Neil Young & Crazy Horse - "Colorado" (2019)

Quan Neil Young va començar a gravar la tardor de 2018 el que ha acabat esdevenint "Colorado" (2019), tot apuntava que el resultat final seria un nou disc en solitari del canadenc. Així ho va intuir el mateix productor del plàstic, John Hanlon, quan l'artista li va comentar que volia gravar ràpid i enllestir la feina en un parell de setmanes. Després van arribar temps complicats. Primer, Young va perdre la seva granja com a conseqüència dels incendis que van cremar a Califòrnia ara fa un any. I al cap de pocs mesos va morir qui havia estat la seva esposa durant tres dècades i mitja, Pegi Young.

Si tot plegat ha acabat influint en el resultat final de l'àlbum només ho sap ell mateix, però sigui com sigui "Colorado" presenta un Young més fosc i torturat que en les obres immediatament anteriors, allunyat de la lírica polititzada de plàstics com "The Visitor" (2017) i reforçat per una musculatura rockera que sobre el terreny es manifesta capaç de sobreposar-se a qualsevol contratemps. La d'uns Crazy Horse amb qui Young no havia gravat des de "Psychedelic Pill" (2012), que recuperen Nils Lofgren a les seves files després d'una eternitat, i que semblen voler reclamar el seu lloc al costat de l'autor d'"Everybody Knows This Is Nowhere" (1969), sobretot després d'un lustre en què el canadenc semblava haver trobat un nou reforç de la mà de Promise Of The Real.

En aquest sentit, "Colorado" ve a dir que Promise Of The Real pot haver estat el complement perfecte per a Young durant els darrers anys i podrà seguir exercint aquesta funció en un futur immediat, però Crazy Horse ha estat la formació que en més ocasions l'ha acompanyat al llarg d'una trajectòria que no s'entendria sense els incomptables capítols signats a dues bandes ni la química que s'ha anat establint pel camí. I si bé el nou repertori hagués adquirit una altra mena de dinàmiques i textures de la mà dels primers, és la intervenció dels segons la que el connecta amb múltiples capítols pretèrits del catàleg de Young sense deixar de mirar endavant.

Si ens trobem o no davant d'una de les grans obres de maduresa del canadenc ho acabarà dient el temps, però ara per ara títols com "Think of Me", "Help Me Lose My Mind" o "Rainbow of Colors" -per citar tres coordenades distants però complementàries del seu arc discursiu: el folk rock dinàmic, el rock més pesant i monolític i la balada polsegosa- conviden a saludar-lo com un ferm candidat a definir la seva present etapa vital i artística. Menció a part mereixen els hipnòtics tretze minuts i mig de "She Showed Me Love", l'únic nexe que aquest plàstic presenta amb les expansives atmosferes psicodèliques de "Psychedelic Pill". El fet que no desentoni en un disc que definitivament va per altres camins, és un altre punt a favor de l'àlbum que ens ocupa.