Han estat des del principi un grup de country, per molt que aquesta afirmació pugui pesar a determinats paladars tan excessivament selectes com curts de mires, els mateixos que han necessitat discursos com el de Los Hermanos Cubero per descobrir que La Alcarria (o el Vallès) podria molar tant com Bakersfield si tan sols algunes de les parts implicades es fessin el favor de creure-s'ho una mica. Han estat des del principi un grup de country, dèiem, i ho han estat perquè s'han servit de les arrels i la tradició (les de l'altre costat de l'Atlàntic, tambés les castellanes) a l'hora de construir el seu propi futur –bé, i perquè abans de fer al salt a la llengua de Cervantes havien animat més d'un honky tonk sota la denominació de The R.C. Brothers, però aquesta és una altra història-.
A la caràtula del seu darrer àlbum, "Errantes Telúricos" (2021, El Segell) es presenten com un grup de country, amb una fotografia que evoca l'èpica solitud del desert i un disseny que invoca polsegosos i suculents vinils de música vaquera de sis o set dècades enrere. També el format de l'obra en qüestió remet als clàssics del que ara s'anomena so Americana, un disc de duets on els Cubero van de la mà amb tot un seguit de referents que van de Christina Rosenvinge a Hendrik Röver i de Rocío Márquez a Nacho Vegas, i on tan aviat assoleixen les essències llatines d'uns Mavericks al costat de Carmen París ("Como mis pesares") com es fan seu el llenguatge del més genuí country rock amb Grupo de Expertos Solynieve (la magnífica "Así llegué a Granada", versió de "That's How I Got to Memphis" de Tom T. Hall).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada