Si poguéssim traçar la fina línia que arriba a separar el rock psicodèlic més robust del heavy metal més primitiu, molt probablement estaríem posant sobre paper les coordenades sonores de "Vincebus Eruptum" (1968), el debut dels californians Blue Cheer. Sis talls que portaven a l'extrem la versió àcida i elèctrica del blues plantejada per Jimi Hendrix i avançaven per la dreta a qualsevol dels pioners a qui sol acreditar-se la invenció dels gèneres metàl·lics -de Led Zeppelin a Black Sabbath passant per Steppenwolf, que editarien el seu propi debut al cap d'un parell de setmanes-. Una guitarra carregadíssima de fuzz, una base rítmica animal a més no poder, i una veu agressiva i en ocasions gairebé gutural. Psicodèlia en la seva concepció més musculosa i pesant, rock de garatge passadíssim de voltes i hard rock amb totes les lletres. Tres originals i tres versions -a destacar una incendiària lectura del "Summertime Blues" d'Eddie Cochran que anticipava la versió que en farien The Who al cap d'un any- que el temps ha situat també a l'avantguarda d'allò que tres dècades més tard s'anomenaria stoner. Un clàssic que va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada