Festival de la Porta Ferrada
Guíxols Arena, Sant Feliu de Guíxols
29 de juliol de 2022
En una escena de "Gimme Danger" (2016), el documental de Jim Jarmusch sobre els Stooges, Iggy Pop recorda una conversa que va tenir amb Tony Defries en algun moment de 1974. L'aleshores mànager de David Bowie i dels mateixos Stooges va proposar a Pop interpretar el paper de Peter Pan en un musical que s'havia d'estrenar a Broadway, a la qual cosa ell va respondre que es veia més aviat a la pell de Charles Manson. Segons la Iguana, aquella resposta va trencar per sempre més la relació d'un decebut Defries amb uns Stooges que musicalment representaven –i segueixen representant- el final d'un somni, el dels coloristes 60 i la generació dels fills de les flors, que el mateix Manson havia sepultat per sempre més en un dels capítols més macabres de la història recent dels Estats Units.
Mig segle després, el de Michigan segueix destil·lant perill amb cada moviment que fa a l'escenari, però també personifica a la seva manera el mite de la joventut eterna. Potser no sigui el Peter Pan que Defries tenia en ment, però amb 75 primaveres a l'esquena segueix ballant amb el tors al descobert, rebolcant-se per terra, provocant al respectable i animant-lo a fer tot allò que estigui prohibit. La nit passada, en el marc d'un d'aquells festivals d'estiu on el públic natural de l'estrella de torn sol barrejar-se amb els espectadors de temporada que hi són perquè toca, centenars d'ànimes van desafiar les normes del recinte tot responent en massa al primer crit de la Iguana, que en qüestió de 30 segons i sense haver cantat encara una sola nota va transformar diverses files de seients reservats en una caòtica pista on els presents van saltar, van ballar pogo i fins i tot van protagonitzar diversos intents d'invasió d'escenari. Els somriures i els gestos de complicitat de l'artista contrastaven amb el nerviosisme creixent entre el personal de seguretat.
L'actuació de Pop a Sant Feliu de Guíxols, deu anys després de la seva última visita a terres catalanes –Cruïlla 2012, encara al capdavant d'uns reformats Stooges-, s'emmarcava en una gira que al seu dia es va anunciar com l'última de la Iguana i que ara fa dos anys s'hauria aturat al barceloní Primavera Sound de no haver estat per la pandèmia. També en la presentació d'un àlbum, "Free" (2019), on el padrí del punk adopta un posat més reposat i fins i tot intimista que de costum. Un treball que part de la seva parròquia encara mira amb recel malgrat contenir perles com "Loves Missing" o "James Bond", augmentades en directe per una banda tan solvent com versàtil, capaç de canalitzar l'energia bruta del cançoner stooge, reciclar la sofisticació kraut de "Sister Midnight" i injectar essències jazzístiques a títols com "I'm Sick of You" o un "Lust for Life" amb deliciós acabat soul –a destacar la trompeta de Leron Thomas i la guitarra velvetiana de Sarah Lipstate-
D'aquest darrer treball en van caure quatre peces –per emmarcar, el misteri crepuscular de la mateixa "Free"-, i va inspirar la claustrofòbica introducció instrumental que va deixar pas al cop de puny frontal de "Five Foot One". Va ser l'inici d'una orgia de rock'n'roll de les que ja no es veuen, amb la Iguana presumint d'una vitalitat que pràcticament deixa en no res els gestos atlètics d'un Mick Jagger. Místic i transcendental en els passatges més lisèrgics –aquell "Gimme Danger" que pràcticament va valer mitja entrada-, absolutament desbocat als esclats elèctrics –"T.V. Eye", "Death Trip"-, pletòric a l'hora de comandar el respectable en els massius càntics que van desencadenar "The Passenger" i "I Wanna Be Your Dog". La traca final amb "Down on the Street", "Fun House" i "Search and Destroy" va ser molt més que una lliçó d'història. La gènesi del punk rock explicada en primera persona per qui la va escriure al seu dia a cop de sang i suor. Miracle i privilegi, poder-ho presenciar ara i aquí. Defries se'n faria creus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada