Tres anys de la pandèmia que ens havia de fer millors

Avui fa tres anys que ens van dir que ens tanquéssim a casa. Tres anys d'aquell coronavirus que atacava a qui anava al cinema o a fer una copa al bar, però no pas a qui agafava el transport públic en hora punta per anar a treballar.

Tres anys del dia en què vam començar a confondre la solidaritat amb la por i la responsabilitat amb el cinisme. Tres anys també del dia en què vam fer de la ciència una religió i de tot acte de discrepància una heretgia.

Tres anys dels policies de balcó, dels fiscals de Twitter i del maccarthisme sanitari en les seves múltiples manifestacions. Tres anys del Tot anirà bé, del Quédate en casa i de totes les declaracions de bones intencions que es van esfumar per art de màgia, un cop va haver-hi vacuna i l'amo ens va donar permís per sortir de la gàbia.

Tres anys de la pandèmia que ens havia de fer millors. I tot torna a ser com abans. I sembla que aquí no hagi passat res. I la salut pública segueix col·lapsada, però a qui l'importa tot plegat mentre allà fora faci bon temps i les terrasses siguin obertes.