 |
| Foto Juan Miguel Morales. |
(1967-2021)
Quan ahir al vespre em vaig assabentar de la mort de Xavier Mercadé, al principi no vaig saber com reaccionar. Em vaig bloquejar. No m'ho podia creure. No m'ho volia creure. Han passat les hores, i ja de ple al matí de l'endemà encara no he estat capaç d'assimilar que el Xavi ja no sigui entre nosaltres. Parlem d'un dels més grans referents del fotoperiodisme musical en aquest país nostre, d'un professional fora de sèrie, d'un fotògraf que durant tres dècades i mitja ha documentat bona part de la música que hem pogut escoltar en directe per aquestes latituds, tant d'aquí com de fora. Però sobretot parlem d'una d'aquelles persones a qui sempre era un plaer saludar des de la primera fila d'un concert, ja fos al soterrani de la sala Sidecar o a l'altre costat de la tanca del fossat en esdeveniments de grans dimensions.
De Xavier Mercadé s'havia dit que era l'home que sempre hi era. No es tracta de cap exageració. Són incomptables els concerts que va cobrir i els artistes que van arribar a passar per davant del seu objectiu. Hi havia nits, moltes, en què feia dos o tres concerts seguits, de vegades més si la situació ho requeria. Tant era si es tractava de noms consolidats, referents històrics o bandes emergents. Tant era si sonava rock'n'roll, thrash metal, punk rock, mestissatge, músiques urbanes o rock dur. Ell hi era, ho escoltava, ho veia i ho fotografiava. I les seves fotografies sonaven, captaven instants i explicaven moments. L'últim cop que vaig coincidir amb ell va ser l'any passat en un concert de les Festes de la Mercè. Ens vam saludar com sempre. Vam xerrar i ens vam acomiadar somrient. El trobaré molt a faltar, però el recordaré amb aquell somriure. Gràcies, Xavi, per tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada