Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic

JOAN GARRIGA I EL MARIATXI GALÀCTIC

Cinema Alhambra, La Garriga

9 de juliol de 2020

La festa major. Aquell concepte tan sovint banalitzat que no obstant té un substrat tan ric i profund com tota manifestació cultural d'arrel popular. Ho sap prou bé Joan Garriga, que durant un quart de segle s'ha dedicat a mantenir vives aquelles músiques que ja de ben petit escoltava en places i envelats, fomentant de forma constant el diàleg entre gèneres i llenguatges que van de la rumba catalana a la cúmbia passant per la ranxera, les essències mediterrànies o els ritmes jamaicans.

El primer àlbum que signa al capdavant d'El Mariatxi Galàctic –una mena de versió comprimida de La Troba Kung-Fú que li permet despullar les cançons fins a l'essència-, "El ball i el plany" (2020, Fina Estampa), presenta una desena llarga de pistes que refermen aquesta visió global del fet musical, però sobretot la vocació de tornar sempre d'allà on la majoria encara no han arribat. Mentre certa modernor encara no sap què fer amb fenòmens com el reggaeton, el vallesà hi juga al seu aire sense necessitat de desviar-se d'aquells patrons rítmics que sempre ha estat la base del seu discurs –escoltin vostès talls com "Fa bon temps" o "Cariñosa" i se n'adonaran-.

Aquesta nit l'ha presentat a casa, a la Garriga, i en un entorn tan agraït com és el Cinema Alhambra. Repàs integral a "El ball i el plany", cites sempre oportunes a La Troba Kung-Fú –un "Flor de primavera" amb expansiva coda lisèrgica- i una potent posada en escena amb visuals del documentalista Joan Giralt. Preestrena d'un espectacle que debutarà oficialment al Cruïlla XXS, amb l'aforament reduït i seguint totes les mesures de seguretat pròpies d'aquests temps que ens ha tocat viure. I un centenar llarg persones que van acabar el concert ballant com si no hi hagués demà al ritme del quartet. Hi haurà qui els digui imprudents, d'altres preferim anomenar-los humans.

Dilluns ho explicarem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).