Hola Chica

Elegants i sofisticats - Foto Clara Orozco.

No és que siguin uns nouvinguts, però es mereixen la benvinguda més sonada i càlida amb què se’ls pugui obsequiar. No són uns nouvinguts perquè ja porten una colla d’anys fent música, trepitjant escenaris i passejant-se per algunes de les principals sales del país. Però cal donar-los definitivament la millor de les benvingudes perquè és ara quan per fi veu la llum el seu primer àlbum. Un plàstic tan rodó que és impossible trobar-hi defectes. Deu talls que freguen la perfecció pop i conviden a gaudir la vida en tota la seva plenitud. Tota una col·lecció de trencapistes que ajuden a començar el dia amb bon peu i un cop arribada la nit fan que els minuts i les hores esdevinguin eterns en el millor dels sentits.

Hola Chica es van formar l’any 2012 a Barcelona amb Alex Guerra (veu i guitarra rítmica) i Lucas Codes (baix) com a nucli fundacional al qual s’acabarien sumant David Gómez (bateria), Víctor Alarcón (sintetitzadors) i Victor Tomás (guitarra solista). L’any 2014 es van proclamar guanyadors a nivell estatal del festival Emergenza, la qual cosa els va permetre sortir a l’exterior i plantar-se al Taubertal Festival alemany. Primera prova de foc superada (amb èxit) per una banda que apuntava i segueix apuntant cap a grans i llunyans horitzons. Tan sols els faltava un debut discogràfic a l’alçada de les expectatives generades a l’escenari, una carta de presentació que acabés de consolidar-los com una de les grans revelacions del panorama independent autòcton. Un treball que trigaria a arribar, i una espera que francament ha valgut la pena.

Perquè “Magnetism” (2016) té tot allò que se li pot demanar a un debut, i fins i tot més. Deu píndoles de pop independent amb altes dosis de ganxo melòdic i uns acabats tan sofisticats com elegants, produïdes per Valen Nieto i Marc Cros amb mescles de Santos Berrocal -entre tots tres sumen un bon currículum: Raydibaum, Sidonie, Love Of Lesbian i Iván Ferreiro, entre d’altres-. Deu cançons que de bon principi es manifesten eternes i evoquen sense reserves l’hedonisme crepuscular d’uns Foster The People o (sobretot) uns Metronomy. Deu arguments a favor tan sòlids i incontestables com la inicial “Back Home”, “Heart”, “You Hit” o el single “Radio Girl”. I un disc que els farà ballar de valent fins que surti el sol, paraula.

Originalment publicat a B-Magazine.