divendres, 31 de març del 2023

Tocar per passar-s'ho bé

Taj Mahal i Ry Cooder - Foto Abby Ross.
Quan l'afany perquè la roda no pari de girar frega extrems que sobrepassen l'absurd, i mentre la invenció de la sopa d'all sembla cotitzar més a l'alça que mai, és un gustàs poder escoltar un parell de músics que toquen pel simple fet de passar-s'ho bé –i contagien aquest esperit a qui li vingui de gust sumar-se a la festa-. Pensava tot això dies enrere mentre em deixava portar per "The Midnight Special", "Hooray Hooray" o "Pick a Bale of Cotton", tres de les peces que Taj Mahal i Ry Cooder van incloure l'any passat a "Get On Board" (2022), un àlbum inspirat en el treball homònim facturat el 1952 per Sonny Terry i Brownie McGhee.

Un dels cançoners més canònics de la història del blues –subtitulat The Songs Of Sonny Terry & Brownie McGhee, el disc que ens ocupa no reprodueix el repertori de l'obra original sinó que fa un homenatge a la trajectòria dels seus autors-, reinterpretat per dos artistes de llargues, prolífiques i contrastades trajectòries, que es retrobaven a gairebé sis dècades d'haver coincidit per primer cop a les files dels mai prou reivindicats Rising Sons. I que ho feien per recordar els seus referents, però sobretot per passar una bona estona. Al final del dia, aquestes coses són les que compten. Ho sap prou bé qui suma el quilometratge d'aquest parell.

El disc està disponible a Bandcamp.

Howie Kane (1945-2023)

HOWIE KANE

(1945-2023)

Un d'aquells grups vocals que van assegurar la supervivència del rock'n'roll facturat als Estats Units en plena British Invasion, Jay and The Americans són recordats sobretot per l'irresistible "Come a Little Bit Closer" –original de Boyce i Hart-, el senzill que els va catapultar fins als primers llocs de les llistes d'èxits el 1964 –el mateix any en què van ser teloners dels Beatles en el seu debut als escenaris nord-americans-. Ha mort un dels seus membres fundadors, el cantant Howie Kane, a l'edat de 77 anys. Ara fa cosa d'un any i mig ens deixava Jay Black, el segon cantant solista que va tenir el combo.

Keith Reid (1946-2023)

KEITH REID

(1946-2023)

Amb prou feines fa un any que vam perdre a Gary Brooker, cantant, pianista i únic membre permanent de Procol Harum. Ara hem de lamentar el traspàs de Keith Reid, el lletrista de la banda britànica. No tocava cap instrument ni s'enfilava a l'escenari amb el grup, però és just considerar-lo com un component més d'una nissaga musical que no s'entendria sense les seves lletres. Parlem de l'home que va escriure –sí, escriure- "Homburg", "Conquistador" i l'eterna "A Whiter Shade of Pale", per citar tan sols tres peces d'un catàleg que abraça –i en part defineix- registres que van del pop barroc a la psicodèlia i el rock progressiu. Va deixar la formació el 2017, just abans que Brooker i companyia facturessin "Novum", publicat aquell mateix any. Va ser el seu últim àlbum, i l'únic on Reid no va participar. Les lletres de totes les cançons compostes prèviament per la banda són seves. De seguida s'ha dit.

dijous, 30 de març del 2023

Brett Anderson parla sobre els addictes al mòbil

Suede, amb Brett Anderson al capdavant.
En una entrevista publicada mesos enrere per la revista francesa Rock & Folk, Brett Anderson de Suede explicava d'aquesta manera perquè aprecia aquelles audiències que van als concerts a viure el moment en lloc de voler-lo capturar a les pantalles dels seus telèfons mòbils:

"De vegades sembla que els addictes al mòbil necessitin viure experiències a qualsevol preu i després ensenyar-les als altres. Si van a algun lloc sense filmar, no tenen la sensació d'haver-hi estat! El pitjor de ser més o menys conegut és quan un fan et demana una selfie, i la persona del costat, que no té ni idea de qui ets, també te'n demana una. Deu dir-se a si mateixa: 'Oh, aquest d'aquí té la pinta de ser una celebritat. No sé qui és, però per si de cas, em faré una foto amb ell'. És una bogeria!".

El vocalista plantejava una reflexió molt oportuna en aquests temps que corren, i alhora posava sobre la taula un dels mals endèmics dels nostres dies. Suede van publicar l'any passat el notable "Autofiction", el seu novè àlbum d'estudi i un dels més urgents que han facturat en molt de temps. També la reafirmació de la seva segona joventut.

Demolition 23 i Neurotic Outsiders, dues bandes a seguir reivindicant

Edicions originals en cd –i en cassette- de "Demolition 23" i "Neurotic Outsiders".
Els àlbums homònims –i únics- de Demolition 23 i Neurotic Outsiders, publicats el 1994 i el 1996 respectivament. El primer podria ser l'obra més rodona que mai hagin signat plegats Michael Monroe i Sami Yaffa –i això és dir molt-, augmentats per Jay Hening i Jimmy Clark, i produïts per Little Steven. El segon va materialitzar la unió a priori impossible d'Steve Jones, Duff McKagan, John Taylor i Matt Sorum, que també van sonar com mai abans ho havien fet –els va produir Jerry Harrison de Modern Lovers i Talking Heads-.

Tant l'un com l'altre es troben entre els meus discos preferits dels 90 –el de Demolition 23 el podria posar perfectament a dalt de tot, el de Neurotic Outsiders el situo igualment per sobre de bona part dels clàssics més incontestables d'una dècada que em segueix semblant molt potent a tots els efectes-. Continuo punxant-los sovint, i encara a aquestes alçades em segueixen transportant tots dos fins a coordenades que mai podré assolir amb cap altre disc.

Demolition 23 i Neurotic Outsiders eren dues bandes amb moltes coses en comú. D'entrada, el fet d'haver facturat dos dels millors discos de la història del punk en ple revival del gènere i no haver-ho petat –no hi va ajudar que tots dos grups es volatilitzessin en un temps rècord-. En tot cas, tant els uns com els altres van deixar molt més que en evidència a tots els Green Days i Offsprings d'aquest món –res en contra de Green Day ni de The Offspring, però qui em vulgui entendre ja m'ha entès-.

Més enllà d'aquest caràcter gairebé maleït, els seus respectius àlbums també tenen en comú el fet d'haver estat inexplicablement descatalogats durant dècades –i d'haver adquirit al llarg d'aquest temps l'estatus d'autèntiques obres de culte-. La casualitat va voler que l'any passat es reeditessin tots dos amb pocs mesos de diferència i amb els bonus tracks de rigor –pistes que òbviament entren de fàbula, però a la pràctica no aporten res a dos discos que segueixen valent-se per ells mateixos-.

De reeditar "Demolition 23" se'n va encarregar Wicked Cool, la disquera del mateix Steven Van Zandt –qui l'havia publicat originalment al Japó amb Renegade Nation; a la resta del món l'havia editat Music For Nations-. "Neurotic Outsiders" el va recuperar el segell Supermegabot –al seu dia l'havien publicat WEA i Maverick-. Encara no he adquirit cap de les dues reedicions. I si bé no descarto passar per caixa properament –crec que l'ocasió s'ho mereix-, de moment segueixo vibrant amb unes edicions originals que pràcticament han esdevingut peces d'arqueologia però al meu imaginari són tan vigents o més que gairebé tres dècades enrere.

Larkin Poe - "Blood Harmony" (2022)


Difícilment rebentarà les llistes d'èxits d'un món ja definitivament –i malauradament- entregat als productes efímers i de consum ràpid, però si parlem estrictament de música –i més concretament de rock i de tots els seus registres perifèrics- no hi ha cap dubte que Larkin Poe és un dels grups del moment. La banda que encapçalen Rebecca i Megan Lovell ja forma part d'aquella tradició de músics que han sabut sonar contemporanis –i amb veu pròpia- tot mantenint-se fidels a unes arrels tan profundes com les del blues i tots els seus derivats.

Les de Calhoun, Georgia, publicaven la tardor passada el seu sisè àlbum, "Blood Harmony" (2022), al mateix temps que anunciaven una gira mundial que va començar el mes de gener als Estats Units i que les mantindrà ocupades fins a finals d'aquest 2023 –el penúltim concert serà el 7 de novembre a la sala Razzmatazz de Barcelona-. Sí, aquelles germanes que no fa pas tants anys ens sorprenien tocant versions des de casa seva, anuncien ara concerts a pràcticament un any vista en sales de gran capacitat –i fins i tot posen a la venda passis VIP a preus obscens, però aquest seria un altre tema, signe dels temps que està vivint la indústria de la música en directe-.

Sigui com sigui, ve de gust assistir a un concert d'una banda que mai havia sonat tan fresca, sòlida i segura d'ella mateixa com en aquestes onze pistes. Un repertori que conjuga la pantanosa electricitat de la peça titular amb aquest cant a les bondats de la seva terra que és "Southern Comfort", el country rock urgent de "Georgia Off My Mind" amb la disbauxa glam d'"Strike Gold", el rock'n'roll sense adulterar de "Kick the Blues" amb la musculatura hard rock de "Summertime Sunset", o la crepuscular balada "Lips as Cold as Diamond" amb aquest himne d'estadi que podria esdevenir perfectament "Bad Spell" –a Jack White li hauria d'encantar-. Serà o no serà el seu millor disc, però a veure qui s'atreveix a portar-li la contrària.

dimecres, 29 de març del 2023

Doris (1947-2023)

DORIS

(1947-2023)

És possible que el seu estatus fos avui equiparable al de les veus més grans del pop del seu temps, d'haver nascut als Estats Units o a la Gran Bretanya. En tot cas, si la península escandinava és des de fa dècades terreny adobat per a gèneres com el rock o el mateix pop, obres com la seva havien marcat sòlids precedents. La cantant Doris Svensson, nascuda a Göteborg i coneguda artísticament com a Doris, havia començat a destacar a l'escena sueca durant la segona meitat dels 60 tot militant en bandes com The Strangers, Plums o The Dandys.

El 1970 va signar el seu únic disc en solitari, "Did You Give the World Some Love Today Baby", tot un tractat de jazz, soul i rock amb accent psicodèlic i acabats d'alta sofisticació pop –a destacar la fascinant boirina àcida de "You Never Come Closer"-. Al seu dia amb prou feines es va arribar a escoltar fora de Suècia, però una reedició de 1996 li va fer justícia tot descobrint la seva autora a la nació alternativa d'arreu del món –la peça en qüestió també ho va petar a l'òrbita del hip hop quan la van samplejar Madlib i Quasimoto el 1999-. Doris ha mort a l'edat de 75 anys.

Ray Pillow (1937-2023)

RAY PILLOW

(1937-2023)

A Ray Pillow se'l recordarà sobretot per "I'll Take the Dog", aquella entranyable cançó de divorci que va cantar al costat de Jean Shepard el 1966 –formava part del disc de duets del mateix títol-. Membre del Grand Ole Opry des d'aquell mateix any, el seu nom va ser molt popular en l'àmbit de la música country durant les dècades dels 60 i els 70 amb senzills com "Thank You Ma'am" (1965) i àlbums com "People Music" (1969). A partir dels 80 es va dedicar a fer d'executiu discogràfic i va treballar com a A&R per a Capitol Records. Ha mort a l'edat de 85 anys.

20 anys de l'últim concert de McCartney a Barcelona


Avui fa 20 anys de l'últim cop que Paul McCartney va actuar a Barcelona –havia d'haver tornat el juny de 2020, però va passar el que va passar-. Gira Back in the World, 29 de març de 2003 al Palau Sant Jordi (a la fotografia, la samarreta oficial de la gira). El repertori el van formar clàssics dels Beatles, dels Wings i de la seva carrera solista –també alguna composició aleshores recent-. Es va acomiadar tot enllaçant "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (Reprise)" amb "The End", final apoteòsic per a un recital memorable. El vaig veure des de primera fila, on vaig accedir amb entrada general i sense cap mena de problema. De quan a les primeres files dels concerts grans hi havia qui havia arribat primer, i no pas qui tenia més diners.

dimarts, 28 de març del 2023

Otis Barthoulameu (1962-2023)

OTIS BARTHOULAMEU

(1962-2023)

Contemporanis de Rocket from the Crypt, entre d'altres, Olivelawn van ser una de les bandes capdavanteres de l'escena punk de San Diego a principis de la dècada dels 90. La seva trajectòria va ser curta però intensa, amb dos àlbums –"Sap" (1991) i "Sophomore Jinx!" (1992)- i un grapat de senzills al seu nom. Un cop dissolta la formació, els seus components van militar en projectes com Fu Manchu, Nebula o Fluf. D'aquests últims en va formar part el guitarrista Otis Barthoulameu, conegut també com a O i membre fundador dels propis Olivelawn, que en anys posteriors va militar a Reeve Oliver i també va destacar a l'òrbita skater. Ha mort a l'edat de 60 anys.

50 anys de "Houses of the Holy"


Havien esdevingut una de les bandes més grans del món –potser la més gran de totes-. Venien de completar un ascens fins a les més altes esferes amb la publicació d'un dels clàssics més absoluts de tots els temps –"Led Zeppelin IV" (1971)-. I els seus concerts eren esdeveniments massius en un moment en què aquest concepte –macroesdeveniment- tenia unes connotacions molt diferents de les que té ara. Amb aquestes, Led Zeppelin van fer un cop de timó que no tan sols els va refermar al panteó del rock sinó que va ampliar el seu ventall discursiu sense perdre de vista les essències.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Houses of the Holy" (1973), el cinquè àlbum del quartet britànic. També el plàstic on Jimmy Page, Robert Plant, John Bonham i John Paul Jones van mirar definitivament (molt) més enllà del seu blues rock fundacional per jugar amb registres que anaven del rock avantguardista de "The Song Remains the Same" –amb estructura progressiva i unes guitarres que anticipaven part del post-punk i la New Wave- a la deconstrucció barroca de "The Rain Song", el folk amb injecció elèctrica d'"Over the Hills and Far Away", el hard rock corrosiu de "Dancing Days" i el funk desvergonyit de "The Crunge".

Tot plegat, sense deixar de banda les essencials "D'yer Mak'er" i "No Quarter". La primera, una de les peces més populars del conjunt –el 1995, Sheryl Crow ho va petar amb una versió del mateix tema inclosa a "Encomium", un disc de tribut als seus autors-, és un desacomplexat reggae que remet a les coordenades més essencialment jamaicanes sense deixar de sonar a Led Zeppelin pels quatre costats –el títol fa referència a la forma com es pronuncia el nom del país caribeny amb accent anglès-. La segona és un hipnòtic exercici de rock psicodèlic en el sentit més expansiu del terme. El disc es tanca amb el blues marca de la casa de "The Ocean".

"Houses of the Holy" va ser el primer àlbum dels Zeps que va tenir un títol no homònim –tot i que, com en el cas de "Led Zeppelin IV", ni el nom del grup ni el títol del plàstic figuraven a la seva carpeta-. La caràtula, obra d'Aubrey Powell (Hipgnosis), mostra dos nens –superposats diverses vegades- al paratge natural de la Calçada del Gegant, a Irlanda del Nord. Embolcall igualment icònic per a una obra que potser no té el pes simbòlic de la que l'havia precedit, però d'alguna manera marca l'inici d'una segona etapa a la carrera del quartet. I encara a data d'avui desafia certs tòpics que solen sortir quan es parla de Led Zeppelin.

dilluns, 27 de març del 2023

Iggy Pop - "Every Loser" (2023)


Hi ha qui encara es pregunta com ha arribat Iggy Pop fins aquí. Com el seu organisme ha pogut desafiar algunes de les lleis més elementals de la física i de la química, sobrevivint a tota mena d'excessos i mantenint-se en plena forma amb 75 primaveres viscudes i gairebé sis dècades de trajectòria a l'esquena. Serà o no serà un miracle, però pràcticament al mateix temps que es commemora el cinquantenari de "Raw Power" (1973), el seu tercer disc amb els Stooges i un dels pilars del rock de la passada meitat de segle, la Iguana no tan sols segueix presumint de no tenir rival a l'escenari, sinó que fins i tot és capaç de despenjar-se amb una obra de pes com "Every Loser" (2023).

El seu 19è àlbum d'estudi és també el seu primer disc de rock des de l'encara definitiu "Post Pop Depression" (2016). Un retorn a les seves formes més essencials, però sobretot un cop a la taula que ens ve a recordar per què se'l coneix com el Padrí del Punk. Poca cosa pot anar malament quan un plàstic comença amb el cop de puny a la cara de "Frenzy" i reforça el seu argumentari amb atacs frontals de la intensitat de "Neo Punk", un "All the Way Down" que podria ser un outtake de clàssics pretèrits com "American Caesar" (1993), o un "Modern Day Ripoff" que connecta amb el mateix "Raw Power".

Pel camí hi trobem pistes de naturalesa més atmosfèrica on Pop deixa sortir aquell crooner terminal que havia seguit marcant diferències en plena era post-punk –atenció a "Strung Out Johnny" i "New Atlantis"-. Produeix Andrew Watt, i desfilen pel disc tota una nòmina de convidats que van de Duff McKagan (Guns N' Roses) a Eric Avery i Dave Navarro (Jane's Addiction), passant per Chad Smith (Red Hot Chili Peppers), Stone Gossard (Pearl Jam) o Taylor Hawkins (Foo Fighters) –qui va morir ara fa justament un any, poc després de gravar les seves parts de l'àlbum-. Més que una prova de vida, l'enèsim símptoma d'immortalitat d'un pioner etern.

El ressorgiment de Tami Neilson

Tami Neilson.
Un bon dia estàs a casa desanimada perquè tot se n'ha anat en orris, i un altre treus el cap i acabes facturant una obra notable amb participació estel·lar inclosa. Vindria a ser el que li va passar a Tami Neilson, una de les incomptables artistes a qui l'esclat de la coronacrisi ara fa poc més de tres anys va colpejar en el moment més inoportú. Eren els dies en què la canadenca –plenament establerta a Nova Zelanda- es disposava a iniciar la gira de presentació d'un disc, "Chickaboom!" (2020), que li havia d'obrir totes aquelles portes que el coronavirus va tancar de cop.

Desanimada, es va tancar a casa i durant mesos va ser incapaç de compondre una sola nota. La fortuna va voler que tot un Willie Nelson –també tancat a casa- es fixés en ella després de veure-la actuar en un festival que s'emetia per streaming, i que acabés cantant una cançó amb ella. "Beyond the Stars" –composta per Neilson i Delaney Davidson- és una balada crepuscular amb un cert accent fronterer. I encaixa molt bé al conjunt d'un plàstic, "Kingmaker" (2022), on Neilson rebaixa revolucions i s'acosta a les textures més noir d'estils com el country o el rock'n'roll –més a prop de Patsy Cline que de Wanda Jackson, per entendre'ns-.

Disponible a Bandcamp.

diumenge, 26 de març del 2023

Hans Poulsen (1945-2023)

HANS POULSEN

(1945-2023)

A mig camí del country, el folk i el rock'n'roll més orgànic, el repertori de Hans Poulsen va ser una de les respostes australianes a l'eclosió del rock d'arrels que es va viure als Estats Units –també al Regne Unit- entre finals de la dècada dels 60 i principis de la dels 70. Se'l recordarà per peces com "Boom Sha La La Lo", "There's a Light Across the Valley" o l'addictiva "Stick of Incence", totes tres de 1970. Ha mort a l'edat de 77 anys.

Neil Young & Crazy Horse - "World Record" (2022)



No és fàcil estar al dia de la discografia de Neil Young. L'allau de nous llançaments ha esdevingut des de fa molts anys una constant en la trajectòria del canadenc. Prolífic com ell sol a l'estudi de gravació, quan no ens sorprèn amb un àlbum nou de trinca ho fa desenterrant algun dels múltiples tresors que guarda al seu inabastable arxiu. Publicat la tardor passada, "World Record" és el seu tercer llançament seguit amb Crazy Horse des que va recuperar la seva banda d'acompanyament de (gairebé) tota la vida per enregistrar "Colorado" (2019) –entre l'un i l'altre va facturar l'igualment destacable "Barn" (2021)-

Ens trobem ara davant onze pistes que oscil·len entre el rock'n'roll amb dosi extra d'injecció elèctrica –aquí tenim les magnífiques "I Walk with You""The World (Is in Trouble Now)" i "Chevrolet"- i les formes més reposades del folk rock –els simpàtics aires fifties de "Love Earth", el dinàmic rhythm & blues d'"Overhead" i aquest himne a baixa fidelitat que és "This Old Planet (Changing Days)"-. El fil conductor, el discurs ecologista de qui fa també molts anys que va prendre consciència de l'impacte de l'activitat humana sobre el planeta, i de la necessitat de revertir-lo abans que sigui massa tard. Produeix Rick Rubin –i es mantenen a bord Nils Lofgren, Billy Talbot i Ralph Molina-.

Més enllà del ritme frenètic de la seva producció discogràfica, Young també ha estat d'actualitat aquests darrers dies per un comunicat emès a través de la seva pàgina web, on carrega sense embuts contra l'encariment descontrolat –i obscè- dels preus de les entrades dels concerts de gran format. Una problemàtica que ve de lluny però s'ha fet encara més evident amb la represa post-pandèmica –assolint xifres tan inassumibles per a la majoria de butxaques com impensables fa pocs anys-. "Les gires de concerts ja no són divertides", afirma referint-se a aquests esdeveniments tal com els solíem entendre abans d'esdevenir productes financers. "S'ha acabat. Els vells temps han passat", sentencia. Una frase tan demolidora com encertada.

dissabte, 25 de març del 2023

Canisso (1965-2023)

CANISSO

(1965-2023)

El nom del grup s'inspirava en el de Ramones, una de les seves màximes influències. Però la seva música, si bé bevia del punk, també incorporava elements del metal i del rock alternatiu més contundent. Formats el 1987 a Brasilia i amb un primer àlbum de títol homònim publicat el 1994, Raimundos van ser una de les bandes de rock més populars al Brasil durant la dècada dels 90. José Henrique Campos Pereira, més conegut com a Canisso, va ser-ne el baixista des dels seus inicis fins a l'any 2002. El 2007 hi va tornar, i s'hi havia mantingut fins ara. Ha mort a l'edat de 57 anys.

Wayne Swinny (1963-2023)

WAYNE SWINNY

(1963-2023)

Els nord-americans Saliva van ser una de les incomptables bandes que van irrompre a finals de la dècada dels 90, en plena eclosió d'allò que es va anomenar nu metal. I si bé és cert que el combo de Memphis encaixava dins dels paràmetres estètics de l'etiqueta en qüestió, també ho és que el seu discurs connectava amb altres registres més perdurables, com ara el metal alternatiu. La qual cosa marcava diferències amb molts dels seus contemporanis –i s'aproximava a d'altres, com per exemple Incubus-. Ha mort Wayne Swinny, guitarrista solista i únic component estable del grup fins a data d'avui.

divendres, 24 de març del 2023

Dix Denney (1957-2023)

DIX DENNEY

(1957-2023)

Pioners del punk a la costa oest dels Estats Units, precursors del hardcore i agitadors de l'escena més subterrània de Los Angeles a finals dels 70, The Weirdos han mantingut al llarg de cinc dècades una trajectòria intermitent però en tot cas essencial. Començant per dos plàstics tan fundacionals com són l'ep "Destroy All Music" (1977) i el single "We Got the Neutron Bomb" (1978) –els títols són magnífics, i musicalment segueixen essent dinamita en estat pur-. Ha mort Dix Denney, guitarrista, fundador i únic membre permanent del grup juntament amb el seu germà, el cantant John Denney. Tenia 65 anys.

Bobby Caldwell (1951-2023)

BOBBY CALDWELL

(1951-2023)

A la biografia de Bobby Caldwell hi ha un episodi molt curiós que va tenir lloc durant l'adolescència del cantant i guitarrista. Resulta que la seva mare era agent immobiliària a Florida, i que un dels seus clients era Bob Marley. El jove nord-americà es va fer amic del músic jamaicà, i de ben segur aquella amistat va forjar part de la seva personalitat musical per molt que el seu registre acabés esdevenint més aviat distant del de l'estrella del reggae. A Caldwell se'l recordarà per un discurs a mig camí del soul, l'smooth jazz i el soft rock, que va donar fruits com el celebrat senzill "What You Won't Do for Love", de 1978. El seu autor ha mort a l'edat de 71 anys.

dijous, 23 de març del 2023

50 anys de "For Your Pleasure"


El mateix dia que King Crimson trencaven barreres i obrien nous camins amb "Larks' Tongues in Aspic" (1973), una altra banda britànica que tot just acabava d'iniciar el seu ascens dibuixava també algunes de les coordenades per les quals transitarien el rock i el pop en anys (i dècades) posteriors. Es commemora avui mig segle de la publicació de "For Your Pleasure" (1973), el segon àlbum de Roxy Music i l'últim que van gravar amb Brian Eno –qui s'encarregava dels sintetitzadors; la formació la completaven Bryan Ferry (veu, teclats), Andy Mackay (vents), Phil Manzanera (guitarra), Paul Thompson (bateria) i John Porter (baix)-.

Un plàstic que, com el seu predecessor –"Roxy Music" (1972)-, s'emmirallava en les avantguardes progressives –"Do the Strand", els nou hipnòtics minuts d'un "The Bogus Man" que semblava predir la mètrica del "No One Knows" de Queens Of The Stone Age- i en la més alta sofisticació glam –"Editions of You", "Grey Lagoons"- per apuntalar una mica més les bases d'allò que en qüestió d'anys s'anomenaria (post-)punk. Producció de Chris Thomas, i un repertori que segueix sonant avui tan fresc com cinc dècades enrere. A l'altre costat de l'Atlàntic, els futurs components de bandes com Devo o Talking Heads devien parar bé l'orella.

Mig segle de "Larks' Tongues in Aspic"


Amb permís de Pink Floyd, King Crimson va ser aquella banda progressiva que, havent posat els fonaments de tot un gènere –el propi rock progressiu-, no tan sols va saber-ne eixamplar els horitzons sinó que fins i tot va fer petita l'etiqueta de torn, evolucionant disc a disc, marcant distàncies cada cop més pronunciades amb el seu entorn i mantenint-se sempre rellevant sense renunciar mai a ser ella mateixa. Es commemoren avui 50 anys d'un dels seus grans salts endavant, l'essencial "Larks' Tongues in Aspic" (1973).

El cinquè àlbum de King Crimson, però també el primer –i l'últim- del quintet integrat per Robert Fripp (guitarra, teclats), John Wetton (baix, veu), Bill Bruford (bateria), David Cross (violí, teclats, instruments de vent) i Jamie Muir (percussions i objectes –sí, objectes- diversos). De les anteriors encarnacions del grup tan sols quedava Fripp, refermant d'aquesta manera el caràcter mutant d'una banda que conjugava en aquesta obra les formes més marcianes del rock i el jazz amb les essències més exòtiques de l'est d'Europa, obrint per primer cop camins que d'altres seguirien explorant en dècades posteriors.

Amb arguments tan sòlids com "Exiles", "Easy Money", "The Talking Drum" o les dues parts del tema titular –amb aquell riff tan monolític com claustrofòbic-, "Larks' Tongues in Aspic" és el treball que els britànics van venir a presentar els dies 27 i 28 de novembre d'aquell mateix 1973 a l'antic Palau Municipal d'Esports de Granollers –actual Parquet-. Un esdeveniment pioner, promogut per un jove Gay Mercader amb el suport d'activistes locals com l'irrepetible Joan Illa Morell "JIM", que va marcar un abans i un després a la crònica pop de casa nostra tot obrint definitivament la porta a les gires internacionals de gran format.

dimecres, 22 de març del 2023

Sis dècades de "Please Please Me"

Edició espanyola de "Please Please Me" en vinil.
El món tal com molts l'hem conegut comença amb discos com aquest. "Please Please Me", el primer elapé dels Beatles, publicat el 22 de març de 1963, avui fa 60 anys. Un total de 14 cançons, vuit d'autoria pròpia –Lennon i McCartney- i la resta versions d'èxits del rock'n'roll, el soul i el rhythm & blues nord-americans. El debut amb format llarg de John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr –la primera referència discogràfica del grup, si no comptem les sessions amb Tony Sheridan a Hamburg, havia estat el single "Love Me Do", lliurat l'octubre de 1962-.

L'inici de la Beatlemania al Regne Unit –a la resta del món encara trigaria uns mesos a prendre forma-, però sobretot un àlbum de rock'n'roll dels que no admeten comparacions –podem dir-ne Merseybeat, però és que ni amb aquestes trobaríem cap rival possible per als quatre de Liverpool-. McCartney marcant l'entrada de la desvergonyida "I Saw Her Standing There". Els aires country de "Misery". L'urgència juvenil de la peça titular. "Love Me Do" i "P.S. I Love You" –les dues cares d'aquell primer single- amb Andy White a la bateria per decisió d'un George Martin que no acabava de tenir clara la funció d'Starr a la base rítmica del quartet.

També un jove Harrison cantant un "Do You Want to Know a Secret" que val més del que Lennon en donava en un principi. I al capítol de versions, seleccions tan ben triades com "Anna" (Arthur Alexander), "Boys" o "Baby It's You" –totes dues gravades originalment per les Shirelles-. I el gran final amb Lennon deixant-se literalment la veu al ritme de "Twist and Shout" –prèviament popularitzat pels Top Notes i els Isley Brothers, va acabar esdevenint també un clàssic del repertori dels Fab Four-.Un plàstic que presentava una banda tan solvent com disposada a menjar-se el món, però en absolut anticipava cap de les revolucions (així, en plural) que aquesta arribaria a desencadenar durant els cinc anys posteriors.

Roger Waters, superlatiu i sense pèls a la llengua

ROGER WATERS
Palau Sant Jordi, Barcelona
21 de març de 2023

La que s'ha anunciat com la gira de comiat de Roger Waters desembarcava la nit passada al Palau Sant Jordi coincidint pràcticament amb dues dates assenyalades. D'entrada, el quarantè aniversari de "The Final Cut" (1983), l'últim àlbum de Pink Floyd amb Waters encara a bord, que es commemorava ahir mateix. De l'altra, els vint anys de la invasió de l'Iraq per part d'una coalició internacional encapçalada pels Estats Units –amb l'Estat espanyol com a soci i aliat estratègic-, les (desastroses) conseqüències humanitàries i geopolítiques de la qual arriben fins als nostres dies –la commemoració havia tingut lloc abans d'ahir-.

Per "The Final Cut" hi va passar gairebé de puntetes, sense mencionar l'efemèride i lliurant-ne tan sols una peça, "Two Suns in the Sunset", el missatge apocalíptic de la qual ressona més que mai quan la cursa armamentística i la lògica de blocs a escala global fan revifar tensions que no s'havien vist des del final de la Guerra Freda. Tampoc es va referir explícitament a la invasió de l'Iraq, però moltes de les imatges que es van projectar en pantalla durant el concert tenien a veure amb tot allò que se n'ha derivat, des de vídeos d'assassinats selectius perpetrats per drons del Pentàgon, fins a un muntatge audiovisual que titllava literalment de criminals de guerra als set últims presidents nord-americans.

La càrrega política és una de les constants de This Is Not a Drill, una gira amb què Waters diu adéu als escenaris amb 79 anys molt ben portats a l'esquena, però sobretot parla sense embuts i sense importar-li a qui pugui molestar. I és clar, es pot estar d'acord o no amb les seves opinions i declaracions públiques –i jo, personalment, discrepo en més d'un punt-. Però quan la majoria sembla haver optat per arronsar-se –ja sigui per no ofendre a ningú, o bé per no perdre determinats patrocinis-, és d'agrair que algú del seu nivell i amb el seu estatus es mulli, i ens vingui a recordar de tant en tant quin és l'estat de les coses en aquest món que, ens agradi o no, ens toca habitar.


LA VIGÈNCIA D'UN CANÇONER CANÒNIC
A nivell musical, el fil conductor del concert –gairebé tres hores de repertori, dividides en dos blocs separats per una breu mitja part- va ser el cançoner de Pink Floyd. Peces compostes fa més de quatre dècades –o de cinc, en el cas de la segona cara de "The Dark Side of the Moon" (1973), que va sonar sencera-, que no tan sols no han envellit en absolut, sinó que segueixen adreçant el temps present com si s'haguessin compost avui mateix. De l'alienació creixent en plena era digital ("Comfortably Numb") a la rigidesa de certs marcs teòrics (la segona i la tercera part d'"Another Brick in the Wall"), passant per l'estigma de la salut mental ("Brain Damage"), el totalitarisme ("In the Flesh"), la mentalitat de ramat ("Sheep"), els excessos del sector financer ("Money") o l'escalada bel·licista (la citada "Two Suns in the Sunset").

Tres quarts del mateix es pot dir del catàleg solista de Waters, del qual va alternar perles pretèrites com "The Powers that Be" o "The Bravery of Being Out of Range" amb encerts recents com "Déjà Vu" o l'encara flamant "The Bar". Val la pena destacar aquesta última, una melodia crepuscular que per moments pot recordar al Dylan de les passades dues dècades –l'autor va confessar que dos dels versos s'inspiren en "Sad Eyed Lady of the Lowlands"-. També l'evocació dels bars com aquells entorns segurs on un pot parlar de qualsevol cosa i expressar qualsevol opinió sense por de ser jutjat. En el cas de Waters, això equival a un lloc on poder exposar lliurement certes idees controvertides que li han valgut crítiques ferotges de detractors com el seu excompany David Gilmour, però també on escoltar a qui pensi en sentit contrari –així ho va donar a entendre, en un gest que l'honra-.

Menció a part va valer el repàs a "Wish You Were Here" (1979), amb "Have a Cigar", la peça titular i una emocionant "Shine On You Crazy Diamond", aquesta tercera despatxada sota l'atenta mirada d'un etern Syd Barrett projectat a les pantalles que presidien l'escenari. També van desfilar per les projeccions Nick Mason i Richard Wright. A Gilmour en canvi no se'l va veure, però Waters li va dedicar sense citar-lo un contundent "Fuck Antisemitism" escrit amb lletres prou grans per no caber en cap tuit enverinat –com, per exemple, el que el guitarrista de Pink Floyd li havia dedicat setmanes enrere a l'autor de "The Wall" (1979)-. Com qui vol respondre una provocació sense deixar lloc a cap mena de dubte, però sobretot quedant-se ben a gust.


LA POSADA EN ESCENA
Seria poc acurat parlar d'un concert com el d'ahir sense referir-se a una posada en escena superlativa en tots els sentits. Un escenari de 360º situat al bell mig de la pista del pavelló, presidit per enormes pantalles on es projectaven sofisticats muntatges audiovisuals perfectament coordinats amb l'execució del repertori. Jocs de llums làser que dibuixaven formes impossibles a dins del buit –com ara una successió de triangles inspirada en la caràtula de "The Dark Side of the Moon"-. I fins i tot drons amb forma d'ovella i de porc sobrevolant el respectable. Es pot demanar res més? Doncs sí, aquell Quadraphonic Sound marca de la casa, capaç de fer sonar aquesta enorme llauna de sardines que és el Sant Jordi com si fos un auditori fet a mida d'un audiòfil. A destacar també una banda excepcional formada per nou músics amb trajectòries tan contrastades com les de Jonathan Wilson (guitarra i veu), Dave Kilminster (guitarra i veu) o Joey Waronker (bateria).


Sota la mirada de Syd Barrett.

Una ovella sobrevolant el respectable.


dimarts, 21 de març del 2023

Fuzzy Haskins (1941-2023)

FUZZY HASKINS

(1941-2023)

El funk no s'entendria avui tal com la gran majoria l'entenem sense el col·lectiu P-Funk, que segueix encapçalant l'incombustible George Clinton. El cantant, guitarrista i bateria Fuzzy Haskins va ser-ne també un dels fundadors. Va militar amb Clinton al grup de doo-wop The Parliaments, embrió de Parliament i Funkadelic, les dues bandes germanes que van alterar l'estat de les coses i van canviar per sempre més el rostre de la música d'arrel afroamericana en plena era psicodèlica. Haskins, que va deixar el col·lectiu el 1977 per anar pel seu compte, ha mort a l'edat de 81 anys. Fa poc més d'un any ens deixava un altre dels pilars de l'òrbita P-Funk, Calvin Simon.

Mick Slattery (1945-2023)

MICK SLATTERY

(1945-2023)

El guitarrista de Mick Slattery va ser un dels fundadors de Hawkwind, tot i que va deixar el grup a pocs mesos d'haver-lo format i no va arribar a gravar cap disc –només va enregistrar unes demos publicades al cap de molts anys, com a bonus tracks d'una reedició del debut homònim de 1970-. Abans havia militat als psicodèlics Famous Cure, al costat del mateix Dave Brock. Un cop desfet aquest combo, tots dos van fundar Hawkwind juntament amb altres visionaris sònics com ara el multiinstrumentista Nik Turner. Slattery ha mort a l'edat de 77 anys, tan sols quatre mesos després del traspàs del propi Turner.

dilluns, 20 de març del 2023

Piula Discos, a El 9 Moianès


Dies enrere vam anar a conèixer Piula Discos, una botiga de vinils que opera des de fa tres anys al cor d'un poble de 6.000 habitants com és Moià, i que torna a posar de manifest la necessitat de revisar certes lògiques i determinats dogmes. Vam tenir el gust de parlar amb el responsable de l'establiment, Pol Grau, una entrevista que publica avui el suplement El 9 Moianès d'El 9 Nou (edicions Vallès Oriental i Osona/Ripollès).

St. Patrick's Day, a El 9 Nou


Aquest cap de setmana hem assistit a la festa de St. Patrick's Day promoguda per la gent de La Filmo a Sant Celoni. Projeccions de clàssics del setè art en pantalla gran, i un festival de música que va aplegar bona part de l'escena del Baix Montseny. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

North Mississippi Allstars i Alejandro Escovedo al Blues & Ritmes

North Mississippi Allstars.
Alejandro Escovedo interpretant el cançoner d'Ian Hunter. L'espiritualitat de The Harlem Gospel Travelers. El desacomplexat rockabilly de Kitty, Daisy & Lewis. I el blues rock gran reserva dels essencials North Mississippi Allstars. El festival Blues & Ritmes estrena nova edició, i ho torna a fer amb un programa d'allò més llaminer. Serà del 25 de març a l'1 d'abril al Teatre Margarida Xirgu de Badalona.

Cita obligada per als amants de les més genuïnes músiques d'arrel, el Blues & Ritmes ha esdevingut al llarg dels anys i per mèrits propis un exemple de coherència i de constància en un mercat on aquests valors cotitzen cada cop més a la baixa. Un festival fet per melòmans de base i adreçat a melòmans de base, que posa la música al centre i que durant tres dècades llargues ha situat Badalona a la ruta d'artistes internacionals àmpliament reconeguts però sovint cars de veure als nostres escenaris. Una vocació que tornarà a refermar-se del 25 de març a l'1 d'abril al Teatre Margarida Xirgu amb un programa tan llaminer com de costum.

Destaca, d'entrada, el retorn a Badalona d'un pes pesant de la música nord-americana com és Alejandro Escovedo, que obrirà el festival amb el suport de la Rant Band d'Ian Hunter i repassant el cançoner del líder de Mott The Hoople. Serà el mateix dia 25, i suposarà una bona ocasió d'escoltar himnes com "All the Way from Memphis", "Once Bitten, Twice Shy" o l'immortal "All the Young Dudes", reinterpretats des d'una nova perspectiva. Per l'endemà, els promotors proposen una tarda familiar a ritme de gòspel amb una de les formacions a l'alça dins d'aquest estil, els novaiorquesos Harlem Gospel Travelers, que debutaran als escenaris catalans després d'haver rebut elogis de gegants com Paul Heaton o Elton John.

El dia 31 serà el torn de Kitty, Daisy & Lewis, aquells tres germans que van revolucionar el rockabilly britànic ara fa cosa d'una dècada i mitja. Ho van fer amb un registre tan desacomplexat com ric en matisos, que defugia l'ortodòxia del gènere i es retroalimentava amb registres com el bluegrass, el rhythm & blues o fins i tot l'ska més primitiu. Tancaran el programa l'1 d'abril els imprescindibles North Mississippi Allstars, nom essencial del blues rock del segle XXI. Els germans Dickinson vindran amb format de duet (guitarra i bateria) a presentar el seu darrer treball, un "Set Sail" (2022) que els va valer el Grammy al Millor Àlbum de Blues Contemporani –com si la cosa encara no fos prou evident-. Molt més que la cirereta del pastís, el debut a Badalona (per fi) d'una banda feta a mida del Blues & Ritmes.


Més informació:

Blues & Ritmes  /  Pàgina web
Teatre Zorrilla (venda d'entrades)  /  Pàgina web

diumenge, 19 de març del 2023

Slim Borgudd (1946-2023)

SLIM BORGUDD

(1946-2023)

La majoria recordarà a Slim Borgudd per la seva carrera com a pilot de Fórmula 1 durant la dècada dels 80, però val la pena reivindicar el seu passat musical. Durant els 60 havia estat el bateria de Lea Riders Group, una de les bandes capdavanteres del rock de garatge, el rhythm & blues i la psicodèlia a Suècia amb permís dels Hep Stars. A destacar "Dom kallar oss mods" –en suec, "Ens diuen inadaptats"-, la psicòtica i lisèrgica cara b del seu darrer single, "The Forgotten Generation" (1968), ideal per als devots de la nissaga Nuggets. Més tard va arribar a tocar amb Abba –la pròpia banda el va esponsoritzar com a pilot-. Ha mort a l'edat de 76 anys.

El Baix Montseny es vesteix de verd

iX. Dante amb Mau Boada a la bateria.
FESTIVAL ST. PATRICK'S DAY
Can Ramis, Sant Celoni
18 de març de 2023

Per segon any consecutiu, l'associació cultural La Filmo de Sant Celoni ha celebrat la festivitat de St. Patrick's Day amb un cap de setmana de cinema i música en directe. Entre els actes centrals, un festival que la nit passada va aplegar bona part de l'escena melòmana del Baix Montseny al pati de Can Ramis. Van ser tres hores de música durant les quals van sonar composicions originals dels diferents artistes que es van anar succeint a l'escenari, però sobretot peces tradicionals i clàssics del folk, del rock i del pop vinculats d'una forma o d'una altra amb Irlanda.

Va fer els honors Somebody, que va versionar a Van Morrison ("Brown Eyed Girl") i als Divine Comedy ("Songs of Love"), a més de la cançó tradicional "Wayfaring Stranger". Tot seguit, Liannallull –Jordi Espinach amb Mau Boada (Esperit!) a la bateria- van fer saltar espurnes al ritme d'unes urgents "Jackie Wilson Said" (Van Morrison), "The Luck of the Irish" (John Lennon), "Teenage Kicks" (The Undertones) i "Gloria" (Them). Pas previ a la introspecció metafísica de Pol Purgimon, que va alternar peces originals amb una serena lectura del "Toilet Chronicles" de Núria Graham.

Va ser molt potent, en tots els sentits, el quartet que Gina Margarit (Clementina), Clara Poch, Marçal Calvet i Mau Boada van formar per l'ocasió. El seu repertori, un repàs a peces tradicionals com "King Kong Kitchie Kitchie Ki-Me-O" o "Whiskey in the Jar", amanides amb una versió de "Zombie", el clàssic de Cranberries. iX. Dante va versionar a Joe Strummer ("Coma Girl") i Screaming Trees ("Bed of Roses"), abans de rematar la feina amb "Far enllà" del seu propi grup, Obrigada. El va acompanyar Boada a la bateria. S'acabaven de conèixer damunt mateix de l'escenari, però la química entre tots dos va ser instantània i per moments semblava que haguessin tocat junts tota la vida.

Aguabla Buluba van destil·lar essències de deliciós jazz vocal al ritme de "Moondance" (Van Morrison), "Why Don't You Do Right?" (Peggy Lee) i "Johnny Got a Boom Boom" (Imelda May). Tot un contrast amb el format minimalista però molt intens de The Loner, que amb tan sols una guitarra acústica i la seva veu va estripar el "One" de U2 i el "The Whole of the Moon" dels Waterboys. També va fer "Viva la Quinta Brigada", el cant antifeixista de Christy Moore. Perreta Williams van interpretar el seu repertori amb accent hillbilly i van versionar "Dirty Old Town", l'estàndard d'Ewan MacColl popularitzat pels Dubliners –la seva versió va ser propera a la dels Pogues-. Finalment, Paul O'Hare va entonar "The Druken Sailor", abans que el quartet format per Margarit, Poch, Calvet i Boada tanqués la nit al ritme de la imprescindible "Molly Malone".

Perreta Williams.

Pol Purgimon.


dissabte, 18 de març del 2023

Junior English (1951-2023)

JUNIOR ENGLISH
(1951-2023)

Dels dies de l'ska i el primer rocksteady, al lovers rock, aquella variant del reggae genuïnament anglesa que solia fer èmfasi en les lletres i els ambients, diguem-ne, amorosos. Junior English va néixer a Jamaica i va començar la seva carrera gravant singles a les ordres de Prince Buster. El 1964 es va traslladar al Regne Unit, on va seguir gravant per segells com Trojan o Pama –aleshores rivals, val a dir-. A nivell de popularitat, el seu moment va ser a finals dels 70 durant l'eclosió del lovers rock. Ha mort a l'edat de 71 anys.

Tot a lloc

ALBA PUJALS SEXTET
33è Jazz Granollers Festival
Casino de Granollers
17 de març de 2023

Una de les coses que sempre m'han agradat dels concerts de jazz, són aquells moments en què el públic aplaudeix amb força tot just acabat un solo –i ho fa durant l'estona justa per deixar clara la seva aprovació sense entorpir el que pugui quedar d'interpretació-. També m'agrada, és clar, poder escoltar solos instrumentals la finalitat dels quals vagi més enllà de demostrar com n'és de bo el solista de torn –i en aquest sentit, el jazz segueix essent una autèntica mina-. De tot plegat n'hi va haver, i molt, al concert que l'Alba Pujals Sextet va oferir la nit passada al Casino de Granollers.

La trombonista barcelonina –també va tocar el clarinet i va cantar- encapçalava una formació on destacava la presència de Lluc Casares (saxo i clarinet), Joan Mar Sauqué (trompeta) i João Coelho (piano). Tota una primera línia que va estar molt ben recolzada per la imparable base rítmica que formaven Joan Carranza (contrabaix) i Joan Casares (bateria). Venia Pujals a presentar el seu primer àlbum com a líder, un "Apologia" (2023) que va gravar l'any passat a mig camí de Barcelona i Nova York, i que ahir va repassar en la seva totalitat durant una hora llarga i molt intensa de repertori.

Va començar fort, el sextet, amb una sorprenent lectura d'"I've Told Every Little Star", l'estàndard de Jerome Kern popularitzat per Linda Scott, traslladat fins aquella terra de ningú on el bop balla –mai més ben dit- amb el swing. Igualment emocionant va resultar el fet d'escoltar Pujals cantant el "Make Believe" de Charles Mingus. Però van ser originals com "Colera" o la mateixa "Apologia" –tot un exercici de bebop gran reserva- les que més terreny van reclamar. Es van acomiadar tot citant a Tete Montoliu amb una majestuosa "Jo vull que m'acariciïs" que ho va acabar de posar tot a lloc.

divendres, 17 de març del 2023

Jim Gordon (1945-2023)

JIM GORDON

(1945-2023)

La biografia de Jim Gordon és tan fascinant en el terreny musical com tràgica en el personal. Bateria de bateries, va tocar literalment amb tothom i el seu nom figura en incomptables obres capitals de la música del segle XX. Després va venir la davallada als inferns. La malaltia mental, un tabú aleshores i encara avui, que en el seu cas va culminar amb una condemna per haver mort la seva mare a sang freda durant un episodi d'esquizofrènia. Corria l'any 1984 quan va ingressar a presó –els fets havien passat l'exercici anterior-, on passaria la resta dels seus dies i on ha mort a l'edat de 77 anys.

La seva entrada a la crònica negra va ser també el final d'una carrera tan aclaparadora com inabastable, que enllaça la Wrecking Crew i els Beach Boys –va tocar a les sessions de "Pet Sounds" (1966) i "Smiley Smile" (1967), entre d'altres- amb Carly Simon"No Secrets" (1972)-, els Byrds –va marcar el ritme d'aquell "Wasn't Born to Follow" inclòs a "The Notorious Byrd Brothers" (1968)- amb Jackson Browne"The Pretender" (1968)-, Crosby, Stills & Nash –el debut homònim de 1969- amb Elliott Murphy"Lost Generation" (1975)-, i Joan Baez –"Diamonds & Rust" (1975)- amb George Harrison –"All Things Must Pass" (1970)-, per citar-ne tan sols uns quants –la llista no s'acabaria mai, i és de les que fan caure de cul-.

Menció a part mereix la seva militància a Derek and The Dominos, aquell grup que va formar Eric Clapton amb excomponents de Delaney & Bonnie –entre ells el mateix Gordon, també Bobby Whitlock (veu i teclat) i Carl Radle (baix), augmentats a l'estudi per tot un Duane Allman (guitarra)-, i que fins a un cert punt era el seu primer projecte solista. Un combo de durada efímera que va facturar un dels artefactes més incontestables del rock dels 70, aquell "Layla and Other Assorted Love Songs" (1970) la peça titular del qual –coescrita per qui ens ocupa- no requereix cap més presentació. Que torni a sonar a la seva memòria. I que després soni tota la resta. Va passar el que va passar, sí, però el llegat de Jim Gordon és el que és.

St. Patrick's Day, entre els últims batecs de l'hivern

Aoife Nessa Frances.
St. Patrick's Day, la diada nacional d'Irlanda. Aquell país que es celebra ell mateix tot bevent cervesa i escoltant música –cal estimar un lloc així, no en tinc cap dubte-. I aquella festivitat que treu el cap entre els últims batecs de l'hivern per anunciar, d'alguna manera, que la primavera és a punt d'arribar. Em ve de gust commemorar-la enguany tornant a una de les veus més genuïnes que ha donat darrerament l'escena musical irlandesa.

La d'Aoife Nessa Frances, a qui vam descobrir ara fa poc més de tres anys, poc abans de tancar-nos a casa durant una llarga temporada que certament es va fer més suportable amb els paisatges de somni del seu primer àlbum, "Land of No Junction" (2020). La tardor passada en publicava la continuació, un "Protector" (2022) que es manté en aquelles coordenades oníriques on el dream pop balla amb el folk tal com les estacions de l'any juguen juntes en un dia com avui. Disponible a Bandcamp.

dijous, 16 de març del 2023

Jerrold Samuels (1938-2023)

JERROLD SAMUELS

(1938-2023)

Tenen un encant especial, aquelles novelty songs de la dècada dels 60 que eren essencialment exercicis humorístics però, pel seu to més o menys passat de voltes, entraven de ple al terreny de la psicodèlia més desacomplexada. Com a mostra "They're Coming to Take Me Away, Ha-Haaa!", de 1966, l'èxit més important de Napoleon XIV, i una obra que podria haver sortit perfectament del laboratori de Joe Meek. Napoleon XIV era el nom artístic del cantant, compositor i productor novaiorquès Jerrold Samuels, qui també va destacar com a autor de peces popularitzades per Adam Wade i Sammy Davis Jr., entre d'altres. Ens ha deixat a l'edat de 84 anys.

Ruud Englebert (1950-2023)

RUUD ENGLEBERT

(1950-2023)

Veterà del rock neerlandès amb més de cinc dècades de trajectòria, el baixista Ruud Englebert es va donar a conèixer a les files de Vitesse, un dels grups pioners de la New Wave als Països Baixos. Hi va ser entre 1982 i 1983, i més tard va militar a The Riders Of The Last Corvette i The Wild Romance, la banda d'acompanyament de Herman Brood –qui havia estat un dels fundadors dels propis Vitesse, si bé n'havia marxat abans de poder-hi coincidir amb el baixista-. En anys posteriors va formar part de diversos projectes i es va dedicar a fer de músic de sessió. Ha mort a l'edat de 72 anys.

50 anys de "Tanx"


Sempre m'ha fascinat la caràtula de "Tanx" (1973), el quart àlbum d'estudi de T.Rex –el sisè, si comptem els seus primers treballs com a Tyrannosaurus Rex-, produït per l'habitual Tony Visconti. Un imponent Marc Bolan guarnit amb tota la seva parafernàlia glam i custodiant un tanc de joguina. El frontman de la que aleshores era una de les grans bandes del moment, fent gala de tot aquell glamour que havia desencadenat una de les revolucions juvenils més massives de la dècada dels 70, però alhora exhibint un posat fins a un cert punt agressiu que ja haurien volgut determinades figures del heavy metal en dècades posteriors. Si hi ha discos que entren per la vista, aquest n'és un. A nivell musical, és clar, tampoc es queda curt.

Publicat avui fa mig segle, "Tanx" és l'àlbum que va marcar el cop de timó més sobtat del conjunt –es mantenien a bord Mickey Finn (percussió), Steve Currie (baix) i Bill Legend (bateria)- des que pràcticament havia patentat el so i l'estètica glam un parell d'anys abans. Una col·lecció de cançons que seguien destil·lant el rock'n'roll directe i corrosiu que havia alimentat obres com "Electric Warrior" (1971) o "The Slider" (1972), ara enriquit amb sintetitzadors i instruments de vent –les pinzellades jazzístiques de "Mister Mister", els acabats Northern Soul d'"Electric Slim and the Factory Hen", i com a contrapunt el so bàsic de "Shock Rock" i "Born to Boogie"-. Posteriors reedicions han inclòs com a bonus tracks dues de les peces més populars del grup, "Children of the Revolution" i "20th Century Boy", lliurades al seu dia com a singles.

dimecres, 15 de març del 2023

Michael Rhodes (1953-2023)

MICHAEL RHODES
(1953-2023)

Reclamat músic de sessió, baixista de llarg recorregut tant a l'estudi com en directe, la carrera de Michael Rhodes connecta noms com els d'Steve Winwood, Reba McEntire, Hank Williams Jr., Tanya Tucker, les Dixie Chicks, Dolly Parton, Vince GillJoe Bonamassa o Rodney Crowell. Amb aquest últim va formar els mai prou reivindicats Cicadas –banda de country d'existència efímera que va publicar un disc homònim molt recomanable el 1997-. Ha mort a l'edat de 69 anys.

Cinc discos de l'any passat

Arctic Monkeys, clàssics del segle XXI.
L'excés d'informació –o de dades, que no és ben bé el mateix- propi de l'era digital, l'allau de continguts per totes bandes, i la creixent dictadura de la novetat per la novetat. Aquell ritme frenètic que ens fa arribar tard al més flamant llançament discogràfic quan encara no hem tingut temps de digerir l'anterior i que, si amb prou feines ens permet assimilar una cançó abans de passar a una altra cosa, directament ens impedeix aprofundir en el format àlbum tal com aquest requereix o hauria de requerir.

No és fàcil en aquest context, però sí molt recomanable, baixar de la roda i seguir el ritme que a un li marqui el propi cos. I és amb aquestes que he degustat durant les últimes setmanes cinc discos de llarga durada publicats l'any passat per artistes amb carreres paral·leles però amb un comú denominador, el fet d'haver estat actors destacats del ressorgiment del rock més bàsic i directe durant els primers anys del present segle. Cinc obres a les quals encara no havia pogut parar l'atenció que requerien, i a les quals he acabat arribant quan l'actualitat ja havia avançat diverses pantalles –ja m'agrada que sigui així, de fet-.

Començant per uns Arctic Monkeys que es refermaven la tardor passada com un dels grans grups –de rock, de pop, del que sigui- del segle XXI amb "The Car". Un àlbum que manté el gust per la introspecció i la sofisticació que ja havien posat de manifest els de Sheffield a "Tranquility Base Hotel & Casino" (2018). Ha plogut molt des que solien rebentar pistes de ball a ritme de rock'n'roll urgent i farcit de poesia suburbana per cortesia d'Alex Turner –un dels lletristes més dotats de la seva generació, va quedar clar de bon principi-. I aquest darrer treball és un nou esglaó d'una de les escales evolutives més sorprenents dels últims anys. Per moments recorden a Bowie, i no parlo només d'aquest disc sinó del seu caràcter camaleònic com a conjunt.

Menys sorprenent però també notable ha estat l'evolució de Yeah Yeah Yeahs, que pràcticament al mateix temps van trencar un llarg silenci discogràfic amb "Cool It Down". Un plàstic que juga amb les atmosferes denses i amb els acabats digitals sense oblidar-se de la pista de ball. Queden lluny els dies en què Karen O i companyia abanderaven l'enèsima revolució del rock de guitarres amb accent genuïnament novaiorquès. També queden lluny els seus dies més inspirats, tot i que el vaporós pop sintètic de "Wolf" o el protohouse de "Burning" certifiquen el caràcter en absolut protocolari d'aquest retorn a l'estudi quan ja ningú l'esperava.

Qui ja sembla haver consolidat una segona joventut són uns Black Keys que han recuperat les seves millors formes després del tens distanciament temporal que van mantenir Dan Auerbach i Patrick Carney durant bona part de la passada dècada. Si "Let's Rock" (2019) va venir a recuperar el temps perdut, el disc de versions de blues "Delta Kream" (2021) va venir a confirmar la bona sintonia dins del duet. "Dropout Boogie" (2022) referma el seu estat de gràcia amb dinàmics exercicis de blues rock d'ascendència soul com "Wild Child" o "It Ain't Over". I a la greixosa "Good Love" els acompanya tot un Billy Gibbons.

I acabem amb l'etern rival d'Auerbach, un Jack White que en ple 2022 va tenir l'atreviment de lliurar no un sinó dos àlbums amb mesos de diferència. Oportú desafiament a la lògica d'un temps marcat per la immediatesa i les escoltes ràpides, també dues mostres de la versatilitat de l'exvocalista i guitarrista dels White Stripes. "Fear of the Dawn" presenta el seu vessant elèctric amb dotze pistes de rock directe a la jugular. "Entering Heaven Alive", en canvi, n'és el revers orgànic i acústic. Una col·lecció de cançons que sintonitzen amb el Dylan o el Young més atemporals, i que d'entrada es perfilen bastant més perdurables que les del seu predecessor.