divendres, 31 de juliol del 2020

The Death of Robert


Hi ha alguna cosa en les cançons de The Death of Robert que fan d'aquesta banda barcelonina una mena de pont mai abans traçat entre l'elegant malenconia pop d'uns Camera Obscura o fins i tot uns Belle and Sebastian, i la majestuosa sofisticació del primer Scott Walker o –per buscar un referent més proper- The Last Shadow Puppets. Escoltin vostès títols com "Duty", una de les peces incloses al seu disc de debut –"Casablanca" (2020)-, i ho entendran de seguida.

I després punxin "The Last Dance", un frenètic trencapistes amb accent sixties i una guitarra carregada de fuzz, i s'adonaran dels contrastos que és capaç de crear aquesta jove banda que es pot considerar des d'ara mateix com un dels tresors més ben guardats de l'indie d'aquest país –sí, hem dit indie, i amb totes les lletres-. La veu de Lara Giardina trepitja fort des del primer moment, i "The Hater Poem" és un hit com una catedral que t'atrapa a l'instant i ja no et deixa anar.

La pel·lícula de Marialluïsa

Pau Codina (Marialluïsa), en un fotograma d'"És per tu i per mi".
El que comença com un concert en una sala d'estar, acaba desembocant en un viatge oníric a través dels diferents compartiments d'una vivenda. "És per tu i per mi" (2020, Bankrobber) és el primer àlbum de Marialluïsa, i també el títol d'una pel·lícula acabada d'estrenar on els d'Igualada l'interpreten en directe, de cap a peus, als diferents espais d'una casa i davant les càmeres de Pastanagas Films. Un pas endavant en la construcció d'un discurs que té en el pop metafísic la seva raó de ser i on el component escènic i visual sembla anar guanyant força. Poden veure "És per tu i per mi", la pel·lícula, a Youtube.

dijous, 30 de juliol del 2020

Dion - "Blues with Friends" (2020)


Quan un suma sis dècades llargues a la carretera, ha compartit escenaris amb contemporanis i admiradors que van de Buddy Holly a Lou Reed, i amb 81 estius a l'esquena es pot contemplar com un dels pocs supervivents encara en actiu dels anys fundacionals del rock'n'roll, no li cal cap altre reclam que la seva pròpia presència. Que a sobre sigui capaç a aquestes alçades de facturar un plàstic tan convincent com aquest "Blues with Friends" (2020, KTBA), no suposa tant un miracle com l'enèsim pas endavant d'una trajectòria potser irregular però en qualsevol cas constant. Que l'hagin acompanyat a l'estudi tota una sèrie de noms de primeríssima fila, gairebé és el de menys quan qui ens ocupa pot simplement presumir de ser Dion DiMucci.

Des que va emprendre el vol als carrers del Bronx italià a ritme de doo wop i encapçalant els irrepetibles Belmonts, el veterà rocker ha arribat a dialogar amb llenguatges que van del folk rock al pop barroc passant pel rock d'autor, i ha trobat en el blues un aliat fidel a l'hora de definir diverses etapes vitals i artístiques. És justament el blues urbà en la seva concepció més genuïna i sense adulterar el principal argument d'una obra on l'extensa nòmina de convidats il·lustres despatxarà titulars però en cap cas arribarà a eclipsar l'ingredient més bàsic de tots –Dion, la seva veu i les seves cançons, per si algú en tenia cap dubte-.

Tot un què quan parlem de noms com els de Van Morrison, Joe Louis Walker, Billy Gibbons, Bruce Springsteen, Paul Simon, Jeff Beck, Joe Bonamassa, Brian Setzer i Little Steven, entre d'altres –per si encara no n'hi hagués prou, Bob Dylan signa el text introductori-. Convidats de luxe que hi són i es deixen escoltar però en cap cas marquen ni reclamen més terreny del compte. I una equació que completa Wayne Hood –productor reconegut per la seva tasca amb artistes a priori tan distants del registre de Dion com Pink-, coautor de bona part del repertori juntament amb DiMucci i responsable de gairebé tots els instruments que sonen al disc –exceptuant els que toquen els propis convidats i la guitarra del mateix Dion-.

Malgrat aquest últim apunt, l'àlbum sona literalment com si qui el signa encapçalés tota una banda en algun club amb olor de fum i bourbon des de l'inicial "Blues Comin' On", un blues greixós i ben apuntalat per la guitarra de Joe Bonamassa. Els aires santanescos de "Kickin' Child", amb presència de Joe Menza, deixen pas a l'embranzida rockabilly d'"Uptown Number 7" a duet amb Brian Setzer i a la subtilesa amb què Jeff Beck es passeja per la crepuscular balada "Can't Start Over Again". I l'èpica a contrallum de "Hymn to Him", peça pensada per la veu de Patti Scialfa, va comptar a l'últim moment amb la participació de Bruce Springsteen marcant-se un solo de guitarra amb regust fronterer –la peça, per cert, no dista molt de les coordenades de "Western Stars"-.

Dit això, també té ressons springsteenians el folk estripat de "Song for Sam Cooke (Here in America)", emotiu record al pioner del soul –i a tot allò que va representar la seva figura en un país encara avui tocat per la ferida del racisme- amb participació vocal de Paul Simon. Joe Louis Walker aporta musculatura elèctrica a un "I Got Nothin'" on Dion comparteix tasques vocals amb un oportú Van Morrison. I Billy Gibbons amaneix amb essències texanes un "Bam Bang Boom" que referma el llarg recorregut de qui es va donar a conèixer cantant "The Wanderer", "Runaround Sue" i "A Teenager in Love". Ha plogut molt, des d'aleshores.

dimecres, 29 de juliol del 2020

Los Espiritus - "Caldero" (2019)


Tres de les peces que integren "Caldero" (2019, Alto Valle), el quart disc de Los Espiritus, les havíem pogut escoltar durant la gira que els va portar a Barcelona ara fa poc més d'un any. La primera és "Motivos", un estàndard d'Italo Pizzolante que gairebé podria haver encaixat al disc de boleros que Maxi Prietto va signar al seu dia a mitges amb Natalia Politano –"Boleros y canciones" (2018, Alto Valle)-. La segona és "Semillas de luz", un oníric exercici de psicodèlia crepuscular. I la tercera és "El servidor", una rodanxa de blues àcid, pantanós i amb accent tropical marca de la casa.

"Caldero" és el primer àlbum que els de Buenos Aires enregistren des del canvi de formació que va consolidar Prietto com a figura central del combo i va atorgar un major protagonisme a la guitarra solista de Miguel Mactas –la mateixa que va actuar l'any passat a Barcelona-. També marca distàncies amb els seus predecessors tot abandonant les formes més urgents i directes del rock i potenciant l'accent llatí ("Cigarros y tragos") i els acabats atmosfèrics (el blues boirós i gairebé terminal de "Plegarias" o els aires transatlàntics d'"El árbol de los venenos", aquesta última amb participació de Bombino). Trenca la norma "Destino", un funk tropical que remet al primer Santana.

Disponible a Bandcamp.

Miss Mercy (1949-2020)

Foto Robert Altman/Michael Ochs Archives/Getty Images.
MISS MERCY
(1949-2020)

The GTOs (Girls Together Outrageously) va ser una de les formacions més singulars de l'era psicodèlica. Una mena associació de groupies que va acabar esdevenint un grup de música de la mà de Frank Zappa en una història que desafiaria a data d'avui els límits i les restriccions de la correcció política. Res més lluny del que es puguin imaginar les ments més benpensants de cada casa. Zappa va esdevenir el catalitzador de tot plegat, però les noies van facturar un elapé que val la pena reivindicar –"Permanent Damage" (1969), un tractat de rock àcid i avantguardista produït pel mateix Zappa-. Ens ha deixat Mercy Fontenot, més coneguda com a Miss Mercy, una de les components del grup, també esposa de Shuggie Otis durant una temporada.

dimarts, 28 de juliol del 2020

Hey Ho! Let's Go!

Ramones.
Dies enrere, tornant cap a casa, una nena de poc més de deu anys d'una família de les que ara es diuen "racialitzades" va assenyalar la meva samarreta de Ramones al crit de "Hey Ho! Let's Go!", em va obsequiar amb un somriure i em va cantar el "Blitzkrieg Bop" davant les mirades atònites (en positiu) de la seva mare i d'un servidor. Aquests detalls t'alegren el dia. Punt.

Denise Johnson (1963-2020)

Foto Melanie Smith.
DENISE JOHNSON
(1963-2020)

La vida de les coristes sol ser la cara b d'allò que anomenem show business. La seva tasca resulta fonamental a l'hora de facturar les cançons tal i com el públic les arribarà a escoltar, però la seva figura no sol obtenir visibilitat més enllà del segon pla. N'haurà estat un exemple paradigmàtic el de Denise Johnson, que ha deixat aquest món a l'edat de 56 anys justament quan era a punt de publicar el primer disc signat amb el seu nom. La seva veu, tan versàtil com poderosa, va arribar a definir obres de gent com A Certain Ratio, New Order o Primal Scream. Se la recordarà sobretot per les seves col·laboracions amb aquests últims en dos plàstics tan celebrats com són "Screamadelica" (1991) –ella va ser qui va transportar "Come Together" fins als més elevats altars- i "Give Out But Don't Give Up" (1994).

dilluns, 27 de juliol del 2020

Toni Soler, secretari general de la CNT a Catalunya i les Illes Balears, a El 9 Nou


Toni Soler ha estat escollit recentment secretari general de la CNT a Catalunya i les Illes Balears. A l'edició d'avui d'El 9 Nou del Vallès Oriental parlem amb ell dels reptes del sindicalisme en un context econòmic i laboral marcat per la coronacrisi, repassem una trajectòria que es remunta als anys de clandestinitat en ple franquisme, i recordem episodis com el cas Scala.

Lluís Serrahima (1931-2020)

LLUÍS SERRAHIMA
(1931-2020)

Pioner de la Nova Cançó i impulsor d'Els Setze Jutges, a Lluís Serrahima se'l sol recordar com l'autor de "Què volen aquesta gent?", poema de denúncia que va esdevenir la peça més reconeguda del cançoner de Maria del Mar Bonet"Aquesta cançó era una pregunta, i segueix essent una pregunta", va explicar ella mateixa durant una actuació, ara fa cosa d'un any i mig, a cinc dècades d'haver-la enregistrat i amb el seu sentit encara intacte. Perquè la gent a la qual es referia el títol segueix encara trucant de matinada, malauradament aquella lletra de Serrahima es manté vigent a data d'avui.

diumenge, 26 de juliol del 2020

Peter Green (1946-2020)

Green, en directe a Amsterdam el 1996 - Foto Redfern.
PETER GREEN
(1946-2020)

Encara no fa ni mig any que la plana major del rock d'ambdós costats de l'Atlàntic es va aplegar en un mateix escenari per retre un sentit homenatge a Peter Green. L'impulsor de l'esdeveniment va ser Mick Fleetwood, fundador de Fleetwood Mac juntament amb el propi Green –tots dos eren veterans dels Bluesbreakers de John Mayall- i comandant a data d'avui d'una formació que probablement es podria entendre sense la majoria dels seus components o excomponents, però en cap cas es podria entendre sense el genial guitarrista.

Fleetwood Mac era la banda de Peter Green. Ho ha arribat a dir el mateix Fleetwood en més d'una ocasió, reconeixent de passada el caràcter humil i discret del seu excompany: ja podia haver estat el principal impulsor del grup, que aquest s'havia batejat a partir dels cognoms de la base rítmica –integrada pel propi Fleetwood a la bateria i John McVie al baix-. Poc semblava importar-li a Green, un d'aquells genis aliens a tot allò que anés més enllà del seu propi art, començant pels mecanismes i engranatges d'una indústria on mai va acabar d'encaixar.

Green no es va presentar al citat concert d'homenatge, celebrat el passat 25 de febrer al London Palladium. Hi hauria estat més que benvingut, per descomptat, però ningú l'esperava a aquestes alçades. El guitarrista vivia des de feia anys en una zona residencial qualsevol d'Anglaterra, allunyat dels focus, del negoci i de la fama, però no pas de la música. El seu bon amic Bernie Marsden (Whitesnake) el visitava sovint i es passaven matins, tardes i fins i tot dies sencers tocant plegats a la sala d'estar. Era un dels pocs contactes coneguts de Green amb un món exterior del qual probablement ja no es sentia part -parlant de qui ens ocupa, el concepte confinament adquireix una dimensió molt diferent de la que li hem atorgat darrerament-.

Un ritme de vida que francament contrastava amb el que els seus excompanys havien vingut a representar des de la seva radical reinvenció de la dècada dels 70, com també hi contrastava l'erràtica però reivindicable trajectòria post-Mac del guitarrista. Green va ser un Bluesbreaker, el fundador i l'ànima dels primers Fleetwood Mac, una icona del blues britànic, un dels guitarristes més influents del seu temps i una ànima lliure que mai es va adaptar a unes normes que s'escapaven de la seva comprensió tal i com el seu art anava més enllà de la comprensió d'aquells que van provar sense èxit d'encasellar-lo. Ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

dissabte, 25 de juliol del 2020

Nicole Atkins - "Italian Ice" (2020)


Ha plogut molt des que una tímida i ressacosa Nicole Atkins afrontés tota sola el repte d'obrir un concert d'Eels al seu pas per la barcelonina sala Barts. Corria la primavera de 2013, i la de New Jersey tot just començava a fer-se un nom mitjançant unes cançons que invocaven dies pretèrits sense necessitat de sonar excessivament retro.

Avui, Atkins pot presumir d'encapçalar les seves pròpies gires transoceàniques i d'enregistrar els seus discos en emplaçaments tan celebrats com els estudis Muscle Shoals d'Alabama amb part del personal que ha fet d'aquesta casa un dels temples de la música pop de la passada meitat de segle. Plat fort d'una nòmina de convidats i col·laboradors on també figuren Britt Daniel (Spoon), McKenzie Smith (Midlake), el Bad Seed Jim Slavunos i el Dap-King Binky Griptite, entre d'altres.

Noms il·lustres que equivalen a reclams de pes però la presència dels quals no tindria sentit sense un repertori que fa el pes i on Atkins revalida un discurs que segueix emmirallant-se en tot un seguit de referents clàssics –del pop del Brill Building a Cat Power o Regina Spektor passant pels Fleetwood Mac californians o l'escena de Laurel Canyon- però parla amb veu pròpia. Com a mostra, l'ampli ventall de registres que tracen títols com "Forever", "Far from Home" o "Mind Eraser".

Urpa diuen adéu amb el seu primer elapé

Final de trajecte - Foto Fer.
Tan efímera com intensa ha estat la trajectòria d'Urpa, un jove combo que durant els darrers anys s'ha dedicat a saccejar el sotabosc musical de casa nostra a cop de guitarres torrencials, ritmes urgents i unes cançons que s'emmirallen en tradicions com l'emocore de la dècada dels 90 i que durant un instant gairebé els van arribar a perfilar com uns nous Nueva Vulcano. Anuncien els barcelonins que posen punt i final a dos anys de trajectòria que van començar amb una actuació al festival Adoberies de Vic i que els han portat a cremar tota mena d'escenaris de naturalesa subterrània. I ho fan lliurant justament ara el seu primer elapé, un "Eina sagrada" (2020) que hauria d'esdevenir objecte de culte i estudi per a generacions presents i futures, i on figuren títols tan rodons i addictius com "Lleialtat", "Sobreproductivitat", "Maduresa" o "Dissabte".

divendres, 24 de juliol del 2020

La Revolució Social Espanyola de 1936, a El 9 Nou


Aquesta setmana s'ha commemorat l'aniversari de l'inici de la Guerra Civil. També de la Revolució Social Espanyola de 1936, la resposta de diversos sectors de l'esquerra al cop d'estat feixista contra el govern de la Segona República. L'historiador Carles Font ha analitzat en un acte a l'Anònims l'impacte d'aquells fets a Granollers, una ciutat on corrents com l'anarcosindicalisme van tenir un pes important durant la primera meitat del segle XX. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Be-Bop Deluxe - "Axe Victim" (1974)


Diu la llegenda que quan Be-Bop Deluxe van fer la seva primera audició per a Decca, van ser rebutjats pel mateix visionari que una dècada i mitja abans havia dit que no als Beatles. Tampoc tenia les coses gaire clares la disquera que finalment els acabaria signant, EMI. Quan dos dels seus caçatalents van desplaçar-se fins a Leeds per veure en directe la banda encapçalada per Bill Nelson, van tornar a Londres convençuts que treballar-hi seria una pèrdua de temps. Que si bé el seu rock bàsic i alhora ambiciós semblava funcionar prou bé davant les audiències del nord, la seva actitud era poc professional i el seu discurs no apte per a la sofisticació del públic londinenc -coses de no contemplar el món més enllà de determinades àrees metropolitanes, a casa nostra també en tenim uns quants exemples-.

Sigui com sigui, el suport incondicional de veus tan autoritzades com la de John Peel van convidar els directius d'EMI a baixar del burro i a donar sortida a una banda el temps ha definit com una mena de pont entre l'adrenalina glam de Bowie i les formes estratosfèriques del rock progressiu. El seu disc de debut, "Axe Victim" (1974), s'aproximava més al primer que al segon, i fins i tot es podria arxivar al costat dels catàlegs de Mott the Hoople, els primers Queen o bona part de la producció discogràfica d'Alice Cooper durant la dècada dels 70 –si bé títols com "Love Is Swift Arrows" injectaven electricitat i vitamina a l'aleshores flamant pub rock-. No és el disc preferit de Nelson, tampoc la seva obra més definitiva –aquest mèrit probablement correspongui a "Sunburst Finish" (1976)-, però suposa el punt de partida d'una trajectòria que caldria reivindicar més sovint. Cherry Red l'acaba de reeditar amb abundant material extra.

dijous, 23 de juliol del 2020

Sant Jordi d'estiu?


Això d'avui no ha estat un Sant Jordi, ni falta que feia. En realitat, no calen dies assenyalats per acostar-se fins a la llibreria més propera i sortir-ne amb les mans plenes. Aquest cop la meva tria ha estat eclèctica. Un fals documental melòman ambientat a la Califòrnia dels 70 a mans de Taylor Jenkins Reid, l'Amèrica més profunda i desolada narrada i retratada des de dues perspectives tan distants i alhora complementàries com són les de Claire Vaye Watkins i Chris Offutt, i una aproximació pulp a la figura de Miles Davis per cortesia de Luis Artigue. Amb tot això i les bandes sonores adequades, ja no em cal res més per acabar de passar l'estiu.

El retorn de The Fiery Furnaces

Els germanes Matthew i Eleanor Friedberger: The Fiery Furnaces.
I quan ja ningú semblava esperar-los, van The Fiery Furnaces i lliuren la seva primera composició nova en més d'una dècada. Un "Down at the So and So on Somewhere" on es manifesten tan inspirats com en els seus millors temps i que suposa, atenció, la seva estrena a l'escuderia Third Man Records. També és la prova més palpable d'un retorn que s'ha acabat materialitzant malgrat els entrebancs derivats de la coronacrisi –en un principi, el duet havia acordat reunir-se per oferir una actuació al Pitchfork Music Festival d'enguany-. I la culminació d'uns anys de distanciament marcats sobretot per l'ascendent trajectòria solista d'Eleanor Friedberger. A l'espera que el nom de la banda es sumi al cartell d'algun d'aquells festivals que ja han presentat els respectius programes per al 2021 –ara per ara, poder-los escoltar en sala sembla demanar massa-, podem degustaraquest nou single a Bandcamp.

dimecres, 22 de juliol del 2020

The Jayhawks - "Xoxo" (2020)


Ara fa dos anys, The Jayhawks van gravar tot un seguit de cançons que Gary Louris havia compost per a tercers i les van publicar sota el títol de "Back Roads and Abandoned Motels" (2018). Un àlbum que funcionava sobre el terreny però sobretot venia a refermar el vocalista com a líder absolut d'una formació on el nom de Mark Olson havia esdevingut ja sinònim d'un passat remot. No deixa de ser curiós, per tant, que la continuació del plàstic en qüestió s'hagi gestat a partir d'un mètode de treball diametralment oposat i fins ara inèdit al catàleg dels de Minneapolis.

"Xoxo" (2020) suposa el primer àlbum des dels temps d'Olson en què Louris delega part de les seves responsabilitats en la resta d'integrants del grup. De la dotzena de pistes que integren l'obra, tan sols dues les ha signat en solitari. La resta és fruit del repartiment de la tasca compositiva a parts (més o menys) iguals entre el propi Louris i la resta de components clàssics de la formació que es mantenen a bord –Marc Perlman, Tim O'Reagan i Karen Grotberg-, que fins i tot adquireixen un major protagonisme a nivell vocal –resulta especialment reveladora, en aquest sentit, tota la brillantor que pot arribar a desprendre Grotberg en talls com "Across My Field"-. 

Significa això que s'hagin invertit les dinàmiques internes del grup? No necessàriament: Louris segueix reservant-se el dret a veto, però segons ha afirmat en entrevistes recents amb prou feina l'ha arribat a exercir durant el procés de gravació i producció del treball que ens ocupa. Paradoxalment, el resultat global presenta els Jayhawks més autoreferencials i alhora més revitalitzats des de la reactivació de la marca ara fa cosa d'una dècada. Les dues peces que enceten el disc, sense anar més lluny, posen sobre la taula els dos vessants d'una banda que sempre s'ha caracteritzat per conjugar el coneixement d'unes arrels profundes amb una aguda sensibilitat pop.

Si "This Forgotten Town" mira als Byrds i a la nissaga Crosby, Stills, Nash & Young des de la mateixa perspectiva amb què els contemplava el canònic "Tomorrow the Green Grass" (1995), "Dogtown Days" prem l'accelerador fins a assolir l'embranzida d'aquell jove Tom Petty que flirtejava amb el power pop i la New Wave. Una alternança que es perpetua a través de títols com "Living in a Bubble", "Society Pages" o les harmonies vocals plusquamperfetes de "Homecoming" –no és casualitat que hagin triat per a la caràtula una pintura de Duncan Hannah explícitament titulada "The British Invasion" amb cita inclosa a The Zombies-. I un conjunt que suposa, amb tota probabilitat, l'obra més rodona que els Jayhawks han lliurat en tota la seva segona etapa.

dimarts, 21 de juliol del 2020

S.G. Goodman

Trencant convencions, desfent tòpics.
A la caràtula del disc de debut de S.G. Goodman, "Old Time Feeling" (2020, Verve Forecast), hi apareix un individu d'estètica hillbilly subjectant el que sembla la pell d'una serp –o és la serp sencera?- en algun indret deixat de la mà de déu. Una postal escollida a l'atzar d'una regió geogràfica, l'anomenat Bible Belt dels Estats Units, associada a tota una sèrie de costums, llegendes, esdeveniments i formes d'entendre i contemplar el món. I un entorn que ha determinat la trajectòria vital i artística de la pròpia Goodman, natural de Kentucky i criada en una d'aquelles zones rurals que no solen posar les coses fàcils a les persones que van més enllà de normes i convencions –Goodman suma anys de militància en causes com la del col·lectiu LGTB-.

La vocalista i guitarrista es va donar a conèixer en l'àmbit melòman amb el sobrenom de The Savage Radley i interpretant cançons inspirades en la vida, les dificultats i les contradiccions de l'Amèrica profunda, amb una especial fixació pel Sud que tant a la vora li queda. La seva participació ara fa un any a Pine Mountain Sessions, un projecte de suport a diverses ONG de l'estat de Kentucky, la va posar en contacte amb el seu veí Jim James (My Morning Jacket), que es va animar a produir-li el debut en qüestió, signat ja amb el seu propi nom però encara centrat en la seva relació amb l'entorn que l'havia vist créixer. Un lloc que li ha resultat hostil però l'ha fet tal i com és, i del qual segueix sentint-se part.

Per això no hauria de sorprendre que els sentits versos d'amor de la inicial "Space and Time" no vagin adreçats a cap persona en concret sinó a la seva localitat natal de Murray, amb la qual sembla haver-se com a mínim reconciliat –"I never want to leave this world without saying I love you", proclama de bon principi-. Ni que la peça titular canti a la lluita de les petites comunitats rurals per sortir endavant en un món desbordat pel neoliberalisme més salvatge, i que ho faci a ritme de rock'n'roll robust, energètic i carregat d'injecció elèctrica. Un registre que contrasta –però no desentona- amb una concepció boirosa i desolada del so Americana que l'aproxima per moments a l'estètica crepuscular que Emmylou Harris va perfilar en obres com "Wrecking Ball" (1995). I un repertori que parla sense embuts a l'hora que desafia convencions i desfà tota una sèrie de tòpics.


Més informació:

S.G. Goodman  /  Pàgina web

Adéu a Q Magazine


Corren mals temps per la premsa musical en paper i tot allò que implica el fet de passar per caixa per emportar-se a casa un grapat de pàgines impreses amb continguts elaborats a partir de l'anàlisi, el rigor i la reflexió –valors que malauradament semblen cotitzar a la baixa en un món que tendeix a confondre immediatesa amb caducitat-.

Reconec que durant els darrers anys havia anat perdent de forma progressiva la pista de Q Magazine. Mai l'havia tingut com una capçalera de referència, però sempre hi localitzava continguts interessants que m'entretenien al mateix temps que m'educaven. Hi trobava a faltar, potser, la profunditat de publicacions com Mojo o Uncut, però alhora m'aportava una perspectiva diferent de la d'aquestes últimes.

Sigui com sigui, l'anunci del seu tancament m'ha semblat tan colpidor com el de Rockdelux ara fa gairebé tres mesos. Per tot allò que som a punt de perdre, però també per les implicacions que té tot plegat en un moment com el que estem vivint. Una línia editorial pot agradar més o menys, però la pèrdua d'un mitjà de comunicació sempre és una mala notícia.

dilluns, 20 de juliol del 2020

Khruangbin

Arrels texanes, perspectiva global.
Una d'aquelles bandes que no entenen la psicodèlia i el mestissatge com a simples reclams o etiquetes, sinó com a actituds vitals, conceptes oberts i nous camins a explorar. Krhuangbin són originaris de Houston i la seva carta de presentació va ser una aproximació àcida i desacomplexada al pop tailandès de la dècada dels 60. En tan sols cinc anys i tres elapés, el seu discurs ha madurat fins a fer de Laura Lee, Mark Speer i DJ Johnson un trio tan difícil de catalogar com paradigmàtic dels fets psicodèlic i mestís, capaç de seguir destil·lant essències lisèrgiques a partir d'ingredients que tant poden apuntar a l'Extrem Orient com a l'Orient Mitjà, el Carib o fins i tot la música d'arrel espanyola.

El seu tercer àlbum, el flamant "Mordechai" (2020), és amb tota probabilitat la seva obra més accessible a data d'avui. Un treball on els texans segueixen bevent de múltiples fonts, fent dialogar tota mena de llenguatges i jugant al seu aire amb qualsevol registre que se'ls posi a l'abast, si bé potencien el format cançó tot atorgant un major protagonisme a les veus i afinant la punteria en el terreny melòdic. El resultat és un salt endavant en múltiples fronts, sense perdre coherència i guanyant consistència pel camí. Una alternança de psicodèlia tropical ("First Class"), rítmica subsahariana ("Connaissais de Face"), blues desèrtic ("Father Bird, Mother Bird"), rumba marciana ("Pelota") i funk trencapistes ("Time").

Disponible a Bandcamp.

diumenge, 19 de juliol del 2020

Les obres completes de Bill Withers

Bill Withers (1938-2020) - Foto Michael Ochs/Getty Images.
Fa de mal dir si ha estat la casualitat el factor que pràcticament ha fet coincidir la mort de Bill Withers amb la primera edició conjunta dels nou discos que va publicar al seu dia. Si la gent de Sony Legacy, segell responsable de la caixa "The Complete Sussex and Columbia Albums" (2020), portava gaire temps preparant aquest exhaustiu repàs a la trajectòria d'una de les veus més reconeixibles i alhora singulars del soul de la dècada dels 70, o si l'edició de torn respon tan sols a l'oportunisme de qui vol esprémer la frescor del difunt.

Sigui com sigui, la caixa en qüestió suposa una bona ocasió de (re)descobrir l'obra de Withers més enllà de títols tan evidents però encara definitius com "Ain't No Sunshine" o "Lean on Me", emmarcats respectivament als seus dos primers àlbums per a Sussex Records, "Just as I Am" (1971) i "Still Bill" (1972). També va ser Sussex la disquera encarregada de publicar "Live at Carnegie Hall" (1973), document en directe enregistrat en un emplaçament pràcticament fet a mida d'un discurs com el de qui ens ocupa.

A partir d'aquest punt, i a través dels diferents plàstics publicats ja sota el paraigües de Columbia, el neòfit podrà contemplar l'evolució d'un artista que es va anar adaptant a cada nova circumstància fins que, després del crepuscular "Watching You, Watching Me" (1985), va decidir retirar-se d'un negoci que ja no el motivava i on es trobava fora de lloc. Una declaració de principis i un acte de coherència que Withers mantindria fins al final dels seus dies.

#CulturaSegura


Les administracions poden portar turistes estrangers en avió i enviar la gent a treballar peti qui peti. Però el rebrot és culpa teva perquè aquell dia vas decidir anar al cinema, quedar amb els amics o visitar la teva família. No, de debò. Hi ha moltes més possibilitats de propagar un virus al supermercat on vaig habitualment que no pas en cap dels esdeveniments culturals als quals he assistit des de l'inici de la desescalada. Però cada cop que el llop ensenya les dents acostumen a rebre els mateixos. Ja n'hi ha prou.

dissabte, 18 de juliol del 2020

Samantha Crain - "A Small Death" (2020)


De vegades les pitjors experiències serveixen per fer net i tornar a començar, sobretot quan una acumula una trajectòria vital tan tortuosa com la de Samantha Crain. Veu a l'alça de la música d'arrel nord-americana des de la publicació de "Kid Face" (2014), la d'Oklahoma s'ha passat bona part dels darrers tres anys literalment lluitant per poder tornar a fer música després que un accident de circulació li paralitzés part del cos –a tot això cal sumar-hi les seqüeles psicològiques de tot plegat-.

"A Small Death" (2020), el seu nou disc, parteix d'aquella experiència per passar revista a episodis igualment punyents de la seva biografia com l'estada de la seva mare a la presó ("An Echo"). Plantejat malgrat el seu inequívoc títol com una mena d'àlbum de retorn, el plàstic presenta Crain més reflexiva que de costum, més conscient que mai de la seva pròpia fragilitat però també oberta a noves sonoritats que sintonitzen el seu discurs amb els de Sharon Van Etten o Angel Olsen ("Pastime").

Rebrots

El llop torna a ensenyar les dents, i la cultura torna a ser la primera a rebre de valent des de les institucions. Ja se sap. Si vas al cinema, al teatre o a un concert t'arrisques a propagar el virus malgrat totes les mesures de distanciament que el sector cultural està aplicant de forma escrupolosa.

En canvi, si agafes el metro, el tren o l'autobús per anar a treballar en hora punta pots estar ben tranquil. Perquè, a l'hora de propagar-se, el virus sap distingir perfectament entre les persones responsables (les que aixequen el país de bon matí) i les irresponsables (les que tan sols demanen un parèntesi al final del dia). El missatge que estan transmetent determinades autoritats és grotesc i carrincló.

Per cert, com a professional del sector crec que es parla molt poc de per què la majoria de mitjans de comunicació il·lustren les notícies sobre rebrots amb imatges de gent passejant, fent esport o duent a terme activitats socioculturals, però en canvi no mostren l'aspecte que presenten els transports públics en hora punta quan la mateixa gent va o torna de la feina.

divendres, 17 de juliol del 2020

Chet - "La música del azar" (2020)


Una de les peces que conformen el nou disc de Chet explica la història d'una nau espacial que és a punt d'estavellar-se contra el Sol. A mida que l'impacte es va fent inevitable, els seus tripulants comencen a barallar-se els uns amb els altres per motius tan humans com absurds. Arribat aquest punt, tant és qui guanyi, qui cridi més o qui tingui raó. El desastre és imminent i afectarà per igual a tota la tripulació. Si la peça en qüestió, "Caleidoscopio" –amb participació vocal de Dimas Rodríguez (Invisible Harvey)-, es pot interpretar com una metàfora del comportament humà en aquests temps que ens ha tocat viure només ho saben els seus autors, però tant el seu text com la seva simpàtica melodia pop es manifesten certament oportuns a hores d'ara.

"La música del azar" (2020, U98 Music) és el segon àlbum de Chet, arriba poc després de l'ep que Toni Giménez i Olalla Wallin van lliurar des del confinament –"Monowi" (2020)- i revesteix el discurs del combo –reduït ara a duet, però encara amb el suport de vells coneguts com Ferran Resines i Cristian Pallejà a les tasques de producció- amb unes fines capes d'electrònica que contrasten amb els acabats acústics de la seva obra anterior. El resultat són tot un seguit de pistes que eixamplen el ventall discursiu dels barcelonins amb pinzellades de dream pop i fins i tot subtils aproximacions a allò que s'ha anomenat pop metafísic –l'atmosfèrica "Robbie", la vaporosa "La bola de cristal"-, conservant en talls com l'inicial "Olvídate de mi" el gust per aquell folk de regust tardorenc que d'alguna manera havia definit el seu debut discogràfic –"Calidoscopi" (2018)-.

Si els primers discos solen ser cartes de presentació i els segons treballs solen esdevenir arguments a favor o en contra de la consolidació d'un projecte, "La música del azar" es perfila més aviat com un nou punt de partida. Un salt endavant a nivell discursiu que tant es concreta amb el canvi de registre com amb l'adopció del castellà com a llengua vehicular. Però és sobretot una invitació a la calma i a la reflexió en uns temps excessivament sorollosos. Un tractat de tempos baixos en revolucions que suggereixen una plàcida lentitud com a antídot contra la immediatesa i la caducitat d'un món que va massa ràpid. Una successió de vinyetes de caràcter personal però transferibles a qualsevol ànima sensible que decideixi capbussar-s'hi, com a via d'escapament de tot l'excés d'informació –que no pas de coneixement- que sol saturar-nos des de l'altre costat de tantíssimes pantalles.

Escoltin-lo a Bandcamp.

Remei de Ca la Fresca


Un aquelarre de rock'n'roll feréstec, psicodèlia passadíssima de voltes, electrònica a baixa fidelitat i punyents versos de poesia terminal a les profunditats del Montseny. Cançons que remeten a les nissagues de Joan Colomo i Mau Boada, però sobretot sonen a elles mateixes i a ningú més. Remei de Ca la Fresca es defineixen com a pecaminoses i inútils amb honors, i des de la seva base d'operacions a Arbúcies es perfilen des d'ara mateix com un nou valor a l'alça d'aquest fascinant microcosmos que ha esdevingut l'escena del Baix Montseny. Atenció a títols com "Lo tomas o lo dejas" –amb els seus aires a Big Thief-, "Sistemes de seguretat" o la seva desacomplexada lectura d'"Elephant" (Tame Impala).

dijous, 16 de juliol del 2020

50 anys de "Cosmo's Factory"


Si Creedence Clearwater Revival tan sols haguessin arribat a publicar aquest disc, el seu pes en la història de la música pop seguiria essent igual d'indiscutible. Però és que "Cosmo's Factory" (1970) era el cinquè plàstic que els californians publicaven en poc més de dos anys. L'obra amb caràcter definitiu que culminava totes les fites assolides per John Fogerty i companyia durant un 1969 absolutament meteòric –tres discos publicats al llarg d'aquell mateix exercici: "Bayou Country", "Green River" i "Willy and the Poor Boys"-, un calidoscopi sonor que definia bona part del rock dels 70 a partir de tot un seguit de llenguatges musicals –el blues, el country, el folk, el rock'n'roll- anteriors a la dècada dels 60 però perfectament integrats en l'adn de CCR.

Un esperit que gairebé quedava resumit en els set expansius minuts de l'inicial "Ramble Tamble", un pantanós rockabilly que mutava com qui no volia la cosa en una hipnòtica roda psicodèlica que tant podia remetre al southern rock més àcid com a les formes de la música progressiva. Tot un contrast amb la puresa blues amb què el quartet abordava "Before You Accuse Me", el clàssic de Bo Diddley, o amb "Travelin' Band", frenètic relat de la vida a la carretera a ritme d'un rock'n'roll salvatge que apuntava a Little Richard sense necessitat de dissimular. També amb el rockabilly de factura bàsica d'"Ooby Dooby" –peça popularitzada per Roy Orbison- i els aires country rock de la contagiosa "Lookin' Out My Back Door".

"Run Through the Jungle" i "Up Around the Bend" recuperaven injecció elèctrica –la primera era una profètica reflexió al voltant de la problemàtica de les armes de foc als Estats Units-, "My Baby Left Me" –l'original d'Arthur Crudup prèviament revisat per Elvis Presley- invocava les arrels més profundes del rockabilly i "Who'll Stop the Rain" despatxava malenconia folk amb una lírica que remetia a l'experiència de Fogerty al festival de Woodstock i que molts han interpretat al llarg dels anys com un cant contra la Guerra del Vietnam. Tancaven el plàstic per la porta gran una lectura en clau jam band d'"I Heard It Through the Grapevine", pilar del catàleg de Motown popularitzat per Marvin Gaye, i la majestuositat gòspel de "Long as I Can See the Light". Es commemora avui mig segle de la publicació d'una obra mestra.

dimecres, 15 de juliol del 2020

Reggie Haynes (1949-2020)

REGGIE HAYNES
(1949-2020)

És curiós que la febre dels biopics musicals encara no hagi despertat l'interès de cap productor o guionista per portar a la gran pantalla la història de The Escorts. Un grup vocal format a l'interior d'una presó de màxima seguretat, que es va donar a conèixer actuant i gravant els seus discos entre reixes, i que pràcticament va deixar de tenir sentit quan la totalitat dels membres que n'havien format part van ser posats en llibertat.

El centre en qüestió era la presó estatal de Rahway, a Nova Jersey. Els àlbums, "All We Need Is Another Chance" (1973) i "Three Down, Four to Go" (1974) –el títol d'aquest últim feia referència al fet que quan es va enregistrar part del grup ja era en llibertat-, comptaven amb la benedicció de George Kerr, reconegut productor i caçatalents vinculat amb disqueres com Motown, i en les comptadíssimes ocasions en què van arribar a actuar fora de la presó ho van fer sota estrictes mesures de vigilància –diu la llegenda que sortien del centre encadenats però ja vestits per sortir a l'escenari-.

Reggie Haynes va ser el principal impulsor del projecte, també l'únic membre permanent d'una banda que aniria mutant a mida que els seus integrants vinguessin i tornessin de diferents centres penitenciaris. El grup es va separar a finals de la dècada dels 70, però el propi Haynes duria a terme en dècades posteriors diverses gires amb noms com The Legendary Escorts. Compost per originals i versions de clàssics i estàndards, el repertori dels Escorts ha estat reivindicat per diverses generacions de músics de soul, funk i hip hop, entre d'altres.

Rod Bernard (1940-2020)

ROD BERNARD
(1940-2020)

El rock'n'roll, aquell gènere que va néixer de la confluència de les diferents manifestacions musicals sorgides de la geografia nord-americana i que, ja durant els seus primers dies, va contemplar diverses variants i accents en funció precisament de la procedència geogràfica dels seus intèrprets. A Louisiana, per exemple, va sorgir un estil que es va batejar amb el nom de swamp pop i que incorporava elements de la tradició dels cajuns al conjunt de l'equació –cal no confondre'l amb el swamp rock patentat posteriorment per Tony Joe White-. Rod Bernard en va esdevenir un dels grans exponents amb títols com "Pardon Mr. Gordon", "Colinda", "Fais Do Do" o "Cajun Honey".

dimarts, 14 de juliol del 2020

Bruho


Dues guitarres que dialoguen entre elles. Una acústica polsegosa que invoca les profunditats més àrides del desert californià, i una elèctrica que juga al seu aire amb les formes més indòmites del blues per traçar paisatges àcids i nocturnes atmosferes. Acords menors i tempos que s'arrosseguen majestuosos com un coiot en un ritual xamànic. I, enmig de tot plegat, una poderosa veu tot terreny que canta al misteri ancestral, a l'angoixa terrenal i a la mena de personatges que tant podrien brillar a la gran pantalla com desfilar per alguna gran novel·la nord-americana.

Bruho és un trio de Barcelona integrat per la vocalista Alba Cunill i els guitarristes Germán Galván i Nacho Oliver. Prescindeixen de base rítmica o de qualsevol altre element que pugui deixar en un segon pla l'essència d'unes cançons que es manifesten bàsiques i crues, però també vives, riques en matisos i en creixement constant. El seu disc de debut, de títol homònim, va veure la llum el passat mes de març a través de La Familia Revolución, una jove disquera dedicada a descobrir delícies underground i amb una especial fixació per registres com la psicodèlia, l'stoner o el folk més lisèrgic i telúric.

El discurs del trio barceloní es pot catalogar dins d'aquest últim segment. Les seves cançons beuen d'aquella tradició que enllaça Jim Sullivan amb Maria McKee, Jeff Buckley amb Yawning Man i Giant Sand amb Mazzy Star. I ho fan a través de títols com "I Was Born Under the Solitary Man's Star" o "Voodoo Woman", que més enllà de tot l'imaginari que poden arribar a invocar semblen equivaler a tota una declaració de principis i intencions. Tres quarts del mateix es podria afirmar sobre "In a Strange World", un cant a la solitud de qui no acaba d'encaixar en aquest món absurd i sovint hostil que ens envolta.

Poden escoltar "Bruho", el disc, a Bandcamp.

Luke Schneider


Hi ha músics que es serveixen de la tècnica a l'hora de posar damunt la taula tot el ventall de possibilitats dels seus respectius instruments. D'altres prefereixen servir-se de l'instint i donar sortida al seu afany explorador per eixamplar aquest ventall de possibilitats cap a nous i fascinants horitzons. El pedal steel guitarist Luke Schneider es troba en aquest segon grup. Natural d'Ohio però establert actualment a Nashville, reconegut músic de sessió al servei de figures com William Tyler, Margo Price o Lilly Hiatt, acaba de lliurar un disc de debut que s'allunya dels paràmetres del folk i el so Americana explorats al seu costat per a facturar vuit pistes a mig camí de l'ambient més oníric i la New Age més minimalista. "Altar of Harmony" (2020) enllaça tot un seguit d'atmosferes, textures i paisatges elaborats a partir de la seva pedal steel i de tot un seguit d'aparells electrònics que situen l'instrument en qüestió molt més enllà de tota zona de confort. Escoltin-lo a Bandcamp.

dilluns, 13 de juliol del 2020

Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic, a El 9 Nou


Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic han presentat aquest cap de setmana el seu primer àlbum, "El ball i el plany" (2020, Fina Estampa), en un escenari de proximitat com és el Cinema Alhambra de la Garriga. Preestrena d'un espectacle que debutarà oficialment el dia 29 al festival Cruïlla XXS. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vázquez.

Judy Dyble (1949-2020)

JUDY DYBLE
(1949-2020)

La de Judy Dyble era una d'aquelles figures que el món melòman havia redescobert en ple segle XXI després de dècades allunyades de qualsevol mapa. Nom mai prou reivindicat del folk rock amb accent britànic, va formar part de la primera encarnació de Fairport Convention, va tenir connexions amb l'òrbita dels primeríssims King Crimson, va militar a Trader Horne i va desenvolupar tota una trajectòria amb el seu propi nom que caldria reivindicar més sovint. Ens deixava ahir a l'edat de 71 anys.

diumenge, 12 de juliol del 2020

Courtney Marie Andrews

De cantar karaoke al desert a brillar al firmament Americana - Foto Alexa Viscius.
Les cançons de Courtney Marie Andrews tracen unes arrels tan profundes com una trajectòria vital on la música ha estat, més que una via d'escapament, una eina per canalitzar emocions tant en positiu com en negatiu. Els seus primers records damunt d'un escenari es remunten a la més tendra infància, quan la seva mare la portava a cantar karaoke en un polsegós bar de carretera perdut en algun racó d'Arizona, a mig camí de la seva Phoenix natal i d'aquelles postals desèrtiques que solen perfilar-se a través de la seva concepció àrida i desolada del so Americana.

Posteriorment es va acabar de foguejar tocant en grups de punk rock fins que una primera exposició al totèmic "Car Wheels on a Gravel Road" (1998) de Lucinda Williams li va canviar la vida per sempre més. Havent observat en discursos com el de Williams l'equilibri entre l'ètica punk i la tradició de la qual acabaria formant part, els seus veïns Jimmy Eat World la van convidar a cantar en un dels seus àlbums –"Invented" (2010)-, el seu primer gran pas endavant. Amb prou feina tenia vint anys, però havia trepitjat prou escenaris, recorregut prou carreteres i sumat prou experiència per saber què volia i què no volia.

Per això, quan un executiu d'una companyia discogràfica li va proposar cantar cançons que d'altres escriurien per a convertir-la en una estrella, ella va refermar la seva aposta per unes composicions pròpies que arribarien més o menys lluny però parlaven d'ella i de ningú més. Des d'aleshores ha plogut molt, i durant la passada dècada ha publicat cinc àlbums que mica en mica han anat consolidant el seu nom com un valor a l'alça de l'òrbita Americana. Ara fa dos anys va trepitjar fort amb un "May Your Kindness Remain" (2018) que sintonitzava amb els llegats d'Emmylou Harris o la pròpia Williams. Sensacions que s'han acabat de confirmar enguany a "Old Flowers", un disc de ruptura que alhora hauria de suposar un nou punt de partida.

Descobreixin-la a Bandcamp.

Ron Sexsmith - "Hermitage" (2020)


Poques vegades havia sonat tan plàcid i proper Ron Sexsmith com a la catorzena de pistes que conformen "Hermitage" (2020). Un plàstic que el canadenc ha enregistrat tot sol, fent-se càrrec de gairebé tots els instruments, al seu nou domicili d'Stratford, la petita localitat de l'estat d'Ontario on s'ha establert recentment amb la seva família. I una col·lecció de cançons que sonen a recolliment i que semblen voler invocar el plaer de totes aquelles petites coses que un sol tenir més a la vora. Més enllà d'aquests apunts, el repertori torna a refermar Sexsmith com un artesà pop amb totes les lletres, capaç de compondre peces fresques, eternes i captivadores com "Chateau Mermaid" o "Lo and Behold". Des d'ara mateix dues de les perles d'aquest nou treball, i a mitjà termini potser del catàleg del seu autor.

dissabte, 11 de juliol del 2020

The Rolling Stones - "Criss Cross"

Guindilla Ontanaya, en una captura del videoclip de 'Criss Cross'.
Si ara fa dos mesos i mig mostraven un món desert i fantasmagòric al videoclip d'aquell oportú avançament discogràfic que va resultar ser "Living in a Ghost Town", ara han optat els Rolling Stones per capgirar la situació i ambientar el seu darrer clip en aquell món frenètic i a tota pastilla que va tornant mica en mica malgrat tot. A diferència de la peça presentada el mes d'abril, "Criss Cross" no és una composició nova ni formarà part del nou disc d'estudi que estan preparant Ses Majestats.

Es tracta d'una nova versió d'un tema que es va descartar durant les sessions de "Goats Head Soup" (1973), enregistrada expressament per la nova reedició del plàstic en qüestió. Sona de fàbula. I el seu videoclip, dirigit per Diana Kunst i protagonitzat per una explosiva Guindilla Ontanaya que es dedica a recórrer alguns indrets icònics de la geografia nord-americana, és addictiu. Per cert, tindrà cap significat ocult la samarreta d'Iron Maiden que Ontanaya llueix de forma gairebé subliminal en un moment donat?

Adéu a Rock-Ola Jordi


Potser l'afirmació sonarà tòpica, però és ben certa. El rock'n'roll no s'entendria en aquesta banda dels Pirineus sense persones com Rock-Ola Jordi. Un disc jockey, divulgador i activista d'inabastable recorregut tant aquí com a l'estranger, que tan aviat destacava als cartells de nombrosos esdeveniments de primeríssim ordre com posava el mateix entusiasme a l'hora d'animar frenètiques vetllades en espais menys concorreguts. Rock-Ola era un històric, ho acreditaven les seves tres dècades d'experiència als plats. També tenia un prestigi, ho acreditava el reclam que suposava la seva presència en qualsevol taula o cabina.

Però mai li queien els anells a l'hora de practicar una militància tan inqüestionable com el seu erudit coneixement de tot allò que tingués a veure amb les formes més primitives del rock'n'roll, les seves arrels i els seus derivats més immediats. Assistir a qualsevol de les seves sessions equivalia a passar una molt bona estona, però també a aprendre si un hi estava disposat. Tractar-lo en persona era simplement un plaer. Ens ha deixat un referent, però sobretot un tipus proper, cordial, encantador. Descansa en pau, Jordi. Aquí et seguirem recordant amb aquell auricular de telèfon a l'orella cada cop que soni una bona galeta fifties a tota castanya.

divendres, 10 de juliol del 2020

El segon ep de Zesc, a El 9 Nou


El dubte existencial com a motivació i punt de partida a l'hora d'agafar un instrument musical i fer que en saltin espurnes. Hem parlat amb Zesc del seu segon ep, "Ferida" (2020, Camping Records), tot un tractat de shoegaze, dream pop i altres registres perifèrics. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic

JOAN GARRIGA I EL MARIATXI GALÀCTIC
Cinema Alhambra, La Garriga
9 de juliol de 2020

La festa major. Aquell concepte tan sovint banalitzat que no obstant té un substrat tan ric i profund com tota manifestació cultural d'arrel popular. Ho sap prou bé Joan Garriga, que durant un quart de segle s'ha dedicat a mantenir vives aquelles músiques que ja de ben petit escoltava en places i envelats, fomentant de forma constant el diàleg entre gèneres i llenguatges que van de la rumba catalana a la cúmbia passant per la ranxera, les essències mediterrànies o els ritmes jamaicans.

El primer àlbum que signa al capdavant d'El Mariatxi Galàctic –una mena de versió comprimida de La Troba Kung-Fú que li permet despullar les cançons fins a l'essència-, "El ball i el plany" (2020, Fina Estampa), presenta una desena llarga de pistes que refermen aquesta visió global del fet musical, però sobretot la vocació de tornar sempre d'allà on la majoria encara no han arribat. Mentre certa modernor encara no sap què fer amb fenòmens com el reggaeton, el vallesà hi juga al seu aire sense necessitat de desviar-se d'aquells patrons rítmics que sempre ha estat la base del seu discurs –escoltin vostès talls com "Fa bon temps" o "Cariñosa" i se n'adonaran-.

Aquesta nit l'ha presentat a casa, a la Garriga, i en un entorn tan agraït com és el Cinema Alhambra. Repàs integral a "El ball i el plany", cites sempre oportunes a La Troba Kung-Fú –un "Flor de primavera" amb expansiva coda lisèrgica- i una potent posada en escena amb visuals del documentalista Joan Giralt. Preestrena d'un espectacle que debutarà oficialment al Cruïlla XXS, amb l'aforament reduït i seguint totes les mesures de seguretat pròpies d'aquests temps que ens ha tocat viure. I un centenar llarg persones que van acabar el concert ballant com si no hi hagués demà al ritme del quartet. Hi haurà qui els digui imprudents, d'altres preferim anomenar-los humans.

Dilluns ho explicarem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

dijous, 9 de juliol del 2020

Paul Weller - "On Sunset" (2020)


Mirar enrere amb la finalitat de caminar cap endavant ha estat una de les grans especialitats de Paul Weller des dels dies de The Jam. Si aleshores va recuperar les essències fundacionals del moviment mod des d'una òptica regeneradora que contrastava amb la tònica general d'aquell oxímoron anomenat mod revival, des d'aleshores ha seguit explorant tot un seguit d'arrels profundes que li han servit precisament per a renovar-se de forma constant al llarg de quatre dècades llargues durant les quals ha tingut major o menor fortuna però mai ha fet cap pas en fals en termes artístics.

"On Sunset" (2020), el seu flamant darrer plàstic, referma aquesta voluntat de seguir avançant a partir de referents pretèrits, en aquest cas un llenguatge musical que sempre ha estat una de les seves raons de ser. El soul que el va alimentar de bon principi a través dels vinils de la factoria Motown i que ell mateix va explorar durant els dies de The Style Council. Per descomptat, que ningú s'esperi ni una cosa ni l'altra en aquest nou plàstic, sinó una elegant reinterpretació del gènere a mans d'una autoritat de ple dret en la matèria –i, certament, un contrast amb el caràcter reposat i intimista del seu predecessor, "True Meanings" (2018)-.

No, definitivament aquest no és la mena de treball que devien estar esperant aquells devots del Northern Soul que alternen la iconografia de The Jam amb indumentària Fred Perry i excursions en scooter. Més aviat és un nou capítol d'aquesta fèrtil i prolífica etapa de maduresa en què el Modfather s'ha atrevit d'una vegada per totes a mirar molt més enllà del seu llegat i de tot allò que se li pugui pressuposar, a fer allò que li vingui de gust en cada moment i a recordar a qui ho hagi oblidat que ser mod consisteix (o hauria de consistir) justament en qualsevol cosa menys en esdevenir esclau de cap mena de fórmula.

Puntualment assistit per vells amics i coneguts que van de Mick Talbot –el seu aliat a The Style Council- a Lee Thompson (Madness) o Jim Lea (Slade), Weller ha facturat un repertori que tant pot posar al dia les textures sintètiques de la dècada dels 80 (la inicial "Mirror Ball", l'onírica "Earth Beat") com conquerir les pistes de ball més calentes de la dècada anterior ("Old Father Tyme") o invocar la sofisticació de Marvin Gaye i Curtis Mayfield ("On Sunset"). El resultat és un conjunt que de ben segur descol·locarà més d'un de la mateixa manera que The Style Council van alienar part de la parròquia de The Jam, però al mateix temps ve a enriquir un dels catàlegs discogràfics més eclèctics de la generació (post-)punk.

Vint anys de Hanoi 23

Tal dia com avui de fa vint anys va tenir lloc la primera emissió de Hanoi 23, un magazine setmanal de temàtica musical dirigit i conduït per un servidor a la freqüència de Ràdio Cardedeu. No era el primer programa que realitzava, però sí que va ser el primer que va gaudir d'un format definit. I el més important, va suposar una escola privilegiada que em va permetre adquirir l'ofici del periodisme a la vegada que aprenia constantment sobre música. També em va brindar l'oportunitat de conèixer grans professionals de diferents disciplines i, per descomptat, persones meravelloses amb moltes de les quals he compartit grans moments dins i fora d'antena.

El Hanoi em va portar fins i tot a conèixer personalment alguns dels meus referents, com ara Michael Monroe, un dels primers músics a qui vaig entrevistar pel programa i una gran font d'inspiració -el nom de l'espai es derivava dels dos grups que ell mateix havia encapçalat, Hanoi Rocks i Demolition 23-. Hanoi 23 es va emetre amb periodicitat setmanal els diumenges al migdia fins el mes de febrer de 2007. Van ser sis anys molt intensos, i dels quals guardo un molt bon record. Per això m'ha vingut de gust commemorar l'aniversari, i per això em sembla just donar les gràcies una vegada més a totes les persones que em van acompanyar durant aquell apassionant trajecte.

dimecres, 8 de juliol del 2020

Max Crook (1936-2020)

MAX CROOK
(1936-2020)

La quantitat de vegades que haurem arribat a escoltar –i a provar de cantar- "Runaway", aquella irrepetible perla pop que va catapultar Del Shannon fins al capdamunt de les llistes d'èxits de mig món l'hivern de 1961. Ens ha deixat qui va ser-ne coautor juntament amb el propi Shannon, el teclista Max Crook, que va aprofitar l'ocasió per presentar en societat el Musitron, un precursor dels primers sintetitzados analògics que ell mateix havia elaborat a partir d'un teclat clavioline. Posteriorment va dedicar-se a enregistrar discos instrumentals on solia donar sortida a aquest instrument de pròpia creació. Pioners de l'electrònica com Silver Apples i exploradors sónics com Joe Meek de ben segur van prendre'n bona nota.

Zesc - "Ferida" (2020)


L'angoixa, el dubte i la crisi existencials com a motivacions a l'hora de posar-se a fer soroll. I unes cançons que canalitzen tot això però també la determinació de qui està disposat a superar qualsevol entrebanc. "Ferida" (2020, Camping Records) és el segon ep de Zesc, aquell trio vallesà que ens va sorprendre la temporada passada amb una sòlida aproximació als principis més fonamentals del shoegaze i el dream pop.

Una col·lecció de cançons que refermen la fórmula inicial i l'enriqueixen amb pinzellades de psicodèlia i post-punk. I un repertori on els de Montornès del Vallès sonen més compactes que mai: guanyen pes els teclats de Judit M. Gené i la bateria de Quentin Lionmane, i a l'epicentre de tot plegat es manifesta Cesc Gil (veu i guitarra) tan fràgil com segur d'ell mateix. Atenció a títols com "Ferida" o un "Tot anirà bé" que d'alguna manera acaba matisant un dels lemes més predicats durant els darrers mesos.

Escoltin l'ep a Bandcamp.

dimarts, 7 de juliol del 2020

Charlie Daniels (1936-2020)

CHARLIE DANIELS
(1936-2020)

El mite de Faust traslladat al Sud més profund dels Estats Units. Un virtuós violinista posant a prova les seves habilitats en un disputat duel amb el mateix diable. Si guanya, el premi serà un preciós violí daurat. Si perd, haurà de lliurar la seva ànima al maligne. És el fil argumental de "The Devil Went Down to Georgia", la peça més reconeguda i celebrada de The Charlie Daniels Band, i un d'aquells títols que solen difuminar la frontera entre gèneres com el country o el southern rock. Una postal Southern Gothic despatxada a ritme de frenètic hillbilly i amb el violí del propi Charlie Daniels fent saltar espurnes a la velocitat de la llum.

Daniels ja era un veterà quan la peça en qüestió va començar a escalar posicions a les llistes d'èxits nord-americanes la primavera de 1979. No tan sols perquè la banda que encapçalava portés pràcticament una dècada en actiu i havent lliurat tot un seguit de plàstics que valien el seu pes en or, sinó per tota la trajectòria acumulada com a músic de sessió i fins i tot com a productor abans de decidir-se a fer música per compte propi. Multiinstrumentista de solvència contrastada, se'l pot escoltar en obres de gent com Bob Dylan –va tocar el baix a "Nashville Skyline" (1969) i "New Morning" (1970)-, Leonard Cohen o Hank Williams Jr, entre molts d'altres.

Ens ha deixat a l'edat de 83, víctima d'un vessament cerebral.

Ennio Morricone (1928-2020)

Foto Jelmer de Haas.
ENNIO MORRICONE
(1928-2020)

Quan parlem d'aquell so que anomenem spaghetti western, l'empremta del qual es pot traçar en discursos que van de Calexico als Bad Seeds, The Limiñanas, Los Tiki Phantoms o fins i tot Metallica, en realitat estem parlant d'Ennio Morricone. I concretament estem parlant de la música que va compondre per a produccions com "C'era una volta il West" (1968) o les tres pel·lícules que integren la Trilogia del dòlar de Sergio Leone.

Aquelles peces de naturalesa èpica, magnànima, sovint polsegosa, que amb el temps acabarien adquirint vida pròpia al marge de la gran pantalla. I un llenguatge que Morricone potser no es va arribar a inventar però sí que va pràcticament definir pel seu propi compte. Tampoc s'entendrien sense les seves composicions tot un seguit de clàssics del setè que van de "Once Upon in America" (1984), del mateix Leone, a "The Untouchables" (1987) de Brian De Palma o, és clar, "Cinema Paradiso" (1988) de Giuseppe Tornatore.

Més enllà de l'àmbit cinematogràfic, sol parlar-se poc dels seus inicis com a productor, arranjador i compositor a RCA, on va treballar amb algunes de les grans figures del pop italià de la dècada dels 60. Tampoc es parla prou de la seva militància al combo de naturalesa exploradora Gruppo di Improvvisazione Nuovo Conso. Se n'ha anat molt més que un referent.