Aquest mes de febrer ha fet dos anys que la carrera musical de Ryan Adams gairebé se'n va anar en orris justament quan vivia un dels seus moments més dolços. El nord-americà venia de consolidar una nova etapa amb la publicació de dos discos tan celebrats com "Ryan Adams" (2014) i "Prisoner" (2017), i acabava d'anunciar la seva intenció de publicar tres àlbums més al llarg de 2019. Aleshores van sortir a la llum unes acusacions molt greus que van donar peu a un d'aquells judicis mediàtics tan propis d'aquests temps en què qualsevol pot dictar sentència a cop de tweet i sense necessitat de respectar principis com la presumpció d'innocència. També, és clar, a la paralització de tots els projectes artístics en què es trobava immers el de Carolina del Nord.
A dos anys de tot allò, no tan sols cap d'aquelles acusacions ha arribat a prosperar sinó que la més greu fins i tot es va arxivar després que una investigació de l'FBI conclogués que no hi havia cap evidència contra el músic. La cosa, com sol passar en aquests casos, no ha generat ni de bon tros tants titulars ni reaccions a Twitter com l'escàndol inicial. I amb aquestes arriba el primer disc d'Adams amb material nou en quatre anys, un "Wednesdays" que va veure la llum el passat mes de desembre a través de PAX-AM –el segell del propi músic-, de manera més aviat discreta i tan sols en format digital –l'edició física es preveu per al mes vinent-. Una obra que respon al títol del segon dels tres àlbums que Adams havia anunciat per al 2019, però que finalment incorpora material del seu predecessor –el descartat "Big Colors"-.
I un cançoner que recupera les formes més íntimes, confessionals i reflexives del nord-americà, que fins i tot podria semblar fruit de les seves turbulències personals dels darrers anys si no fos perquè bona part d'aquest material data d'abans que esclatés l'escàndol, i que en qualsevol cas contrasta amb les dinàmiques rockeres que havien definit els dos treballs previs. La inicial "I'm Sorry and I Love You", per exemple, és una balada amb el piano com a base que per moments remet als mitjos temps de Neil Young o fins i tot Elton John. "When You Cross Over" destapa de bat a bat tota la fragilitat del seu autor. "Birmingham" apunta a Dylan i The Band, i hauria pogut encaixar a "Prisoner" sense problemes. I la colpidora "Mamma" podria ser perfectament una de les cançons més devastadores del catàleg d'Adams.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada