Sobre el mal anomenat retorn dels talibans a l'Afganistan, m'ha sobtat que la majoria d'anàlisis que he pogut llegir fins ara passessin per alt dos factors que a mi em semblen bastant rellevants. El primer és que els talibans han anat molt més enllà de recuperar allò que havien perdut ara fa vint anys. Amb la presa de Kabul, la milícia islamista passa a controlar la totalitat del territori afganès, cosa que no havia fet mai abans. Durant els cinc anys que va durar el primer emirat islàmic de l'Afganistan, el nord del país –inclosa la frontera amb la Xina, un detall important tal i com veurem més endavant- estava controlat per les diferents faccions de l'Aliança del Nord, opositora al règim talibà i aliada clau de les potències occidentals durant la guerra iniciada el 2001.
No és un fet anecdòtic. Feia més de 30 anys, des de la retirada de les tropes soviètiques, que una sola facció no havia arribat a controlar tot el territori afganès –durant les passades dues dècades, ni els talibans havien marxat ni el govern prooccidental havia arribat a controlar res, tal i com s'acaba de comprovar-. A l'espera de veure si sorgeix algun moviment insurgent i l'abast que aquest pugui tenir –cosa bastant improbable quan el que quedava de l'Aliança del Nord justament es trobava integrat en aquest exèrcit regular afganès que s'ha esfumat d'un dia per l'altre–, i amb tot el que implica l'arribada dels talibans al poder, l'escenari que s'obre a partir d'ara és el més semblant que l'Afganistan ha tingut a una situació d'estabilitat –no pas de pau, concepte que implica alguna cosa més que l'absència de guerra- en els últims 40 anys. Insisteixo, no és cap fet anecdòtic.
El segon punt que em crida l'atenció, i que va lligat amb el primer, és el paper de la Xina al tauler afganès. Encara no fa ni un mes que les diplomàcies xinesa i talibana van acordar cooperar en la reconstrucció de l'Afganistan un cop retirades les tropes internacionals. I el més important: la Xina es va comprometre a acceptar els talibans com a interlocutors vàlids en aquest procés de reconstrucció, predisposant-se per tant a acceptar com a legítim un (aleshores) hipotètic govern talibà. Fa 20 anys, només quatre països al món –Paquistan, Turkmenistan, Emirats Àrabs Units i Aràbia Saudita- reconeixien com a legítim el govern de l'emirat. A partir d'ara aquesta situació pot canviar. La Xina és un actor internacional de primer ordre. I com a tal, pot obrir la porta a un reconeixement més ampli de l'emirat a nivell internacional, si els seus governants són capaços d'evitar imatges de brutalitat com les de fa vint anys –d'això en parlaré més endavant-.
Deia fa un moment que el paper de la Xina sobre el terreny va lligat amb el fet que per primer cop en tres dècades tot el territori afganès estigui controlat per una única facció i, per tant, tot estigui en ordre en termes geopolítics. Parlem d'un gegant en expansió que va camí de passar al davant dels EUA com a primera potència mundial –s'han establert moltes analogies entre la caiguda de Kabul i la de Saigon, i certament la imatge de l'helicòpter a l'ambaixada està molt ben trobada, però crec que la forma com els EUA han sortit de l'Afganistan també presenta molts paral·lelismes amb la desfeta soviètica a la mateixa regió-, i que té entre els principals reptes a mitjà termini controlar i fins i tot traçar ell mateix les rutes comercials al continent asiàtic.
En aquest sentit, és de sobra conegut el pla estratègic de la Xina que algú va anomenar 'nova ruta de la Seda' i que contempla la creació d'infraestructures terrestres que connectin Pekín amb capitals com Teheran, pas previ al ràpid accés de les mercaderies xineses al territori europeu a través de Turquia. A data d'avui, aquest pla contempla connectar les capitals xinesa i iraniana a través dels territoris de Tadjikistan, Uzbekistan i Turkmenistan, amb tota la càrrega burocràtica que requereix haver de travessar tres territoris sota influència russa. Però un Afganistan en mans amigues –en aquests termes es referia setmanes enrere la diplomàcia talibana a la República Popular de la Xina- obre la porta a una nova opció molt més àgil i directa, que a més implicaria la reconstrucció de l'Afganistan per part d'empreses xineses en una mena de Pla Marshall a l'asiàtica.
En definitiva, si ja fa anys que s'intueix un canvi de cicle al tauler geopolític global, l'Afganistan podria esdevenir-ne el centre o com a mínim el catalitzador. De la mateixa manera que aquest país centreasiàtic va marcar el principi del final de l'Imperi Britànic i de la Unió Soviètica, també podria esdevenir a curt termini el punt d'inflexió que acabi amb l'hegemonia nord-americana a escala planetària i que obri la porta a l'hegemonia xinesa i a tot allò que aquesta pugui comportar. Finalment, tampoc és cap detall menor que a aquestes alçades encara no haguem assistit per part dels talibans a cap escena de brutalitat com les que va protagonitzar la milícia durant la seva primera presa de Kabul, ara fa 25 anys. Sembla que els diplomàtics xinesos, a més de fer bé la seva feina, hagin ensenyat als integristes a gestionar una mica millor la seva imatge de portes enfora.
