Interessant reflexió la que planteja el periodista
Francesc-Marc Álvaro a la columna publicada el passat 22 d'agost pel diari La Vanguardia. Una columna on explica les incomoditats que un amic seu, amant incondicional dels gintònics, sent cada cop que li ve de gust demanar un d'aquests combinats a la barra d'un bar. El motiu? Aquesta moda -tan passatgera com qualsevol altra- que de cop i volta ha envaït Barcelona i que, com bé apunta l'amic d'Álvaro, ha convertit el fet de prendre un gintònic en
"una prova d'erudició sobre cogombres, tòniques i etcètera" -una mostra més d'aquest esnobisme que tant ens va per aquí-. La mateixa moda que ha empès l'amic en qüestió a optar cada cop més per la cervesa en comptes dels seus apreciats gintònics. I jo l'entenc perfectament. La veritat, ja fa temps que vaig deixar de prendre habitualment aquesta beguda, no pas a causa de cap moda sinó pels efectes que la ginebra acostuma a tenir sobre el meu organisme -no parlo tant de borratxeres com de ressaques que no marxen ni amb aigua calenta-. Però he experimentat la mateixa sensació en altres àmbits, com per exemple el del consum cultural. Perquè sí, a mi el que em fot és que tots aquells que durant mitja vida m'han criticat l'afició als còmics, ara de cop i volta corrin cap al cinema quan s'estrena una pel·lícula sobre Batman, Spiderman o fins i tot aquella lamentable adaptació de Thor. De la mateixa manera que em fot veure tota la fauna post-moderna que inunda certs festivals de música ballant soul com si acabessin de descobrir la sopa d'all, quan tu ho has fet tota la vida al marge de modes i
revivals. I de la mateixa manera que també em fot veure com proliferen les samarretes de
Joy Division -totes elles amb la caràtula d'
"Unknown Pleasures" com a patró- entre un públic que mai ha tingut ni tindrà curiositat per noms com els de
Parálisis Permanente o el
Pop Group. Això, per no parlar d'unes altres samarretes, les dels
Who -i les de la diana mod dels nassos-, que proliferen en una ciutat -sí, Barcelona- on
Pete Townshend i companyia van haver de suspendre un concert per l'escassa demanda d'entrades. Però tornant a l'article de La Vanguardia, és interessant el fragment en què l'amic del columnista recorda que
"jo sóc molt del gintònic, des dels anys en què vaig treballar i estudiar a Londres, quan aquí el personal només bebia conyac, whisky Dyc i algun cubata". Ai, el pas del temps i els eterns contrastos. Entre el gintònic elegant i el whisky
destrossafetges de garrafa. Entre la Londres que personifica el primer, i la Barcelona de postal que confón la modernitat amb la impostura i les tendències efímeres. Coses que no canviaran mai, per moltes cocteleries de disseny que tinguem a l'Eixample.
