"Elvis" (2022)

Austin Butler, en un fotograma d'"Elvis".

Tal com de vegades la realitat pot arribar a superar la ficció, hi ha ocasions en què la ficció pot esdevenir una molt bona eina per explicar determinats aspectes de la realitat. En una escena d'"Elvis" (2022), el biopic d'Elvis Presley oportunament realitzat per Baz Luhrmann, un Presley visiblement afectat per l'abús dels medicaments (Austin Butler) carrega contra el seu representant, el controvertit Colonel Tom Parker (Tom Hanks), durant el decurs d'una de les seves actuacions regulars al luxós International Hotel de Las Vegas. Això no va passar mai, però il·lustra perfectament la tensió permanent entre l'ànsia de llibertat de l'artista i l'obsessió constant del mànager per tenir-ho tot ben lligat.

Aquesta tensió de vegades invisible però sempre manifesta entre representant i representat, és un dels fils conductors d'una pel·lícula que narra la història del Rei del rock'n'roll des del punt de vista de qui el va portar fins a dalt de tot, i en certa manera sosté que van ser els mètodes implacables de Parker a l'hora de gestionar la carrera de Presley els que el van acabar destruint –molt abans d'aquell fatídic 16 d'agost de 1977-. L'altre fil conductor, és clar, és la figura d'aquell noi de Tupelo que, fascinat per la música dels seus veïns afroamericans –la de l'església i la dels juke joints-, va contribuir a desfer tabús socials i a ensorrar barreres racials. Pel camí, va esdevenir una icona cultural de ple dret i pràcticament va venir a personificar el somni nord-americà.

"Elvis" és la història d'un dels intèrprets més grans de tots els temps, també el retrat d'un lloc i d'un moment –els Estats Units de les dècades dels 50, 60 i 70- on el rock'n'roll i la lluita pels drets civils venien a representar una idea de progrés totalment oposada a un conservadorisme encara molt arrelat a tots els nivells. Que es passi de puntetes pel caràcter reaccionari de Presley –cap menció a la seva reunió amb Nixon, per exemple- és gairebé anecdòtic quan es posa sobre la taula tota la revolució que podia arribar a desencadenar un noi de classe treballadora amb un grapat de cançons memorables i una actitud escènica que mai més s'ha tornat a veure. Si Presley va ser el més gran, ho va ser tant pel seu art com pel seu impacte social, i això queda clar veient la cinta de Luhrmann.

Arribat aquest punt, és just assenyalar "Elvis" no tan sols com aquell biopic que portaven anys reclamant els incomptables milions de seguidors del Rei que hi ha arreu del món, sinó sobretot com l'homenatge que el setè art li havia estat devent des de feia gairebé cinc dècades. També com la confirmació d'un Austin Butler que no tan sols fa justícia a la figura de Presley, sinó que apunta maneres cantant ell mateix part de la banda sonora. Francament formidable la seva interpretació, ni tan sols eclipsada per un Hanks crepuscular i majestuós com ell sol –per moments, el seu Colonel Parker sembla el Mr. White que ell mateix havia interpretat a "That Thing You Do!" (1996), amb dues dècades i mitja més d'experiència a l'esquena-.

Oblidin-se vostès de tots els biopics que durant els darrers anys han arribat a redefinir el concepte de saturació. No pensin més en "Bohemian Rhapsody" (2018), "Rocket Man" (2019) i tantes altres oportunitats perdudes. "Elvis" és una altra cosa i marca diferències. Fidel al seu estil fresc, frenètic i visualment espectacular, Luhrmann s'adreça a tots els públics a l'hora d'explicar la figura de Presley. Però ho fa des del rigor i sense maquillatges excessius. Sí, ocasionalment recorre a la ficció per explicar certs episodis –parlem d'un biopic, no pas d'un documental ni d'una biografia amb format d'assaig-. I sí, potser personatges com els de Hank Snow, B.B. King o Big Mama Thornton –interpretada per la recentment desapareguda Shonka Dukureh- s'haurien pogut construir d'una forma menys superficial. Però el conjunt del film és tan aclaparador com aquell "If I Can Dream" que fa posar la pell de gallina en un dels seus moments més climàtics.