Feia molt de temps que els Black Keys no sonaven tant a ells mateixos com en aquest "Let's Rock" (2019). No és que hagin tornat a les arrels ni res d'això -oblidin-se del blues corrosiu dels seus inicis, això ja ha passat a la història-, simplement semblen haver-se retrobat amb aquell nervi, aquell ganxo i aquella química interna que d'alguna manera semblaven haver deixat de banda a "Turn Blue" (2014). Que no és poc, tenint en compte la muntanya russa per la qual ha transitat la relació personal i professional entre Dan Auerbach i Patrick Carney al llarg dels darrers cinc anys. Un lustre de silenci discogràfic durant el qual s'ha dedicat cadascú a fer la seva mentre la continuïtat del duet quedava cada cop més en entredit.
Potser sigui precisament aquest temps de separació la clau d'un àlbum que ja es pot contemplar com un retorn per la porta gran. "Havíem arribat a un punt on ens preguntàvem si tenia sentit fer més discos i repetir la mateixa gira una vegada i una altra. No és que ens estiguéssim avorrint però corríem el risc de fer-ho, i vam decidir parar", reconeix Carney en una entrevista publicada per Uncut aquest mes de juliol. Al mateix article, Auerbach va una mica més enllà i assegura no haver assistit a cap prova de so durant la passada gira. "Ja sabia com sonaria, com em sentiria, quina olor faria tot plegat. Tocaria i cantaria aquella cançó pensant en qualsevol altra cosa", lamenta abans de sentenciar que, de tant en tant, "necessito allunyar-me dels Black Keys per poder fer discos dels Black Keys".
Si el temps i la distància han acabat jugant a favor del duet d'Akron -ara establert a Nashville- a l'hora de tornar a l'estudi, un altre factor determinant per entendre la tònica general de "Let's Rock" és el fet d'haver prescindit de Danger Mouse, productor dels anteriors quatre discos i aliat clau a l'hora de catapultar l'obra d'Auerbach i Carney fins a les més altes esferes. Arribat aquest punt, han optat per posar-se ells mateixos als controls -l'experiència i la solvència del primer en aquest àmbit han quedat més que provades durant els darrers anys amb produccions per a Pretenders o Yola, entre d'altres- i capbussar-se en les seves pròpies essències sense renunciar a la vocació global assolida durant la passada dècada.
El resultat és un àlbum que torna a apostar fort pel blues elèctric i el rock pantanós marca de la casa, amb la inicial "Shine a Little Light" com a inequívoca declaració de principis i arguments tan sòlids i perdurables com "Lo/Hi", "Eagle Birds", "Get Yourself Together" o "Every Little Thing". Qui hagi descobert els Black Keys a partir d'"El Camino" (2011), sens dubte esbossarà (com a mínim) un somriure a l'escoltar la contagiosa tornada de "Go". I les dinàmiques pop de "Sit Around and Miss You" no haurien desentonat a l'últim disc en solitari d'Auerbach -"Waiting on a Song" (2017)-. "Let's Rock" és molt més que una prova de vida. És la col·lecció de cançons més sòlida que Auerbach i Carney podien haver lliurat a aquestes alçades, i una de les obres més rodones que mai han arribat a signar plegats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada