dijous, 9 de setembre de 2021

50 anys d'"Imagine"


Poques coses deuen quedar per escriure sobre "Imagine". Una de les composicions musicals més canòniques del segle XX, un dels himnes més preciosos que mai s'han dedicat a la pau, i per descomptat una de les fites supremes de John Lennon com a artesà de la cançó pop d'abast més universal. També una peça que il·lustra com pràcticament cap altra les contradiccions del seu autor. Imaginem-nos un món sense fronteres, cantava Lennon en la llengua del seu propi imperi. Imaginem-nos aquest mateix món sense possessions, afegia qui acabaria els seus dies vivint en un dels edificis d'apartaments més exclusius de Manhattan. Tant se val, les contradiccions són humanes. I els genis com Lennon, no ens n'oblidéssim pas, també són humans.

Es commemora avui mig segle de la publicació d'"Imagine" (1971), l'àlbum. Producció de Phil Spector, companyies tan oportunes a l'estudi com les de George Harrison, Klaus Voormann, Nicky Hopkins o Alan White. I sobretot un cançoner majúscul que forma amb tota probabilitat el disc més definitiu –no necessàriament el millor- de Lennon al marge dels Beatles. Més enllà de l'ubiqua peça titular, aquí tenim el protorockabilly amb aires de saloon de "Crippled Inside", la confessió a flor de pell de "Jealous Guy", la tendresa d'"Oh My Love", el blues psicodèlic amb comentari social d'"I Don't Wanna Be a Soldier Mama", els claustrofòbics passatges progressius de "How Do You Sleep?" –amb càrrega sense escrúpols contra Paul McCartney- o el simpàtic exercici skiffle d'"Oh Yoko!", dedicat naturalment a vostès ja saben qui.

Menció a part hauria de merèixer el crit enrabiat de "Gimme Some Truth", atac frontal a la manipulació sistemàtica de l'opinió pública per part de la classe política amb tots els seus tentacles. Composta durant els turbulents últims dies dels Fab Four i amb la Guerra del Vietnam a l'horitzó, la seva lírica segueix ressonant molt –potser més que mai- en temps com els presents –penso en la comunicació erràtica i incoherent que bona part dels governs estan fent de la gestió de la crisi sanitària-. Era la peça que encetava la cara b de l'àlbum original, i en certa manera el contrapunt a la pròpia "Imagine". El Lennon idealista i excessivament ensucrat, i el Lennon emprenyat i visceral com ell sol. Dues cares de la mateixa moneda confrontades als dos costats d'un mateix disc de vinil. Tota la complexitat del geni als solcs d'un únic elapé.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada