St. Patrick's Day: Shane MacGowan vs. The Pogues

Els padrins del folk punk amb accent celta, poc abans d'implosionar.

St. Patrick's Day sempre és un bon moment per tornar a la discografia dels Pogues, també per reprendre el vell debat plantejat a partir de 1991 amb la sortida de Shane MacGowan del seu grup 'de tota la vida'. Valen més els discos de MacGowan sense els Pogues, o els dels Pogues sense MacGowan? Etern dilema.

Els Pogues sense Shane MacGowan. Gairebé costa de fer tal afirmació per escrit, però el cert és que va passar i la història és prou coneguda. Havent signat durant la dècada dels 80 quatre àlbums que són la Pedra de Rosetta del maridatge de rock'n'roll i tradició celta, les tensions internes van fer implosionar la banda just després de publicar-se aquell "Hell's Ditch" (1990) produït per Joe Strummer en un intent desesperat de salvar els mobles. Com sol passar en casos com el que ens ocupa, el caràcter imprevisible d'un MacGowan absolutament indomable va xocar frontalment amb el seny que pretenia imposar la resta del grup. El resultat, que el vocalista va marxar per la porta del darrere i la resta van seguir sense ell.

Reconec que durant molts anys vaig donar l'esquena als Pogues post-MacGowan –com a molt m'havien interessat els bootlegs del breu període en què el mateix Strummer l'havia substituït-. De fet, fins fa relativament poc ni tan sols m'havia dignat a escoltar els àlbums que va facturar la banda abans de dissoldre's definitivament, "Waiting for Herb" (1993) i "Pogue Mahone" (1996), tots dos amb Spider Stacy assumint la veu cantant. I és clar, també he de reconèixer que m'havia equivocat de ple ignorant dos discos que em van convèncer de bones a primeres tan bon punt els vaig donar una oportunitat. Que cançons com "Tuesday Morning" o "Once Upon a Time" fan tot l'honor al nom del grup, i que Stacy es guanya molt més que el jornal com a frontman.

I MacGowan? Doncs el cert és que tampoc va perdre el temps un cop fora de la banda mare. Escoltin la versió del "What a Wonderful World" de Louis Armstrong que va cantar a duet amb Nick Cave el 1992 i al·lucinin vostès mateixos. I després segueixin la trajectòria de Shane MacGowan and The Popes, el combo que va formar amb Paul "Mad Dog" McGuinness, amb el qual va facturar obres tan rodones com "The Snake" (1994) –on, casualitats de la vida, participava com a músic convidat el mateix Spider Stacy, recuperant el rol de flautista que sempre havia desenvolupat amb els Pogues-. La rivalitat, per dir-ne d'alguna manera, es va acabar quan la formació clàssica dels Pogues es va reunir el 2001 per fer una gira nadalenca. Una reunió que no va produir nou material d'estudi però va donar peu a directes sovint memorables... fins que el 2014 la banda va tornar a implosionar de la pitjor manera possible, sembla que ara amb caràcter més que definitiu.

Avui és St. Patrick's Day, la festa patronal d'Irlanda, aquell país que té la bondat de celebrar la seva diada nacional tot escoltant música i bevent cervesa. Una jornada ideal per tornar a punxar els discos de MacGowan i dels Pogues, també per plantejar una vegada més l'etern debat. Valen més els discos de MacGowan fora dels Pogues, o els dels Pogues sense MacGowan? Emetre un veredicte no és fàcil, i si mai he tingut clara la victòria del primer ha estat per absurds prejudicis que vaig desfer tan bon punt vaig donar una oportunitat als segons. I sí, de la mateixa manera que tendeixo a ser més de Richards que no pas de Jagger, avui seguiria triant l'essència canalla de MacGowan per sobre d'uns Pogues, diguem-ne, més moderats en molts aspectes. Però és clar, després punxaria "Waiting for Herb" i començarien a aflorar uns dubtes més que raonables. Deixem-ho en un empat o depenent del dia?