Quatre dècades es commemoren avui de la publicació del que alguns consideren com l'últim gran disc de Pink Floyd i d'altres directament assenyalen com el debut en solitari d'un Roger Waters que es va fer amb el control total de la banda durant la gravació del disc. Sigui com sigui, "The Wall" (1979) va suposar un punt i a part en les trajectòries de l'un i dels altres des del moment en què les coses mai tornarien a ser les mateixes a l'òrbita del quartet, tant a nivell humà –el distanciament entre Waters i la resta del grup- com artístic –qualsevol referència publicada des d'aleshores per la marca Pink Floyd es considera com una obra menor al costat del plàstic que ens ocupa, malgrat haver-n'hi que mereixerien com a mínim una revisió-.
"The Wall" és un dels àlbums dobles per excel·lència de la història de la música pop, el primer títol que a molts sol venir-los (venir-nos) al cap quan es parla de discos conceptuals, i sobretot una dels capítols que millor il·lustren la voluntat del rock de transcendir la dimensió exclusivament musical per a esdevenir un llenguatge multidisciplinari en ell mateix. Gairebé una trentena de pistes repartides en dues cares, emmrcades en una caràtula minimalista dissenyada per Gerald Scarfe –autor també de les il·lustracions de l'interior-, i un arc argumental que explorava conceptes com la soledat, l'aïllament, la bogeria o el totalitarisme a partir d'una història que Alan Parker portaria al cinema al cap de tres anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada