50 anys de "The Slider"

Amb prou feina havia passat un mes des de la sortida de "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972), l'àlbum que havia consolidat David Bowie a l'avantguarda de la revolució glam, quan T.Rex van contraatacar amb l'igualment imprescindible "The Slider" (1972), publicat avui fa 50 anys. Amb tota probabilitat l'obra mestra de Marc Bolan, i de ben segur un dels àlbums essencials tant del glam com de la història del rock. Un plàstic amb el qual Bolan no tan sols va plantar cara a Bowie –refermant-se de passada com a nom capital d'un estil que ell mateix havia patentat amb senzills com "Ride a White Swan" (1970), "Hot Love" (1971) o "Get It On" (1971)-, sinó que va posar algunes de les bases del rock i el pop britànics de dècades posteriors –tot el Britpop li deu moltíssim-.

Gravat a prop de París, al Château d'Hérouville –per recomanació d'Elton John-, amb Tony Visconti repetint a les tasques de producció i un cop consolidat el quartet que completaven Mickey Finn (percussió), Steve Currie (baix) i Bill Legend (bateria), "The Slider" va prendre com a punt de partida tot allò assolit un any abans amb el ja canònic "Electric Warrior" (1971), si bé va acabar d'arrodonir una fórmula simplement infal·lible. Una dotzena llarga de píndoles de rock'n'roll bàsic i primitiu, fresques i addictives com elles soles, amb la veu inconfusible de Bolan debatent-se entre l'hedonisme i aquell misticisme tan seu, mentre amb la guitarra feia saltar espurnes a cop de solos i riffs d'alta tensió.

Parlem d'un àlbum que comença amb aquell himne que és "Metal Guru", que conjuga els acabats barrocs de "Mystic Lady" amb el rock corpulent de "Rock On". Una obra on el corrosiu protopunk de la peça titular balla amb el boogie rock hipnòtic de "Baby Boomerang", i on els paisatges a contrallum d'"Spaceball Ricochet" deixen pas al desvergonyit hard rock de "Buick Mackane" –que tota una nova generació descobriria dues dècades més tard, quan Guns N' Roses en fessin una notable lectura a "The Spaghetti Incident?" (1993)- abans de desembocar en "Telegram Sam" –una mena d'autoplagi que reincideix en els mateixos patrons de "Get It On", però a qui l'importa quan la cosa sona tan rodona?-.

La fotografia de Marc Bolan que presideix la caràtula és obra de Ringo Starr, qui també es va encarregar de dirigir "Born to Boogie", pel·lícula documental estrenada el desembre de 1972 i centrada en un concert ofert per la banda a l'Empire Pool de Wembley el març d'aquell mateix exercici. Tot un document de la T.rexmania, la seva banda sonora ocupa un dels cinc discos de la flamant caixa recopilatòria "T.Rex 1972" (2022), publicada la primavera passada. Una mirada exhaustiva a l'any més intens de tota la carrera de Bolan i companyia, que té com a punt de partida "The Slider" i que es complementa amb gravacions en directe i sessions radiofòniques. Un llançament apte per a completistes, però també ideal per a una nit de festa a ritme del més genuí glam rock.