Quan un suma sis dècades llargues a la carretera, ha compartit escenaris amb contemporanis i admiradors que van de Buddy Holly a Lou Reed, i amb 81 estius a l'esquena es pot contemplar com un dels pocs supervivents encara en actiu dels anys fundacionals del rock'n'roll, no li cal cap altre reclam que la seva pròpia presència. Que a sobre sigui capaç a aquestes alçades de facturar un plàstic tan convincent com aquest
"Blues with Friends" (2020, KTBA), no suposa tant un miracle com l'enèsim pas endavant d'una trajectòria potser irregular però en qualsevol cas constant. Que l'hagin acompanyat a l'estudi tota una sèrie de noms de primeríssima fila, gairebé és el de menys quan qui ens ocupa pot simplement presumir de ser
Dion DiMucci.
Des que va emprendre el vol als carrers del Bronx italià a ritme de doo wop i encapçalant els irrepetibles Belmonts, el veterà rocker ha arribat a dialogar amb llenguatges que van del folk rock al pop barroc passant pel rock d'autor, i ha trobat en el blues un aliat fidel a l'hora de definir diverses etapes vitals i artístiques. És justament el blues urbà en la seva concepció més genuïna i sense adulterar el principal argument d'una obra on l'extensa nòmina de convidats il·lustres despatxarà titulars però en cap cas arribarà a eclipsar l'ingredient més bàsic de tots –Dion, la seva veu i les seves cançons, per si algú en tenia cap dubte-.
Tot un què quan parlem de noms com els de
Van Morrison,
Joe Louis Walker,
Billy Gibbons,
Bruce Springsteen,
Paul Simon,
Jeff Beck,
Joe Bonamassa,
Brian Setzer i
Little Steven, entre d'altres –per si encara no n'hi hagués prou,
Bob Dylan signa el text introductori-. Convidats de luxe que hi són i es deixen escoltar però en cap cas marquen ni reclamen més terreny del compte. I una equació que completa
Wayne Hood –productor reconegut per la seva tasca amb artistes a priori tan distants del registre de Dion com Pink-, coautor de bona part del repertori juntament amb DiMucci i responsable de gairebé tots els instruments que sonen al disc –exceptuant els que toquen els propis convidats i la guitarra del mateix Dion-.
Malgrat aquest últim apunt, l'àlbum sona literalment com si qui el signa encapçalés tota una banda en algun club amb olor de fum i bourbon des de l'inicial
"Blues Comin' On", un blues greixós i ben apuntalat per la guitarra de Joe Bonamassa. Els aires
santanescos de
"Kickin' Child", amb presència de
Joe Menza, deixen pas a l'embranzida rockabilly d'
"Uptown Number 7" a duet amb Brian Setzer i a la subtilesa amb què Jeff Beck es passeja per la crepuscular balada
"Can't Start Over Again". I l'èpica a contrallum de
"Hymn to Him", peça pensada per la veu de
Patti Scialfa, va comptar a l'últim moment amb la participació de Bruce Springsteen marcant-se un solo de guitarra amb regust fronterer –la peça, per cert, no dista molt de les coordenades de
"Western Stars"-.
Dit això, també té ressons
springsteenians el folk estripat de
"Song for Sam Cooke (Here in America)", emotiu record al pioner del soul –i a tot allò que va representar la seva figura en un país encara avui tocat per la ferida del racisme- amb participació vocal de Paul Simon. Joe Louis Walker aporta musculatura elèctrica a un
"I Got Nothin'" on Dion comparteix tasques vocals amb un oportú Van Morrison. I Billy Gibbons amaneix amb essències texanes un
"Bam Bang Boom" que referma el llarg recorregut de qui es va donar a conèixer cantant
"The Wanderer",
"Runaround Sue" i
"A Teenager in Love". Ha plogut molt, des d'aleshores.
