Mikhaïl Gorbatxov (1931-2022)

MIKHAÏL GORBATXOV
(1931-2022)

No acostumo a dedicar necrològiques a líders polítics, però crec que el cas de Mikhaïl Gorbatxov bé es mereix una excepció. Durant el darrer mig any, i més concretament des que va començar la invasió russa d'Ucraïna, he pensat molt en la seva figura i en el seu llegat. La seva figura, m'atreveixo a dir, s'ha reivindicat molt poc en uns temps en què hauria estat més necessari que mai un referent com el seu –i quan assenyalo que s'ha reivindicat poc em refereixo a la Rússia de Putin, però també al bloc de l'OTAN-. I el seu llegat, malauradament, ha quedat esmicolat –potser no per sempre més, però sí per diverses generacions- a mans d'un maniàtic amb deliris de grandesa.

Gorbatxov va ser l'últim president de l'URSS, també l'impulsor de les reformes que van fer una mica més humana l'estructura del règim comunista i que van permetre la distensió amb els Estats Units i Occident. Va ser una figura clau per entendre la fi de l'imperi soviètic –també el naixement d'una Rússia que no ha esdevingut allò que hauria d'haver estat ni allò que el mateix Gorbatxov hauria volgut-, però també el final pacífic de la Guerra Freda. Ha mort a l'edat de 91 anys, després de dècades apartat de la vida pública. Alguns ens hem estat preguntant darrerament què devia pensar de la deriva del seu país a mans de Putin. La gran majoria semblava haver-lo oblidat. I Putin? Probablement li dediqui un elogi protocolari després d'haver estat el més gran beneficiari del seu silenci.

Explosions al cel

Corró d'Avall, agost de 2022.

Explosions al cel. Un colós meteorològic que s'imposa sobre el nucli urbà de Corró d'Avall, ahir a la tarda a les Franqueses del Vallès –a l'esquerra de la fotografia hi sobresurt la torre de l'ajuntament modernista-. La immensitat i la força de la natura, i una imatge que em va fer venir al cap el nom d'un grup la música del qual podria ambientar perfectament una postal com aquesta. El dels texans Explosions In The Sky, que vaig recuperar un cop a casa després d'una bona temporada sense escoltar-los. Post-rock de perfil tan tel·lúric com metafísic, com a banda sonora del clima i el paisatge. La natura i la música, la música i la natura.

Warren Bernhardt (1938-2022)

WARREN BERNHARDT
(1938-2022)

Ha mort Warren Bernhardt, virtuós del piano i un músic versàtil que, durant sis dècades de trajectòria, va arribar a destacar en els àmbits del jazz, el pop i la música clàssica. Se'l reconeix sobretot per la seva tasca en l'àmbit jazzístic, ja sigui en solitari, al costat de figures com George Benson o Gerry Mulligan, o com a membre del combo de fusió Steps Ahead. El 1993 va girar amb Steely Dan com a director musical, i el 2003 va acompanyar Simon & Garfunkel en una gira de reunió. Tenia 83 anys.

50 anys de l'últim concert de Lennon

John Lennon al Madison Square Garden, el 30 d'agost de 1972.

Es commemoren avui 50 anys de l'últim concert que va oferir John Lennon –també un dels pocs que va arribar a fer al marge dels Beatles-. Va ser el 30 d'agost de 1972 al Madison Square Garden de Nova York, en el marc d'una gala benèfica per la Willowbrook State School, una institució d'Staten Island que tenia cura d'infants amb diversitat funcional –a la gala també hi van tocar Stevie Wonder i Roberta Flack, entre d'altres-. Lennon va actuar acompanyat per Yoko Ono i la que aleshores era la seva banda de suport a l'estudi de gravació, Elephant's Memory, oportunament augmentada amb Jim Keltner a la segona (o primera) bateria.

Va fer dos passis, un a la tarda i un altre al vespre, tots dos d'una hora de durada, amb un repertori que va alternar peces de l'aleshores recent "Some Time in New York City" (1972) amb cites al fons d'armari –"It's So Hard", "Instant Karma", "Imagine", "Cold Turkey"-, una única concessió al catàleg dels Beatles –"Come Together"-, i una versió del "Hound Dog" de Big Mama Thornton –inspirada en la lectura d'Elvis Presley- que Yoko Ono es va encarregar de destrossar –ja poden imaginar-se vostès com-. L'enregistrament del primer passi es va editar de forma oficial el 1986 a l'àlbum i el vídeo en directe "Live in New York City" –el disc va obviar les cançons cantades per Ono i va eliminar de la mescla la seva intervenció a "Hound Dog", el vídeo ho va mantenir-.

"Live in New York City" està inexplicablement descatalogat a data d'avui. El disc no cal que el busquin en plataformes com Spotify, perquè no hi és –no, no tot en aquesta vida s'ha de trobar a l'abast d'un clic-. El vídeo, a hores d'ara, el poden visionar a Youtube. Després d'aquells dos passis, Lennon no va tornar-se a enfilar a un escenari fins al 28 de novembre de 1974, quan va sortir a tocar tres cançons durant un concert d'Elton John al mateix Madison Square Garden –en base a la famosa juguesca que l'exBeatle havia fet amb el pianista-. Aquell sí, va ser l'últim cop que l'autor d'"Imagine" (1971) es va deixar veure (i escoltar) al damunt d'un escenari.

Margaret Urlich (1965-2022)

MARGARET URLICH
(1965-2022)

Ha mort Margaret Urlich, veu destacada de la New Wave i el pop a Austràlia i Nova Zelanda des des la dècada dels 80. Originària d'aquest darrer país, es va donar a conèixer al capdavant de Peking Man abans de formar part de When The Cat's Away. El 1989 va iniciar una trajectòria en solitari tot establint-se a Austràlia, on va residir durant la resta de la seva vida. Ens a deixat a l'edat de 57 anys, víctima d'un càncer.

Creed Taylor (1929-2022)

CREED TAYLOR
(1929-2022)

Un d'aquells noms que solen figurar a la lletra petita dels grans capítols de la història de la música, però sense els quals no s'haurien pogut escriure un sol punt ni una sola coma. Creed Taylor va ser el fundador d'Impulse! Records, un dels segells capdavanters del món del jazz a partir de la dècada dels 60. El va posar en marxa el mateix 1960 com a subsidiari d'ABC-Paramount, i un dels seus primers encerts va ser el fitxatge de John Coltrane, qui hi va publicar algunes de les seves obres més capitals –el segell és conegut com The House that Trane Built-. La resta del catàleg del segell és tan monumental com inabastable, i provar de resumir-la seria absurd.

Taylor va deixar Impulse! al cap de pocs mesos d'haver posat la discogràfica en marxa, però ho va fer havent-ne establert els trets distintius, començant per aquella estètica aleshores tan trencadora –que va encarregar a l'artista Fran Attaway-. En anys posteriors va treballar per una altra disquera de pes de l'àmbit jazzístic, Verve, a través de la qual va internacionalitzar la bossa nova tot portant alguns dels seus principals exponents a gravar als Estats Units –ell mateix es va encarregar de produir l'imprescindible "Getz/Gilberto" (1948), d'Stan Getz i João Gilberto-. El 1967 va fundar CTI Records, discogràfica amb la qual va publicar obres de George Benson, Astrud Gilberto i Stanley Turrentine, entre molts altres. Ha mort a l'edat de 93 anys.

Sarah Shook es sincera

Sarah Shook & The Disarmers - Foto Monkey Whaler.

Els compromisos promocionals. Aquells formalismes que la gran majoria d'artistes –o, com a mínim, la gran majoria dels que viuen o pretenen viure del seu art- han d'assumir els agradi o no. En una entrevista publicada a l'extra d'estiu de la revista Ruta 66 (juliol-agost de 2022), el periodista Xavier Valiño pregunta a Sarah Shook si va assolir el so que tenia en ment a l'hora de gravar el seu darrer disc amb The Disarmers, "Nightroamer" (2022). On la immensa majoria respondria amb una declaració de manual per allò de vendre el producte que toca vendre, la de Carolina del Nord es despenja amb una mostra de sinceritat digna d'aplaudir.

"Sí i no. En Pete no em va donar el to de guitarra que jo li havia demanat en diversos riffs de teclat i, en la meva opinió, va utilitzar excessivament l'autotune, no pas per necessitat sinó com una elecció estètica", diu Shook, referint-se al productor de l'àlbum, Pete Anderson. Sí, no només reconeix que no està del tot satisfeta amb el resultat final del disc, sinó que qüestiona obertament la tasca del mateix productor. Quan Valiño li pregunta tot seguit si va enfocar la gravació d'aquest treball d'una manera diferent respecte dels seus predecessors, ella tampoc es mossega la llengua: "Havíem gravat 'Sidelong' i 'Years' en directe, tocant i cantant tots junts, i després havíem treballat en alguns arranjaments. 'Nightroamer' el vam fer més lentament, instrument per instrument, i crec que d'aquesta manera es va perdre una mica la màgia habitual de The Disarmers. Per al proper disc espero tornar al nostre modus operandi habitual!".

Doncs ja ho veuen, en un negoci on tothom assumeix el tòpic de defensar la seva última obra com si realment fos la seva preferida de tot el seu catàleg, on l'aparença i el posat són norma, i on reconèixer l'error, el dubte o l'equivocació és molt més que un tabú, Sarah Shook opta per ser sincera i confessar que no està contenta amb el seu darrer disc. Invalida això l'obra en qüestió? En absolut, els que pensem que "Nightroamer" és un àlbum notable, ho seguirem pensant. I molts de nosaltres agraïrem gestos de sinceritat –i d'humilitat- com el que ha tingut la seva autora en aquesta entrevista. Sarah Shook & The Disarmers actuaran el proper 11 de setembre a la sala La Textil de Barcelona en el marc del Rootsound Fest.

Manolo Sanlúcar (1943-2022)

MANOLO SANLÚCAR

(1943-2022)

Ha mort Manolo Sanlúcar, figura capital de la guitarra flamenca i un dels grans renovadors del gènere durant la segona meitat del segle passat. A moltes llars rockeres hi va entrar de la mà d'Smash, una banda amb la qual sempre estarà relacionat ni que sigui de forma accidental malgrat no haver-hi tingut pràcticament res a veure. El 1978, el sempre oportú Vicente "Mariscal" Romero estava buscant temes inèdits de l'aleshores ja dissolta banda andalusa per emmarcar-les al recopilatori "Vanguardia y pureza del flamenco", publicat aquell mateix any. No va trobar prou material, i el disc es va acabar completant amb cinc pistes que Sanlúcar havia gravat pocs anys abans amb el cantaor Agujetas. Peces com "Soleares" y "Bulerías", totes elles a la cara b del plàstic en qüestió, que contrastaven amb l'estètica progressiva d'Smash però alhora la contextualitzaven. Va ser gràcies a aquell disc com la figura de Sanlúcar, i amb ella el flamenc més genuí, va penetrar en molts cors rockers.

Joey DeFrancesco (1971-2022)

JOEY DeFRANCESCO
(1971-2022)

Tan sols tenia 16 anys quan va firmar un contracte discogràfic amb la totpoderosa Columbia i va enregistrar el seu primer disc, "All of Me", publicat el 1989. Aquell mateix any va participar a les sessions de gravació d'"Amandla", de Miles Davis. Va ser l'inici d'una trajectòria que va portar el trompetista i organista Joey DeFrancesco fins a l'Olimp del jazz, ja fos pel seu compte o tocant al costat dels més grans –a banda de Davis, destaquen la seva fructífera associació amb John McLaughlin i la seva tasca al costat de figures com George Benson, John Scoffield, Benny Golson, James Moody, Ray Charles o Van Morrison, entre molts d'altres, ja fos en directe o a l'estudi-. Fill de l'igualment genial "Papa" John DeFrancesco i considerat com un dels grans mestres de l'orgue Hammond, ens ha deixat a l'edat de 51 anys.

Com una caràtula de Lucinda Williams

El Turó de les Mentides, agost de 2022.

Un d'aquells paisatges propers que recorden a paratges (molt) llunyans. Si alguns punts de la geografia vallesana poden evocar postals del Midwest dels Estats Units, hi ha un revolt en un camí rural del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès, que vist des de segons quins angles sembla conduir fins a la caràtula de "Car Wheels on a Gravel Road" (1998), el clàssic de Lucinda Williams. Qualsevol de les seves cançons podria ser la banda sonora ideal per contemplar-lo. Ahir al vespre s'hi podia veure a l'horitzó aquest núvol de tempesta que va créixer fins a donar peu a tot un espectacle de llamps i trons. La natura i la música, la música i la natura.

La prèvia d'Al Ras 2022, a El 9 Nou

FlamenGrass, Red Herring, YerbAzul, The Denim Rips i Oriol Saña actuaran el 5 de novembre a la jornada central del festival Al Ras, cita de referència en l'àmbit del bluegrass, la música country i el so Americana que torna al Mercat Vell de Mollet del Vallès després de dos anys d'absència forçada per la pandèmia. En parlem amb un dels seus promotors, Lluís Gómez, a El 9 Nou del Vallès Oriental.

La Filmo, a El 9 Nou

Passió pel cinema a Sant Celoni. La Filmo és una associació sense ànim de lucre que es dedica a projectar clàssics i pel·lícules de culte en versió original subtitulada en espais emblemàtics de la capital del Baix Montseny. Avui parlem amb alguns dels seus impulsors a les pàgines d'El 9 Nou del Vallès Oriental.

Professor Cunningham a El 9 Nou

Retorn als feliços anys vint. I tota una lliçó de swing i rhythm & blues, la que van oferir Professor Cunningham and His Old School el cap de setmana passat a la Festa Major de Sant Antoni de Vilamajor. Avui ens en fem ressò a El 9 Nou.

Elliott Murphy a El 9 Nou d'Osona

Molt més que un supervivent. El cap de setmana passat vam assistir al concert que Elliott Murphy va oferir als Hostalets de Balenyà, població osonenca amb la qual ha establert una estreta relació durant l'últim quart de segle. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Osona i Ripollès).

Stuart Anstis (1974-2022)

STUART ANSTIS
(1974-2022)

Ha mort Stuart Anstis, guitarrista de Cradle Of Filth entre 1995 i 1999, el període que va consolidar els de Suffolk com una de les bandes més influents del metal extrem i durant el qual van gravar la que probablement sigui la seva obra definitiva, el canònic "Dusk and Her Embrace" (1996). Un segon àlbum que va posar el nom del grup a la majoria de radars i va obrir noves perspectives en un gènere, el black metal, sobre el qual planava aleshores l'ombra de l'Inner Circle noruec i tots els rius de tinta que aquest havia generat per motius que poc o res tenien a veure amb la música –òbviament, no van faltar les veus que van qüestionar l'autenticitat dels britànics, donant peu a debats tan estèrils avui com dues dècades i mitja enrere-. Anstis es va incorporar a la banda just a temps de gravar el plàstic en qüestió i també va participar de l'enregistrament i la composició del seu successor, l'igualment notable "Cruelty and the Beast" (1999), inspirat en la figura de la comtessa Bathory.

Rafa Callejo (1957-2022)

RAFA CALLEJO
(1957-2022)

Ha mort Rafa Callejo, guitarrista i membre fundador de Tam Tam Go!, aquella banda de Badajoz que va irrompre a Madrid en plena Movida amb un discurs que bevia del pop anglosaxó però destil·lava també essències llatines des de molt abans que conceptes i etiquetes com rock llatí es posessin de moda en aquest costat dels Pirineus. Callejo va ser coautor d'alguns dels grans èxits del grup, que va deixar el 1993 per dedicar-se a estudiar farmàcia. Des d'aleshores havia estat desvinculat del negoci musical, tocant tan sols de forma esporàdica i sempre per plaer.

Steve Grimmett (1959-2022)

STEVE GRIMMETT
(1959-2022)

El temps ha estat injust amb Grim Reaper, una banda que al seu dia va obtenir un ressò important dins i fora de l'àmbit del heavy metal, però que la memòria col·lectiva no sol recordar al mateix nivell que altres contemporanis. Exponents de la NWOBHM, els de Worcestershire van lliurar tres àlbums que encara valen el seu pes en or: "See You in Hell" (1983), "Fear No Evil" (1985) i "Rock You to Hell" (1987). Ens ha deixat el seu vocalista, Steve Grimmett, qui un cop dissolt el grup va militar durant una temporada a Onslaught –amb els quals va gravar "In Search of Sanity" (1989)-. Durant els 90 va encapçalar Lionsheart, i ja en ple segle XXI va liderar diverses encarnacions de Grim Reaper amb ell mateix com a únic component original. Tenia 62 anys.

L'univers de les Dames de Foc

Les Dames de Foc, la nit passada al parc Torras Villà de Granollers.

Sempre és impactant assistir a l'actuació de les Dames de Foc a la Festa Major de Blancs i Blaus de Granollers. La nit passada van presentar al parc Torras Villà l'espectacle "Fotia kai astéria", apassionant viatge al cosmos amb tot un esclat de flames, llum i colors. Una vintena de malabaristes jugant literalment amb foc i dibuixant formes a priori impossibles en la foscor. Les Dames proclamant-se com a estrelles del seu propi univers i brillant amb força sobre la resta d'elements. Un ritual pagà en tota regla.

Entre Crazy Cavan i Bauhaus

FULLMOON SHAKERS
Festa Major de Blancs i Blaus

Plaça Perpinyà, Granollers

23 d'agost de 2022

Entre el públic del concert que Fullmoon Shakers van oferir la nit passada a la plaça Perpinyà de Granollers s'hi podia observar una samarreta de Crazy Cavan i una altra de Bauhaus. Dos noms i dos estils distants però certament complementaris, que d'alguna manera podrien delimitar les coordenades discursives del quartet barceloní. No van tocar cap peça de l'un ni dels altres, però sí que van presumir d'una habilitat innata per interpretar clàssics de l'era post-punk –de contemporanis de Bauhaus, vaja- a ritme de salvatge i visceral rockabilly –el que beu de tòtems com Crazy Cavan, per exemple-, que juntament amb el surf més frenètic és la seva raó de ser.

Van sorprendre, i de quina manera, despatxant "The Killing Moon" d'Echo & The Bunnymen, "Enola Gay" d'Orchestral Manoeuvres In The Dark i "Enjoy the Silence" de Depeche Mode com si fossin nuggets de Sun Records. I van fer diana tot deconstruint el "Das Model" de Kraftwerk a partir del riff d'"Apache" dels Shadows. També van presumir de repertori propi amb peces tan potents com "Fullmoon Boogie" o la final "Facebook No Good" –quin títol més ben triat, per cert-. Amb un notable ep al seu nom –"Isolation Tales" (2020)- i la presència de tot un Jordi Ollé (Th'Booty Hunters) a la bateria, Fullmoon Shakers ja es poden contemplar com una de les promeses més fermes de l'efervescent escena rocker catalana.

Jerry Allison (1939-2022)

JERRY ALLISON
(1939-2022)

Sempre m'ha fascinat la forma com Jerry Allison tocava la bateria a "Peggy Sue" (1957), una de les peces més reconegudes de Buddy Holly i un esglaó en ella mateixa dins de l'escala evolutiva del primer rock'n'roll. Aquell retruc insistent que bevia del swing però avançava per l'esquerra a bona part de les bases rítmiques rockeres del moment, marcant diferències d'entrada i fent escola a la llarga. Allison era coautor del tema en qüestió juntament amb el mateix Holly i el productor Norman Petty –Peggy Sue Gerron era la seva parella, i el fet de batejar la cançó amb el seu nom va ser una forma de reconciliar-s'hi durant un període de ruptura-.

El bateria era l'únic supervivent dels Crickets originals després de la mort del baixista Joe B. Mauldin l'any 2015. El 1958 va destacar pel seu compte amb una versió de "The Wild One" –rebatejada com a "Real Wild Child"-, original del rocker australià Johnny O'Keefe que dècades més tard esdevindria també un hit incontestable amb la veu d'Iggy Pop. La va publicar sota el pseudònim d'Ivan –el seu nom civil era Jerry Ivan Allison-, amb Holly acompanyant-lo a les sis cordes. Després de la mort del vocalista i guitarrista, va seguir militant als Crickets fins que el traspàs de Mauldin va precipitar el final de la banda. Ens va deixar ahir, pocs dies abans de fer 83 anys.

Kal David (1943-2022)

KAL DAVID
(1943-2022)

Ens ha deixat el cantant i guitarrista David Raskin, més conegut com a Kal David, fundador dels mai prou reivindicats Illinois Speed Press, una d'aquelles bandes que van partir de l'òrbita psicodèlica per transportar el rock fins a les coordenades més orgàniques del country, el folk i el blues. El grup el va formar el 1968 a la seva Chicago natal juntament amb el també vocalista i guitarrista Paul Cotton, que un cop desfeta la formació es va integrar a Poco –Cotton va morir l'estiu passat-. Van publicar dos àlbums –"The Illinois Speed Press" (1969) i "Duet" (1970)- que valen el seu pes en or –i que lamentablement estan descatalogats-. Prèviament, David havia encapçalat combos de blues i rock com The Exceptions, i en anys posteriors va alternar la seva trajectòria solista amb la militància en bandes com els Bluesbreakers de John Mayall –amb els quals va tocar a principis dels 80-.

Josep Espar i Ticó (1927-2022)

JOSEP ESPAR I TICÓ

(1927-2022)

Ha mort Josep Espar i Ticó, activista polític i cultural fortament compromès amb la defensa de la llengua i la cultura catalanes, ja des dels temps foscos del franquisme. El 1960 va ser un dels promotors dels Fets del Palau de la Música, un acte de desobediència que encara avui deixaria en ridícul la comèdia de l'absurd en què ha degenerat el processisme. Al cap d'un any va ser un dels fundadors de la revista Cavall Fort i de la discogràfica Edigsa, que va jugar un paper clau en la difusió de la Nova Cançó i de la música en català en plena dictadura. El 1976 va ser un dels impulsors del diari Avui. També va ser un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya.

Manel Joseph, La Voss del Trópico i una patrulla de la Guardia Civil

En algun moment de la dècada dels 80, Manel Joseph de l'Orquestra Plateria i Jordi Farràs, conegut artísticament com La Voss del Trópico, circulaven en cotxe per la carretera que va de Ribes de Freser a Queralbs, al Ripollès. Era de nit i plovia intensament. Els va aturar una parella d'agents de la Guardia Civil que anaven a peu. Un d'ells va demanar-los si els podien portar. "¿Es obligación?", va preguntar Farràs. "No, no, claro, caballero", va respondre l'agent. "Entonces, no", va concloure el cantant.

És una anècdota que rescata l'escriptor i al seu dia cap de premsa de Zeleste, Josep Cassart, en un article publicat el passat divendres 19 d'agost a El 9 Nou del Vallès Oriental. Mai prou reivindicats en un país que té molt mala memòria en termes melòmans, Joseph i Farràs eren irreverents i rebels per naturalesa en un moment en què tot estava per fer i tot era possible. Com hem passat d'aquell esperit indomable al conformisme que defineix el mainstream de l'escena pop catalana contemporània, podria donar per un assaig sencer.

Un envelat dels de tota la vida

PROFESSOR CUNNINGHAM AND HIS OLD SCHOOL
Festa Major de Sant Antoni de Vilamajor

Pàrquing de Can Perpunter

20 d'agost de 2022

El darrer àlbum de Professor Cunningham and His Old School, "The Lockdown Blues" (2020), es va compondre i enregistrar durant els mesos més durs de la pandèmia. Cada un dels músics que hi va participar ho va fer des de casa seva i amb els seus propis mitjans, però el resultat final és tan sòlid que ningú diria que no toquessin plegats en una mateixa sala. Són temes originals –exceptuant un parell de versions- amb títols que fan referència al confinament i a tot allò que se'n va derivar. Es tracta doncs d'una obra que documenta un moment molt concret, però també d'un disc que en el futur seguirà entrant a la primera siguin quines siguin les circumstàncies.

No en va sonar cap peça la nit passada al concert que Cunningham –de nom de pila Adrian, segon per la dreta a la fotografia-, reconegut saxofonista australià establert a mig camí de Nova York i Barcelona, va oferir a l'envelat de Sant Antoni de Vilamajor amb una versió de l'Old School formada per actors habituals de l'escena catalana com Ignasi Terraza (piano), Lluc Casares (saxo) o Artëm Zhulyev (saxo). Era Festa Major, a la pista hi havia ambient de ball i el repertori tan sols va citar amb comptagotes la collita pròpia. Al seu lloc, una successió de clàssics de figures com Duke Ellington o Count Basie va mantenir el respectable ballant durant una hora i mitja a ritme de swing, hot jazz i jump blues. Un envelat dels de tota la vida, amb una bona orquestra a l'escenari i festa grossa a la pista.

"Sicily"

Murphy, a la dreta, amb Olivier Durand, la nit passada als Hostalets.

Coses que només poden passar en les distàncies curtes. La nit passada vaig assistir a un concert d'Elliott Murphy promogut per la bona gent de la K.O.K. als Hostalets de Balenyà, municipi osonenc que el nord-americà establert a París ja considera gairebé com una segona llar. Durant la recta final de l'actuació, quan la banda es disposava a fer un últim bis, se'm va acudir demanar "Sicily" tot aprofitant que em trobava molt a prop de l'escenari. "Sicily" és la meva cançó preferida d'Elliott Murphy, i portava més de 20 anys sense escoltar-la en directe.

Al meu costat, uns fans de tota la vida demanaven "Sonny", una peça igualment genial i molt més habitual dels repertoris de l'autor d'"Aquashow" (1973). Era evident que cauria "Sonny". De fet, ni tan sols sé com a aquestes alçades encara se m'havia acudit demanar "Sicily". Doncs bé, Murphy, Olivier Durand, Danny Montgomery i Melissa Cox es van mirar entre ells durant un moment i, sense intercanviar una sola paraula, van tancar el concert interpretant "Sicily" com si encara la fessin cada nit. A partir d'aquí, tota la resta.

Tota la vigència d'un clàssic

ELLIOTT MURPHY
Institut Escola Carles Capdevila, Els Hostalets de Balenyà

19 d'agost de 2022

L'any vinent es commemorarà el 50è aniversari d'"Aquashow" (1973), el primer àlbum d'Elliott Murphy, disc de culte gairebé paradigmàtic que inexplicablement porta dècades descatalogat. Ho recordava la nit passada el mateix Murphy durant un concert als Hostalets de Balenyà, aquella població osonenca amb la qual ha establert un vincle tan estret com perdurable des que hi va actuar per primer cop ara fa cosa de 25 anys –ahir l'acompanyaven Danny Montgomery (bateria), Melissa Cox (violí) i el seu inseparable Olivier Durand (guitarra)-. I sí, el cinquantenari d'"Aquashow" serà digne de celebrar-se, però caldria no passar per alt que enguany s'han commemorat dues dècades de la publicació de "Soul Surfing" (2002), una obra igualment essencial per entendre qui és i on es troba el de Long Island en ple segle XXI.

"Soul Surfing" és el disc que d'alguna manera va encetar la lloable etapa de maduresa de Murphy. El treball que el va descobrir a tot un nou públic que encara avui segueix assistint als seus concerts. Generacions de vells rockers però també de joves melòmans que durant aquests 20 anys han crescut amb cada nou llançament del novaiorquès establert a París. Per això "Come On Louann" –la cançó que obre "Soul Surfing"- té tant de pes als seus directes com "Last of the Rock Stars" –la que obre "Aquashow"-. I per això el respectable sol respondre davant "Chelsea Boots", "Take that Devil Out of Me" o "A Touch of Kindness" amb el mateix entusiasme que poden despertar clàssics de la talla de "You Never Know What You're In For", "On Elvis Presley's Birthday" o "Diamonds by the Yard" –aquesta última ni tan sols la va tocar ahir, cosa impensable anys enrere-.

El Murphy de 2022 ha deixat de ser aquell trobador solitari i gairebé maleït que molts vam descobrir per les seves connexions amb Lou Reed i Bruce Springsteen –al primer li va dedicar la nit passada "Deco Dance", del segon va versionar "Better Days"-. Amb 73 anys a l'esquena i cinc dècades llargues de recorregut escènic, el nord-americà compta amb el suport d'una audiència que no és massiva però sí fidel i (molt) agraïda. Un públic que no necessita saber que a "Just a Story from America" (1977) hi tocava un exguitarrista dels Rolling Stones per emocionar-se cada cop que arrenca l'arpegi crepuscular de "Rock Ballad", i que potser no sap gran cosa de la Nova York del Max's Kansas City però en canvi celebra efusivament l'estrena en directe de peces com aquest flamant senzill que és "Sunlight Keeps Falling".

La va tocar en tanda de bisos, poc abans de convidar a l'escenari el promotor del concert –Miquel Solà, el rostre més visible de la K.O.K. (Komissió Organitzadora de Koncerts)- i donar-li les gràcies per tots aquests anys de relació professional, però sobretot d'amistat i de confiança mútua –coses de treballar amb promotors amb noms i cognoms en lloc de fer-ho amb qualsevol dels LiveNations d'aquest món-. "Si no fos per les persones com ell, nosaltres no seríem aquí", va dir en referència als Hostalets de Balenyà però també a tots aquells pobles remots del Vell Continent on sembla trobar-se més a gust que no pas a les grans capitals. Es va acomiadar tocant tot sol "Drive All Night" i, novament amb la banda, una sorprenent "Sicily". Totes dues les havien demanat des de les primeres files. El públic, aquell tresor que pocs saben cuidar tan bé com Elliott Murphy.

Miqui Puig a El 9 Magazín

Sempre és un plaer parlar de música amb Miqui Puig, més encara quan el de l'Ametlla acaba de publicar un disc tan rodó com "Miqui Puig Canta Vol. 7" (2022, Primavera Labels). Parlem amb ell d'aquest darrer treball, però també de ritmes llatins, d'acid house i de la pervivència del format àlbum, entre moltes altres coses. L'entrevista, avui a El 9 Magazín d'El 9 Nou (edicions Vallès Oriental i Osona/Ripollès).

40 anys de 'Sonidos y Sonados', a El 9 Nou

Quatre dècades parlant de música en antena. Les que ha celebrat Sonidos y Sonados, l'espai que condueix Paco Garcia Gonzalez a la freqüència de Ràdio Granollers. Un programa d'autor, tal com el defineix ell mateix en aquesta entrevista que publiquem avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Cinta, Xafa'l i Joe Fields, a El 9 Nou

Crònica de la Festa Major de Cardedeu a El 9 Nou del Vallès Oriental. Un servidor hi aporta les seves impressions del concert de la jove –i prometedora- Cinta a El Garitu, i de la festa del 20è aniversari de Xafa'l amb actuació de Joe Fields & The Folkytonks.

Q Lazzarus (1960-2022)

Q LAZZARUS

(1960-2022)

L'escena és tan brutal com captivadora. El mal en estat pur, maquillat –mai més ben dit- amb estètica glam. El psicòpata Buffalo Bill –encarnat per Ted Levine en la seva interpretació més memorable-, ballant transvestit al ritme de "Goodbye Horses", hipnòtic exercici d'obscur pop sintètic signat per la misteriosa artista de culte Q Lazzarus. "Would you fuck me? I'd fuck me. I'd fuck me so hard", murmura Buffalo Bill, mentre al soterrani la pobra Catherine (Brooke Smith) es veu incapaç d'escapar-se del seu captor. La pel·lícula és "The Silence of the Lambs" (1991), i l'escena en qüestió una de les més definitives –i pertorbadores- de tot el metratge malgrat no sortir-hi cap dels dos noms que encapçalen el repartiment –Jodie Foster i Anthony Hopkins als papers de Clarice Sterling i Hannibal Lecter, és clar-.

Nascuda a Nova York el 1960 i de nom real Diane Luckey, Q Lazzarus va aparèixer a la banda sonora del film després que el seu director, Jonathan Demme, escoltés una maqueta de la cançó de torn –sembla ser que tots dos van coincidir en un taxi que ella mateixa conduïa-. Va ser l'inici d'una carrera musical que es va acabar de cop i volta el 1996 quan Luckey, aleshores ja consolidada com una artista de culte, va desaparèixer misteriosament del mapa. No se'n va saber res més fins que el 2018 un fan la va localitzar a Staten Island, on treballava com a conductora d'autobusos. Transcendia ahir que la cantant va morir el mes passat a l'edat de 61 anys. El misteri segueix intacte. La cançó segueix resultant tan seductora com el primer dia. I l'escena que la va fer eterna es manté com una de les més inquietants de tots els temps.

Dmitri Vrúbel (1960-2022)

DMITRI VRÚBEL
(1960-2022)

Icona indiscutible de l'art urbà a escala global i un dels grans reclams artístics de Berlín durant les últmes dècades, el mural "Mein Gott hilf mir, diese tödliche Liebe zu überleben" ("Déu Meu, ajuda'm a sobreviure a aquest amor mortal") és també l'obra més coneguda de l'artista rus Dmitri Vrúbel. La imatge del petó entre el líder soviètic Leonid Bréjnev i el president de la RDA Erich Honecker, immortalitzada a l'East Side Gallery de la capital alemanya, en un dels fragments que encara es conserven drets del Mur de Berlín –va ser un dels primers grafitis que es van pintar a la cara oriental del mur, el 1990, poc després de la seva caiguda-. Vrúbel ha mort a l'edat de 62 anys.

Wolfgang Petersen (1941-2022)

WOLFGANG PETERSEN

(1941-2022)

Dies enrere vaig compartir aquesta imatge d'un núvol la forma del qual em recordava la silueta de Falkor, un dels personatges de "The NeverEnding Story" (1984, "Die unendliche Geschichte" en el seu títol original en alemany), adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima (1979) de Michael Ende a càrrec de Wolfgang Petersen. Doncs justament ahir ens assabentàvem que el veterà director alemany havia mort el passat 12 d'agost, demà farà una setmana.

Jo no ho sabia, però mentre contemplava aquell núvol encara era recent el traspàs del cineasta que havia fet volar –mai més ben dit- la imaginació de diverses generacions –entre elles, la meva-. A Petersen, que tenia 81 anys, també se'l recordarà pel clàssic del cinema bèl·lic "Das Boot" (1981), una de les primeres pel·lícules que van mostrar l'horror de la Segona Guerra Mundial des de la perspectiva dels soldats alemanys, i per haver dirigit Clint Eastwood a "In the Line of Fire" (1993), entre d'altres.

Bill Pitman (1920-2022)

BILL PITMAN
(1920-2022)

Un d'aquells músics (gairebé) anònims que han arribat a tocar (gairebé) amb tothom. Que sense destacar ni cridar l'atenció han imprès el seu segell en obres essencials, posant sempre el seu talent al servei de la peça que els ha tocat interpretar. El guitarrista Bill Pitman va ser un dels membres d'aquell col·lectiu de músics d'estudi popularment conegut com The Wrecking Crew, recordat per haver contribuït a la gestació del Wall of Sound de Phil Spector però també per haver tocat en bona part dels discos que van definir la música pop nord-americana de la dècada dels 60.

Pitman, que al moment de la seva mort tenia 102 anys, va arribar a gravar per les Ronettes –va tocar a "Be My Baby"-, Jan and Dean, Nancy Sinatra –a "These Boots Are Made for Walkin'"-, els Byrds, Bobby Darin, els Ventures, Jack Nitzsche, Buddy Rich i B.J. Thomas –l'ukelele de "Raindrops Keep Fallin' on My Head"-, entre molts d'altres. També va treballar en bandes sonores com les de "Blue Hawaii" (1961), amb Elvis Presley, o la sèrie "The Wild Wild West". Abans havia arribat a fer classes de guitarra a un jove Phil Spector –que, sembla ser, era un desastre com a alumne-. Molt més que il·lustre secundari, testimoni d'excepció d'un moment històric irrepetible.

Gord Lewis (1957-2022)

GORD LEWIS
(1957-2022)

Cal estimar una banda batejada amb el títol d'un àlbum dels Flamin' Groovies. Formats a Hamilton (Ontario) el 1975, Teenage Head –el nom del grup es va inspirar en el títol del tercer disc dels californians, publicat el 1971- van ser la resposta canadenca a l'explosió punk que va tenir com a epicentres Londres i Nova York a finals dels 70. El seu primer àlbum –també titulat "Teenage Head" (1979)- és un combinat d'immediatesa i adrenalina que remet a Buzzcocks, Rezillos, Undertones i els mateixos Groovies, entre d'altres. La setmana passada ens deixava el seu guitarrista i membre fundador –la banda seguia activa a data d'avui-, Gord Lewis, presumptament assassinat pel seu fill. Un final tràgic i una pèrdua que fa molt de mal.

Falkor sobrevola el Vallès

Falkor vola sobre el Turó de les Mentides. Les Franqueses del Vallès, agost de 2022.

L'art i la cultura serveixen, entre altres moltes coses, per estimular la nostra imaginació i definir algunes perspectives des de les quals ens relacionem amb el nostre entorn. "The NeverEnding Story" (1984, "Die unendliche Geschichte" en el seu títol original en alemany), de Wolfgang Petersen, és un dels grans clàssics del cinema fantàstic de la dècada dels 80, també una d'aquelles pel·lícules que al seu dia van marcar diverses generacions d'infants i adolescents.

Una cinta basada en la novel·la homònima (1979) de Michael Ende, capaç de fascinar, d'emocionar i de fer somiar a tothom qui es deixi atrapar pel seu univers de fantasia. Dies enrere, caminant pel Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès, vaig poder observar aquest núvol que em va recordar inevitablement la silueta de Falkor, l'entranyable drac volador amb aspecte de gos que acompanya el protagonista de l'obra. I de seguida em va venir al cap la melodia d'aquella cançó de Limahl, la igualment icònica peça central de la banda sonora.

45 anys sense Elvis Presley

Elvis Presley (1935-1977).

16 d'agost. Es commemoren avui 45 anys de la mort d'Elvis Presley –i 84 de la de Robert Johnson, i quatre de la d'Aretha Franklin-. Data assenyalada al calendari melòman que enguany ens convida a revisar "Elvis" (2022), el flamant i celebrat biopic del Rei dirigit per Baz Luhrmann amb uns magnífics Austin Butler i Tom Hanks encapçalant el repartiment. Al seu moment ja vam enumerar algunes de les seves virtuts –també alguns punts febles que no arriben a entorpir el conjunt-, o sigui que avui ens limitarem a recordar una de les grans icones socials i culturals del darrer segle tot gaudint una vegada més del que probablement sigui un dels biopics musicals més rodons dels darrers anys –res a veure amb despropòsits com "Bohemian Rhapsody" (2018) o "Rocket Man" (2019)-. Sí, Luhrmann ha fet una pel·lícula apta per a tots els públics i ho ha petat amb escreix –tot plegat comença a fer olor d'Oscars-. Però sobretot ha sabut explicar i fer justícia a la figura i l'obra de Presley, liquidant de passada un dels grans deutes pendents del setè art amb el de Tupelo.

Mig segle de "Full Circle"

Discos que cal escoltar sense prejudicis. I discos que costa molt poder escoltar sense prejudicis. "Full Circle", l'últim àlbum d'estudi dels Doors –no comptem "An American Prayer" (1978)- i el segon que van gravar els californians després de la mort de Jim Morrison, podria entrar en ambdues categories. Tenien sentit uns Doors sense el Lizard King? Probablement no. És "Full Circle" un disc digne de ser escoltat i reivindicat a cinc dècades de la seva publicació, tal dia d'avui de 1972? Rotundament sí.

Si bé és cert que el pastitx dalinià de la caràtula no convida precisament a l'optimisme, també ho és que el dinàmic soul rock de la inicial "Get Up and Dance" entra de fàbula, i que pistes com "4 Billion Souls", la jazzística "The Piano Bird" o la fronterera i psicodèlica "The Mosquito" mantenen el tipus. Hi falta Morrison, a aquestes alçades no cal insistir-hi, però Ray Manzarek, Robby Krieger i John Densmore –els dos primers repartint-se les tasques vocals- hi són ben presents.

"Full Circle" va rebre al seu dia crítiques tan devastadores com les del seu predecessor –"Other Voices" (1970)-, i des d'aleshores pràcticament ha caigut en el mateix oblit. "The Mosquito" va entrar a les llistes d'èxits de països com Àustria o Finlàndia, però la recepció de l'àlbum en termes generals va ser un desastre per a una banda que pràcticament venia de reinventar el rock. Sumant a tot plegat les creixents diferències creatives entre els components del grup, un cop finalitzada una gira europea i vençut el contracte que els lligava amb la disquera Elektra, els Doors van optar per dissoldre's el 1973.

50 anys de l'enregistrament de "Made in Japan"

Diuen que estils musicals com el rock dur, el rock progressiu o el heavy metal van néixer quan els músics van decidir que no volien sonar en directe tal com ho feien a l'estudi, sinó a l'inrevés. Quan van decidir, en altres paraules, que volien capturar a l'estudi tota l'essència dels seus concerts. Tot plegat va coincidir lògicament amb l'era daurada dels discos en directe. I és clar, si parlem d'àlbums en directe és inevitable referir-nos a una obra de la mida de "Made in Japan" (1972), el doble vinil que va acabar de refermar Deep Purple com una de les bandes més grans de la seva generació, i un dels enregistraments en viu més essencials de la història del rock.

Es va gravar al Japó durant la gira de l'igualment canònic i aleshores flamant "Machine Head" (1972), i més concretament al Festival Hall d'Osaka i al Budokan de Tòquio durant les nits dels dies 15, 16 i 17 d'agost de 1972. Avui fa 50 anys de la primera d'aquelles tres vetllades, que va tenir lloc a Osaka i durant la qual es va documentar ni més ni menys que la lectura en directe d'"Smoke on the Water", amb la guitarra de Ritchie Blackmore deconstruint momentàniament el riff inicial –hi ha qui diu que es va equivocar, hi ha qui diu que simplement jugava, sigui com sigui va fer història-.

Durant els dos concerts posteriors es van enregistrar peces com la inicial "Highway Star", una expansiva –i definitiva- "Child in Time" o els 20 còsmics minuts d'un "Space Truckin'" que acabaria ocupant tota la cara b del segon vinil. Repertori de luxe i els Purple capturats en viu durant el que molt probablement fos el seu millor moment. L'àlbum va sortir a la venda el 8 de desembre d'aquell mateix 1972. En dècades posteriors se'n van fer diverses reedicions –a destacar la que commemorava el 25è aniversari del llançament- incorporant gravacions inèdites dels mateixos concerts. Material sempre de primera, no cal dir-ho, però sense arribar mai a posar en qüestió el caràcter definitiu de l'edició original.

En primeríssima primera persona

CINTA
Festa Major de Cardedeu

El Garitu, plaça de les Flors de Maig

14 d'agost de 2022

Una de les coses bones que vam aprendre durant la pandèmia, va ser que era possible fer festes majors sense haver de caure de forma recurrent en el tot s'hi val, i donant peu a programacions culturals tan sòlides com coherents, en molts casos fins i tot atrevides, més adreçades a qui té la capacitat de deixar-se sorprendre que no pas a qui només espera l'hora de reomplir el mateix got de plàstic de cada any. No cal dir-ho, també va ser una de les primeres coses que vam oblidar un cop tancada aquella coronacrisi de la qual havíem de sortir millors però, ves per on, vam acabar sortint amb els mateixos vicis amb què hi havíem entrat.

Per això és d'agrair que entorns com el d'El Garitu, el centre neuràlgic de la Festa Major de Cardedeu, encara reservin una part del seu espai a difondre aquella mena de propostes que potser no fan festa però, a canvi, remouen consciències i posen de manifest el valor de les petites coses. Com a mostra, el concert que Cinta va oferir ahir en horari de vermut i davant d'un respectable tan atent com entusiasta. Una jove del Ripollès que s'emmiralla en referents que poden anar de Björk a Kate Bush, Agnes Obel o, per citar-ne un de més proper, Lu Rois. Pop de naturalesa onírica, amb teixit electrònic i conduït per una veu tan dolça com elàstica. I una acurada posada en escena que incorpora elements del teatre i de la dansa contemporània.

El d'ahir era el seu primer concert. Per això en va interpretar la primera cançó amb una bena als ulls que no es va treure fins que, en acabar la presa de contacte, van sonar els primers aplaudiments. La seva cara de sorpresa i el seu posat humil –fins i tot tímid, en ocasions- contrastaven amb la seguretat amb què va defensar un repertori que inclou perles com "The Factory", "Honey" o "Eternal Creatures" –les tres peces que a data d'avui té penjades a les plataformes digitals-. La forma com acariciava un llibre i en treia pètals de flors mentre cantava versos confessionals en primeríssima primera persona, revelava aquella sensibilitat de qui entén el seu art més enllà d'oficis i passatemps.

"Vaig parlar amb els meus pares, amb la meva germana, amb les meves amigues i fins i tot amb una psicòloga, però al final em vaig adonar que la resposta a tot plegat era aquí", va afirmar en un moment donat tot assenyalant les seves pròpies entranyes. A les cançons de Cinta hi ha drama i fins i tot dolor, però també hi ha alegria i esperança. I és aquest equilibri entre la por i la joia, entre el pes d'allò viscut i l'ànsia per viure tot allò que hagi de venir, el que defineix la seva obra. "Aquest és el meu refugi", va proclamar en referència a "Tales of Maär", el repertori que venia a presentar –de moment encara no s'ha plantejat fer cap disc-. "Ara mateix soc molt feliç", va confessar en acabar el concert enmig d'una càlida ovació. Era l'emoció del primer cop. En vindran molts més.

Michael Lang (1941-2022)

MICHAEL LANG

(1941-2022)

Ha mort el pianista i compositor Michael Lang –no confondre amb el promotor del festival de Woodstock que es deia igual i que va morir a principis d'aquest mateix any-, un d'aquells noms que solen aparèixer a la lletra petita de la majoria de crèdits però sense els quals no s'entendrien nombroses obres de les que solem considerar essencials. Va arribar a treballar en més de 2.500 bandes sonores –en moltes ocasions de la mà de gegants com Jerry Goldsmith, John Barry o Hans Zimmer-, que de seguida s'ha dit. I va tocar en discos de figures com Sarah Vaughan, Ray Charles, Solomon Burke, Tom Waits, Peggy Lee, Willie Nelson, Aretha Franklin, John Lennon, Frank Zappa o Marvin Gaye, entre molts altres. Tenia 80 anys.

Propera parada, Texas

JOE FIELDS & THE FOLKYTONKS

Festa Major de Cardedeu

Pista Coberta, Parc Pompeu Fabra

13 d'agost de 2022

El mes d'octubre vinent Joe Fields actuarà a la localitat texana de Marshall en el marc dels Texas Sounds International Country Music Awards. Ho farà com a nominat en diverses categories d'aquest certamen que vol reconèixer els nous talents de la música country sorgits tant a dins com a fora dels Estats Units. Guanyarà o no guanyarà, però el sol fet d'anar-se'n a presentar les seves pròpies composicions en un escenari de Texas ja és un triomf més que notable per a l'alter ego del vallesà Josep Ponsà, qui encara no fa ni un any que va publicar el seu àlbum de debut, un "Lost in the Fields" (2021, Temps Record) on denota un acurat coneixement del gènere musical en qüestió però sobretot es revela com un gran compositor de cançons.

La nit passada el va presentar a la Festa Major de Cardedeu, en el marc d'una vetllada organitzada per l'associació Xafa'l d'amics del country, i amb el suport d'aquest tros de banda que són els Folkytonks. Va començar fort amb el honky tonk gran reserva d'"In the Meantime", un original que bé podria passar per una perla signada en temps pretèrits per qualsevol tòtem que els vingui al cap. Va versionar a Charley Pride ("Kiss an Angel Good Morning"), Hank Williams ("Honky Tonkin'"), Merle Haggard ("Today I Started Loving You Again"), Keith Whitley ("I'm No Stranger to the Rain"), Johnny Cash –"Folsom Prison Blues", amb Aleix Garriga i Laura Pacios marcant-se un duel d'alçada amb la Telecaster i el fiddle-, i George Strait ("The Fireman"), entre d'altres.

Però per damunt de tot va presumir d'un repertori propi que val més que el seu pes en or, i que justifica molt més que una nominació en un certamen de prestigi a l'altre costat de l'Atlàntic. Perquè sí, sortir a reivindicar Charley Pride i Keith Whitley està molt bé i és de justícia. Però sortir a interpretar perles com "Does a Heartbreak Last Forever", "It Ain't Just Another", "I Don't Wanna Write Another Sad Song" o "Get Over Me" i poder dir que són teves, és un luxe que pocs es poden permetre. Es va acomiadar amb aquest himne de barra de bar que és "Poca llum, terra de fusta", i encadenant tres estàndards tan oportuns com són "Wabash Cannonball", "Will the Circle Be Unbroken" i "I'll Fly Away". Propera parada, Texas.

David Muse (1949-2022)

DAVID MUSE
(1949-2022)

Ens ha deixat el teclista i saxofonista David Muse, un dels membres de la formació clàssica de Firefall, aquella banda de Colorado que durant la segona meitat de la dècada dels 70 va reciclar les essències assolellades del country rock i el soft rock més genuïnament californians amb àlbums com "Firefall" (1976) o "Luna Sea" (1977). En anys posteriors, Muse va tocar amb diversos projectes –a destacar la seva militància a la Marshall Tucker Band entre finals dels 90 i la primera dècada del segle XXI-, abans de tornar el 2011 a les files de Firefall, on s'havia mantingut fins al moment de la seva mort.

Darryl Hunt (1950-2022)

DARRYL HUNT
(1950-2022)

Ha mort Darryl Hunt, baixista dels Pogues des que Cait O'Riordan va deixar la banda per anar-se'n amb Elvis Costello. S'hi va incorporar el 1986 i va debutar a l'estudi durant la gravació del monumental "If I Should Fall from Grace with God" (1988), l'àlbum de "Fairytale of New York", "Fiesta", "Bottle of Smoke", "Thousands Are Sailing", "Turkish Song of the Damned" o la mateixa peça titular. Va romandre al grup durant l'absència de Shane MacGowan –els anys en què Spider Stacy va liderar la formació-, aportant una de les peces més notables de "Pogue Mahone" (1996) –l'últim àlbum d'estudi de la banda-, aquell "Love You Till the End" que en anys posteriors brillaria en diverses bandes sonores. El 2001 va participar de la reunió de la formació clàssica dels Pogues, amb els quals va seguir tocant fins que es van dissoldre amb caràcter definitiu el 2014.

La prèvia del Jazz de Xoc 2022, a El 9 Nou

Jazz (i blues), xocolata artesana i diversitat. La Vella Dixieland, Big Mama Montse i Nucli Trio amb Laia Cagigal, entre d'altres, actuaran del 8 al 23 d'octubre al cicle Jazz de Xoc de Cardedeu. La prèvia, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

El setè disc de Miqui Puig, a El 9 Nou

L'hedonisme de la pista de ball, i la malenconia de qui ha après a explicar el seu món a través del format cançó. "Miqui Puig Canta Vol. 7" (2022, Primavera Labels) és el nou disc de Miqui Puig. Avui en parlem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

The Black Wizards i Deathchant, a El 9 Nou

Aquesta setmana hem assistit al concert dels portuguesos Black Wizards i els nord-americans Deathchant al Dràstik de Granollers. Dos directes absolutament aclaparadors, i un doble cartell d'autèntic impacte per celebrar les 25 edicions del festival Fusiònica. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Judith Durham (1943-2022)

JUDITH DURHAM
(1943-2022)

Formats a Melbourne l'any 1962, The Seekers van ser a la seva manera la resposta australiana al revival folk de les costes nord-americanes –amb epicentre al Village novaiorquès- i a la seva rèplica britànica. Un quartet que es dedicava a (re)interpretar peces tradicionals, essent fidel a la seva essència però des d'una perspectiva pròpia del seu temps. Van ser el primer grup de música australià que va obtenir ressò internacional, i avui són considerats com una institució de ple dret al seu país. Ens ha deixat Judith Durham, vocalista de la banda durant tota la seva primera etapa –la que va de 1962 a 1968, quan el grup es va separar-, i novament a partir 1992 –prèviament la formació s'havia reunit sense ella-. Mentre va ser fora del grup també va gravar diversos àlbums en solitari.

Nicky Moore (1947-2022)

NICKY MOORE
(1947-2022)

El curs dels esdeveniments ha fet que una gran majoria contempli Samson únicament com la rampa de llançament de Bruce Dickinson abans d'entrar a Iron Maiden. Greu error, quan la seva discografia inclou algunes de les perles mai prou reivindicades de la NWOBHM. Com a mostres "Head On" (1980), encara amb Dickinson a les tasques vocals, o "Before the Storm" (1982). En aquest darrer treball hi va debutar Nicky Moore, substitut de Dickinson al capdavant del grup i vocalista de la formació en diverses etapes –la més notable, la que va de 1981 a 1984-. Abans d'entrar a Samson havia estat cantat a Hackensack i Tiger. Posteriorment va militar en bandes com Mammoth i va impulsar el seu propi projecte solista. Ens ha deixat a l'edat de 75 anys.