Com més escolto "Prisoner" més m'adono que el darrer treball de Ryan Adams és un dels grans discos no tan sols d'aquest 2017 sinó, molt probablement, del present lustre. Si el de Carolina del Nord va començar el segle XXI presentant-se per primer cop com a solista i perfilant-se com una de les grans promeses d'allò que algú havia batejat com a so Americana, aquesta segona dècada de trajectòria al marge de Whiskeytown l'ha acabat de consolidar com un referent, ara sí, indispensable a l'hora de parlar de la música contemporània al marge d'etiquetes. "Ashes & Fire" (2011) apuntava maneres i deixava enrere les ocasionals relliscades -poques, però n'hi havia hagut- de temps pretèrits. "Ryan Adams" (2014) feia un cop de timó estilístic i reinventava el discurs del seu autor tot reforçant-ne la identitat. Una fita que "Prisoner", continuació lògica del citat plàstic homònim, revalida amb títols tan notables com com "Do You Still Love Me?", "Doomsday" o "Shiver and Shake". Ens trobem davant d'un disc de divorci en la més pura tradició de "Blood on the Tracks" o "Tunnel of Love", i d'un Adams a qui ja ningú pot discutir la condició de clàssic i referent de la música nord-americana. Actuacions com la que va oferir a la passada edició del Cruïlla BCN no fan sinó refermar la bona nova.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada