En primeríssima primera persona

CINTA
Festa Major de Cardedeu

El Garitu, plaça de les Flors de Maig

14 d'agost de 2022

Una de les coses bones que vam aprendre durant la pandèmia, va ser que era possible fer festes majors sense haver de caure de forma recurrent en el tot s'hi val, i donant peu a programacions culturals tan sòlides com coherents, en molts casos fins i tot atrevides, més adreçades a qui té la capacitat de deixar-se sorprendre que no pas a qui només espera l'hora de reomplir el mateix got de plàstic de cada any. No cal dir-ho, també va ser una de les primeres coses que vam oblidar un cop tancada aquella coronacrisi de la qual havíem de sortir millors però, ves per on, vam acabar sortint amb els mateixos vicis amb què hi havíem entrat.

Per això és d'agrair que entorns com el d'El Garitu, el centre neuràlgic de la Festa Major de Cardedeu, encara reservin una part del seu espai a difondre aquella mena de propostes que potser no fan festa però, a canvi, remouen consciències i posen de manifest el valor de les petites coses. Com a mostra, el concert que Cinta va oferir ahir en horari de vermut i davant d'un respectable tan atent com entusiasta. Una jove del Ripollès que s'emmiralla en referents que poden anar de Björk a Kate Bush, Agnes Obel o, per citar-ne un de més proper, Lu Rois. Pop de naturalesa onírica, amb teixit electrònic i conduït per una veu tan dolça com elàstica. I una acurada posada en escena que incorpora elements del teatre i de la dansa contemporània.

El d'ahir era el seu primer concert. Per això en va interpretar la primera cançó amb una bena als ulls que no es va treure fins que, en acabar la presa de contacte, van sonar els primers aplaudiments. La seva cara de sorpresa i el seu posat humil –fins i tot tímid, en ocasions- contrastaven amb la seguretat amb què va defensar un repertori que inclou perles com "The Factory", "Honey" o "Eternal Creatures" –les tres peces que a data d'avui té penjades a les plataformes digitals-. La forma com acariciava un llibre i en treia pètals de flors mentre cantava versos confessionals en primeríssima primera persona, revelava aquella sensibilitat de qui entén el seu art més enllà d'oficis i passatemps.

"Vaig parlar amb els meus pares, amb la meva germana, amb les meves amigues i fins i tot amb una psicòloga, però al final em vaig adonar que la resposta a tot plegat era aquí", va afirmar en un moment donat tot assenyalant les seves pròpies entranyes. A les cançons de Cinta hi ha drama i fins i tot dolor, però també hi ha alegria i esperança. I és aquest equilibri entre la por i la joia, entre el pes d'allò viscut i l'ànsia per viure tot allò que hagi de venir, el que defineix la seva obra. "Aquest és el meu refugi", va proclamar en referència a "Tales of Maär", el repertori que venia a presentar –de moment encara no s'ha plantejat fer cap disc-. "Ara mateix soc molt feliç", va confessar en acabar el concert enmig d'una càlida ovació. Era l'emoció del primer cop. En vindran molts més.