50 anys de "Led Zeppelin"

No se m'acut res que encara no s'hagi escrit sobre el debut homònim de Led Zeppelin. Un plàstic publicat tal dia com avui de 1969 que va establir les bases no tan sols d'una de les trajectòries més massives i meteòriques de la música pop, sinó també de tota una sèrie de discursos que van de Great White als Black Crowes i dels White Stripes a Greta Van Fleet passant per qualsevol cosa que tingui a veure amb gèneres com el blues rock, el rock dur o el heavy metal. Robert Plant, Jimmy Page, John Paul Jones i John Bonham. Un monstre de quatre caps que venia de recollir el testimoni d'uns agònics Yardbirds i era a punt d'encetar un dels capítols més celebrats de la història del rock. I un repertori que s'havia concebut en soterranis i clubs de petita i mitjana capacitat però ja apuntava cap a les elevadíssimes esferes que assoliria el quartet londinenc en qüestió de pocs anys.

L'elevadíssim voltatge funk de "Good Times Bad Times" com a carta de presentació. La torrencial lectura de "Babe I'm Gonna Leave You" -l'original d'Anne Bredon que Page i Plant havien descobert a través de Joan Baez-.  Willie Dixon en la seva concepció més nocturna i corrosiva amb lectures marca de la casa de "You Shook Me" i "I Can't Quit You Baby". Els hipnòtics sis minuts i mig de "Dazed and Confused", un blues rocallós i tenebrós que anticipava en certa manera les formes de Black Sabbath. Les essències àcides de "Your Times Is Gonna Come" i "Black Mountain Side". El cop de puny a la cara de "Communication Breakdown". I el blues expansiu i lisèrgic de "How Many More Times", amb un dels riffs més icònics d'un Page que també aprofitava per aplicar un arc de violí a les sis cordes i cita inclosa a Albert King. Menció a part mereix la caràtula, un disseny del propi Page a partir de la icònica fotografia de l'accident del dirigible Hindenburg. Mig segle d'un plàstic que va canviar la música per sempre més.