50 anys d'"Imagine"

Poques coses deuen quedar per escriure sobre "Imagine". Una de les composicions musicals més canòniques del segle XX, un dels himnes més preciosos que mai s'han dedicat a la pau, i per descomptat una de les fites supremes de John Lennon com a artesà de la cançó pop d'abast més universal. També una peça que il·lustra com pràcticament cap altra les contradiccions del seu autor. Imaginem-nos un món sense fronteres, cantava Lennon en la llengua del seu propi imperi. Imaginem-nos aquest mateix món sense possessions, afegia qui acabaria els seus dies vivint en un dels edificis d'apartaments més exclusius de Manhattan. Tant se val, les contradiccions són humanes. I els genis com Lennon, no ens n'oblidéssim pas, també són humans.

Es commemora avui mig segle de la publicació d'"Imagine" (1971), l'àlbum. Producció de Phil Spector, companyies tan oportunes a l'estudi com les de George Harrison, Klaus Voormann, Nicky Hopkins o Alan White. I sobretot un cançoner majúscul que forma amb tota probabilitat el disc més definitiu –no necessàriament el millor- de Lennon al marge dels Beatles. Més enllà de l'ubiqua peça titular, aquí tenim el protorockabilly amb aires de saloon de "Crippled Inside", la confessió a flor de pell de "Jealous Guy", la tendresa d'"Oh My Love", el blues psicodèlic amb comentari social d'"I Don't Wanna Be a Soldier Mama", els claustrofòbics passatges progressius de "How Do You Sleep?" –amb càrrega sense escrúpols contra Paul McCartney- o el simpàtic exercici skiffle d'"Oh Yoko!", dedicat naturalment a vostès ja saben qui.

Menció a part hauria de merèixer el crit enrabiat de "Gimme Some Truth", atac frontal a la manipulació sistemàtica de l'opinió pública per part de la classe política amb tots els seus tentacles. Composta durant els turbulents últims dies dels Fab Four i amb la Guerra del Vietnam a l'horitzó, la seva lírica segueix ressonant molt –potser més que mai- en temps com els presents –penso en la comunicació erràtica i incoherent que bona part dels governs estan fent de la gestió de la crisi sanitària-. Era la peça que encetava la cara b de l'àlbum original, i en certa manera el contrapunt a la pròpia "Imagine". El Lennon idealista i excessivament ensucrat, i el Lennon emprenyat i visceral com ell sol. Dues cares de la mateixa moneda confrontades als dos costats d'un mateix disc de vinil. Tota la complexitat del geni als solcs d'un únic elapé.