El primer que crida l'atenció del segon ep de Gina Argemir és un salt temporal a nivell discursiu que es tradueix sobre el terreny en un salt endavant a tots els nivells. Si el seu primer treball, "Roig" (2019), apuntava des d'una òptica rockera a la sofisticació pop amb acabats que remetien a la dècada dels 80, aquest "Sutra" adopta les formes mutants del rock alternatiu dels 90 en tota la seva extensió. Mantenint el punt de misteri inicial, però potenciant la visceralitat i les textures més rocalloses.
La inicial "Lotus blau", per exemple, és un exercici de grunge monolític en tota regla, si bé amanit amb una capa extra de brillantor i sensualitat. En canvi, "Fe" i "Bojos que cremen" remeten al pop de guitarres urgents d'unes Breeders o uns Garbage –la nota promocional del disc apunta com a referents les produccions de Butch Vig, un detall que es fa ben palès des de la primera escolta-. "Emmanuelle" pot recordar a la PJ Harvey del canvi de mil·lenni, i la final "Kamikaze" és un dinàmic exercici de rock dur dels que no deixen indiferent.
El terme Sutra significa Fil que uneix textos de coneixement en sanscrit. I en aquest sentit, les cinc cançons que conformen l'ep constitueixen un arc temàtic al voltant de l'espiritualitat i l'anhel de construir un món més humà. "Viurem per despullar la gran interpretació, perquè la llibertat és l'absència de la por", canta Argemir a "Bojos que cremen". Tota una declaració d'intencions i el possible leitmotiv d'un plàstic produït per Lluís Costa (Adrià Puntí) i on participen veterans de bandes com Kitsch o Todos Tus Muertos.
Més informació:
Gina Argemir / Pàgina web
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada