Institut Escola Carles Capdevila, Els Hostalets de Balenyà
19 d'agost de 2022
L'any vinent es commemorarà el 50è aniversari d'"Aquashow" (1973), el primer àlbum d'Elliott Murphy, disc de culte gairebé paradigmàtic que inexplicablement porta dècades descatalogat. Ho recordava la nit passada el mateix Murphy durant un concert als Hostalets de Balenyà, aquella població osonenca amb la qual ha establert un vincle tan estret com perdurable des que hi va actuar per primer cop ara fa cosa de 25 anys –ahir l'acompanyaven Danny Montgomery (bateria), Melissa Cox (violí) i el seu inseparable Olivier Durand (guitarra)-. I sí, el cinquantenari d'"Aquashow" serà digne de celebrar-se, però caldria no passar per alt que enguany s'han commemorat dues dècades de la publicació de "Soul Surfing" (2002), una obra igualment essencial per entendre qui és i on es troba el de Long Island en ple segle XXI.
"Soul Surfing" és el disc que d'alguna manera va encetar la lloable etapa de maduresa de Murphy. El treball que el va descobrir a tot un nou públic que encara avui segueix assistint als seus concerts. Generacions de vells rockers però també de joves melòmans que durant aquests 20 anys han crescut amb cada nou llançament del novaiorquès establert a París. Per això "Come On Louann" –la cançó que obre "Soul Surfing"- té tant de pes als seus directes com "Last of the Rock Stars" –la que obre "Aquashow"-. I per això el respectable sol respondre davant "Chelsea Boots", "Take that Devil Out of Me" o "A Touch of Kindness" amb el mateix entusiasme que poden despertar clàssics de la talla de "You Never Know What You're In For", "On Elvis Presley's Birthday" o "Diamonds by the Yard" –aquesta última ni tan sols la va tocar ahir, cosa impensable anys enrere-.
El Murphy de 2022 ha deixat de ser aquell trobador solitari i gairebé maleït que molts vam descobrir per les seves connexions amb Lou Reed i Bruce Springsteen –al primer li va dedicar la nit passada "Deco Dance", del segon va versionar "Better Days"-. Amb 73 anys a l'esquena i cinc dècades llargues de recorregut escènic, el nord-americà compta amb el suport d'una audiència que no és massiva però sí fidel i (molt) agraïda. Un públic que no necessita saber que a "Just a Story from America" (1977) hi tocava un exguitarrista dels Rolling Stones per emocionar-se cada cop que arrenca l'arpegi crepuscular de "Rock Ballad", i que potser no sap gran cosa de la Nova York del Max's Kansas City però en canvi celebra efusivament l'estrena en directe de peces com aquest flamant senzill que és "Sunlight Keeps Falling".
La va tocar en tanda de bisos, poc abans de convidar a l'escenari el promotor del concert –Miquel Solà, el rostre més visible de la K.O.K. (Komissió Organitzadora de Koncerts)- i donar-li les gràcies per tots aquests anys de relació professional, però sobretot d'amistat i de confiança mútua –coses de treballar amb promotors amb noms i cognoms en lloc de fer-ho amb qualsevol dels LiveNations d'aquest món-. "Si no fos per les persones com ell, nosaltres no seríem aquí", va dir en referència als Hostalets de Balenyà però també a tots aquells pobles remots del Vell Continent on sembla trobar-se més a gust que no pas a les grans capitals. Es va acomiadar tocant tot sol "Drive All Night" i, novament amb la banda, una sorprenent "Sicily". Totes dues les havien demanat des de les primeres files. El públic, aquell tresor que pocs saben cuidar tan bé com Elliott Murphy.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada