGEL BARRIO "GELO"
(1951-2022)

Ha mort Ángel Barrio, més conegut com a Gelo, bateria de Los Suaves durant bona part de la trajectòria del grup i en algunes de les seves obres més inspirades i essencials. Va entrar a la banda el 1988 per fer la gira de presentació d'"Ese día piensa en mi", publicat poc abans de la seva incorporació. Va debutar a l'estudi el 1991 amb "Maldita sea mi suerte" i va gravar els igualment notables "Malas noticias" (1993) i "Santa Compaña" (1994). També el podem escoltar en aquell monumental directe –incomprensiblement descatalogat a data d'avui- que va ser "¿Hay alguien ahí?" (1995). Va deixar el grup el 2002.

Dallas Good (1973-2022)

DALLAS GOOD

(1973-2022)

Ha estat una de les bandes que millor han sabut preservar i transmetre la tradició musical nord-americana durant el darrer quart de segle. També una de les millors bandes que mai he pogut veure en directe, no en tinc cap dubte. The Sadies, canadencs, de Toronto com Neil Young i The Band, deutors d'ambdós llegats però també de discursos com els dels Byrds, els Burritos, els Allmans, Dylan, els 13th Floor Elevators, Commander Cody o els Dead. Els seus concerts eren experiències en el millor sentit, autèntiques cerimònies on el country i el folk anaven de la mà amb el rock'n'roll en les seves formes més primitives i viscerals, del surf al protopunk passant pel garatge i la psicodèlia.

The Sadies eren la banda dels germans Dallas i Travis Good. El seu hàbitat natural era l'escenari, però la seva àmplia discografia d'estudi tampoc té desperdici –a destacar títols com "Favourite Colours" (2004), "New Seasons" (2007) o "Northern Passages" (2017), per citar-ne tan sols tres-. Tampoc cal obviar els àlbums que van gravar en col·laboració o com a sempre oportuna banda de suport amb figures que van de Neko Case a Andre Williams passant per Jon Langford o el grup del seu pare i els seus oncles, The Good Brothers. Parlem de la formació en passat perquè es fa difícil imaginar-se uns Sadies sense Dallas Good, que ens ha deixat a causa d'una malaltia sobtada. El temps acabarà decidint. En tot cas, una pèrdua irreparable i un cop molt dur per a la música.

Guitarra, baix i bateria - Programa 301

Hank Williams.

Aquesta setmana he tingut el plaer de tornar a Guitarra, baix i bateria, amb Ricky Gil i Laura Peña a Ràdio Silenci. Música a la pantalla amb Peter Bogdanovich, Hank Williams, Paul Thomas Anderson, Haim i Blood, Sweat & Tears. Novetats discogràfiques d'Emily Duff, Joe Fields i Gina Argemir. Homenatges pòstums a Jimmy Johnson, Syl Johnson i Betty Davis. I la polèmica del mes: Neil Young vs. Spotify. Disponible en podcast.

Andreu Canet (1920-2022)

Andreu Canet a casa seva, novembre de 2020 - Foto Griselda Escrigas / EL 9 NOU.

ANDREU CANET
(1920-2022)

Ha mort Andreu Canet, un dels últims supervivents de la Lleva del Biberó. Tenia 101 anys. Va combatre als fronts de l'Ebre i del Segre, va ser capturat pels feixistes i deportat a un camp de concentració. Vaig tenir la sort de poder-lo entrevistar en dues ocasions –gener de 2019 i novembre de 2020- per El 9 Nou del Vallès Oriental a casa seva, a Cardedeu.

"N'hi va haver molts dels nostres que no se'n van sortir, però jo vaig poder tornar a casa i refer la meva vida després de la guerra. Crec que he tingut un àngel de la guarda que m'ha ajudat tant en temps de guerra com de pau", em va dir una vegada. Descansi en pau, Andreu, s'ho ha ben guanyat.

Baixes de bateries

Philip Paul (1925-2022).

Ja ho hem comentat en més d'una ocasió i és llei de vida, per poc que ens agradi. Se'ns en van els referents, i durant els darrers anys ha esdevingut pràcticament un fet quotidià la pèrdua de personalitats notables o noms essencials del món de la música. Aquestes últimes setmanes han estat especialment dures amb els bateries. Si avui lamentem les baixes de Sandy Nelson i Howard Grimes, dies enrere ens acomiadàvem de Clifton 'Fou Fou' Eddie, Philip Paul i Willie Leacox. A tots ells els hem perdut durant el darrer mes. La dada no hauria de deixar-nos indiferents, per molt que el seu ritme segueixi sonant eternament.

Howard Grimes (1941-2022)

 
HOWARD GRIMES
(1941-2022)

Juntament amb Al Jackson Jr. (Booker T. & The M.G.'s), Howard Grimes va ser durant la dècada dels 70 el bateria titular de la sempre solvent Hi Rhythm Section, la banda de la casa de Hi Records, històrica discogràfica de soul i rhythm & blues fundada a Memphis per Willie Mitchell. Com a tal va tocar en discos de gegants com Al Green. Prèviament ja havia tocat amb altres figures com Rufus Thomas, amb qui havia debutat als escenaris amb tan sols 12 anys. Un cop dissolta la Hi Rhythm Section, va seguir treballant en diversos projectes amb els seus excomponents. Ha mort a l'edat de 80 anys.

Sandy Nelson (1938-2022)

SANDY NELSON
(1938-2022)

Va ser un dels bateries més influents de la història del rock. Un virtuós que en altres temps probablement hauria fet ballar generacions senceres des de la base rítmica d'una big band, però en canvi ho va fer a ritme de rock'n'roll instrumental gran reserva. Si Sandy Nelson tenia swing, i en tenia moltíssim –queda clar escoltant qualsevol de les pistes que va enregistrar-, el seu estil va fer encarrilar bona part del full de ruta del rock i el pop des de finals de la dècada dels 50, quan va debutar com a músic de sessió.

Un dels seus primers treballs notables va ser amb els Teddy Bears d'un debutant Phil Spector, amb els quals va gravar aquell fundacional senzill que va esdevenir "To Know Him Is to Love Him" (1958). Posteriorment va ser un dels pioners reconeguts de la música surf amb The Gamblers, una banda formada per músics de sessió que posteriorment esdevindrien noms propis pel seu compte –també hi militaven Larry Taylor (Canned Heat, Tom Waits) i Bruce Johnston (The Beach Boys)-. El seu explosiu single "Moon Dawg!" (1959) es considera com la primera mostra de surf rock mai gravada.

Tot i això, a Sandy Nelson se'l sol recordar sobretot pels èxits que va signar amb el seu nom entre finals dels 50 i principis dels 60. Talls com "Teen Beat", de 1959, o el definitiu "Let There Be Drums", publicat dos anys després. Tant l'un com l'altre representen a la perfecció el seu discurs. La bateria al centre però sense oblidar la seva funció rítmica, en diàleg constant amb una guitarra que evocava tota la força de les onades de les costes californianes, també l'esperit indomable dels surfistes que les desafiaven. Nelson ens ha deixat a l'edat de 83 anys.

Clifton 'Fou Fou' Eddie (1943-2022)

CLIFTON 'FOU FOU' EDDIE
(1943-2022)

Etern secundari sense el qual no s'entendrien alguns capítols prou recordats de la crònica pop, ha mort a l'edat de 78 anys el bateria i actor Clifton 'Fou Fou' Eddie. Originari de Chicago, va debutar en l'àmbit del jazz però va ser a partir de finals dels 60 quan va començar a destacar ja a les òrbites del soul i el rhythm & blues, arribant a treballar amb figures com Patti LaBelle i The Dells. En l'àmbit cinematogràfic, va actuar en pel·lícules com "Whiplash" (2014), de Damien Chazelle.

King Louie Bankston (1973-2022)

KING LOUIE BANKSTON
(1973-2022)

Del rock de garatge de filiació punk al rock'n'roll més primitiu i fins i tot el swamp pop. La trajectòria de King Louie Bankston és tan eclèctica com inabastable. Multiinstrumentista amb totes les lletres, el de Louisiana va militar en bandes com The Exploding Hearts o The Persuaders abans d'esdevenir un nom propi a l'underground nord-americà durant la dècada dels 90 amb projectes personalscom King Louie and The Loose Diamonds o la seva aventura solista com a atòmic home orquestra, King Louie One Man Band. Ens ha deixat a l'edat de 48 anys.

Brighton 64 - "Más de lo mismo" (2022)

Els aniversaris rodons solen servir per passar revista a tot el quilometratge acumulat, però també són bones ocasions per fer un pas endavant de forma decidida. Brighton 64 fan totes dues coses a "Más de lo mismo" (2022, BCore), l'àlbum amb què celebren el seu 40è aniversari. Vuit revisions de clàssics de totes les èpoques del grup, una versió d'una peça que els va marcar durant els seus inicis –"Metadona" de Los Pistones- i, atenció, dues composicions noves de trinca que auguren a la històrica banda barcelonina un pròsper futur a curt termini.

Comencem parlant de les novetats, dos autèntics dards de precisió que conjuguen l'aguda sensibilitat pop marca de la casa amb les formes més urgents i directes del rock'n'roll. La primera és "Al final del huracán", una injecció d'energia positiva més necessària que mai en aquests temps d'incertesa, i una invitació a recuperar tot el temps perdut en un hipotètic món post-pandèmic. La segona és "La guitarra es mi fusil", un crit d'alerta contra l'ascens de l'extrema dreta amb ritme implacable i cites a referents tan compromesos socialment com Woody Guthrie, Kortatu, Billy Bragg, els Housemartins o The Clash.

I els clàssics? Doncs òbviament no hi són tots els que podria haver-hi, però tots els que hi són gaudeixen d'una segona joventut sense renunciar a les seves essències. Començant per aquell "En mi ciudad" que al seu dia es va quedar en un calaix –els germans Gil el van recuperar anys més tard amb Matamala-, culminant amb l'eterna "La Casa de la Bomba", que rebaixa revolucions i s'aproxima a les refrescants aigües del soul i el boogaloo –i incorpora al final la sempre oportuna "Haz el amor", adaptació del "Walking the Dog" de Rufus Thomas-, i passant per la versió en català de "Barcelona Blues" o la maduresa en el millor sentit de "Conflicto con tu ayer". Més del mateix, i tant que sí, però que bé que sona i que bé que segueix entrant.

Ivan Reitman (1946-2022)

IVAN REITMAN
(1946-2022)

Confesso que estic poc familiaritzat amb la filmografia d'Ivan Reitman, però crec que només pel fet d'haver dirigit "Ghostbusters" (1984) aquest home es mereix un lloc destacat a la història del setè art. Que a més realitzés pel·lícules com "Meatballs" (1979), "Stripes" (1981) o "Ghostbusters II" (1989) –en la meva modesta opinió inferior a la primera part, però igualment reivindicable-, totes amb Bill Murray encapçalant el repartiment, fa encara més dolora la seva pèrdua. De quan el cinema era la porta d'entrada a tot allò que mai es podrà assolir amb un clic. De quan entretenir no era marejar la perdiu, i una pel·lícula podia ser per a tots els públics sense necessitat d'insultar la intel·ligència de ningú.

The Day After Valentine's Day

Elliott Murphy.

Mai m'ha cridat l'atenció la celebració del dia de Sant Valentí. Al contrari, sempre m'ha fet molta mandra aquesta jornada que algú va rebatejar irònicament –i amb bastanta raó- amb el nom d'una coneguda cadena de centres comercials que any rere any sol fer l'agost el 14 de febrer. En canvi no puc evitar tornar de tant en tant, i amb independència de la data que marqui el calendari, a una cançó d'Elliott Murphy titulada "The Day After Valentine's Day". El dia després del dia de Sant Valentí. El 15 de febrer. Avui.

Inclosa a "Rainy Season" (2000), un dels grans àlbums de maduresa del novaiorquès i el treball que a la llarga acabaria donant nom a la seva banda d'acompanyament, la peça en qüestió és la reflexió en primera persona de l'ànima solitària i amb el cor trencat que es passeja sense rumb durant la ressaca del dia després. El revers d'aquesta felicitat de postal que cadenes comercials com aquella que no cal citar ja no volen vendre sinó directament imposar. Per Sant Valentí, per Nadal i, novament, amb independència del que marqui el calendari.

Una cançó de naturalesa malencònica, "The Day After Valentine's Day", més tardorenca que no pas hivernal. El rascat arrossegat d'una guitarra acústica marcant el ritme, l'orgue de Kevin Cosgrove dialogant subtilment amb l'slide guitar d'un Olivier Durand que debutava aleshores a l'estudi amb l'autor d'"Aquashow" (1973). I el to confessional de la veu de Murphy en primer terme. Una vegada, fa molts anys, el vaig veure en directe un 15 de febrer. Com avui. Crec recordar que no la va tocar, tot i que l'ocasió hi convidava. Tant és. Mai he vist a aquest senyor un concert que no sigui memorable.

El quart de segle escènic de Roger Mas, a El 9 Nou

Dissabte passat vam assistir al concert de Roger Mas al Teatre Auditori Cardedeu. Celebració d'un quart de segle als escenaris i presentació de "Totes les flors" (2021) en el marc del Tastautors. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografia de Julián Vázquez.

La Tintorera, a El 9 Nou

Aquest cap de setmana hem passat a veure la gent de l'Ateneu Popular La Tintorera, una entitat de les Franqueses del Vallès que ha vingut a transformar el seu entorn a través de la cultura i la reflexió. També un entorn ideal per anar-hi a fer una cervesa un divendres a la nit. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Miguel Vicens (1943-2022)

MIGUEL VICENS
(1943-2021)

Ha mort Miguel Vicens, baixista original de Los Bravos, amb els quals va signar una de les línies de baix més icòniques de la història. La de "Black Is Black" (1966), aquell single literalment explosiu amb què la banda balear va trencar tota mena d'esquemes durant la segona meitat dels 60, esdevenint una de les primeres formacions espanyoles que van irrompre amb força en mercats com el britànic o fins i tot el nord-americà. Recordats igualment per senzills com "La Moto" (1966) o "Bring a Little Lovin'" (1968), també per la inconfusible veu de Mike Kennedy, el de Los Bravos és un dels noms essencials per entendre l'eclosió del rock en aquest costat dels Pirineus.

10 anys de DWTC

Avui fa 10 anys que vaig posar en marxa Dancing with the Clown (DWTC), el blog –aquest blog-. El vaig crear sense cap més pretensió que disposar d'un espai on escriure tot allò que em vingués de gust, de la forma que em vingués de gust i amb la periodicitat amb què em vingués de gust –generalment, amb la música i la cultura en conjunt com a eixos vertebradors-, també per obrir línies de reflexió que de vegades han donat peu a debats interessants i d'altres no han portat enlloc. Durant aquests deu anys he escoltat molta música –i l'he explicat-, he descobert discursos interessants –i els he donat veu en la mesura en què m'ha estat possible-, he conegut gent fantàstica –i d'altra que no ho és tant-. Suposo que arribat aquest punt tocaria mirar enrere, fer memòria i totes aquestes coses que es fan quan es commemora un aniversari rodó, però trobo que tot plegat fa una mica de mandra. Suposo que també tocaria celebrar-ho d'alguna manera, però no se m'acut millor celebració que escriure aquesta entrada i començar a pensar en la següent. Gràcies a tothom qui m'ha acompanyat en algun moment, a tothom qui encara m'acompanya i a qui potser ho acabi fent en un futur. Ens veiem a la carretera. I als bars. I a tot arreu on es pugui fer soroll.

Kerry Chater (1945-2022)

KERRY CHATER

(1945-2022)

Ha mort Kerry Chater, baixista de Gary Puckett & The Union Gap, aquella banda californiana de pop sofisticat i soul elegant, els membres de la qual solien sortir a escena amb uniformes de la Guerra de Secessió. La formació de San Diego tan sols va durar tres anys, de 1967 a 1970, però pel camí va deixar un bon grapat de singles tan memorables com "Young Girl", "Lady Willpower" o "Woman, Woman". Posteriorment, Chater es va dedicar a fer de compositor a Nashville. Les seves cançons les van gravar amb èxit notable figures del country com Tanya Tucker, Charlie Rich, Reba McEntire o George Strait.

Roger Mas celebra un quart de segle als escenaris

ROGER MAS

Tastautors 2022

Teatre Auditori Cardedeu

12 de febrer de 2022

Un quart de segle de carrera musical molt ben portat, i un present creatiu envejable. Roger Mas commemora aquests dies els seus primers 25 anys als escenaris, i ho fa amb la gira de presentació d'un àlbum, "Totes les flors" (2021, Satélite K), que ha vingut a refermar la vigència del seu discurs. La nit passada va actuar al Tastautors amb el suport d'un trio tot terreny on destacava la presència de la multiinstrumentista Míriam Encinas Laffitte (dilruba, viola, flauta i percussions). Textures orgàniques, ressons tel·lúrics i aquell misteri ancestral que han elevat el cançoner del de Solsona fins al panteó dels més grans.

Va alternar el folk malencònic de "Totes les flors", les formes estripades de "Tu vols àngels xisclant" i la rumba desvergonyida d'"Amb la polla i amb l'ou", amb els aires dylanians de "La caseta d'enlloc", el jazz cabaretesc de "Mort, qui t'ha mort?", el blues desacomplexat de "Si us blau" i una polsegosa (re)lectura en clau psicodèlica de "No falta res". Va interpretar tot sol "El rei dels verns", adaptació d'un poema de Goethe, i va refermar "Jordi", versió d'una peça tradicional anglesa, entre els punts forts del seu repertori més recent. Tot plegat, amb aquell ofici i aquella presència escènica que marquen diferències i dels quals molt pocs poden presumir.

Ian McDonald (1946-2022)

IAN McDONALD
(1946-2022)

Ens ha deixat el multiinstrumentista i compositor Ian McDonald, membre fundador de King Crimson i Foreigner. Amb els de Robert Fripp va gravar àlbums com el seminal "In the Court of the Crimson King" (1969), on va tocar el saxo, el clarinet, la flauta i altres instruments de vent, a més del piano i els teclats, i és coautor de tots els temes del disc –inclòs aquell "21st Century Schizoid Man" encara vigent a més de mig segle d'haver-se facturat-. Amb Foreigner va gravar els tres primers treballs, fent-se càrrec d'instruments com el saxo, la guitarra o els teclats. Posteriorment va treballar en solitari i amb figures com Steve Hackett.

Gaudir un disc amb salut

Coses que ja no es poden trobar a Spotify, ni falta que fa. "Everybody Knows This Is Nowhere" (1969), el primer disc de Neil Young amb Crazy Horse i la seva primera obra mestra. L'àlbum de "Cinnamon Girl", "Down by the River", "Cowgirl in the Sand" i tantes altres. Porto escoltant-lo en cd gairebé des que tinc ús de raó. Ahir en vaig trobar aquesta còpia en vinil –edició original espanyola, amb els títols traduïts al castellà i tota la pesca- a la Fira del Disc de Granollers, a un preu més que raonable. Un cop el vaig haver pagat, el paradista em va dir textualment "Que el gaudeixis amb molta salut". Coses que tampoc em dirà mai un refotut algoritme.

50 anys d'"Eat a Peach

Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"Eat a Peach" (1972), el monumental tercer àlbum de The Allman Brothers Band. També el testament de Duane Allman, que va morir durant la gravació del disc. Barreja de sessions d'estudi i tres peces enregistrades durant els històrics concerts de març de 1971 al Fillmore East de Nova York, que ja havien donat peu a un dels directes més essencials de tots els temps –"At Fillmore East" (1971)-. Una meravella des del mateix disseny de la carpeta que conté el doble vinil. Una caràtula on un préssec gegant és transportat per un vell camió en una estampa que evoca les bondats del Sud, dissenyada per l'artista David Powell, i una immensa il·lustració central amb motius psicodèlics, obra del mateix Powell i de Flournoy Holmes.

Musicalment, el disc l'obre el southern rock gran reserva d'"Ain't Wastin' Time No More", l'esclat de "Les Brers in a Minor", nou minuts de catarsi instrumental que flirtegen amb el jazz, saluden la música progressiva i anticipen el fenomen jam band, i la preciosa balada de Gregg Allman "Melissa". Tot seguit entren les peces en directe –incloses posteriorment al definitiu "The Fillmore Concerts" (1972) juntament amb el material d'"At Fillmore East"-, començant amb "Mountain Jam". Una expansiva improvisació que novament posava els fonaments del fenomen jam band, al voltant del clàssic de Donovan "There Is a Mountain". 33 minuts de durada en total, de seguida s'ha dit, que al seu dia es van repartir entre les cares 2 i 4 –a la reedició en cd es van incloure sencers en una única pista-.

La cara 3 comença amb dos documents més dels concerts del Fillmore East, lectures marca de la casa de dues joies del blues –també dos pilars del repertori de directe dels Allmans- com són "One Way Out" d'Elmore James i "Trouble No More" de Muddy Waters. I es completa amb els aires soul d'"Stand Back" i el country rock matiner de "Blue Sky", abans de deixar pas a la instrumental "Little Martha", enregistrada per Duane Allman amb l'únic suport de Dickey Betts. Un exercici de folk basat en la tècnica del fingerpicking, i batejat a partir d'una de les tombes del cementiri de Rose Hill, a Macon (Georgia), que la banda solia visitar a la recerca d'inspiració. El comiat d'uns dels guitarristes més grans de tots els temps.

Wanda Jackson - "Encore" (2021)

Encore, en francès, pot significar encara o de nou. També és el terme amb què els anglosaxons es refereixen, quan van a un concert, a allò que nosaltres anomenem un bis. El 32è àlbum d'estudi de Wanda Jackson, publicat l'estiu passat quan la seva autora era a punt de fer 84 anys, es titula justament "Encore" (2021). Un títol gens gratuït quan la veterana pionera del rockabilly venia de gairebé una dècada de silenci discogràfic i de sobreviure a un infart que ha condicionat el seu dia a dia de forma notable. Va ser després d'aquell episodi, el 2018, quan va decidir posar punt i final a una canònica carrera musical que literalment enllaça Elvis Presley amb Jack White, no sense abans gravar aquest darrer bis que va completar el 2019 però no ha vist la llum fins al cap de dos anys.

El resultat és un àlbum que no sona a comiat sinó a retorn per la porta gran. Un treball que va de cara –vuit cançons en menys de 25 minuts- i on Jackson presumeix d'una fortalesa i d'una vitalitat que contrasten en el millor sentit amb les seves vuit dècades i mitja d'experiència vital. Produeixen Joan Jett i Kenny Laguna –que també publiquen el disc sota el paraigua del seu propi segell, Blackheart Records-, que retornen la d'Oklahoma a les seves essències més pures sense fer-la sonar previsible ni retro. Si Jack White i Justin Townes Earle havien sabut revitalitzar el discurs de Jackson tot aproximant-lo cadascú a les seves pròpies coordenades –a "The Party Ain't Over" (2011) i "Unfinished Business" (2012), respectivament-, Jett i Laguna han optat pel mínim intervencionisme a l'hora de posar-se als controls. La qual cosa, sense voler desmerèixer els seus predecessors, ha estat tot un encert.

El disc comença amb el rock'n'roll gran reserva de "Big Baby" i el rockabilly ben engreixat de "Two Shots", aquesta última amb participació d'Elle King i la pròpia Jett. "You Drive Me Wild" trasllada un vell clàssic de la mateixa Jett i els seus Blackhearts fins a les pantanoses aigües on l'estètica Southern Gothic saluda els American Recordings de Johnny Cash, i "Good Girl Down" és un blues deliciosament corrosiu coescrit per Jackson amb Angaleena Presley –qui també l'acompanya a l'estudi-. "It Keeps Right On a-Hurtin'" revisa l'original de Johnny Tillotson en clau de country crepuscular. I la resta del disc tampoc té cap mena de desperdici. Se'n va la reina del rockabilly amb tots els honors. I la trobarem molt a faltar.

Howlin' Wolf des d'una vella furgoneta

Howlin' Wolf.

Dies enrere, caminant cap a la feina, em va passar pel costat una d'aquelles furgonetes blanques, visiblement erosionades pel pas del temps, que en el millor dels casos poden servir per fer treballs de subsistència. La conduïa un individu de mitjana edat tirant a veterà, amb una barba grisenca i un rostre igualment afectat pels anys que no perdonen. Tenia abaixat el vidre de la finestra, i la música a un volum prou alt perquè l'escoltés tot el carrer. Sonava Howlin' Wolf a tota castanya. "Smokestack Lightnin'", concretament. I em va alegrar el dia.

Betty Davis (1945-2022)

BETTY DAVIS
(1945-2022)

Fa alguns anys solia rondar pels voltants de l'immoble on visc una gata de carrer, esquerpa i desconfiada com ella mateixa davant la presència d'humans, aquests éssers que podem arribar a ser qualsevol cosa menys allò que hauria de suggerir el nom de la nostra pròpia condició, quan interactuem amb altres espècies animals. No es deixava tocar, ni tan sols permetia que els bípedes ens hi acostéssim, i quan ho aconseguíem ens plantava cara tot ensenyant les seves dents esmolades amb un posat amenaçador que la feia fascinant. Era indomable. I durant un temps en què solia deixar-se veure sovint per la meva terrassa la vaig anomenar Betty, en honor d'una altra criatura de naturalesa absolutament indomable, la gran Betty Davis.

Explico tot això per il·lustrar fins a quin punt m'ha arribat a fascinar la figura de Davis. Una de les veus més autèntiques, salvatges, provocadores i atrevides del funk dels 70, també la signant de tres obres tan monumentals com "Betty Davis" (1973), "They Say I'm Different" (1974) i "Nasty Gal" (1975), produïdes per ella mateixa, autora també de totes les cançons, en un moment en què no era habitual que una dona s'encarregués d'aquestes tasques. Tres àlbums de funk greixós i altament lasciu, amb l'atòmica veu de Davis seduint i provocant el personal com rarament s'havia pogut escoltar aleshores. L'elevadíssima temperatura del seu repertori i de la seva actitud escènica li va comportar el boicot d'una indústria que encara no estava preparada per una bomba com aquella.

Carlos Santana va dir d'ella que era, com apuntàvem més amunt, indomable. I ni tan sols Miles Davis va ser capaç de seguir-li el ritme mentre van estar casats durant un any a finals dels 60 –per cert, va ser ella qui va introduir el genial trompetista a l'òrbita de Jimi Hendrix-. Retirada de la vida pública des de feia dècades al moment de la seva mort –va arribar a viure reclosa en un monestir al Japó-, va optar per mantenir-se lluny dels focus quan Philip Cox va estrenar el documental "Betty: They Say I'm Different" (2017). Ni tan sols quan al cap de dos anys va publicar la seva primera cançó en una eternitat, l'encara magnífica "A Little Bit Hot Tonight", es va decidir a sortir d'un anonimat on havia trobat aquella pau que mai li podria oferir el negoci del disc. La va gravar la seva amiga Danielle Maggio, amb resultats notables si bé un no pot evitar imaginar-se com hauria sonat amb la veu de la seva autora.

"M'agrada que ningú em reconegui quan vaig pel carrer o a comprar. M'agrada viure tranquil·lament, sense que ningú em molesti. Però potser estaria bé recordar que una vegada vaig fer bona música i això va fer somriure molta gent", havia declarat el 2018 en una raríssima entrevista concedida al Washington Post. I un no pot fer res més que empatitzar amb les seves paraules. El món ja no és el mateix de mig segle enrere, i si aleshores eren els estaments més conservadors del show business els que solien boicotejar-la, avui seria l'altre extrem, el de la correcció política més hiperventilada i estreta de mires, el que no deixaria passar el contingut explícit i desvergonyit de la seva obra. Provocadora fins a les últimes conseqüències, ens ha deixat a l'edat de 76 anys mantenint intacte tot el seu misteri.

Zbigniew Namysłowski (1939-2022)

ZBIGNIEW NAMYSLOWSKI
(1939-2022)

Crec que s'ha parlat poc de tot allò que van arribar a significar expressions musicals com el jazz o el rock en règims totalitaris com els de l'antiga Europa de l'Est. I en aquest sentit em fascina la quantitat de músics notables que van arribar a sorgir en països com Polònia, Txecoslovàquia o la mateixa Unió Soviètica, que a més de defensar el seu art als escenaris el van haver de protegir sovint contra unes autoritats que veien amb mals ulls tota expressió que pogués remetre a l'altre costat del teló d'acer.

Nascut a Varsòvia durant l'inici de l'ocupació alemanya, el saxofonista –multiinstrumentista, de fet- polonès Zbigniew Namysłowski va ser un d'aquells músics, creixent en plena Segona Guerra Mundial i desenvolupant bona part de la seva carrera sota el règim comunista. Un dels grans pilars del jazz al seu país, amb una obra i un discurs que podien emmirallar-se amb els de nombrosos referents de l'altre costat de l'Atlàntic. Ha mort a l'edat de 82 anys.

Albert Gil aka Rudemod - "Plena Fragmentorum Cofini" (2021)

Hi ha discos que són fruit d'un moment determinat i d'altres que, a més, tenen prou vocació per esdevenir perdurables molt més enllà del moment en qüestió. Entre aquests últims s'hi troba el debut en solitari d'Albert Gil, guitarrista i membre fundador dels essencials Brighton 64, a qui també havíem pogut escoltar en bandes com Brigatones, Matamala, Rivolta, Malice o Chest. Un "Plena Fragmentorum Cofini" (2021, Chesapik) que signa com a Albert Gil aka Rudemod –l'alter ego amb el qual ja portava més d'una dècada amenitzant selectes vetllades melòmanes tot fent les funcions de disc jockey-.

Es presenta Gil pel seu compte amb un àlbum que és fruit del confinament d'ara fa gairebé dos anys, que es va concebre en quarantena i que es va gravar durant el mateix 2020 mentre els efectes de la coronacrisi encara eren lluny de començar a remetre. Ell mateix s'encarrega de pràcticament tots els instruments, amb excepció del baix i la bateria, que van a càrrec de David Abadía –l'última incorporació a les files de Brighton 64-, qui també es va situar als controls durant el procés de gravació. A tot això cal sumar col·laboracions puntuals de vells coneguts com Javier Sun, Pablo Jiménez o Ricky Gil, germà i etern company de viatge de Rudemod.

Musicalment, el disc revela aquells vessants del ventall estilístic d'Albert Gil que fins ara potser es podien intuir però no sempre es feien evidents ni sortien a la llum. Segueixen predominant aquella sensibilitat pop i aquella immediatesa que han tendit a definir la banda mare, però entren en joc també tota una sèrie de matisos que apunten en múltiples direccions. I és justament aquesta riquesa estilística un dels grans arguments a favor del disc. L'altre, no cal dir-ho, són les cançons. Perles pop que efectivament es van concebre com a reacció al coronavirus i a tot allò que aquest ha comportat, però que seguiran brillant per elles mateixes a mida que passin els anys.

Comença a ritme de dinàmic power pop amb un "Aquel deseo que un día formulé" que no hauria desentonat al repertori de Chest, i segueix amb un "Pequeñas cosas" que podria haver format part dels darrers discos de Brighton. "Camp de mines desactivat" i "Hablar por hablar" són exercicis de pop madur en el millor sentit, i "La séptima vida del gato" és una nocturna balada que pot arribar a recordar les formes d'un Leonard Cohen. Que tot plegat pugui conviure amb l'esperit ié-ié nostrat de "Mal educat", el rock robust de "Malalt", l'accent jamaicà de "Cançó de protesta" o fins i tot una dinàmica lectura del "Coristes i numismàtics" de Sisa, il·lustra l'obertura de mires d'un dels grans artesans del format cançó a casa nostra.

Disponible a Bandcamp i, en luxós doble vinil, al web de Chesapik.