Reggaeton

Santiago Auserón.

"El ritmo del reggaeton, ese 'tac tac tac', es un patrón depurado por los siglos que los musicólogos llaman  tango africano, matriz de la habanera, la clave del son y el tango porteño, que es una de sus derivas extremas y no fácilmente reconocibles. También es la clave de la samba brasileña y de la oscilación entre binario y ternario que hay en la familia de los tangos flamencos. El reggaeton pertenece a una familia muy noble y milenaria. (...) No apoyo el rechazo sistemático al reggaeton, pero si entiendo que el gusto lo cuestione, como hacemos con las vulgarizaciones de Mozart". Santiago Auserón defensa el reggaeton, un dels gèneres musicals més flagel·lats de les darreres dècades -per les mateixes classes mitjanes-altes de la civilització occidental que al seu dia van qüestionar el rock'n'roll-, en una entrevista que Rockdelux publica aquest mes de gener. A mi no m'agrada el reggaeton, no m'agradava abans de llegir l'entrevista i dubto que acabi agradant-me a curt termini. Però l'argumentació d'Auserón em sembla molt més sòlida que tots els arguments en contra del reggaeton que he escoltat fins ara, inclosos els meus. Perquè, mentre molts melòmans es carreguen artistes i gèneres sencers amb arguments tan volàtils com "Això ho escolta tothom (traducció: escolto el que escolto per sentir-me superior a la resta)", "Sona tot igual (traducció: no ho entenc i no em ve de gust entendre-ho)" o "Els que ho escolten són uns borregos (traducció: jo sóc tan borrego com ells, no me n'adono i a sobre m'atorgo un grau de superioritat moral perquè em dóna la gana)", Auserón recorre a la musicologia, es molesta a traçar la prehistòria del reggaetón i obté dades -és a dir, arguments- que demostren la seva connexió amb altres expressions musicals molt menys qüestionades. Un deu per a ell, per molt que el reggaeton seguexi sense entrar-me. Cosa que, d'altra banda, és problema meu.