"Charlie Wilson's War" (2007)

Tom Hanks, d'esquena, i Philip Seymour Hoffman, en un fotograma del film.

Avui em sembla un bon dia per recuperar "Charlie Wilson's War" (2007), pel·lícula de Mike Nichols –protagonitzada per Tom Hanks- sobre el congressista nord-americà que durant la dècada dels 80 va involucrar l'aparell militar i els serveis d'intel·ligència del seu país a favor dels mujahidins que combatien contra l'exèrcit soviètic a l'Afganistan. Al final de la pel·lícula, amb els soviètics en retirada i els afers afganesos cada cop més lluny dels focus d'atenció de Washington, un agent de la intel·ligència nord-americana –interpretat per l'enyorat Philip Seymour Hoffman- alerta dels perills d'abandonar a la seva sort un estat fallit on bona part de la població en edat escolar vivia en camps de refugiats i sense cap perspectiva de futur, caldo de cultiu idoni per al sorgiment de moviments integristes que posarien en risc l'estabilitat a tota la regió. En altres paraules, el personatge interpretat per Seymour Hoffman venia a dir que l'èxit de l'operació militar no serviria de res si no es complementava amb un projecte de reconstrucció del país. No cal dir que ningú es va prendre seriosament aquella advertència, i els resultats van ser els que tots coneixem.

Fa gairebé 20 anys, al principi de la intervenció militar internacional a l'Afganistan, vaig veure per televisió com un oficial de l'exèrcit nord-americà s'adreçava als alumnes d'una escola que acabava d'obrir portes en una zona remota i aïllada del país asiàtic. Els venia a explicar que els Estats Units eren allà per ajudar-los a passar pàgina de tres dècades de guerra, però que els Estats Units també necessitaven l'ajuda dels afganesos per poder tancar aquella pàgina –fins aquí, tot bé-. "Espero poder-vos tornar a visitar d'aquí a un any, però aleshores no vull venir com a soldat sinó de vacances", deixava anar aquell bon home en un intent de guanyar-se la simpatia d'un auditori a qui el concepte "anar de vacances" devia sonar com a mínim marcià. I aquest és el problema de la mentalitat de nosaltres, els occidentals, que ens pensem que anar de vacances (o fer turisme) equival necesàriament a conèixer món. I que la nostra lògica i la nostra forma de fer es poden exportar i aplicar automàticament a qualsevol punt del planeta, encara que sigui per la força, encara que ni tan sols ens haguem molestat a entendre la realitat d'aquells indrets on pretenem importar un model molt concret de democràcia (el nostre) sense que ningú ens ho hagi demanat.

Davant del desastre que porta dies (setmanes) precipitant-se a l'Afganistan, i davant l'allau de refugiats que previsiblement arribarà a Europa durant els propers mesos a causa d'aquest desastre, l'autoproclamat "bressol dels Drets Humans" que és la Unió Europea ja es prepara per endurir els controls a les seves fronteres i a les seves costes. Potser tots aquests esforços no serien necessaris si els diferents actors internacionals (entre ells la pròpia UE) haguessin fet els deures quan tocava. Si durant els darrers 20 anys s'hagués ofert a la població afganesa quelcom més que una resposta militar a un escenari de violència estructural, on bona part d'aquesta població segueix tenint les mateixes perspectives de futur que tenia quan se'n van anar els soviètics tres dècades enrere. Als talibans se'ls pot combatre al camp de batalla. Però a l'integrisme només se'l pot derrotar oferint alternatives viables i engrescadores sobre el terreny. I això implica un projecte social i polític que la coalició internacional liderada per Washington (i de la qual va formar part Espanya, no ho oblidem) no ha tingut ni s'ha plantejat mai tenir.

Deia que avui, amb els talibans controlant tot el territori afganès per primer cop a la història de la milícia integrista, em sembla un bon dia per recuperar "Charlie Wilson's War", i més concretament aquest diàleg final entre els personatges de Hanks i Seymour Hoffman que, a aquestes alçades, ja no s'hauria de contemplar com un spoiler.