Es va commemorar la setmana passada el vintè aniversari del comunicat amb què Miqui Puig anunciava la dissolució de Los Sencillos. Dues dècades durant les quals ha consolidat el vallesà una trajectòria solista que ja ha durat més que la pròpia banda mare, i que si bé no ha acabat de rebre mai l'atenció que hauria d'haver rebut, sí que l'ha portat fins a una maduresa tan fructífera com envejable en termes artístics. El mes passat va lliurar-ne el setè capítol, titulat simple i explícitament "Miqui Puig Canta vol. 7" (2022, Primavera Labels) per marcar un punt i part amb la seva faceta de disc jockey.
Tot i això, ens trobem davant d'un àlbum clarament orientat a la pista de ball. Una de les obres més deliciosament ballables que mai ha concebut Puig –i això és dir molt-, amb uns acabats electrònics on ressonen a la seva manera referents com Pet Shop Boys, Carlos Berlanga o, salvant dues dècades i mitja de distància, el salt endavant dels mateixos Sencillos a "Bultacos y Montesas" (1997). La inicial "Pors Puig", amb aquella barreja de malenconia i hedonisme marca de la casa –i Queralt Lahoz com a vocalista convidada-, és una de les peces més rodones que ha lliurat darrerament el de l'Ametlla del Vallès.
Tres quarts del mateix es pot dir d'aquesta perla synth pop crepuscular que és "Cadera de Mimbre, la Leyenda" –en aquest cas a duet amb Irantzu Valencia (La Buena Vida)-. I de "Yo no quería estar allí", on Puig juga al seu aire amb els ritmes llatins –tal com ja havia fet en dècades pretèrites, sense anar més lluny amb "Bonito es", molt abans que aquesta mena d'experiments esdevinguessin moda i norma-. I després hi ha aquesta animalada en el millor sentit que és "Propaganda" –amb revitalitzadora introducció del toaster Harny Roots-. Atenció també als ressons madchesterians d'"Adiós Samurai" –en aquest cas, amb participació de Ferran Palau i El Petit de Cal Eril-.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada