Seguir endavant, el millor homenatge

Charlie Watts (1941-2021).

Estem vivint uns dies extremadament durs en termes melòmans. Ja fa anys que ens hem acostumat a fer de les necrològiques una part tan essencial com inevitable –fins i tot quotidiana- de la crònica pop, però el balanç de baixes d'aquesta setmana de la qual amb prou feina hem assolit la meitat és especialment demolidor. En tan sols 24 hores de diferència hem perdut a dos referents d'inigualable pes dins dels seus respectius àmbits com eren Charlie Watts i Xavier Mercadé -aquest últim, a més, ens toca de prop-, tot plegat quan tot just veníem d'acomiadar a figures igualment essencials com Don Everly, Tom T. Hall o Bill Emerson. I mentre encara ressonen les defuncions de Dusty Hill o Chuck E. Weiss, per citar tan sols un parell de les baixes que hem hagut de lamentar darrerament.

No ho negaré. És difícil escriure a diari un blog com aquest enmig d'un escenari que directament convida a no aixecar-se del llit. La necessitat d'acomiadar com cal als herois que ja no hi són apreta i pot arribar a treure el millor d'un mateix sobre el paper, però no és fàcil d'assimilar aquest degoteig constant. Em va costar molt ordenar pensaments i sentiments arran de la mort del Xavi Mercadé, algú de qui no em podia considerar amic però amb qui havia teixit una relació de coneixença després de tants anys d'haver coincidit amb ell a tants i tants concerts. També va ser un cop dur fer-me a la idea que ens havia deixat Charlie Watts quan encara no havia assimilat la pèrdua del Xavi. Són dies durs, però malgrat tot seguim aquí, dempeus. La música ens fa seguir endavant. I justament el fet de seguir endavant és el millor homenatge que els podem fer a tots ells.