Si no comptem el recopilatori de rareses "Tubercle" (2015), són set els anys que separen el nou disc de Les Atxes del seu predecessor. Un debut homònim (2011) que traslladava el nervi i la urgència de Modern Lovers, Television, Yo La Tengo i la Velvet Underground a la Barcelona de principis de la present dècada. Des d'aleshores ha plogut molt i la banda ha tingut temps de separar-se, tornar-se a reunir i encetar una segona etapa que els ha portat a múltiples escenaris tant pel seu compte com al costat d'amics i companys de fatigues com Maurici Ribera (The Missing Leech). Reveladora va ser la versió que es van marcar plegats del "Das Model" de Kraftwerk ara fa un parell d'anys, aperitiu d'un retorn discogràfic que per fi s'ha materialitzat sota el títol de "Decora paneres" (2018, El Mamut Traçut / Hidden Track).
I potser sonarà a tòpic, però el cert és que quan un escolta aquest nou plàstic sembla que no hagi passat el temps des de l'edició de "Les Atxes". Perquè és la continuació lògica d'aquella reveladora carta de presentació, però sobretot perquè les seves deu cançons sonen tan fresques avui com ho haurien fet aleshores i segueixen fent del quartet barceloní una de les realitats més reivindicables de l'indie català contemporani. Produeix l'exMine! Bernat Sánchez, que també aporta bateries, teclats i altres sonoritats a talls com l'inicial "El vals de Cadaqués". Tot un trencapistes a ritme de garatge, i una les peces més rodones de l'àlbum juntament amb el post-punk hipnòtic de "Tot el que podia veure". Molta atenció també al canvi de ritme amb què agafa embranzida "Pinya Koala" i als deu sorollistes minuts de "L'espasa i la paret", el seu "Sister Ray" particular.
Més informació:
Les Atxes / Bandcamp
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada