Charlie Watts (1941-2021)

CHARLIE WATTS
(1941-2021)

Estadi Olímpic de Barcelona, 20 de juliol de 1998. És una data que tinc gravada a la memòria perquè va ser el meu primer cop amb els Rolling Stones, i aquesta mena de coses mai s'obliden. Recordo l'excitació d'enfilar-me cap a Montjuïc sabent que aquella nit faria realitat el meu somni de veure en directe a Ses Majestats. Recordo també el moment en què vaig divisar per fi l'estadi, i com la gent que venia al meu darrere es va apartar per deixar pas a una limusina amb el sostre descobert. Quan el vehicle em va passar pel costat, vaig poder distingir al seu interior la inconfusible cabellera (ja aleshores) blanca de Charlie Watts. Ni tan sols havia entrat al recinte però ja estava flipant. Acabava de tenir un Stone a escassos centímetres dels meus nassos, durant un instant que mai oblidaré. Perquè quan tens 16 anys i et passa una cosa així, ets conscient de què significa sentir-te afortunat.

Watts, el vell Charlie, era un dels bateries millor considerats de la història de la música contemporània però sobretot era un geni definit per les seves pròpies –i entranyables- contradiccions. Un mod tocant en una de les més genuïnes bandes de rock'n'roll. Un bateria de jazz que menyspreava públicament les dinàmiques del rock d'estadis, marcant el ritme d'una de les formacions que van definir de bon principi aquest concepte –de tot això en parlava anys enrere en una entrevista publicada per la revista Mojo-. En una ocasió va arribar a dir que d'haver estat per ell s'hauria limitat a tocar jazz, però que malgrat tot seguia militant a Ses Satàniques Majestats perquè pagaven bé. Geni i figura, dins i fora de l'escenari. L'Stone tranquil. La seva imatge serena i el seu caràcter reposat contrastaven amb tot allò que han representat i seguiran representant els Stones fins al final dels temps, però també eren part de l'essència de la banda més poderosa del planeta.

Charlie Watts ens va deixar ahir a l'edat de 80 anys, després d'un episodi de salut que ja l'havia obligat a allunyar-se dels escenaris, en principi, de forma temporal i que, sembla, s'havia acabat complicant més del compte. La seva mort marca el final d'una era. Ningú que hagi nascut durant les passades sis dècades havia conegut encara un món sense els Rolling Stones. I sí, Mick Jagger i Keith Richards seguiran rodant amb aquest nom fins que el cos els digui prou (i la resta de mortals no som ningú per qüestionar-ho), però ja no serà el mateix. No m'atreveixo a dir que no tindrà sentit, però no serà el mateix. Charlie Watts era una peça essencial de l'engranatge de la banda més gran de tots els temps, la que feia bategar el cor de la bèstia amb una precisió metronòmica, la que garantia l'equilibri entre dues personalitats tan marcades i sovint confrontades com les dels Glimmer Twins. El món tal i com l'havíem conegut fins ara, ha deixat de ser.

La pèrdua dels nostres referents ens fa ser una mica més conscients de la nostra pròpia mortalitat, també del caràcter finit d'això que anomenem existència. La mort de Charlie Watts és una galleda d'aigua freda que ens recorda que tot té un final, fins i tot allò que donàvem per fet que duraria per sempre. Avui, per primer cop a les nostres vides, diverses generacions assistim a la realitat d'un món sense els Stones tal i com sempre els havíem conegut, tal i com sempre ens havíem imaginat que romandrien eternament. Per poc que ens agradi haver-ho d'acceptar, qualsevol dia (i espero i desitjo que aquest dia trigui molt a arribar) serà Keith Richards qui ocuparà els titulars. I aleshores, em temo, s'haurà acabat tot.