"Whiplash" (2014)

Simmons i Teller, en un fotograma de 'Whiplash'.

Encara no havia arribat a visionar "Whiplash" (2014), el celebrat drama cinematogràfic de Damien Chazelle al voltant del conflicte entre un jove i ambiciós aspirant a baterista de jazz i el seu tirànic però prestigiós professor, interpretats respectivament per Miles Teller i J.K. Simmons. Finalment la vaig poder veure dies enrere, i he d'admetre que em va atrapar de bon principi, que les actuacions de Teller i Simmons em van semblar magistrals, i que la banda sonora –una successió de clàssics del jazz i de solos de bateria enregistrats per tot un Bernie Dresel (The Brian Setzer Orchestra)-, em va semblar tan oportuna com les cites del guió a gegants com Buddy Rich o Charlie Parker.

També em va fer reflexionar la forma com Chazelle –qui durant els seus anys formatius havia arribat a tocar en una banda de jazz universitària liderada per un professor que hauria inspirat el personatge de Simmons- posa sobre la taula el vessant més amarg de l'ambició i la competitivitat entesos en la seva concepció més despietada i neoliberal. En el fons, el cineasta no deixa de portar al límit el dia a dia d'un món que ha confós l'acte d'aprendre amb la vocació imperiosa de destacar en termes acadèmics o professionals. I ho fa des del si d'un d'aquells conservatoris de gran prestigi on, malgrat tot, la música acaba esdevenint justament allò que moltíssims melòmans creiem que mai hauria de ser.

Dit això, també em van fer pensar les paraules amb què el professor justifica en un moment donat els seus estrictes mètodes. Les grans icones del jazz, assegura, havien esdevingut referents justament a través del conflicte. El propi Parker, recorda, s'havia forçat a ser millor després que Jo Jones li tirés un plat de bateria perquè considerava que havia tocat malament en una jam session. "El pitjor que li pots dir a un músic és que ha fet bé la seva feina", lamenta el professor, referint-se al conformisme que durant dècades ha planat sobre un gènere que, sentencia, "s'està morint per culpa de tots aquests discos fets a mida d'Starbucks". La qual cosa ens retorna al vell dilema sobre si la creació artística requereix drama i conflicte. I de si, en cas de requerir-los –i jo crec que els requereix-, aquests haurien d'anar associats a mites com el de la competitivitat –jo crec que no-.