Palau Sant Jordi, Barcelona
21 de març de 2023
La que s'ha anunciat com la gira de comiat de Roger Waters desembarcava la nit passada al Palau Sant Jordi coincidint pràcticament amb dues dates assenyalades. D'entrada, el quarantè aniversari de "The Final Cut" (1983), l'últim àlbum de Pink Floyd amb Waters encara a bord, que es commemorava ahir mateix. De l'altra, els vint anys de la invasió de l'Iraq per part d'una coalició internacional encapçalada pels Estats Units –amb l'Estat espanyol com a soci i aliat estratègic-, les (desastroses) conseqüències humanitàries i geopolítiques de la qual arriben fins als nostres dies –la commemoració havia tingut lloc abans d'ahir-.
Per "The Final Cut" hi va passar gairebé de puntetes, sense mencionar l'efemèride i lliurant-ne tan sols una peça, "Two Suns in the Sunset", el missatge apocalíptic de la qual ressona més que mai quan la cursa armamentística i la lògica de blocs a escala global fan revifar tensions que no s'havien vist des del final de la Guerra Freda. Tampoc es va referir explícitament a la invasió de l'Iraq, però moltes de les imatges que es van projectar en pantalla durant el concert tenien a veure amb tot allò que se n'ha derivat, des de vídeos d'assassinats selectius perpetrats per drons del Pentàgon, fins a un muntatge audiovisual que titllava literalment de criminals de guerra als set últims presidents nord-americans.
La càrrega política és una de les constants de This Is Not a Drill, una gira amb què Waters diu adéu als escenaris amb 79 anys molt ben portats a l'esquena, però sobretot parla sense embuts i sense importar-li a qui pugui molestar. I és clar, es pot estar d'acord o no amb les seves opinions i declaracions públiques –i jo, personalment, discrepo en més d'un punt-. Però quan la majoria sembla haver optat per arronsar-se –ja sigui per no ofendre a ningú, o bé per no perdre determinats patrocinis-, és d'agrair que algú del seu nivell i amb el seu estatus es mulli, i ens vingui a recordar de tant en tant quin és l'estat de les coses en aquest món que, ens agradi o no, ens toca habitar.
LA VIGÈNCIA D'UN CANÇONER CANÒNIC
A nivell musical, el fil conductor del concert –gairebé tres hores de repertori, dividides en dos blocs separats per una breu mitja part- va ser el cançoner de Pink Floyd. Peces compostes fa més de quatre dècades –o de cinc, en el cas de la segona cara de
"The Dark Side of the Moon" (1973), que va sonar sencera-, que no tan sols no han envellit en absolut, sinó que segueixen adreçant el temps present com si s'haguessin compost avui mateix. De l'alienació creixent en plena era digital (
"Comfortably Numb") a la rigidesa de certs marcs teòrics (la segona i la tercera part d'
"Another Brick in the Wall"), passant per l'estigma de la salut mental (
"Brain Damage"), el totalitarisme (
"In the Flesh"), la mentalitat de ramat (
"Sheep"), els excessos del sector financer (
"Money") o l'escalada bel·licista (la citada
"Two Suns in the Sunset").
Tres quarts del mateix es pot dir del catàleg solista de Waters, del qual va alternar perles pretèrites com "The Powers that Be" o "The Bravery of Being Out of Range" amb encerts recents com "Déjà Vu" o l'encara flamant "The Bar". Val la pena destacar aquesta última, una melodia crepuscular que per moments pot recordar al Dylan de les passades dues dècades –l'autor va confessar que dos dels versos s'inspiren en "Sad Eyed Lady of the Lowlands"-. També l'evocació dels bars com aquells entorns segurs on un pot parlar de qualsevol cosa i expressar qualsevol opinió sense por de ser jutjat. En el cas de Waters, això equival a un lloc on poder exposar lliurement certes idees controvertides que li han valgut crítiques ferotges de detractors com el seu excompany David Gilmour, però també on escoltar a qui pensi en sentit contrari –així ho va donar a entendre, en un gest que l'honra-.
Menció a part va valer el repàs a
"Wish You Were Here" (1979), amb
"Have a Cigar", la peça titular i una emocionant
"Shine On You Crazy Diamond", aquesta tercera despatxada sota l'atenta mirada d'un etern
Syd Barrett projectat a les pantalles que presidien l'escenari. També van desfilar per les projeccions
Nick Mason i
Richard Wright. A Gilmour en canvi no se'l va veure, però Waters li va dedicar sense citar-lo un contundent
"Fuck Antisemitism" escrit amb lletres prou grans per no caber en cap tuit enverinat –com, per exemple, el que el guitarrista de Pink Floyd li havia dedicat setmanes enrere a l'autor de
"The Wall" (1979)-. Com qui vol respondre una provocació sense deixar lloc a cap mena de dubte, però sobretot quedant-se ben a gust.
LA POSADA EN ESCENA
Seria poc acurat parlar d'un concert com el d'ahir sense referir-se a una posada en escena superlativa en tots els sentits. Un escenari de 360º situat al bell mig de la pista del pavelló, presidit per enormes pantalles on es projectaven sofisticats muntatges audiovisuals perfectament coordinats amb l'execució del repertori. Jocs de llums làser que dibuixaven formes impossibles a dins del buit –com ara una successió de triangles inspirada en la caràtula de "The Dark Side of the Moon"-. I fins i tot drons amb forma d'ovella i de porc sobrevolant el respectable. Es pot demanar res més? Doncs sí, aquell Quadraphonic Sound marca de la casa, capaç de fer sonar aquesta enorme llauna de sardines que és el Sant Jordi com si fos un auditori fet a mida d'un audiòfil. A destacar també una banda excepcional formada per nou músics amb trajectòries tan contrastades com les de Jonathan Wilson (guitarra i veu), Dave Kilminster (guitarra i veu) o Joey Waronker (bateria).
 |
| Sota la mirada de Syd Barrett. |
 |
| Una ovella sobrevolant el respectable. |
