Les seves cançons són postals del costat més fosc i salvatge de la vida tal com els grans referents del country sempre l'han retratat. La seva música tant pot fer companyia en un antre amb poca llum i olor de fum com en una carretera perduda enmig del no res. Però més enllà dels tòpics, Sarah Shook i els seus Disarmers han vingut a transcendir. Ho van deixar clar amb dos àlbums –"Sidelong" (2015) i "Years" (2018)- on reivindicaven les essències més pures de la música d'arrel nord-americana des d'una òptica que potser no era renovadora però sí essencialment contemporània.
Ho refermen ara amb un tercer elapé, "Nightroamer" (2022), on amplien horitzons sense perdre de vista qui són, d'on vénen i cap a on (encara) volen anar. Un disc que bé podria ser de confirmació, i on tot allò que cridava l'atenció dels seus predecessors segueix ben present. Aquells paisatges crepusculars en to menor ("Somebody Else", "Nightroamer"), i aquelles píndoles de country (rock) atemporal que entren tan bé avui com ho haurien fet cinc dècades enrere ("No Mistakes", "Talkin' to Myself"). Però alhora apareixen nous matisos que enriqueixen el discurs dels de Carolina del Nord i els permeten apuntar una mica més lluny.
D'entrada, un "Been Lovin' You Too Long" que prem l'accelerador per sonar com ho podria fer Sharon Van Etten si hagués nascut al Sud profund, i que es perfila com un dels clàssics absoluts de Shook i companyia a curt termini. I en la mateixa línia, un "I Got This" que dobla l'aposta i mira tant a la pista de ball com a les FM's (nord-americanes) dels 90. Si el country de tota la vida i els seus llenguatges perifèrics estan vivint des de fa alguns anys un moment d'efervescència, Sarah Shook & The Disarmers no tan sols en són un exponent de pes sinó també un dels noms més perdurables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada