50 anys d'"In the Court of the Crimson King", "Arthur" i "Hot Rats"

Els King Crimson de 1969: Robert Fripp, Michael Giles, Greg Lake, Ian
McDonald i Peter Sinfield - Foto Michael Ochs Archives / Getty Images.

Es commemora avui el cinquantè aniversari de tres obres capitals de la música pop com són "In the Court of the Crimson King", el debut de King Crimson, "Arthur (Or the Decline and Fall of the British Empire)", un dels punts àlgids del catàleg de The Kinks, i "Hot Rats", el segon disc en solitari de Frank Zappa i el plàstic on va marcar definitivament distàncies amb la seva producció al costat de The Mothers of Invention.

De tots tres, probablement sigui el de King Crimson el més celebrat i el més influent. Un àlbum que arribava a pocs mesos de la presentació en societat de Robert Fripp i companyia com a teloners dels Rolling Stones, i que si bé no s'inventava el rock progressiu -abans hi havia hagut Pink Floyd i l'escena de Canterbury-, si que el redefinia i en posava les bases de cara a les dècades posteriors. A destacar el monolític inici amb aquell "21st Century Schizoid Man" de lírica tan apocalíptica com profètica.

"Arthur", el setè album dels Kinks, s'inspirava en la història real del cunyat dels germans Davies, que havia hagut d'emigrar a Austràlia davant la manca d'una perspectiva de futur al Regne Unit de la dècada dels 50. Concebut com la banda sonora d'un especial televisiu que mai es va arribar a realitzar, el plàstic és un disc conceptual al voltant de les fatalitats d'un país que tot just començava a deixar enrere la postguerra. Brillava amb llum pròpia el single "Victoria", una mirada irònica a l'Imperi Britànic i el seu llegat.

Finalment, "Hot Rats" suposava un nou pas endavant per a un Zappa l'afany explorador del qual semblava no conèixer límits. Sis expansives pistes instrumentals -a excepció de "Willie the Pimp", un corrosiu blues que cantava Captain Beefheart, que semblava fet a la seva mida i que ja agradaria als mateixos Black Keys- que flirtejaven amb gèneres com el rock progressiu, la psicodèlia o les formes més còsmiques del jazz fusió.