De les arrels psicodèliques al so de la Gran Bretanya rural

Fairport Convention, reconnectant amb la natura.

Dos sucosos volums publicats per Cherry Red repassen l'any en què la psicodèlia va esclatar al Regne Unit, així com els sons orgànics que van determinar el nou rumb del pop i el rock britànics un cop superada aquella primera era lisèrgica.

La crònica pop sol contemplar l'equador de la dècada dels 60 com l'inici d'allò que es coneix com a era psicodèlica, i la recta final del mateix decenni com el moment en què el pop i el rock comencen a abandonar els excessos lisèrgics per adoptar textures més orgàniques i reinventar-se a partir de les seves formes més primitives. La gent de Cherry Red, acreditats especialistes en arqueologia melòmana, acaba de posar en circulació dos volums que repassen ambdós moments històrics des d'una perspectiva essencialment britànica –tots dos consten de tres discos compactes reforçats amb abundant material gràfic i documental-.

"A Slight Disturbance In My Mind – The British Proto-Psychedelic Sounds of 1966" (2020) assenyala 1966 com l'any en què la psicodèlia va arrelar fort a la Gran Bretanya. Una vuitantena de pistes que d'alguna manera ajuden a entendre la transició de l'explosió beat i l'estètica mod de la Swinging London envers els experiments a tot color dels primers Pink Floyd i Soft Machine –que debutarien en disc el 1967 i el 1968 respectivament-. A la selecció, estàndards de la nissaga Nuggets com el "Making Time" de The Creation o l'"I'll Keep Holding On" de The Action, però també tota una galeria de secundaris a (re)descobrir, amanida amb rareses d'uns joves David Bowie o Bee Gees, i fins i tot una demo del "My Friend Jack" de The Smoke.

I si la ressaca de la psicodèlia va deixar pas a una nova manera d'entendre gèneres com el country, el blues, el rock'n'roll o (sobretot) el folk, "Across the Great Divide – Getting It Together In The Country 1968-74" (2019) apunta a Traffic com els impulsors de la reconversió orgànica del pop i el rock britànics durant les acaballes dels 60. Els d'Steve Winwood són un dels plats forts d'un volum que explora i contextualitza per primer cop tot un moviment –el que va optar per deixar enrere la ciutat, abraçar el camp com a hipotètic nou hàbitat i reconnectar amb la natura com a font d'inspiració- on van tenir cabuda Fairport Convention però també The Faces, uns joves Mott The Hoople i fins i tot futurs referents del pub rock com Chilli Willi & The Red Hot Peppers o Brinsley Schwarz.

Guitarra, baix i bateria - Programa 239

Aretha Franklin durant l'enregistrament d'"Amazing Grace" (1972).

Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor a Ràdio Silenci. Novetats discogràfiques de Tami Neilson, Drive-By Truckers, Tracy Bryant i Jordi Farreras. Música a la gran pantalla amb Aretha Franklin i Americana Film Fest. I un record per a David Roback de Mazzy Star. Disponible en podcast.

Antifolk sense barreres

THE MISSING LEECH

La Clau, Sant Celoni

27 de febrer de 2020

Mentre uns diuen buscar fórmules per ensorrar les barreres entre artistes i públic, d'altres directament surten a l'escenari sense ni tan sols plantejar-se la possibilitat que aquestes barreres s'hagin arribat a alçar. Prenguem com a mostra a The Missing Leech, alter ego del manresà Maurici Ribera i màxim exponent a casa nostra d'allò que algú va anomenar Antifolk –en essència, cançons folk de naturalesa immediata, despatxades a baixíssima fidelitat i amb una injecció d'actitud punk-.

Durant l'actuació que va oferir la nit passada a La Clau de Sant Celoni, va passar tot allò que se suposa que no hauria de passar durant un concert però al capdavall acaba fent de l'esdeveniment en qüestió una vetllada memorable. Al llarg d'una hora, Ribera va anar construint el repertori a partir de la seva interacció amb el respectable, va versionar una peça de Daniel Johnston enfilat al damunt d'una taula i fins i tot va aconseguir que quatre membres del públic –tots ells, músics- s'apuntessin a participar en un disc de tribut a Violent Femmes que ell mateix està maquinant.

També va aprofitar l'ocasió per avançar alguns dels temes que conformaran el seu proper àlbum, va repescar joies literalment perdudes del seu cançoner –"Farem un tangram" o "Undiscriminated"-, va defensar la seva producció més recent –"Love", "Painted by Covers", "Fent el préssec"- i va repassar algunes de les grans perles de l'Antifolk més nostrat. De "1998" a "Unicorns psicodèlics", de "Confusions" a "Friends of Nacho Cano" i d'"Snow" a un "Somriu" que va encadenar amb "TV Crusaders" abans d'acomiadar-se amb "Missing Your Own Show" per petició d'un incondicional. Així, sense barreres.

La gran promesa del soul californià

KELLY FINNIGAN

Antiga Fàbrica Estrella Damm, Barcelona

26 de febrer de 2020

Insisteixen les notes promocionals de Kelly Finnigan que és fill d'un músic de sessió que va arribar a tocar amb gegants com Jimi Hendrix o Etta James –Mike Finnigan, ni més ni menys-. Doncs molt bé, és probable que alguna cosa vagi aprendre el jove Finnigan del seu il·lustre progenitor, però el cert és que aquest prometedor vocalista i teclista californià no necessita cap altre argument que les seves pròpies cançons. Les que integren un disc de debut, "The Tales People Tell" (2019), que invoca sense por les formes més sòlides i elegants del soul de les dècades dels 60 i els 70 –amb una especial fixació per la segona etapa de Motown i els anys daurats de la Blaxploitation-.

La nit passada el va presentar a l'Antiga Fàbrica Damm, en el marc d'un concert promogut pel programa DeliCatessen de la ràdio pública catalana i amb el suport d'una banda d'acompanyament de contrastada solvència –a la guitarra hi figura ni més ni menys que Thomas Brenneck, veterà dels totèmics Dap-Kings-. Va posar tota la carn a la graella de bon principi amb la infal·lible "I Don't Wanna Wait". Va convidar el respectable a ballar amb els ressons staxians d'"I Called You Back Baby". Va rematar la feina amb "Smoking & Drinking". I es va acomiadar per la porta gran amb un "Since I Don't Have You Anymore" que algun dia hauria de fer les delícies del mateix Tarantino.

Tami Neilson - "Chickaboom!" (2020)

Originària del Canadà i establerta des de fa ja uns quants anys a Nova Zelanda, a aquestes alçades Tami Neilson pot considerar-se no tan sols com una estudiosa de la música d'arrel nord-americana sinó també com un dels seus exponents més indomables a escala global. Si la seva trajectòria sempre ha tendit a moure's a cavall del country i les diverses formes fundacionals del rock'n'roll, aquest darrer registre és el que guanya la partida al seu darrer treball, "Chickaboom!" (2020), i ho fa en la seva concepció més bàsica i primitiva.

Si la inicial "Call Your Mama" reivindica el rhythm & blues més greixós com a ingredient imprescindible en la fórmula magistral del rockabilly, la frenètica "Hey, Bus Driver" situa la veu tot terreny de Neilson sobre una locomotora rítmica alimentada amb guitarres carregades de fum. "You Were Mine" és una balada nocturna banyada en bourbon d'alta graduació que sona com Amy Winehouse explicant les seves penes als Cramps. I "Sister Mavis" és un homenatge a Mavis Staples, Mahalia Jackson i Sister Rosetta Tharpe que sona com si aquesta última hagués jugat a ser Wanda Jackson.

Escoltin el disc a Bandcamp.

Tatsumi & Masako - "Blancaespina" (2020)

Ferida, verí, amor tràgic i una tempesta que no s'atura. Són els quatre conceptes a partir dels quals ha definit Raül Sala el seu nou senzill sota l'alter ego de Tatsumi & Masako. Un "Blancaespina" (2020, Aiguamoll Records) on el músic i artista sonor del Maresme torna a fer un pas endavant respecte de tota la seva producció anterior, traçant a partir de les formes més ambientals i oníriques de l'electrònica tot un seguit de paisatges hivernals i crepusculars. Quatre minuts a contrallum, amb la malenconia, el dolor, la pèrdua i el misteri com a fils conductors. I una caràtula, obra de l'artista alemanya Jana Sabeth, que es pot contemplar com una part integral del conjunt. Poden escoltar el single a Bandcamp.

David Roback (1958-2020)

Foto Lloyd Bishop/Getty Images.

DAVID ROBACK

(1958-2020)

Tan sols vaig arribar a veure David Roback en directe en una ocasió. Va ser en un concert de la que es pot considerar com la banda de la seva vida, Mazzy Star, en el marc d'un macrofestival que a priori no semblava l'entorn més adequat per al discurs dels californians però on malgrat tot van brillar com només ells sabien fer-ho. La guitarra de Roback i la veu de Hope Sandoval donant peu a la banda sonora perfecta per a la caiguda de la nit després d'una càlida tarda primaveral.

Sí, Mazzy Star serà amb tota probabilitat el més recordat de tots els projectes del polifacètic guitarrista i productor, però la seva trajectòria ja venia de lluny quan peces com "Into Dust" o l'eterna "Fade Into You" van acostar en plena dècada dels 90 les formes més polsegoses d'allò que ara anomenem so Americana a les fràgils coordenades del dream pop i l'slowcore.

Roback ja era aleshores un veterà de l'escena de Los Angeles que s'havia estat foguejant des de principis dels 80, durant els dies del Paisley Underground i de la mà de formacions com The Rain Parade o els mai prou reivindicats Opal. Va ser de les cendres d'aquests últims, quan Sandoval va substituir Kendra Smith a les tasques vocals, com van néixer Mazzy Star. Ens ha deixat a l'edat de 61 anys i amb un llegat enorme que va construir sempre des d'un discret segon pla.

Hola Chica - "Marbella" (2020)

A simple vista sembla que als components d'Hola Chica els agradi prendre's les coses amb calma. Des que la banda es va formar l'any 2014 fins a l'edició del seu primer àlbum –"Magnetism" (2016)- van passar dos anys molt llargs. De la mateixa manera, hem hagut d'esperar tres anys encara més llargs per a poder-ne escoltar la continuació, un "Marbella" que tot just acaba de veure la llum i que ve a refermar les bones impressions inicials.

No és que durant tot aquest temps hagin parat quiets els barcelonins, que s'han dedicat a fer quilòmetres de punta a punta de la Península Ibèrica –i fins i tot més enllà-, trepitjant escenaris de tota mida i condició i fent-se un lloc en destacades cites del calendari festivaler. En aquest sentit, "Marbella" és fruit de tots aquests anys a la carretera, però sobretot de la química interna i les dinàmiques de grup assolides dia a dia i escenari a escenari.

Novament produït per Valen Nieto i Marc Cros amb mescles de Santos Berrocal –una mena de santíssima trinitat de l'indie autòcton, ni més ni menys-, aquest nou plàstic torna a apostar pels ritmes ballables, les melodies immediates, els acabats sintètics i aquelles atmosferes d'hedonisme il·limitat que tant poden apuntar a les FM's de fa tres dècades com a refents contemporanis de l'òrbita d'uns Metronomy.

El resultat és una col·lecció de cançons tan atemporals sobre el paper com irresistibles sobre el terreny. Un plàstic que contagia optimisme i ganes de cremar nits des de la invitació a la pista de ball que és la inicial "Asleep", fins a la postal crepuscular de la final "Fade Away". Entre l'una i l'altra, dards de precisió tan infal·libles com "Mirage", "Feels Like" o el single "Falling Apart". La presentació en directe de "Marbella" tindrà lloc el 17 d'abril a la sala Vol de Barcelona.


Més informació:

Hola Chica  /  Pàgina web  /  Spotify

De Mompou a Bartók

Viñolas i Sirvent, recreant els universos de Mompou i Bartók.

Els recorreguts i els llegats de Frederic Mompou i Béla Bartók són tan distants i alhora paral·lels com les realitats geogràfiques i socials on es van desenvolupar entre les acaballes del segle XIX i la primera meitat del XX. Dos músics de formació clàssica i vocació avantguardista que ara conviuen en una mateixa obra de la mà de Sergi Sirvent i David Viñolas. Dos multiinstrumentistes que també havien desenvolupat de forma paral·lela les seves respectives trajectòries, i que l'any passat van entrar plegats a l'estudi per a oferir les seves pròpies lectures dels autors en qüestió.

"Recreacions tímbriques" (2019), títol amb què han batejat el seu primer àlbum signat a quatre mans, alterna obres del compositor català –set dels 23 moviments de "Música callada"- amb d'altres del seu homòleg austrohongarès –"Notturno", "Melody in the Mist"-, interpretades amb format de duet i traslladades a les coordenades del jazz més lliure i alhora minimalista. El plàstic es completa amb dues composicions originals dels propis Sirvent (piano) i Viñolas (bateria), "La font" i "Serenitat sensible", que arrodoneixen el conjunt i d'alguna manera connecten amb els universos personals i intransferibles dels homenatjats. Poden escoltar el disc a Bandcamp.

Mick Fleetwood celebra la música de Peter Green (i els primers Fleetwood Mac)

Fleetwood Mac, el 1969. D'esquerra a dreta: Mick Fleetwood (darrere la bateria),
John McVie i Peter Green provant so al Royal Albert Hall - Foto Getty Images.

La vetllada que es viurà aquesta nit al London Palladium, al bell cor de la capital britànica, no tan sols promet esdevenir tan emotiva com irrepetible, sinó que podria suposar el tancament d'un cercle per al seu principal impulsor. Ni més ni menys que Mick Fleetwood, que retrà un sentit homenatge al seu excompany de files Peter Green, envoltat d'amics i coneguts, a mig segle de trencar-se la formació original de Fleetwood Mac i als mateixos carrers del Soho on la vessant britànica del blues potser no es va gestar però sí que es va definir com a tal.

Sota l'explícit i genèric títol de "Mick Fleetwood and Friends Celebrate the Music of Peter Green and the Early Years of Fleetwood Mac", el veterà bateria aplegarà en un mateix escenari a mestres com John Mayall, contemporanis com David Gilmour, Bill Wyman o Andy Fairweather Low, i avantatjats alumnes com Billy Gibbons, Steven Tyler o Jonny Lang. De la banda mare, a més del mateix Fleetwood, ha confirmat la seva presència Christine McVie. És poc probable que hi assisteixi el propi homenatjat, prou coneguda és la seva al·lèrgia a aquesta mena de negociats, la qual cosa tampoc restarà càrrega simbòlica a una cita que molts portaven dècades esperant.

Jordi Farreras - "L'home sense dits" (2020)

L'expressió tot terreny li va petita a Jordi Farreras. Bateria de llarga i contrastada trajectòria, el barceloní ha marcat el ritme de Kitsch, Ran Ran Ran, Espígol, Abús, Desquici o la Miracle Band d'Steven Munar, per citar tan sols alguns dels projectes on milita o ha arribat a militar en algun moment. També ha donat sortida a la seva vessant més experimental i atrevida amb el projecte d'electrònica unipersonal CrO2, i l'any passat va decidir per fi agafar la guitarra i destapar-se com un autor de cançons amb totes les lletres a partir d'una nova aventura que, ara sí, ha batejat amb el seu propi nom.

Al seu disc de debut, el flamant "L'home sense dits" (2020, La Cova del Congrés), s'hi pot observar tot un ventall de referents que tant pot apuntar a Pink Floyd –el misteri de la peça titular, els paisatges siderals de "Meu (1985, 1986, 1987)"- com als King Crimson més melòdics i tardorencs –"Massa tard" i el seu aire a "The Court of the Crimson King"-. També a la psicodèlia entesa a la manera d'uns Stereolab –"Podríem"- i fins i tot a la vessant ambiental de Brian Eno –"I (a, b, c)"-. El mateix Farreras s'encarrega de tocar tots els instruments i compta amb el suport d'un vell conegut com és Valentí Adell (Luthea Salom, Ran Ran Ran) a les tasques de producció. Més que una carta de presentació, el punt de partida cap a grans horitzons.


Més informació:

Jordi Farreras  /  Bandcamp

Mojo: Atmospheres

La revista Mojo ha confeccionat un sucós recull de post-punk contemporani i l'està distribuint amb la seva edició de març sota el títol genèric d'"Atmospheres". Una quinzena de pistes de producció recent, signades per tòtems com Wire, A Certain Ratio o fins i tot Mark Lanegan, però també per valors a l'alça com Protomartyr, Warmduscher o The Murder Capital. I una selecció que va de les opressives construccions de Jehnny Beth ("I'm the Man") i Idles ("Divide & Conquer") als ritmes hipnòtics de Working Men's Club ("Teeth") i Dry Cleaning ("Goodnight"), passant per les sorprenents excursions jazzístiques de Black Country, New Road ("Sunglasses"). No hi són, per motius obvis, uns Joy Division que ocupen la portada amb motiu del 40è aniversari del seu dràstic final. Sigui com sigui, música per a desitjar que mai s'acabi l'hivern.

A Tumba Abierta: Alfredo Calonge, Sala Apolo

El 4 de desembre de 2014, la barcelonina sala Apolo es va vestir de gala per dedicar un últim adéu a un dels actors més capitals de la seva escena pop durant les passades quatre dècades. Alfredo Calonge (1961-2014), component de formacions com els històrics Negativos, els mai prou reivindicats Bondage o els sempre infal·libles Canary Sect, homenatjat per la seva gent i recordat a través de la música que ell mateix havia immortalitzat.

Els propis Negativos, interpretant de cap a peus aquella obra capital que va ser i segueix essent “Piknik Caleidoscópico” (1986), recolzats per amics, coneguts i fins i tot deixebles com Brighton 64, Sex Museum, The Pinker Tones, Miqui Puig, The Excitements o Jorge Explosión –la introducció havia anat a càrrec de l'etern Flowers-. Un esdeveniment irrepetible i una vetllada tan màgica com entranyable, que ara veu per fi la llum amb forma de doble vinil per cortesia de Geyser Productions.

El volum es titula "A Tumba Abierta: Alfredo Calonge, Sala Apolo" (2019), i complementa la gravació sencera del concert amb fotografies de Xavier Mercadé i emotives notes a càrrec del periodista i veterà militant de l'escena mod Àlex Oró. Presentació de luxe i edició limitada a 700 còpies. Demanin la seva –i escoltin el disc- a Bandcamp. I llegeixin aquí el relat d'aquella nit que un servidor va publicar al seu moment a DWTC.

Les Atxes - "Error Perfecte" (2019)

Si la dècada llarga de trajectòria de Les Atxes ha estat intermitent i fins a un cert punt accidentada, cada moviment que han dut a terme els barcelonins ha suposat un pas endavant i alhora un acte d'afirmació. Formats l'any 2008 amb l'ànim de transportar al seu entorn més immediat tot un seguit de referents que van de la Velvet Underground a Sonic Youth passant per Modern Lovers o Television, van debutar el 2011 amb un plàstic homònim dels que posen les coses al seu lloc. I aleshores es van separar per incompatibilitats d'agenda i altres entrebancs logístics.

Un cop superats aquells entrebancs, i consolidat el combo com un nom de culte de l'underground més nostrat, van encetar una nova etapa que es va materialitzar ara fa dos anys amb la publicació del notable "Decora Paneres" (2018, El Mamut Traçut). Un plàstic que no tan sols recuperava el temps perdut, sinó que arrodonia la fórmula inicial i presentava un conjunt tan inspirat com ben engreixat. Unes bones sensacions que es refermen ara amb la publicació d'un nou ep, "Error Perfecte" (2019, El Mamut Traçut), que torna a conjugar immediatesa, ganxo melòdic i capes de soroll com només Les Atxes saben fer-ho.

Enregistrat novament amb Bernat Sánchez als controls, l'ep suposa també el debut d'Eduard Novoa (Camping, Tiger Menja Zebra) com a baixista de la formació que completen Marc Alongina (veu i guitarra), Marc Masó (guitarra), Amós Pérez (bateria) i Jose Valera (teclats). Un quintet que tant pot connectar la No Wave novaiorquesa amb el C-86 britànic –la inicial "Què fàcil és fer-ho perfecte"- com enfilar al seu aire tota una orgia de feedback, distorsió i mala llet –la de la final "Falsa moneda"-. Entre un extrem i l'altre, moments tan rodons com el post-punk claustrofòbic de "Tira'm un ham" o la impenetrable muralla decibèlica d'"Incendi".

Més informació:

Les Atxes  /  El Mamut Traçut  /  Bandcamp

Les cançons de Tom Waits, en clau femenina

De la mateixa manera que l'àmbit de la música pop ha après durant els darrers anys a posar la qüestió de gènere sobre la taula –i ja anava essent hora-, és probable que tard o d'hora arribi el dia en què puguem escoltar artistes masculins versionant composicions originals d'autores femenines amb la mateixa naturalitat amb què fins ara ho hem fet a la inversa.

Ja saben, ningú s'immuta quan una dona canta una cançó composta per un home fins i tot sense alterar-ne la lletra quan aquesta s'ha escrit des d'una perspectiva explícitament masculina. Però si un home fa el mateix amb una cançó escrita per una dona, aleshores encara sembla que grinyolin coses que per ser justxs no haurien de grinyolar.

Sigui com sigui i a l'espera del canvi de paradigma, el cas és que el segell Dualtone, amb seu a Nashville, ha posat en circulació un volum de títol tan explícit com el seu contingut. "Come On Up To The House: Women Sing Waits" (2019) són una dotzena de cançons de Tom Waits interpretades per dones de diferents bagatges i procedències, la majoria vinculades amb allò que es coneix com a so Americana.

Lectures que per norma general s'ajusten als paràmetres originals de cada peça, i de les quals algunes intèrprets han sabut treure més suc que d'altres. Resulta emocionant, per exemple, escoltar a Shelby Lynne i Allison Moorer invocant la nocturna melangia d'"Ol' 55", a Aimee Mann endinsant-se en les profunditats de "Hold On", o a Iris DeMent enfilant un "House Where Nobody Lives" que li sembla fet a mida.

Tampoc tenen desperdici la serenor amb què Rosanne Cash redueix "Time" a la seva mínima expressió, la fragilitat de "Georgia Lee" a mans de Phoebe Bridgers o la preciosista revisió de "Jersey Girl" en boca de Corinne Bailey Rae. Ni el "Downtown Train" de Courtney Marie Andrews, tan crepuscular com l'original si bé traslladat a les coordenades pròpies de qui la interpreta. En això consisteix fer una versió, ni més ni menys.


Més informació:

Dualtone Music Group  /  Bandcamp

Més enllà de les formalitats

Adrianne Lenker (Big Thief), la nit passada a la sala 2 d'Apolo.

BIG THIEF + PAYS P.

Apolo 2, Barcelona

20 de febrer de 2020

A Big Thief no els van les formalitats. Tenen el costum d'acabar les seves actuacions sense oferir bisos, perquè consideren que un concert s'acaba quan han dit tot allò que havien vingut a dir. Tampoc són partidaris de reservar els seus temes més reconeguts per generar hipotètics moments climàtics durant les rectes finals. Si els ve de gust despatxar els hits gairebé de bon principi per poder passar immediatament a altres coses, ho fan. Si els sembla oportú obrir el repertori tot encadenant la cara b d'un single amb un tema encara inèdit, també ho fan. I si Adrianne Lenker té un dia tou, no li fa cap vergonya afrontar l'actuació des de la vulnerabilitat de qui les ha vist passar de tots colors però no ha deixat mai de mirar endavant.

Va ser exactament així com van procedir en la seva segona visita a Barcelona, a menys d'un any d'haver debutat en la immensitat del Parc del Fòrum i en una sala de dimensions tan raonables com ajustades a la realitat d'un discurs que definitivament es degusta més i millor a curta distància. Va començar Lenker tota sola, amb la resta de la banda recolzant-la en silenci, interpretant "Masterpiece" en la seva versió més fràgil i mínima –localitzin-la a la cara b del single "Dandelion" (2016)-. I el quartet sencer se li va afegir per a enfilar "Two Rivers", peça inèdita que els de Brooklyn han començat a presentar en concerts recents i que confirma el caràcter prolífic de qui ha lliurat dos plàstics de pes en menys de dotze mesos –"U.F.O.F." i "Two Hands", tots dos publicats l'any passat-.

Van acabar d'entrar en matèria amb els horitzons boirosos de "Contact" i els paisatges feréstecs de "Forgotten Eyes". I aleshores van desencadenar el primer gran aplaudiment de la nit amb la torrencial distorsió de "Not", sis elèctrics minuts que tracen nous ponts entre Crazy Horse i Sonic Youth al mateix temps que refermen a Lenker com una de les grans lletristes de la seva generació. A partir d'aquí, els passatges a contrallum de "Mary" o "Paul" van alternar amb les dinàmiques urgents de "Shark Smile" o la rocallosa muralla de "Masterpiece" –aquest cop, en la seva concepció original i essencialment elèctrica-. Quan problemes tècnics van obligar a abortar "Cattails", van optar per estrenar una altra composició inèdita –"Bruiser"- abans de rebaixar tensions de cara a les finals "Rock and Sing" i "Mythological Beauty".


PRIMITIVISME I POESIA SUBTERRÀNIA

Prèviament havien actuat en condició de teloners els parisencs Pays P. Un trio de rock experimental que connecta el primitivisme del post-punk i de corrents subterranis com la No Wave, amb el soroll industrial i la concepció més visceral de l'spoken word. Estructures hipnòtiques i estridents, de vegades opressives, a cop de guitarra, bateria, pedals d'efectes i la poesia terminal de Laura Boullic. I un bon motiu per seguir saludant l'underground francès com aquella inesgotable mina de discursos singulars que tenim a tocar dels nostres dits i que molt sovint som incapaços ni tan sols de parar-nos a observar.

Gina Argemir ret homenatge a la Generació Beat

"La llibertat és l'absència de por", canta Gina Argemir a "Bojos que cremen", una de les peces que conformen el seu segon ep –"Sutra" (2019)-. I és d'aquesta manera, sense por i amb total llibertat, com la polifacètica cantant, compositora i escriptora barcelonina afronta els rodatges dels seus videoclips. El de la peça en qüestió és un homenatge a l'esperit hedonista i transgressor de la Generació Beat, amb cites a Jack Kerouac, una posada en escena atrevida i provocadora, i fins i tot una picada d'ullet a Andy Warhol i la Velvet Underground. Entre els convidats a la festa, sospitosos habituals d'aquella Barcelona que encara respira més enllà de les postals, com ara Madame Hiroshima o el sempre oportú Jordi Farreras (Ran Ran Ran, Espígol). Disponible a Youtube. No se'l perdin.

Escoltant el bosc

Foto Tõnu Tunnel/Henno Luts.

L'any 2015, un grup d'estudiants d'arquitectura d'interiors van construir una sèrie de megàfons gegants de fusta i els van instal·lar en un bosc d'Estònia. L'objectiu de la instal·lació era amplificar els sons propis de la zona boscosa i proporcionar als visitants una nova forma d'aproximar-se a l'entorn. En altres paraules, el que va fer aquell grup d'estudiants encapçalat per Birgit Õigus –amb el suport dels dissenyadors Tõnis Kalve i Ahti Grünberg-, va ser escoltar la natura i donar-li veu a partir d'una iniciativa tan innovadora com singular.

Smoke Fairies - "Darkness Brings the Wonders Home" (2020)

Sis anys sense publicar material nou poden equivaler a tota una eternitat en aquest món nostre on les coses han de passar de pressa i sense deixar espai als silencis. Normes no escrites que a aquestes alçades deuen importar ben poc a les components d'Smoke Fairies, aquell duet del sud d'Anglaterra que porta ja una dècada llarga seduint-nos amb una visió (cada vegada més) personal del folk rock amb accent britànic.

"Darkness Brings Wonders Home" (2020, Year Seven) suposa el seu primer llançament discogràfic en els citats sis anys, i presenta a Katherine Blamire i Jessica Davies més elèctriques que de costum. Una desena de talls que segueixen apuntant al folk més boirós i nocturn, revestits amb ritmes rocallosos i línies de guitarra que trepitgen fort. "Elevator" i "Disconnect", per exemple, encaixarien al catàleg d'Sleater-Kinney. "Coffee Shop Blues", en canvi, remet als paisatges a contrallum marca de la casa. Ben tornades siguin.

Green Day - "Father of All" (2020)

La reacció més immediata quan un punxa per primer cop la peça titular del flamant "Father of All..." (2020, Warner), és pensar que la cosa podria anar realment de debò. Que ara sí, Green Day han tornat a ser aquella banda de rock'n'roll que va protagonitzar alguns dels capítols més frescos i refrescants de la dècada dels 90. Que aquest nou plàstic assoleix tot allò que es va quedar a mitges en aquell frustrat retorn a les arrels que havia esdevingut el discret i oblidable "Revolution Radio" (2016).

És una sensació que es referma tan bon punt l'agulla salta al segon tall del disc, un "Fire, Ready, Aim" que manté el ganxo inicial i convida a cremar adrenalina des del primer segon. Guitarres enceses, ganxo melòdic, ritme accelerat, eufòrics falsets i fins i tot un teclat que injecta una dosi extra d'urgència al conjunt. Són constants que defineixen pista a pista un treball que tant pot connectar els californians amb els seus dies més inspirats com amb al rock vitamínic d'uns Hives o fins i tot uns Black Keys. I a veure qui és capaç de no posar-se a saltar quan entri la contagiosa "Meet Me on the Roof".

La gran antologia de Beat Happening

Aquella banda que va revolucionar el rock nord-americà - Foto Charles Peterson.

A saber què hauria arribat a dir Calvin Johnson, quan a principis de la dècada dels 80 va impulsar aquell paradigma de la independència discogràfica que esdevindria K Records i va perfilar-se com un dels pilars de l'indie nord-americà al capdavant de Beat Happening, si li hagués explicat algú que un dia es remasteritzaria la totalitat de la producció del combo en qüestió als totèmics estudis Abbey Road de Londres. I que tot plegat es faria amb l'ànim de recopilar-ne la discografia sencera en una d'aquelles caixes antològiques amb presentació de luxe i no apta per a totes les butxaques.

Sigui com sigui, la gent de Domino i Music As Usual han posat en circulació tota una llaminadura que hauria de satisfer els iniciats en la matèria i cridar l'atenció de neòfits. Un "We Are Beat Happening" (2019) que inclou els cinc àlbums d'estudi publicats pel grup entre 1985 i 1992, així com la recopilació pòstuma "Music to Climb the Apple Tree By" (2003), tots ells reproduint el seu format original i amanits amb abundant material gràfic i informatiu. L'antologia definitiva d'una trajectòria que va començar a les beceroles del lo-fi i va acabar revolucionant el rock nord-americà de les passades quatre dècades. Ja saben, Kurt Cobain n'era un fan declarat, i no era l'únic.

Andrew Weatherall (1963-2020)

ANDREW WEATHERALL

(1963-2020)

El seu caràcter polifacètic i la seva vocació sempre avançada van situar a Andrew Weatherall en diversos moments clau de la història de la música electrònica, de la cultura de club i fins i tot del rock durant les dècades dels 80 i els 90. Com a disc jockey va esdevenir un dels principals difusors de l'acid house al Regne Unit –i per extensió en aquesta banda de l'Atlàntic-. Com a remesclador va redefinir peces com "Soon" de My Bloody Valentine o "Hallellujah" de Happy Mondays, aquesta última de la mà de Paul Oakenfold.

Com a productor va esdevenir una peça clau en la confecció d'"Screamadelica" (1991), obra magna de Primal Scream i plàstic decisiu a l'hora d'escurçar distàncies entre rock i electrònica. En aquest darrer treball va emmarcar-se també "Loaded", remescla d'"I'm Losing More Than I'll Ever Have" a càrrec del propi Weatherall que ha esdevingut a la llarga un dels títols més celebrats del catàleg dels escocesos. Ens ha deixat a l'edat de 56 anys, amb una trajectòria i un llegat immensos però probablement encara amb moltes coses per dir.

Arnau Gil

Foto Juan Pirela.

A la fina líniaa que pot arribar a separar el rock progressiu del jazz en la seva concepció més còsmica és on caldria situar el disc de debut del guitarrista egarenc Arnau Gil. Un "Mecànica vital" (2019, Microscopi) que suposa per al vallesà un nou punt de partida després de tota una trajectòria al costat de figures, astres i valors que van de Josep Maria Farràs a Gemma Humet o Magalí Datzira.

Deu composicions pròpies i una versió de Jimi Hendrix, sempre amb les sis cordes com a fil conductor i revestides amb elegants i sofisticades seccions de vent i metalls. Títols que conjuguen un agut esperit explorador amb la solidesa i l'ofici d'una banda ben engreixada. A destacar la magistral deconstrucció del "Purple Haze" de Hendrix amb Xavi Garriga a les tasques vocals i amb ressons de King Crimson, Frank Zappa i Sun Ra. Poca broma.


Més informació:

Arnau Gil  /  Pàgina web

Adéu a Crazy Cavan

Ens ha deixat Crazy Cavan, l'incombustible rocker gal·lès que va arribar massa tard a la primera explosió rockabilly i massa aviat a un revival –el de la dècada dels 80- que encara no es pot entendre sense els seus fundacionals primers discos –els que va signar durant la segona meitat dels 70 al capdavant dels seus Rhythm Rockers-. Tenia previst tornar-nos a visitar aquest estiu en el marc d'un festival que queda ara tan tocat com el conjunt de la comunitat tuperiana. En pau descansi i no deixin vostès de fer unes cerveses (així, en plural) a la seva memòria.

De quan l'indie era indie

Marinho, gran descoberta.

25è MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT

Espai Jove Les Basses, Barcelona

15 de febrer de 2020

El Minifestival ha celebrat la seva 25a edició tot presumint d'una manera de fer i d'una filosofia a l'hora de programar que refermen la seva fórmula com una aposta encara guanyadora. Un cartell que persegueix l'excel·lència en termes artístics i alhora potencia valors com la proximitat, alternant destacats referents de la música alternativa amb flamants delícies underground a l'Espai Jove Les Basses, un entorn de dimensions raonables i prou allunyat d'aquell soroll de fons que tot sol impregnar-ho en una ciutat com Barcelona.

Van escalfar motors, mai més ben dit, els gironins Veiculo Longo. Rock en castellà del de tota la vida, despatxat amb l'actitud i l'ofici de qui porta dècades trepitjant escenaris –els seus components són veterans de bandes com Double Shame-. I un repertori pensat per fer quilòmetres i cremar asfalt, tan robust i dinàmic com els camions que es van projectar al fons de l'escenari durant la seva actuació.

Els va seguir la portuguesa Marinho, amb tota probabilitat la gran descoberta del cartell d'enguany. Cançons folk de naturalesa immediata i caràcter autoreflexiu com "I Give Up and It's Ok" o "Freckles" –aquesta última amb un deliciós aire a Joni Mitchell-, defensades des de la intimitat d'una guitarra acústica i amanides amb cites a Martha Wainwright i Bruce Springsteen –un "I'm on Fire" que va interpretar com si es tractés d'un original de Johnny Cash-.


GRANS RECLAMS

El primer gran reclam de la nit va arribar de la mà de Sarah Nixey, que va repassar també en format acústic bona part de la seva trajectòria solista i va deconstruir el llegat de Black Box Recorder –misteriosa "The Facts of Life", majestuosa "England Made Me"- amb el suport a les sis cordes de tot un Jimmy Hogarth, productor i multiinstrumentista tot terreny –"I el més important de tot, el meu marit", va puntualitzar ella mateixa-.

L'esquelètica lectura del "Because the Night" –novament, Springsteen- amb què es va acomiadar, va contrastar amb l'adrenalínica injecció elèctrica de Happy Accidents. Un jove trio londinenc que va oferir la seva pròpia versió del pop de guitarres de finals dels 90 i principis del present segle, invocant al seu aire els esperits de Weezer, Hefner o els primers Strokes.

Menció a part va valer una actuació, la d'Emily Jane White, que des d'ara mateix es pot contemplar com un dels grans moments de la història recent del Minifestival. De presència gairebé fantasmagòrica i sempre a contrallum, la californiana va alternar el piano i la guitarra en un concert que va bascular entre els paisatges onírics de la seva obra més recent –"Immanent Fire" (2019)- i el folk boirós del seu disc de debut –"Dark Undercoat" (2007)-.

L'apunt més festiu de la nit va arribar de la mà de les barcelonines Die Katapult, que tornaven al Mini quatre anys després d'haver-hi debutat i consolidades ja com un dels exemplars més únics i singulars de l'electrònica autòctona. El seu secret, un discurs que enllaça les formes del krautrock amb manifestacions com l'acid house o el Balearic beat. Lletres (majoritàriament) en alemany i una posada en escena que marida hedonisme i sofisticació. I indiscutibles himnes trencapistes com "Was Machst Du".

I com a final de festa, el debut al Minifestival de tot un tros d'història del pop escocès. Veterans de l'òrbita de Sarah Records encara amb molta corda, The Orchids van oferir un breu però intens repàs al seu inabastable fons de catàleg. Amb el grau que suposa la maduresa, els de Glasgow van despatxar com si no hagués passat el temps aquells cants a l'eterna malenconia adolescent que són "Caveman" o "It's Only Obvious". L'entusiasta resposta a la pista no va fer sinó donar-los la raó. Una entranyable postal de quan l'indie era indie per a celebrar el primer quart de segle d'una cita de referència.

LA FESTA D'ANIVERSARI

Dues dècades i mitja de trajectòria no es celebren cada dia. Per això el Minifestival ha decidit allargar la seva festa d'aniversari amb la programació d'un triple concert pensat específicament per a l'ocasió. Serà el 7 de març a l'Heliogàbal amb un programa on coincidiran tres visions distants però complementàries de la cançó pop més desacomplexada, les dels madrilenys Nos Miran, la canària Cristina Quesada i els suecs Alpaca Sports –més informació al web del festival-.

Per cert, de les dotze propostes que ha programat enguany el Minifestival –comptant la jornada central a Les Basses i la programació complementària a l'Heliogàbal i a l'FNAC L'Illa Diagonal-, nou han aportat presència femenina als escenaris –una tendència que ja s'havia donat en anteriors edicions-. Mentre alguns s'atreveixen a emprar la paritat com a eina de màrqueting i s'inventen noves normalitats de cara a la galeria, d'altres ja fa temps que contemplen les bones pràctiques com una simple qüestió de sentit comú.

El primer concert dels Beatles als EUA

Els Beatles a Washington DC, 11 de febrer de 1964.

S'ha commemorat aquesta setmana l'aniversari del primer concert dels Beatles en territori nord-americà, l'11 de febrer de 1964 al Washington Coliseum de Washington DC. El document es troba disponible a Vimeo, i és absolutament revelador. Sobretot els primers minuts, just abans que comencin a tocar. La banda més gran del món, acabant d'ajustar davant d'un públic histèric un backline que no pararà de donar problemes durant bona part de l'actuació –impagable la imatge de Ringo Starr provant d'equilibrar la plataforma de la bateria-. De quan les condicions tècniques eren rudimentàries però les coses es feien perquè calia fer-les.

25 anys sense Guillem d'Efak

Guillem d'Efak (1930-1995).

A un quart de segle de la mort de Guillem d'Efak, tal dia com avui de 1995, la reinvindicació de la seva obra i la memòria de la seva figura segueixen essent dues de les grans assignatures pendents de l'àmbit melòman catalanoparlant. El de Manacor no tan sols va ser un pioner gairebé involuntari d'allò que s'anomenaria Nova Cançó, sinó que juntament amb Quico Pi de la Serra va esdevenir el gran introductor del blues a casa nostra amb peces com l'encara definitiu "Blues en sol" –tot un joc de paraules per a un títol que, barreres idiomàtiques al marge, connectava directament amb les formes més essencials i primitives del gènere-. El seu primer ep, "Veu de Mallorca" (1964), va suposar també el punt de partida de la icònica discogràfica Concèntric.

Daniel Ruiz estrena nou single a Aiguamoll Records

Teclats farcits de misteri, saxos que bramen a altes hores de la nit, atmosfera lynchiana i una veu que sembla invocada des del més enllà. Més tenebrós i claustrofòbic que de costum es manifesta Daniel Ruiz al seu flamant darrer single, un "The Velvet Lynch" que es presenta com el primer avançament del que serà el seu segon àlbum –l'any passat va publicar el recopilatori "Saturn's Rings Got Replaced by an Ad"-, que veurà la llum el mes de maig a través d'Aiguamoll Records.

La peça en qüestió és un blues terminal marca de la casa, però alhora suposa un nou pas endavant en la construcció del ja intransferible univers estètic i sonor del de Mataró. Segons explica ell mateix, "The Velvet Lynch" tracta sobre un felí mitològic que aguaita un petit nucli de població totes les nits de febrer, amagat en la foscor i content d'observar tot el caos i tota la confusió que pot arribar a generar la seva simple presència. Tota una declaració de principis i d'intencions que poden vostès escoltar a Spotify.

Mig segle de "Live at Leeds"

Es commemoren avui 50 anys de la gravació de "Live at Leeds", el primer disc en directe de The Who i un dels més icònics i celebrats de la història del rock. L'enregistrament va tenir lloc el 14 de febrer de 1970 a la Universitat de Leeds, i el plàstic resultant es va publicar el 23 de maig d'aquell mateix any. Tot i que la idea inicial del grup era editar un àlbum en directe a partir d'aquella actuació i de la que van oferir l'endemà a la Universitat de Hull, problemes tècnics durant el segon enregistrament van obligar a centrar l'elapé en el primer dels dos concerts.

Els londinencs es trobaven aleshores immersos en l'apoteòsica gira de presentació de "Tommy" (1969), un dels seus àlbums més celebrats i la consagració de Pete Townshend com un dels grans visionaris de la història del rock. Però sobre el terreny, la banda exhibia unes elevades dosis de força i visceralitat que contrastaven amb el caràcter sofisticat de l'òpera rock en qüestió. Era aquesta vessant la que Townshend, Roger Daltrey i companyia van voler capturar en un plàstic que esquivava les cites a "Tommy" per a centrar-se en un revelador arsenal de títols aliens i en la posada al dia d'algunes de les seves composicions més reconegudes.

Al capítol de versions hi figuraven una elèctrica lectura del "Young Man Blues" de Mose Allison, una musculosa revisió del "Shakin' All Over" de Johnny Kidd i una rocallosa deconstrucció del "Summertime Blues" d'Eddie Cochran, peça que The Who gairebé es van fer seva de forma instantània. Al capítol de composicions pròpies, la immediatesa de "Substitute" contrastava amb l'expansiu medley desencadenat a partir de "My Generation" –en aquesta pista hi figuraven les úniques cites a "Tommy": "See Me, Feel Me" i "Naked Eye", que no figuraven als crèdits-. Edicions posteriors han recuperat l'actuació sencera i fins i tot part del concert de Hull.

50 anys de "Black Sabbath"

Molt poques composicions han alterat la història de la música popular de la manera com ho va fer la pista homònima que enceta el debut discogràfic també homònim de Black Sabbath. Un plàstic publicat tal dia com avui de 1970, ara fa 50 anys, que simbolitza com (gairebé) cap altre el final dels coloristes 60 i l'onada de foscor i mala llet amb què la crònica pop sol assenyalar l'inici dels 70. I la peça que va establir les bases del heavy metal i de tots els seus derivats i subgèneres fins a l'actualitat. Del doom a l'stoner i del thrash al death, el black o l'sludge, no hi ha etiqueta ni categoria a la família metàl·lica que es pugui entendre sense aquells sis inequívocs minuts que encara avui ressonen letals i tenebrosos com ells mateixos.

Black Sabbath, el grup, no va ser la primera banda de heavy metal –abans hi havia hagut Blue Cheer, Steppenwolf, Led Zeppelin o fins i tot la Jimi Hendrix Experience-, però sí la que va el va definir com un gènere musical amb entitat pròpia. Com tots els seus predecessors, Ozzy Osbourne, Tony Iommi, Geezer Butler i Bill Ward també partien del blues rock més decibèlic i monolític, però la seva visió anava molt més enllà. Venien de la freda Birmingham, al cor de l'Anglaterra més industrial i deprimida, un entorn per on el somni de la pau i les flors havia passat de llarg i del qual ni tan sols el rock'n'roll semblava una via d'escapament. Que aquells quatre inadaptats se'n sortíssin va acabar, a la llarga, obrint la porta a deixebles tan distingits com Judas Priest –no és casualitat que els dos grans pilars mestres de la música heavy es formessin a la mateixa ciutat-.

"Black Sabbath", l'àlbum i la cançó, sintetitzaven com mai s'havia fet abans totes les constants que d'una manera o altra ha explorat el metal en les seves diferents vessants i encarnacions, tant a nivell líric com sonor: contundència, agressivitat, trítons, cacofonies, misteri, ocultisme i tot allò que el rock portava anys insinuant però encara no s'havia atrevit a treure sense embuts. Osbourne i companyia no havien vingut a entretenir ningú, sinó a molestar, a incomodar i a pertorbar. A desplegar un univers de fantasia tan fosc i colpidor com la realitat de la qual provaven d'evadir-se. I a menjar-se el món, encara que aleshores en fossin poc conscients. Perquè malgrat el rebuig generalitzat tant a nivell de crítica com de públic, peces com "The Wizard", "N.I.B." o la mateixa "Black Sabbath" eren les llavors d'una revolució sònica a escala planetària. I l'arrel d'un discurs que els seus propis autors arrodonirien en obres posteriors, assolint resultats sempre genials però mai més tan trencadors com en aquella obra fundacional.


LA DONA DE NEGRE

Més enllà del fet musical, el primer elapé de Black Sabbath pot presumir també d'una de les caràtules més icòniques de la història de la música pop. Una fantasmagòrica i enigmàtica figura femenina, de rostre pàl·lid i vestida de negre, mirant a càmera des del que sembla una zona boscosa durant un crepuscle a ple hivern i amb un misteriós edifici al fons de la imatge. L'edifici en qüestió és el molí hidràulic de Mapledurham, situat a pocs quilòmetres de la ciutat de Reading. De la dona que surt a la fotografia poca cosa se'n sap, més enllà del fet que es deia Louise i que prèviament s'havia deixat caure per l'àrea de backstage després d'un dels primers concerts del grup. Una dosi extra de misteri que durant dècades ha alimentat la llegenda negra –mai més ben dit- de Black Sabbath.

Irene Reig Trio

IRENE REIG TRIO

30è Festival de Jazz de Granollers @ Anònims

12 de febrer de 2020

Cada generació necessita que algú li expliqui el jazz. I, per sort, cada generació disposa d'algú determinat a explicar-lo des de la seva pròpia perspectiva. Irene Reig és una jove saxofonista barcelonina que es dedica a reinterpretar –amb tot el que implica aquest terme- estàndards de tòtems com Duke Ellington, Count Basie o George Gershwin. Però és quan ataca repertoris com el de Charlie Parker, quan s'aproxima des del respecte però sense reserves a les coordenades més lliures i frenètiques del bebop, el moment en què tot acaba de cobrar sentit.

La nit passada va actuar al restaurant llibreria Anònims en el marc del 30è Festival de Jazz de Granollers, encapçalant un trio de solvència contrastada que completaven Joan Casares i Pau Salas, a la bateria i al contrabaix respectivament. Un repàs a noms com els anteriorment citats, amanit amb composicions pròpies com un "Mira" que va fondre l'ànim explorador del bop amb les textures més amables de la Costa Oest. El que explica Reig no és nou, però ho explica amb tanta convicció i s'ho fa tan seu que un no pot evitar contemplar-la des d'ara mateix com un dels valors més segurs del panorama jazzístic català.

Liannallull - "Tot és mort" (2020)

El passat exercici va suposar l'inici d'una nova etapa per a uns Liannallull que han fet de la mutació permanent un dels seus trets identitaris, sempre amb la figura de Jordi Espinach (veu i guitarra) com a espina dorsal. Superada una fase en què la formació del Baix Montseny va enfilar les més altes esferes del rock psicodèlic en la seva concepció més torrencial i pedragosa, l'actual encarnació es redueix al nucli fundacional del propi Espinach i Anna Capacés (veu i percussió).

Ha estat amb aquest format de duet i reorientant el seu discurs cap a les coordenades del folk com han donat forma al seu darrer single, un "Tot és mort" que ha vist la llum aquesta mateixa setmana a través d'El Mamut Traçut i que potencia la vessant més fràgil i íntima de Liannallull. La pista titular és la regravació d'una peça originalment inclosa a "Menesteroses" (2015), augmentada ara amb acabats urbans i la participació del Cor Infantil de l'Escola Municipal de Musica de l'Ateneu de Sant Celoni.

Completen el llançament el folk àcid d'"Els morts" i les textures a contrallum de "Nº 17", així com una remescla de la pròpia "Tot és mort" per cortesia de Pro. Velo Batuta. Cacofonies industrials com a contrapunt a la calma tensa de la versió original. Un cop oficialitzada aquesta nova referència, Liannallull anuncien nou material que veurà la llum durant els propers mesos. Ells mateixos amenitzaran l'espera amb dos concerts a Girona (6 de març, Ateneu 24 de juny) i Santa Maria de Palautordera (15 de març, Can Balmes).


Més informació:

Liannallull  /  Bandcamp

20 anys sense Screamin' Jay Hawkins

Screamin' Jay Hawkins (1929-2000).

Es commemoren avui dues dècades de la mort d'Screamin' Jay Hawkins. Aquell outsider del rhythm & blues que va ajudar a inventar el rock'n'roll i va esdevenir pioner d'allò que dècades més tard s'anomenaria shock rock. La seva posada en escena teatralitzada i d'estètica marcadament macabra, la seva aproximació nocturna i psicòtica als gèneres d'arrel afroamericana, aquella veu carregada de grava i alcohol, fan del seu llegat i la seva influència el fil conductor entre Alice Cooper i Tom Waits, entre Nick Cave i Marilyn Manson, entre Screaming Lord Sutch i Rob Zombie.

El seu "I Put a Spell on You" va esdevenir una de les peces fundacionals de la música pop tal i com aquesta s'entendria des de la dècada dels 50 –menció a part mereix l'expansiva lectura realitzada al seu moment per Creedence Clearwater Revival-, però el conjunt del seu cançoner és altament ric en reclams amb accent vudú com el jazz terminal de "Hong Kong", la pantanosa tenebra d'"Alligator Wine" o aquell rock'n'roll oportunament titulat "Voodoo". Va morir a l'edat de 70 anys a París, on com tants altres artistes afroamericans del segle passat havia acabat trobant una nova llar.

Lynn Evans (1924-2020)

LYNN EVANS

(1924-2020)

A les Chordettes se les sol recordar per les seves celebrades lectures de "Mr. Sandman" i "Lollipop", estàndards que ja s'havien enregistrat abans però dels quals elles van saber treure més suc que ningú tant en termes artístics com mercantils. També se les recorda com aquell quartet vocal que durant l'equador de la dècada dels 50 va competir amb la irrupció del rock'n'roll a partir d'un discurs que enllaçava amb tradicions com les del jazz vocal o el pop tal i com s'havia entès fins aleshores. Lynn Evans va ser la vocalista solista del grup durant els seus anys de glòria. Posteriorment va mantenir un perfil més discret, cantant a l'església i formant part de diverses associacions a través de les quals va potenciar la presència femenina en àmbits com el musical o l'universitari. Ens ha deixat a l'edat de 95 anys.

The Black Lips - "Sing in a World that's Falling Apart" (2020)

El meu idili amb els Black Lips va ser tan breu com intens. No vaig començar a seguir-los de prop fins que vaig escoltar les tres primeres pistes de l'encara infal·lible "200 Million Thousand" (2009) en una disqueria del Soho londinenc on jo em trobava remenant prestatgeries –la meva reacció, adreçar-me immediatament al taulell i demanar una còpia d'allò que sonava pels altaveus-.

I em van caure als peus aquell mateix any, si la memòria no em falla, després d'un concert seu que vaig presenciar des de primera fila i que em va deixar més aviat fred. El seu àmpliament publicitat sentit de l'humor va eclipsar qualsevol indici de la genialitat manifestada a l'estudi –d'acord, que l'actuació tingués lloc en un marc festivaler tampoc hi va ajudar massa-.

Amb aquest precedent, no vaig saber com prendre'm l'anunci que el combo d'Atlanta tenia previst encetar la nova dècada amb un disc de country. Seria una nova sortida de to de les seves? O bé una aproximació amb cara i ulls a un gènere musical que sens dubte havia d'haver estudiat a fons una banda amb les seves credencials?

Finalment, "Sing in a World that's Falling Apart" (2020) ha resultat no ser ni una cosa ni l'altra, o ambdues coses alhora. Un exercici de country rock que beu de pioners com els Byrds o els Flying Burrito Brothers, i que injecta a la música d'arrels nord-americana la mateixa dosi vitamínica amb què els seus autors havien abordat el rock de garatge de tota la vida ara fa cosa d'una dècada i mitja.

No tinc previst assistir al concert que oferiran aquest mes de juny en el mateix marc on em van decebre una dècada enrere. És possible que em perdi alguna cosa molt gran, també és possible que m'estigui estalviant una nova decepció de les que acabent esdevenint cròniques. En qualsevol cas, celebro el fet de poder afirmar que després de tant de temps he tornat a gaudir d'un disc dels Black Lips, i tant que sí.

Fetus i Les Cruet, doble sessió de punk nostrat a la sala Taro

Les Cruet - Foto Sergi Vila.

Més que un doble cartell d'impacte, que també, una d'aquelles trobades que tard o d'hora s'havien d'acabar produint i que prometen emocions fortes des del primer minut. Fetus i Les Cruet compartint escenari aquest dijous, 13 de febrer, a la sala Taro del barri de Sants. Doble sessió de punk rock amb accent nostrat i amb la garantia de Bankrobber. Els primers vindran a refermar el seu directe com un dels més explosius i vitamínics del país, amb un argumentari on no hi faltaran les cites a un "Terra cuita" que va capitalitzar un exercici 2019 absolutament meteòric per als empordanesos. Els segons, vells coneguts de la imprescindible microescena del Baix Montseny, posaran el contrapunt enrabiat i visceral de la nit amb un directe també a prova de bales i amb la solvència de qui ve de despatxar un tros de disc com "Cérvols, astres". Modernu de postal qui s'ho perdi. Més informació i entrades en aquest enllaç.

Els Manel de "Per la bona gent", a El 9 Nou

Manel és aquella banda que en tan sols una dècada ha deixat enrere tot el pes del que encara es pot contemplar com el debut discogràfic més celebrat de la història del pop (en) català. El seu secret, la capacitat de reinventar-se constantment fins a concebre plàstics com "Per la bona gent" (2019), últim esglaó d'una escala encara ascendent.  Dissabte el van presentar al Teatre Auditori de Granollers. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vázquez.

Laia Llach

LAIA LLACH

Traficants @ Tarambana, Cardedeu

9 de febrer de 2020

Visca la gent valenta i amb coses a dir. La vallesana Laia Llach tan sols ha arribat a compondre tres cançons i confessa que encara li produeixen respecte els escenaris, però no dubta un sol segon quan es tracta d'enfilar-se a interpretar un repertori que ja tindrà temps de créixer i que ara per ara apunta maneres. Cançons folk d'alta fragilitat, inspirades segons la seva autora per aquella eterna musa que és la tristor, i un registre vocal que per moments invoca les formes de Joni Mitchell o Joan Baez. Ahir va actuar al Traficants del Tarambana. Una veu a descobrir.

Pol Purgimon al Traficants

POL PURGIMON

Traficants @ Tarambana, Cardedeu

9 de febrer de 2020

A un any de la publicació del seu ep de debut, "Les flors, al mar" (2019), Pol Purgimon es referma com un dels valors amb més projecció de la microescena del Baix Montseny. I ho fa reivindicant un repertori que tant pot apuntar a Pep Laguarda com a Joan Colomo o fins i tot a Nick Drake, quan el de Palautordera frega els seus registres més fràgils i feréstecs. Ahir va actuar al Tarambana en el marc de la jam de cantautors Traficants. Dues peces de l'ep en qüestió i material inèdit que reclama a crits passar per l'estudi.

50 anys de "Morrison Hotel"

Quan va veure la llum tal dia d'avui de 1970, "Morrison Hotel" es podia contemplar com l'obra més rodona que els Doors havien lliurat des del seu debut homònim, publicat tres anys abans. A data d'avui, es pot considerar com un dels punts més àlgids de la discografia dels californians. Un retorn a les seves formes més bàsiques després dels acabats (excessivament) sofisticats de "The Soft Parade" (1969), i en certa manera un nou punt de partida cap a un futur que s'acabaria de materialitzar al cap d'un any amb el monumental "L.A. Woman" –de tot el que va venir després ja en parlarem un altre dia-.

Enregistrat durant l'etapa més salvatge i autodestructiva de Jim Morrison –en plena ressaca de la condemna per exhibicionisme que l'havia convertit en l'enemic públic número 1 de l'Amèrica benpensant- i novament amb Paul A. Rothchild als comandaments, "Morrison Hotel" és un àlbum ple tant de matisos com de contrastos. Un d'aquells plàstics que defineixen la transició dels 60 als 70 tot abraçant i reinventant els gèneres que havien alimentat el cànon de la música pop abans de l'esclat de la psicodèlia, però sense deixar enrere les vies expressives que s'havien obert a través d'aquesta última.

Com a mostra, les dues pistes que l'enceten, "Roadhouse Blues" i "Waiting for the Sun". La primera, un boogie elèctric i greixós com ell mateix, canta a l'hedonisme dels bars de carretera a partir d'un icònic riff de guitarra –cortesia de Robby Kriger- que connecta els juke joints del Mississippi amb els paisatges àrids del Mojave. Amb Lonnie Mack al baix i John Sebastian a l'harmònica, la peça en qüestió esdevindria no tan sols un dels títols més reconeixibles i reconeguts del catàleg del grup, sinó l'himne per excel·lència del rock de carretera amb permís del "Born to Be Wild" d'Steppenwolf.

"Waiting for the Sun", en canvi, és un exercici de rock psicodèlic amb totes les lletres que parteix d'unes coordenades boiroses i oníriques –dibuixades per l'orgue de Ray Manzarek- per a desembocar en una tornada lluminosa i a tot color. Aquesta alternança de retorn a les arrels i vocació exploradora és una de les constants d'un disc on la musculatura funk de "Peace Frog" i el blues rocallós de "Maggie M'Gill" conviuen amb el misteri sensual de "Queen of the Highway" i el misticisme ancestral d'"Indian Summer", per citar quatre pinzellades del seu ampli ventall discursiu.

A nivell conceptual, l'àlbum es divideix en dues cares titulades respectivament "Hard Rock Cafe" i "Morrison Hotel" –la primera va inspirar el nom de la cèlebre cadena de restaurants de temàtica melòmana-. Pel que fa a la icònica fotografia de la caràtula, obra de Henry Diltz, es va dur a terme a l'hotel de Los Angeles a partir del qual es va acabar batejant el disc. Segons la llegenda, el recepcionista va negar al fotògraf i als músics l'autorització per obtenir la imatge, i aquests van aprofitar un moment en què aquest era fora del seu lloc per a dur-la a terme. Sí, hi va haver un temps en què les coses es podien fer d'aquesta manera.